Calaf sense mercat però amb botigues

No, avui no és dia de mercat a Calaf. No l'han tancat, no; l'anada que hem fet per visitar i conèixer Calaf ha estat en dijous i el mercat és els dissabtes. Des de fa molt de temps! Calaf és aquella vila de la comarca de l'Anoia que hom confon amb la Segarra i que es passa de llarg, sense entrar-hi, de camí cap a Andorra; però bé val la pena un mercat!

Els dijous també és un bon dia per anar a Calaf i recórrer el nucli antic, els carrers estrets per on entra una llenca de sol que escalfa en aquest matí de maig encara tímid amb l'escalfor. Carrers, cases i plaça porxada. I tot donant la volta us podeu endinsar a les botigues antigues, de quan el mercat era molt famós i es feia a la plaça porxada i es congelaven les paraules així que sortien de la boca; i com que la gent no les arribava a sentir bé, suspeses en l'aire gèlid com estaven, cridaven i cridaven cada cop més i com més cridaven més paraules congelades, fins que la llenca de sol que avui ens escalfa, les desfeia tot oferint una barreja de mots i significats que s'entortolligaven entre si, talment la torre de Babilònia en temps antics.

Les botigues històriques de Calaf, recorregut inaugurat el 2018, formen un conjunt que us transporta en temps no tan llunyans com la torre de confusió del llenguatge, però si teniu una certa edat, us podeu recrear en la infantesa passada. Aneu entrant a totes i podreu redescobrir objectes familiars ja oblidats i respirareu l'esperit d'inicis del segle XX i de la postguerra, més o menys fins uns quaranta anys enrere d'aquest 2021.

Comencem el recorregut descobrint alguns dels fills i filles il·lustres de la vila. Dom Laureà Figuerola i Ballester, exministre d'Hisenda d'Espanya (1868-1869) i creador de la pesseta, la moneda catalana, motor econòmic de l'Espanya fins a la seva entrada a Europa amb l'euro, arribats ja l'any 2000. El Sr. Laureà fou advocat i catedràtic d'Economia a la Universitat de Barcelona. El 1869 inicià una política aranzelària lliurecanvista i el 1870, Amadeu I de Savoia el substituí. El 1872 fou nomenat president del Senat des d'on es va oposar a la restauració borbònica d'Alfons XII i s'adherí al Partit Republicà. El 1876 fou nomenat el primer director de la Institución Libre de Enseñanza, de caràcter laic i privat. Morí a Madrid el 1903 i fou enterrat al cementiri de Girona tal com ell volia.

Àngels Pujol Bacardit, "la practicanta", és més coneguda localment. L'Ajuntament col·locà una placa el 2018 a Cal Matrícules, antic dispensari, el dia que complia noranta anys i com a mereixedora d'una vida de servei a la sanitat. La Maria Àngels ha estat un referent per a la població. Al diari Regió7 en data del 14 de maig de 2018, es comenta la notícia: l'alcalde, Jordi Badia, va cloure l'acte recordant que tasques com la que va fer M. Àngels Pujol "evidencien la importància de mantenir i donar valor a l'assistència primària, ja que és la més propera, la que permet establir un coneixement i confiança entre el pacient i el professional sanitari, i és vital per a la bona salut i qualitat de vida de les persones".(Regió7, 14.05.2018)

Comenceu la visita, de bon matí, en una entrada a la bodega. Trobareu la taula de marbre preparada per fer la botifarra. Seieu tranquil·lament amb un "Celtas" o un "Ideales" penjant del llavi, o caragolant el cigarret amb el paper "Smoking" (una de les primeres paraules angleses que es devien utilitzar en aquest país), la boina posada de cantó, el cigaló damunt la taula i l'ampolla "Fundador" mig buida. El fum del tabac us embolcalla, la boirina de l'espai i dels ulls us entra al cap; de tant en tant una "brisca", un "veig"... Les xerrades pugen de to, algú dóna un cop de taula, la porta s'obre i entren més homes a fer-la petar en un espai que convida a la proximitat.

Sortiu a la plaça Gran a prendre aire, alceu el cap per controlar l'hora del campanar que ja heu vist molt abans d'arribar al poble alçant-se dret cap als núvols, doneu una llambregada als carrers estrets i entreu a comprar el diari i saber les darreres notícies a la impremta de la família Oller. Sembla que foren matalassers i venedors de roba, però passada la Guerra Civil es dedicaren també al negoci de la impremta: cartells, textos, anuncis i altres materials d'època i la maquinària original amb més de cent anys d'història en perfecte estat de funcionament.

De seguit, entreu a la pastisseria de Cal Mestres, una de les últimes botigues que va tancar cap a l'any 2006. Capses de galetes de llauna, pots d'Eko, de cafè Monky i de Cola Cao, els bastons vermells i blancs de caramels i el, sempre present, paper L'Elefant. Demaneu tres unces de cafè mòlt, amb aquell aroma que respira tota la botiga, i una lliure de xocolata passada per la pedra i feu-vos un bon esmorzar sucant les galetes, tot controlant el dia que sou del 1947. No marxeu sense comprar uns quants anissos i caramels que hi ha en aquells pots grossos de vidre, un sobre l'altre, i amb una paperina d'estrassa de mitja lliure d'ametlles torrades i una ampolla d'Aromes de Montserrat.

