Albarells: una possessió de Montserrat

Ens disposem a passar un dissabte ben assolellat de Sant Ponç pels barcelonins i de Sant Anastasi pels badalonins (bé, per dir veritat, la badalonina). per terres d'Anoia. Ahir, 10 de maig, a Badalona vam cremar el dimoni i, un cop fetes fora totes les malvestats de l'any, tot esperant fer fora les que hi hagi d'aquí fins el maig del 2025, podem encetar la jornada començant l'itinerari del nostre poble abandonat des de Clariana, situat a la comarca de l'Anoia, municipi d'Argençola.  Clariana són quatre cases i poca cosa més. Hi podem accedir des de la NII per Argençola o des del camí rural que nosaltres hem fet, des de Jorba.

Sortim de Clariana passant per Can Soler i Cal Magines i ens desviem cap a l'esquerra per una pista ample i ben traçada que va guanyant alçada a poc a poc. El paisatge és més aviat de secà, amb uns quants pins que, amb aquest sol potent, fan poca ombra. Seguim amunt deixant varies pistes a dreta i esquerra, veiem les runes de masies com Cal Coix, Cal Pau i Cal Magí de les Serres i arribem a un coll on el terreny es fa pla. Si girem la vista enrere, podem contemplar la serra de Montserrat retallada en un cel sense núvols.

El camí segueix amb els marges plens de margarides i roselles i passa ben bé pel costat de Cal Magí del Serrano on avui estant treballant. Pugem suaument fins al coll de Bellic, un encreuament de quatre pistes, i després d'algun revolt de baixada ja veiem entre camps verds de blat el campanar de l'església de Sant Martí d'Albarells i les cases derruïdes enfilades en un petit turó. Una granja feta de maons al descobert ens desgracia una mica la vista.

Ens arribem fins l'església per poder saber una mica més d'aquest llogarret i també en busca d'una ombra on aixoplugar-nos. L'església oberta, en runes, amb una inscripció a la porta d'entrada "Domus Dei et porta caeli" 1590. Encara hi ha una pica baptismal sencera i l'escala de fusta que portaria al campanar octogonal. Si no cobreixen el teulat aviat caurà tot el conjunt i serà una veritable llàstima. 

El lloc d'Albarells surt documentat des de l'any 986. Del castell, que al segle XIII va ser l’origen del llinatge del mateix nom, no en resta cap vestigi. El 30 de març de 1322, l’infant Joan va vendre al prior de Montserrat la jurisdicció dels castells d’Albarells, Carbasí i Rocamora. No queda res del molí paperer, que està documentat com el més antic de Catalunya, l’any 1113, ni tampoc del castell que hi havia. Sabem que l'església va ser restaurada al 1615 i també després de la Guerra Civil. Demogràficament, en el fogatjament de 1365-1370, apareix amb setze focs i pertanyent al prior de Montserrat. Madoz explica, d'un dels seus viatges,  entre altres coses: ”su clima es tan sano que solo se acostumbra a padecer algunos constipados”. Qualsevol en marxa d'aquí amb aquesta propaganda turística. però, a partir dels anys setanta del segle vint, Albarells comença a despoblar-se. Durant la vista al nucli, la primera casa que trobem és la millor conservada: es tracta de Can Morera, de planta baixa i dos pisos. S’hi accedeix per un arc de mig punt situat a la part esquerra de la planta baixa. Al costat hi tenim Cal Parada, la construcció de maó dedicada a magatzem agrícola; al darrere hi trobem el que resta del poble, on totes les cases estan ensorrades i és difícil de poder-hi accedir.

Sabem moltes més coses amb la "xuleta" de la wikipèdia: "Les primeres notícies històriques sobre el castell corresponen a l’any 986, data en què en el precepte que el rei Lotari va atorgar al monestir de Sant Cugat del Vallès consta que feia de termenal del castell de Clariana un puig anomenat Guardiola d’Albarells. L’any 1086, en acudir Berenguer Sunifred de Lluçà al castell d’Albarells per consagrar l’església de Sant Martí d’Albarells, segurament eren senyors del terme Bernat Onofre i el seu nebot Guillem. De tota manera, la família Albarells, cavallers —milites — que segurament procedien d’ascendència castlana, consten com a senyors del lloc en entrar al segle XIII. El 1251 Bernat d’Albarells féu donació del castell i de tot el terme al monestir de Montserrat, juntament amb unes possessions a Jorba, tot rebent del prior 1000 sous barcelonesos. En els anys següents el monestir de Montserrat hi amplià les possessions; en destaca l’adquisició, el 1252, de les propietats que tenien a Albarells els hospitalers, cedides en bescanvi per propietats del monestir de Montserrat a Freixenet. El monestir de Montserrat anava teixint un conjunt d’espais sota el seu control en tota aquesta zona: Albarells, Rocamora, Carbasí, Bellmunt, Contrast".

Com podem comprovar Montserrat sempre ha estat present per aquestes terres, no només la muntanya.

