—Bona nit, senyor. Què hi posarem?
—Un tinto.
La barra buida. La Rosario renta els plats i el soroll dels coberts dins l'aigua és com un terrabastall. La música de fons queda apagada. El Manolo, amb el drap penjat al davantal, va servint les poques taules de clients. Mira de reüll a l'home que ha entrat, no li acaba de fer bona espina.
L'home encén una cigarreta i llença el fum enlaire, agafa el got i fa un glop. Un petit soroll de la llengua petant al llavi indica la seva satisfacció pel líquid que acaba d'empassar-se.
—Cambrer!, cambrer!, m'escolta?
—Digui, senyor, un altre got? —pregunta el Manolo acostant-se a la barra.
—Vostè va treballar, ahir, aquí?
—Sí senyor, és clar, com cada dia. Què vol? No serà pas de la bòfia vostè? —el Manolo sense fiar-se'n gaire fa un gest a la Rosario que estigui preparada, pel que pugui ser.
La Rosario fa uns mesos que treballa al local, sense papers, però és una bona noia, eficient i callada, discreta. Li sabria greu ficar-la en un mal pas.
—Bé, docs. Ahir va venir per aquí una parella? Un home i una dona?
—Home! Ja sé, ja, el que és una parella!
—Menys bromes, xaval! Els va veure o no?
—Per començar, no soc un xaval. I per acabar, no acostumem a donar dades dels nostres clients— el Manolo es mira la Rosario altra cop i li fa un gest perquè marxi. No la vol posar en una situació complicada. Encara se n'aniria de la llengua i amb el que sap ara la noia, no es pot arriscar.
—Vatua Déu i el món sencer! M'ho dirà o no.
—En venen moltes de parelles per aquí. Si m'hagués de fixar en totes...
—Amb aquesta s'hi haguera fixat! La dona és... es fa mirar, vaja!
—I perquè tant d'interès amb aquesta parella de la dona que es fa mirar, pregunto jo?
—De bon matí vaig rebre un missatge al telèfon. El Paco estava... estava més engrescat que mai..., feia temps que no el veia així. Em deia que venia aquí i s'havia de trobar amb ella...
—Perdoni, però li torno a repetir que no donem pistes sobre qui ve i qui no ve. Vosaltres, els de la bòfia, us penseu que ho heu de saber tot.
—Rellamp! No soc de la bòfia jo. Estic preguntant pel meu amic, el Paco. No l'he tornat a veure. Ahir a la tarda havíem de trobar-nos per un negoci important i no va aparèixer. Fa molts anys que venia per aquí, amb la mateixa dona, més jovenets, és clar. Ella, no sé on és i ell m'ha plantat i vull saber què se n'ha fet.
—Ah!, així vostè és el seu amic?
—No li acabo de dir!
—Sí, sí, no s'alteri! És que quan ha entrat m'ha fet mala espina i, veurà, no soc un bocasses, jo! Sí, el que vostè anomena P..., el Paco, vaja! Fa temps que venien tots dos fins que van deixar de venir, primer a poc a poc i després de cop. I s', ahir van aparèixer per aquí. Van demanar el de sempre, és a dir, el que demanaven abans. Ell estava, com diria jo, exultant! Ella amb cara de pomes agres, responia lacònicament. De cop, es va aixecar i va marxar, ell va córrer al darrere...
Llàstima, el cafè i el te van quedar freds i no els van pagar.
—I quina importància té? Fred, fred, sense pagar. Tingui, ja li pago jo! Cap a on van marxar, doncs?
—No sé si dir-ho
—Vostè m'està provocant. Vostè vol que jo m'exciti i li doni un mal "tanto", oi? Vostè vol que em posi nerviós i perdi els estreps, oi?—comenta el Rubén aixecat el braç en posat intimidador.
—I ara, home! Tranquil! Ella va girar la cantonada de la dreta, però no vaig veure on anava, estava treballant, jo! No podia pas sortir del bar!
—Em diu cap on van anar o li encasto aquesta ampolla al cap!
—Bé, doncs... En fi, a través dels vidres de la porta del bar —no vaig sortir, eh!— ella va pujar en un cotxe negre, lluent. Algú la va agafar d'una revolada... I ell es va quedar bocabadat a la vorera veient com marxava,
—I què més?
—Doncs, ell va agafar tot seguit un taxi i hi va anar al darrere. No sé res més! Li juro!
—Està bé, home —el tranquil·litza el Rubèn que ja l'havia agafat pel coll de la camisa blanca, d'una forta estrebada— Si sap res més, aquí té el meu número. I em trucarà! Si no, aquella noia que ha fet marxar amb un cop de cap, no podrà explicar mai més res. I tingui: el cafè, el te, el tinto i una propina perquè pugui recordar.
—No pateixi, gràcies. Així que sàpiga alguna cosa, l'aviso. Li juro!
—No juri més, desgraciat!
Els dos es miren de dalt a baix.
El Rubèn surt, enfurismat i tomba la cantonada cap a la dreta.
El Manolo, s'adona que no queda ningú al bar, tira la persiana avall i posa el cartell de tancat.
—Rosario! Avui ja n'hi ha prou. No fos que encara tinguem un altre espant!
Els dos marxen cap a casa de bracet mirant al seu voltant i es perden pels carrerons mal il·luminats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada