Salvat Papasseit: 100 anys de la seva mort

Abans d'acabar el 2024, un record per a Joan Salvat Papasseit, quan es commemoren els 100 anys de la seva mort. En el cicle Caminant amb Lletres, hem commemorat els 50 anys de la mort d'Aurora Bertrana i els 100 anys del naixement de Vicent Andrés Estellés. Ens ha quedat pendent en Salvat Papasseit, i no voldria acabar l'any sense fer-ne esment.

Un poeta classificat com a amorós, escriptor avantguardista, una mica oblidat tot i que molta gent recita els seus poemes encara que no sigui conscient del seu autor. No ha estat gaire traduït a altres llengües; no obstant això, la seva obra va ser difosa a partir dels anys seixanta pels integrants d’Els Setze Jutges i la Nova Cançó, que van musicar molts dels seus poemes. 

A mi sempre m'han agradat molt els musicats per la Teresa Rebull; però, en aquestes dates, en recordo un que em sabia de memòria. Del tot descriptiu, jo veia cada vers del poema com una escena; veia els carros amb verdures que anaven al mercat, veia com desplomaven el gall i la gent entorn d'una taula de Nadal i una mica apartat, el Jesús mirant-los a l'hora de les postres amb una llàgrima a les galtes. I veia la gent que passava pel carrer, bufanda al coll i gorra al cap, amb uns guants de llana fregant-se les mans, quan queien quatre volves de neu.

Nadal

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen tots d'adreça al mercat
Els de casa a la cuina
prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall
Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena
i ells recullen les plomes
i ja enyoren demà

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-
Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar

No sé perquè, encara em produeix tristesa i melancolia. Ara ja no hi ha carros que vagin al mercat, ni tant sols carrers empedrats. No hi ha brasers, hi ha calefaccions que funcionen "a tot drap", malgrat que no fa gaire fred en aquestes latituds. Ara hi ha carrers curulls de llum i arbres que són els més grans del món: per demostrar que no som pobres? Jo crec que encara plora el tal Jesús, plora de dolor i de tristesa i de veure que som uns rics molt materials, però molt pobres d'esperit. Sí, ja sé que això de l'esperit està molt gastat. Ara ens fem selfies davant dels llums de les ciutats i les pugem a les xarxes, que si no, no serveixen de res les fotos. Cal tenir una existència de pantalla ja sigui personal o d'associació cultural si cal, per tenir "projecció" que en diuen.

Jo us recomano que us aprengueu el poema i tanqueu els ulls per recitar-lo i intenteu veure el que es diu sense cap pantalla al davant, en silenci, en recolliment. Us adonareu, quan acabeu, que se us escapa una llàgrima per les galtes.

I no vull dir que qualsevol època passada fou millor; crec que no. Cada època té el seu moment i hem de viure el present i recordar el passat per encarar el futur. Però de tant en tant, un exercici com aquest us deixa en relaxada, en pau amb tu mateixa i en comunió amb els altres. No caldrà que feu gaires teràpies miraculoses, no caldrà que visiteu gaires metges ni que penseu en les "post vacances" o la crisis dels x... anys. Agafeu un llibre, un poema..., el que us atreviu a llegir millor o us agradi més i assaboriu-lo. Veureu com sí que funciona!

I no me n'estic de posar-vos algun dels poemes, encara que no siguin de Nadal. Per tots i totes vosaltres, en honor a Joan Salvat Papasseit.

Quan sóc a casa

De tot petit no me’n recordo gens,
pro diu la mare que els fills se m’assemblen;
la més grandeta fa imatges de res,
la més menuda es rabeja per terra —

diu que jo ho feia igual que un porquet.

La més grandeta té tres anys i mig
i vol la lluna dintre el seu senatxo:
la més menuda, deu mesos, ja em riu,
diu papa i mama, i menja amb nosaltros —

no us penseu ara que li dem pa amb vi.

Al ballmanetes les dues hi són,
la meva falda no els hi faci gelos;
si l’eucaliptus llença un raig d’olor
diu la més gran: —Mira, un arbre de peixos.

La més petita per re arrenca un plor.

(Mainada)

Perquè has vingut

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:
mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora el seu pas
—qui no la sap quan la veu s'enamora.
Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom i el cantarà l'alosa.

(El poema de la rosa als llavis)