Passejada pel Congost del Cairat

No, jo tampoc havia sentit mai anomenar el Congost del Cairat. I resulta que ho tenim ben a prop. Aprofitant la meva pujada anual nadalenca cap a Montserrat, em va encuriosir el nom i abans de fer la muntanya santa ho he volgut conèixer. Tampoc m'havia passejat mai per l'espai de La Puda, l'antic Balneari avui en dia derruït, ruïnós, "grafititzat" i deixat de la mà de Déu. Veient els edificis penses que devia ser una bona estada prendre les aigües i refer la salut sota mateix de Montserrat i amb el Llobregat als seus peus.

Ara, les estances estan buides i has de vigilar on poses els peus per no ensorrar-te o mirar bé que cap biga a mig caure ho faci sobre el teu cap. El lloc, però, encara conserva un cert "glamur": una avinguda de plataners et guien fins a l'entrada, la porta principal conserva l'estructura del que devia ser, el forat de l'ascensor, negre i rovellat i els jardins posteriors amb una vegetació que ha crescut a la seva voluntat.

El Balneari de la Puda, La Puda de Montserrat, és un edifici que està inclòs en l'inventari del Patrimoni arquitectònic de Catalunya, malgrat el seu estat. Situat a la mateixa riba del Llobregat, des del segle XVIII hi brollaven aigües sulfuroses; encara brollen tot i que ara van a parar al riu. Construït a partir del 1829 ha sofert també diferents embats de les riuades que ha tingut el Llobregat. El seu moment d'esplendor va ser a finals del segle XIX i començaments del segle XX, quan es posà de moda entre la burgesia barcelonina anar a prendre les aigües. Es va tancar el 1958 i el 1971 patí destrosses per una crescuda del riu. Hi va haver un intent, cap al 1980 de reconstruir-lo i fer-ne un hotel, però el propietari va acabar venent-lo a l'Ajuntament d'Olesa.

Un cop deixat el balneari, cal encetar un camí que, passant pel seu darrere, ens porta cap al Congost. De fet, és un tros de GR que ens duria cap a Montserrat passant per Monistrol. Ens trobem amb una pujada sempre amb la muntanya al davant i seguidament es baixa entre matolls de romaní florit i pins replantats cap a la llera del riu. El camí esdevé fangós per la humitat que s'hi concentra i alguna pluja que deu haver caigut i encara no ha assecat. Quan s'arriba al trencant de Cal Tobella, se segueix el corriol que baixa a l'esquerra i el tros canvia totalment: bassals i fang entre canyissar, unes canyes altes, crec que força més que les que hi ha a prop de casa.

El riu, baixa verdós, tranquil, plàcid, sense fer remor. Els troncs secs dels arbres hi aboquen les seves branques. Els pollancres despullats i altius drecen les branques enlaire talment braços que busquin la claror. La vegetació es fa més exuberant. Una petita font raja entre l'herba del pou i construeix un rierol. No diríeu mai que esteu tan a prop de llocs civilitzats si no fos pel soroll somort i constant de la carretera de l'altra cantó, la que va de Martorell a Manresa. És un plaer relaxant caminar per aquí. De vegades, no cal fer gaires quilòmetres, ni pujar pics, ni anar esperitat per trobar racons plaents, per gaudir reposadament de la natura, parant per conèixer les plantes, per gaudir del contrallum de troncs agermanats amb el sol, en definitiva, per donar-se un gust de caminada.

El camí arriba fins a sota del pont de l'aeri de Montserrat i continua bé cap a Monistrol, bé cap a Montserrat, bé cap a Sant Salvador de les Espases remuntant la Serra del Cairat. Ho deixo per a una altra ocasió i torno pel mateix lloc, donant l'esquena a Montserrat, amb el sol de cara i les branques jugant amb la llum. Més endavant torno a tenir la companyia del romaní als marges del camí. A l'altra riba del riu, un pescador tirant la canya i el seu gos fent salts d'alegria.

Una excursió senzilla i no per això menys encantadora. Arribada altra cop a La Puda, agafo el cotxe i marxo cap a l'estació del cremallera per passar Nadal, com cada any i per cinquanta-sisena vegada!