23 de maig 2024

23 de maig 1954- 2024

Això són 70 anys justos!  70 anys!

Qui ho havia de dir!: 70!

Això del 7 al davant,  que voleu què us digui, fa força impressió!

Setanta anys que vaig néixer, 70!; setanta anys que vaig fer el meu primer plor! (quantes nits de plors, oi, papa?). Però, no et queixis, que em vas sentir poc. Ja m'hagués agradat que m'haguessis fet companyia molts més anys dels que em vas acompanyar! Com hagués estat la meva vida?  No ho sabrem mai ni tu ni jo! T'he enyorat sempre, papa!; penso que ens haguéssim entès. Segur, vaja! Has estat el gran absent de la meva vida terrenal, però, sempre  present; crec que d'altres no ho poden dir; però jo, t'he tingut sempre present! Des dels diumenges que arribaves amb el tortell de festes, fins els dies de cada dia, quan em venies a buscar amb la moto a col·legit. T'he estimat molt, papa! Encara t'estimo! I als setanta anys meus, penso en tu: en l'amor teu i de la mama; l'amor que em va donar la vida. Tu volies una nena i vaig néixer jo. Ara, una mica vella i molt gorda; què pensaries de mi? Quins projectes et feien il·lusió?  Quins somnis?, quines esperances?, quin desitjos? Segurament, no els he complert els teus somnis, ni amb setanta anys viscuts!

Avui, us he vingut a veure una estona al cementiri; tot calma i silenci. Hem estat una estona junts, nosaltres tres. Recollits en els nostres pensaments, en els moments viscuts, pocs, però intensos i recordats durant 70 anys.

Amb tu, mama, he viscut molts més anys! Quasi cinquanta-set! Però, no setanta. Setanta són enyor. Saps?, recordo molt els teus setanta. Et vaig organitzar una festa  amb els "Cantaires de la UEC". Van venir tots! mentre es passejaven per la Rambla per fer temps, jo anava a buscar les teves netes al passeig Maragall de Barcelona, que baixaven amb un autocar d'una escola que havia anat esquiar a l'Arp; i encara van comprar uns testos petits que vam tenir molt de temps a Cal Julià, per regalar-te'ls! Uns testets on hi trobàvem acumulats tots els excrements que els rat-penats deixaven a la finestra de Cal Julià. El dia dels teus setanta anys jo havia encarregat panets i pastetes a Can Bertran i els de la coral —els Cantaires de la UEC— van venir i van cantar-te unes quantes cançons en un dia que no et trobaves gaire bé. Des d'aquí, si encara em llegeix algú, moltes gràcies!

També et vaig regalar un viatge a Grècia; te'n recordes del viatge a Grècia? Vam veure unes quantes pedres! (amb un mig permís de la feina, que encara treballava, jo!).

I ara, soc jo la que faig setanta anys! I no hi ha festa, ni coral, ni nebodes per anar anar a buscar a Barcelona, ni panets de Can Bertran! Això si, un pastís sense sucre i uns canelons vegetarians (que en Jaume fa uns anys que és a casa, a Badalona). I també faré un viatget a Mongòlia aquest juliol. Per començar, m'he regalat una estada de quatre dies als Bany de Sant Vicenç tot aprofitant dues sortides del CEC per la zona.

Tu, mama, no estaves gaire bé. Jo —ho comentàvem amb en Jaume aquest migdia— no prenc pastilles de colors, ni vaig gaire als metges. Continuo anant de concerts a l'Auditori i cantant i pintant i escrivint i caminant i organitzant excursions. "Mentre el cos aguanti", penso. No sé quan aguantarà; els genolls es queixen cada vegada més, i els pulmons també! Però, avui, n'he fet setanta! 70!, que així en números es veu més clar!

 I sí, fa certa basarda. Perquè ja no en preveus vint mes; potser deu més?

 I cal encarar-los amb alegria, et diuen. Ets jove, diuen altres. Jove? Als setanta? Però, els hem fet, hi hem arribat! Crec que les generacions passades, els homes i dones prehistòrics, els nostres besavis i els nostres avis, no tenien pas aquestes preocupacions. Vivien més al dia. I nosaltres, que se'ns ha donat un futur més llarg, esperem fer-nos eterns!

Núria Comas Fornaguera: per molts anys, o si més no, pels anys que siguin necessaris que puguis viure. 

I el 23 de maig del 2025, ens tornem a trobar aquí, altra cop, un any més!