Sabem també que el 1984 hi va haver un intent de restauració d'aquest lloc. Un vídeo editat a youtube per la televisió d'Anoia, ens explica que un veí de la comarca compra Albarells per a fer-hi un forn (d'aquí els camps de blat que hi ha pels costats). Restauració que no sabem com va acabar, però, el forn no hi és i no trobem pas ningú al poble.

Sabem més coses encara gràcies al nostre company especialista en història que ens acompanya a les sortides. Un fitxatge que no ens podem perdre! Aviat podré deixar de llegir documents i anar a les explicacions orals que sempre són més agradables!

Ja és hora de marxar d'Albarells i això ens presenta una nova dificultat: trobar el camí que han seguit els que han fet aquest camí abans. Un camp llaurat de blat se l'ha menjat i hem de resseguir el marge del camp avall una bona estona passant del marge dret al marge esquerra on trobem finalment el corriol amagat que podem seguir. Ara entrem dins l'ombra i anem seguint el corriol que es transforma en pista arbrada per tornar a esdevenir corriol embardissat: mates i punxes ens van tallant el pas fins que arribem a una pista més marcada —ara sí que sospirem tranquils— que va fent baixada. Un mal presagi!

Per si de cas, decidim dinar en un revolt, a l'ombra del camí. La fita era dinar a Sant Julià de les Alzinetes, però ho veiem encara massa lluny i massa acalorat. Cal reposar del sol!

Un cop feta la feina, ens tornem a posar dempeus. El trak ens fa anar cap a la dreta en pujada (crèiem que ja s'havien acabat les pujades!), però segur que ens estalvia una baixada massa forta per tornar a remuntar després. O sigui que tirem amunt convençuts que carenejarem una mica. La pista es va cobrint d'herbes i arbust i es transforma en corriol; cal anar apartant rames i esbarzers fins que sembla que arribem a un lloc més aclarit de massa vegetal. I sí! Arribem ben bé a l'espadat que fa una pedrera de guix i terra sorrenc. Ni un pas més! Cal buscar un camí per baixar d'aquí sense tornar enrere, però sense anar massa endavant per no estimbar-nos. Sort que ja hem dinat i fins i tot, algunes, hem pres cafè, de sobre i amb sucre!

Ens aventurem a anar baixant tot seguint el trak que portem. Cama aquí, cama allà, pals clavats i... cul a terra! Cul a terra és la millor manera de baixar. No és que sigui còmode, però si rellisquem arribem més aviat al sòl. Els pantalons, rai, s'espolsen sols! Quan arribem a baix i vèiem els que falten que encara baixen per la pendent, la veritat és que fa impressió, i patiment! Costa de mirar, però immortalitzem el moment per poder demostrar que som capaços de tot aquesta gent gran que anem per muntanya. Sort que tots i totes tenim experiència. Això sí, arribem a baix i respirem fort. I la vocal responsable pensa que la propera sortida potser es trobarà sola! Segur que hi deu haver una sortida més fàcil d'aquest mal pas. Potser carenejant la cinglera de la pedrera cap a la dreta i baixar pels arbres encara que sigui abraçant-se als troncs, però la fe que posem en el Wikiloc (que vés a saber les habilitats que tenia), ens ha fet tirar endavant, és a dir, cap avall pel dret! Tothom n'ha sortit il·lès i amb molta set!

Hem trobat una pista polsosa que ens ha fet acabar l'espai que ocupa la pedrera i les seves instal·lacions i hem sortit per la tanca d'entrada cap a la pista GR que ens torna cap a Clariana sota un sol de justícia! Abans d'arribar-hi, parem una estona a l'ermita de Sant Julià de les Alzinetes (un nom ben maco!) i descansem de la suor, encara que la calor no és del tot tan forta com podria haver sigut. Sant Julià és una capella de planta rectangular amb un campanar de cadireta. "És un tipus de construcció típica del segle XVI, però segons Mn. Ignasi M. Colomer consta que l'any 1345 existia una capella denominada a la documentació "Sancti Juliani de Villa sicha". Segons Mn. Ignasi Mª Colomer consta que l'any 1345 és esmentada en la documentació per aquest lloc una capella "Sancti Juliani de Villa sicha". (Això també ho he trobat al Wiquipèdia). El nostre historiador acaba la jornada explicant aquesta construcció.

I encetem ja el tram final de la pista, ben amplia i sense arbusts que ens facin patir, tot i que patim més de set que d'altre cosa. 

Travessem camps de blat que comença a rossejar tot i que no ha crescut gaire i no perdem de vista la imatge de Montserrat, antics propietaris de terres, retallada encara en un cel blau sense núvols. 

La gent de Clariana ens ofereix aigua fresca i amb això podem acabar de tirar fins a arribar a la nostra tradicional cervesa, aquesta vegada en una bona àrea de servei, per fer un brindis a la salut de la fortalesa de tots plegats i plegades. 

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/despoblat-dalbarells-170490570