Barcelona, zona Fòrum

És relaxant passejar-se per Barcelona un dia d'hivern amb el sol que t'escalfa. Ja sigui caminant o anant amb bicicleta.

Sempre m'han agradat, i no sé gaire perquè, els gratacels o, el que ara en diuen, modernament, skyline, o sigui, línia que retalla el cel, que encara no he entès perquè no en podem dir així. I ja que a Badalona no tenim un sky line amb condicions de fotografia, cal arribar-se a Barcelona, a la zona del fòrum que en dic jo. No és que això sigui una cosa gaire extra; ni punt de comparació amb l'skyline de New York!, però és el que tenim. De fet, tampoc cal que en facin més!

Heu provat de passejar aixecant la vista cap amunt?

Els "homes" sempre han volgut conquerir el cel, enlairar-se, volar, tocar els núvols. I, tot i que aquest és un país petit, una mica miniatura, també hem tingut aquestes pretensions. Els edificis es retallen en el blau del cel o juguen amb els núvols. Els podeu observar mirant de cara o de perfil, veure com s'aixequen des d'una base o com assenyalen amb la punta cap a l'horitzó. Com poden ser macisos o semblen de paper de fumar. Com s'emmirallen els uns als altres i competeixen entre si. Com el joc de miralls i vidres fan passar la llum i reflecteixen formes sinuoses que transformen les línies rectes en angles sinuosos.

I, quan estan acompanyats per arbres i vegetació, ofereixen un contrast entre la natura i els elements com el ciment o el ferro; tant si és amb les branques nues de l'hivern com si estan acomboiats per les fulles que intenten brotar dels arbres primaverals o tapats pel fullam de l'estiu i juganers amb els colors de tardor.

I què dir del contrast que fan els edificis moderns amb edificis antics, fins i tot modernistes?

El passeig que s'enceta a Badalona i travessa les tres xemeneies de Sant Adrià i continua cap al Museu de Ciències Naturals, el Museu Blau, i acaba, si voleu, al terme del Port de Barcelona amb la torre Mapfre i l'hotel Ars, us dóna ocasió d'observar aquests fenòmens. Així i tot, no deixeu escapar una llambregada cap a mar: les veles, els vaixells de càrrega que van a port, els surfistes jugant amb les poques ones del Mediterrà; els ciclistes, els que corren i els que caminen; els que passegen el gos o la canalla, o la zona habilitada de "pilotamà" (handbol,balonmano) sobre l'arena, confereixen un joc de plaers i una animació que potser no es veu a New York. I tot això acompanyat dels "xiringuitos" a peu de platja, buits a segons quines hores, però que et transporten a les paelles de marisc i als calamars o les gambes a la planxa. Un bullici tot plegat!

El camí de tornada és una mica més complicat; és més tard i la gent ha sortit en massa. Cal esquivar bicicletes que et vénen de cara pedalant com esperitats, gent que corre sense mirar on trepitja, patinadors que ocupen tot el tram i monopatins que es fan els amos de la calçada. El paisatge canvia, la perspectiva és una altra i pedales amb una bicicleta de ciutat mirant on poses els ulls més que els pedals!

Així i tot, es pot anar parant, observar què tens al voltant, preveure per on continuaràs i agafar-te amb calma un passeig que ha de ser més agradable que estressant. De tant en tant, una vela blanca al mar, una aigua que fa pampallugues amb el contrallum, un arbre que et parla de la natura i el somriure d'un infant que passa amb el seu estel.

Travesses el delta del Besòs pedalant paral·lel amb el Tram i el tren fins a l'estació de Sant Adrià; deixes enrere els ànecs i les gavines que remuntaran el riu, sents, encalçant-te, els cotxes que et van darrere pel port de Badalona, continues pel carrer Eduard Maristany, antigament de les fàbriques grises i brutes i fas pam i pipa al Bòrax per tants anys de nervis i tràfecs; segueixes com pots pel passeig marítim sense barques i entres als carrers de Casagemes amb l'aire a la cara.

I quan arribes a casa, satisfeta de la passejada, et dius que hi tornaràs.