L'adolescent

La Griselda va sortir de casa amb la necessitat d'esbargir-se. Feia dies que estava estudiant hores seguides i li calia fer un respir.

Uns núvols s'acostaven pel nord. La mare en adonar-se'n la va prevenir de la pluja, i encara havia d'acabar el dossier i endreçar l'habitació i "recorda que avui hem quedat per canviar la roba de l'armari,..." "Buf" pensà la Griselda i no en féu cas: tants dies tancada be es mereixia un passeig i aprofitaria per comprar-se unes botes que bona falta li feien.

 Agafà la bossa, el llibre, l’ampolla d'aigua i unes galetes; es posà bufanda i gorra i s’embutxacà els guants, per si un cas. Va entrar a la sabateria del carrer Major. Mare de Déu, quin ben de Déu de botes. Totes exposades sobre les seves capses, arrenglerades a les prestatgeries que anaven des de la porta fins al fons de la botiga. N'hi havia de totes marques, talons, colors, formes, preus.

Ella sabia que les necessitava amb unes soles gruixudes, que l’aïllessin del terra fred, si pogués ser una mica folrades i negres, això si, que combinessin amb els pantalons ajustats i les faldilles.

 S'assegué al banc per emprovar-se'n algunes quan de sobte una capsa es mogué tota sola. S’obrí la tapa i es veieren les puntes d'unes botes vermelles i lluents que semblava que estaven disposades a sortir enfora. Va quedar astorada. Mirà al seu voltant i es fregà els ulls. Era real o imaginat? Era il·lusió, somni? El cansament li jugava una mala passada?

Què maques que eren! Lluïen una sivella just al lloc on el peu s’ajunta amb la cama i a la part de dalt les voltava un repunt. La pell arrugada i flexible feia preveure una comoditat extrema i la sola semblava antilliscant. Les botes van saltar a terra, primer la dreta i després l’esquerra i emprengueren el camí cap a la porta de sortida, una darrera de l’altra marcant el pas.

Es va aixecar i hi va anar darrere; fins i tot feia gràcia veure-les tant decidides!

Quan foren a l’exterior de la tenda, miraren cap a la dreta i després cap a l’esquerra sense saber gaire per on tirar. La dreta anava a l’esquerra i l’esquerra cap al cantó contrari; ajuntaren les puntes del davant, com si volguessin posar-se d’acord, i sortiren totes cofoies cap a la cantonada de més a prop.

Les atrapà a la Plaça de la Font i.. s’estaven mirant al bassal!!, fins i tot es feien amoretes...

Totes dues alhora saltironejaven i, en veure-la, com si l'esperessin, van reprendre el camí per entre el fullam. De cop, engegaren a córrer com a desesperades i va tenir feina a seguir-les. Es plantaren davant d'una mansió il·luminada, feren mitja volta en rodó i anaren darrera d’un jovenet, escardalenc i rosset que esperava el tramvia.

Esbufegava, no podia més, i es va asseure en un pedrís per a descansar. Va tancar els ulls un moment i quan els tornà a obrir va veure que les botes s'havien encalçat als seus peus: còmodes, calentes, amb un posat un pel orgullós. No li van deixar temps d’admirar-se gaire, però. Sense ella voler-ho van tornar a iniciar la carrera i es veié avançant a contracor, sense poder fer res per aturar les cames, saltant bassals i sortejant obstacles.

Se sentia defallir, però elles corrien i corrien, saltaven tanques, pujaven i baixaven esglaons i portals, feien malabarismes per l’extrem de les voreres i voltaven els troncs dels arbres de les places. De tant en tant, paraven, s’encaraven les puntes i semblava que es feien unes moixaines, es picaven de talons,... i continuaven la frenètica carrera.
La Griselda bé prou que havia volgut caminar, però allò era tota una altra cosa, estava marejada de donar voltes i va pensar què podria fer: es trauria les botes!! Ai!, quina pensada!! Elles estaven prou bé als seus peus. Primer intentà amb l’esquerra, que arrugà la pell de cop i volta, s’estrenyé al turmell i no volgué sortir.

Provà amb la dreta, però aquesta aconseguia tornar a fer entrar el peu amb uns copets increïbles. Cansada, exhausta, amb els ulls que li espurnejaven: com s’ho faria? Intentà demanar ajuda als passavolants: no semblava pas que ningú la veiés. Cridà, pidolà, va fer gestos exagerats amb les mans, picà de peus,... però com més s’angoixava les botes semblaven estar més contentes. De cop, la feren alçar-se. Picaren talons i puntes i la van obligar a donar uns passos atrevits, com de balls de saló, una cosa semblant al claqué, giravoltant sobre ella mateixa, fins que perdé l'equilibri i va caure al bassal.

La mullena fou colossal!! Va ser llavors quan es va encarar a les botes i els demanà explicacions.
—Feia temps que érem tancades en aquelles capses, allà al fons d’aquell corredor. Claustrofòbia, teníem!! Hem pensat, quan t’hem vist, que era una bona ocasió per a sortir a córrer món. I ha valgut la pena!!
—I ara, què farem? La dependenta em deu maleir els ossos, hem fugit alegrement de la botiga. Hi hauríeu de tornar, encara que no sé si així d’enfangades...
—Tens raó, però..., i si ens tornem a passar allà hores i hores i dies i setmanes i mesos...? Ara que hem vist tot això, qualsevol es torna a engarjolar!
Se les va mirar amb un sospir, les acaronà i amb un drapet que portava a la bossa volgué tornar a treure'ls la brillantor. Quin goig que feia aquell vermell!
—No us puc comprar, no m'ho puc permetre; el meu pressupost no hi arriba. Podem fer una cosa: jo tornaré a passar pel davant de la sabateria cada dia i us destaparé per sortir; anirem a fer una volta pels carrers, però sense fer-me córrer tant, eh! I al cap d’una estoneta tornarem! Amb el munt de capses i sabates i gent que compra ningú se n'adonarà.
—Fet!!!! —digueren a l’hora totes dues acaronant-se les puntes.

I aquelles passejades duraren dies i setmanes i mesos i fins i tot anys, fins que un dissabte de desembre ja no les va trobar més i plorà desconsoladament. No s’atreví a preguntar a la mestressa què havia passat, però en passar pel carrer Dels Oblits es va creuar amb el camió de la brossa i va veure unes puntes vermelles que volien sortir d’una capsa mal girbada que era a punt de caure al carrer. S’acuità a anar-li al darrere i encara les pogué atrapar! Cinc minuts més tard ja no hi hauria estat a temps. Estaven un xic descolorides i pansides, però conservaven aquell vermell que l’enamorà el primer dia i se les va endur a casa.

Encara ara, quan el seu home és a la feina i els nens són a col·legi, i ella es queda sola a l'habitació, asseguda al capçal del llit, destapa la capsa de les botes, les enllustra, se les posa als peus i ballen pel menjador; ja no aguanten tanta estona, són velles i estan cansades, ja no fan corredisses, només petits salts i passos lents, però encara s’acaronen una a l’altra i els veu aquella vermellor, aquella punta de gràcia i aquelles ganes de moure's que tant l’admira.

Es fan estimar i creu que les tindrà per molt de temps, fins que la lluna la vingui a buscar.