Foscor a la ciutat

Els carrers de l'Eixample no eren pas tant tortuosos com els de Ciutat Vella; allà s'hi podia respirar i agafar aire abans d'endinsar-se Rambla enllà, cap al port. Les gavines sobrevolaven Colom com l'accent sobrevola la paraula i marca un punt d'inflexió i de comunió entre l'aigua i la terra. Sota el fanal encès, amb llum groga i decadent, va encendre un cigarret que de seguida apagà. Els dits nerviosos, el pols accelerat i el cos extenuat per la carrera no el deixaven pensar amb claredat. Entrà al Museu de Cera a reposar, travessà les sales de ninots rígids i sense vida, però el seu pensament retornava a l'horror, a l'escena que recordava amb prou definició i que intentava fer fugir del cap. S'adonava que no tenia un minut balder, que l'ombra l'acuitava sense donar-li repòs. Sortí fora i a un pas de trepitjar un colom, s'adonà que no sabia cap a on tirar, la seva mirada perduda navegava d'esquerra a dreta, amunt i avall, intentant trobar una sortida, una mà amiga, un somriure que li indiqués el què fer. Estava desesperat! El cel s'ennuvolava i esdevenia color de plom; uns núvols negres s'acostaven pel mar. Trepitjà les llambordes i l'ampla espai fins les "golondrines", esperà un vaixell que se l'endugués Mediterrani enllà, esperà que la gent del xiringuito del costat li digués quelcom per a calmar-lo, però ningú semblava fer esment d'ell. Quan va albirar el telefèric cregué que estava salvat i hi puja; arribaria al Tibidabo i allà, qui sap, potser aconseguiria eixamplar-se, treure's aquella nosa del cap però quan va ser dalt, comprovà amb espant que res el podia guarir: se sentia defallir! Tancà els ulls en un intent d'esborrar la llum i se li aparegué l'ombra més definida que mai talment una negror que no el deixava en pau. Baixà corrent passant per davant del Poble Espanyol i arribà altra vegada al Poble Sec, allà on la ciutat es calma i les cases amuntegades amb les finestres entreobertes el veien passar. No tenia aturador. Esperà a la parada de l'autobús en un intent d'escapar i arribà al barri Gòtic, allà on havia començat la seva vivència, el seu tremolor. Tornà a mirar enlaire, l'estretor d'aquells carrers no el deixaven veure; les escletxes de llum eren fugisseres, però entre balcó i balcó, tornà a veure l'ombra que el perseguia com un dimoni encès de foc: de tant en tant una flamarada, de tant en tant un crit esgarrifós, de tant en tant un alè sobre la seva espatlla que li gelava la sang. Estava sol i tenia por, tanta por que començà a tremolar i sentir una suor freda, la cara pàl·lida i grogosa semblant a un difunt vivent. No li quedava més remei que ficar-se a les entranyes de la terra, provar sort en aquell forat fosc i humit, saltar els graons de dos en dos i córrer per l'interminable passadís, fins a fer-se fonedís, fins a deixar-se bressolar per la gent, fins a perdre del tot la seva identitat, el jo només en moviment al compàs del moviment dels altres, desaparèixer fonent-se en la foscor i deixar fora la llum, l'espai i el cel ara ja d'un blau fosc.
S'endinsà en el metro a Jaume I, tot i que acabades de baixar les escales que el conduïen al soterrani, mirà endarrere per a confirmar que "allò" no el seguiria pas, per a creure's ja fora de tot mal. Encara pogué veure una llambregada de foc, una guspira encesa, un moviment talment un terratrèmol i sentí un esgarip, com un tro que ressona en el més pregon d'una vall.
Agafà el primer comboi i es perdé en l'anonimat.
Allà fora, l'ombra del drac plorà la seva solitud .