Santuari de Montgrony

Montgrony és dalt la muntanya de la serra del seu nom; allà dalt, com penjat d'un fil des del cel. 

 

Montgrony vol dir una setmana de vacances quan érem petits, amb la meva mare; què valenta que va arribar a ser! 

 

Llavors, s'hi pujava des de Gombrèn amb un ase que menava el mossèn i que portava les maletes o motxilles dels que anàvem a passar uns dies allà. Un corriol costerut enfilant-se muntanya amunt fins a arribar a l'hostal del santuari. El cotxe negre de la foto no sé com hi deuria arribar; suposo que ja hi devia haver la pista pels que tenien cotxe en aquelles dates. En aquesta fotografia deu haver-hi la colla que estàvem a l'hostal. Recordo molt el Pare Carles, un caputxí d'Igualada amb qui ens vam apreciar molt i que vam visitar varies vegades al seu convent. Gràcies a ell vam conèixer els caramels de la pastisseria La Colmena de Barcelona on encara, de tant en tant, en compro.

 

Crec que vam fer una bona estada amb aquesta gent que vam conèixer. Als vespres jugàvem al joc de les mentides, o a aquell que fa: "m'han dit per aquí...", o a fer imitacions que havies d'endevinar o cantàvem, que ningú més ens sentia. Jocs d'una època sense televisió ni mòbils; sense xats ni whatsapps, sense preocupacions de cobertures. Un lloc on el temps passava lent, per poder gaudir millor de la natura, de mirar el cel i els estels. Un lloc, a fe de Déu, ben tranquil; encara ho és ara. 

Altres vegades he pujat a Montgrony a dinar o a fer-hi una volta per tornar a baixar, però aquesta vegada m'hi he quedat tres nits. Potser no hi havia dormit més des de l'any 1960. Uau!, jo en tenia 6, d'anys i en Jaume quatre! En fa només 65 d'anys! Montgrony està gairebé igual. Bé, ara hi pots arribar per carretera asfaltada des de Gombrèn o des de Castellar d'en Hug, les instal·lacions estan arreglades als nostres temps: a l'hivern hi ha calefacció, però encara hi vaig veure la llar de foc.

La temperatura d'aquests finals d'agost, magnífica! Les vistes des d'aquí dalt, superbes! Quin bé de Déu de muntanyes que s'estenen al davant dels ulls: des del Pedraforca que ensenya la seva enforcadura ben altiu, al Pedró dels Rasos de Tubau. Gombrèn a sota, un poble minúscul des d'aquí, amb una llenca de sol per les tardes.

He fet alguna sortida, poca cosa. He pujat fins l'ermita de Sant Pere de Montgrony i pel Camí del Malpàs, força pedregós, m'he arribat a l'avenc de Sant Ou, pel mig d'un bosc fantàstic. M'ha costat la pujada: encara me'n sento una mica de la fascitis i cada vegada em costa més l'esforç de respirar. La baixada l'he fet pel refugi de Planelles i la pista que porta al santuari, i que passa per sota l'espadat d'on es pengen cada dia uns quants escaladors. Te'ls quedes mirant com van fent saltirons a la roca i penses que això, això no que no ho he fet ni ho faré pas.

Les tardes amb una pluja  agraïda. I després de la pluja el cel ens ha fet un regal. Uns núvols negres i una posta de sol ben vermella. Unes formes de muntanya retallades a l'horitzó, unes boires que pujaven des de la vall. Un Pedraforca majestuós retallant-se com un senyor del paisatge. Una llum ataronjada i un arc de Sant Martí lluminós, com poques vegades he vist tan definit. M'he embadocat fent fotografies i m'he quedat en silenci, amb els ulls posats al paisatge i al caient de la tarda. Ha estat la millor manera de totes les possibles de celebrar el segle de "vida i pensament" del meu pare. Els núvols m'han privat de veure les estrelles, però aquests cels han estat el millor present. I la cançó l'hem cantant sota les fulles de l'arbre mogudes pel vent d'una tarda sense parió.

En fi, un encert haver pujat aquí dalt en honor dels cent anys! L'emotivitat a flor de pell.

El diumenge, dia de marxa, m'he arribat a Castellar d'en Hug a veure el 61é concurs de gossos d'atura. 

Gairebé tants anys com els que jo no dormia a Montgrony. Aquí hi havia tota la gent que no estava a Montgrony, i he agraït més la calma i tranquil·litat del santuari. De camí cap allà es passa pel castell de Mataplana. M'hagués agradat baixar del cotxe i fer-hi alguna foto, però el recinte està tancat i enreixat, no pots parar el cotxe enlloc i només veus la senyera que oneja per sobre la tanca. Sembla que s'hi poden fer visites guiades si prèviament les has concertat al museu del Comte Arnau de Gombrèn que, sembla, que funciona els diumenges només. O sigui, una llàstima.

La carretera de Castellar plena de cotxes als marges i gent baixant a peu cap al poble. Entrada 4 euros que no recordava jo que hagués pagat l'altre vegada que vaig venir, però tot serveixi per conservar la festa. De fet, amb els quatre euros tinc dos números del sorteig de l'ONCE d'avui mateix. Premi: un be. Que en faré jo d'un xai si em toca! He estat una estona amb les ovelles i els gossos, he dinat a Castellar i he tirat carretera amunt fins al cotxe, uns tres revolts.

I cap a casa. A mesura que es va baixant, va pujar la calda i la xafogor i la humitat.

Després de poder aparcar a Badalona, que això sempre és un tràngol, quan he entrat a casa li he comentat el tema de la temperatura a en Jaume i m'ha dit: "T'hauries d'haver quedat allà!"

 

 

I potser sí que un altre dia ho faré!