Un cop esmorzats, aneu a escola. Les nenes a la "Escuela de Niñas" i els nens a la "Escuela de Niños", per descomptat. Poseu-vos la bata de ratlles blaves de l'uniforme, obriu la cartera dels llibres i traieu el plumier i la pissarreta per fer unes quantes sumes; la cal·ligrafia amb lletra "redondilla"; l'estudi de la lliçó de "la Enciclopedia", amb la tapa de cartó amb un nen assegut que tots hem tingut. No parleu, que el regle de fusta és llarg. Despengeu el mapa mundi i situeu "los rios de España", canteu les "tablas de multiplicar" i doneu voltes a la bola del món per fer volar la vostra imaginació i que el dit índex decideixi on estareu quan sigueu grans. La taula de la "doña" o la "señu" en un racó i vosaltres de cara a la paret, veient aquelles cares del "Franco" i el "José Antonio" amb el crucifix al mig. Quan toqui el timbre endreceu el pupitre i marxeu al carrer a jugar a bales i a respirar.

La mare us ha enviat a la merceria. Tot de caixes de betes i fils i botons, d'aquells amb els que jugueu les tardes de pluja amb els vostres germans, un botó contra l'altre per fer-los entrar a la porteria. Cintes, paspartús, teles, boixets i tambors de labors. Una merceria és un lloc de tresors; cada capsa, s'obre com un misteri i n'hi ha un munt per tot arreu. Una merceria són capses arrenglerades unes sobre les altres i vosaltres us quedeu amb un pam de nas quan veieu que, sigui el que sigui el que demaneu, la Sra. Garriga ho troba.

Aviat arriba l'hora de dinar i cal anar als "ultramarinos" de Cal feu, la botiga de comestibles on podeu trobar de tot. Una pastilla de "Azul Brassó" per la roba blanca i unes pinces de fusta de "La lavandera", una bosseta "d'assafrà" i una ampolla de vidre de llet Ram; un insecticida líquid "Dinamita"; un "sifon" de vidre i una garrafa de vi de mimbre. Si teniu fred mentre espereu torn, us podeu escalfar amb el braser. Demaneu que us posin, també, un parell de rotllos de l'Elefant i uns quants fregalls dins una bossa de paper de Cal Feu amb la imatge de la Verge tapada per un gargot, com als temps de la República, tot i que ja sou el 1938, segons el calendari de la paret esgrogueïda.

Entreu a Cal Sala, una antiga pastisseria amb obrador que, en tancar, va ser reconvertida en un taller d'art. Una exposició de quadres de Ramon Sala Coy, un calafatí de referència, amb la seva caixa de pintures, el barret i el faristol per pintar es combinen amb la pastisseria: ampolles de cava, molinet de cafè i paper "El Chiquito" i el retrat del pintor envoltat de fregalls.

Més enllà, al carrer Sant Jaume, la casa de "Vetes i fils Cal Cisteller". Vetes i puntes; una planxa de carbó, manuals "Aprendo a brodar"; rodets de fils" Hilaturas Fabra y Coats" dins de caixonets que s'estiren amb una nansa de llautó; guants, botons i capses; moltes capses!

Heu acabat la jornada; tocarà descansar. Però, abans, perdeu-vos pels carrers i pugeu a l'antic Hospital i fins el castell des d'on dominareu Calaf, l'església amb el campanar, tota la plana i l'empresa de cotxes que brillen com un mar d'escuma sota el sol. La senyera hi senyoreja en aquest castell restaurat que servia de defensa en terres de frontera. Des del castell es podia controlar el poble i tot el pla immediat, per on passaven dues vies de comunicació importants: l'una de nord a sud que comunicava el nord de Catalunya (Alt Urgell i Solsonès) amb un ramal de la via Augusta, passant pel municipi romà de «Sigarra» (actual Els Prats de Rei) i l'altra d'est a oest, comunicant la Segarra i les terres de Lleida amb la Catalunya central. Se'l considera una de les fortificacions més importants de la comarca (Wikipedia).

La nostra jornada acaba amb un dinar a Cal Pep, uns quilòmetres més enllà de Calaf, a Castellfollit de Riubregós, no sense fer primer una visita a la Basílica de Santa Maria de Riubregós o del Priorat, situada a peu de carretera, amb el nou cementiri al davant que li resta vista de conjunt. Va ser consagrada pel bisbe d'Urgell l'any 1082 i cedida poc després al monestir de Sant Benet de Bages que hi va establir un priorat. L'església és un edifici romànic del final del segle XI, amb modificacions d'època gòtica. Abandonada durant molts anys, es va restaurar el 1987 i el Priorat es va convertir en una casa de colònies.

Sobre el poble de Castellfollit, el castell i la torre de defensa vigilen la contrada i podran ser motiu d'una posterior visita.