Nadal a La Conreria

Sí, Nadal a La Conreria, aquesta petita serralada de la Serra de Marina poc coneguda més enllà dels pobles que hi ocupem un tros de territori (Badalona, Tiana, Sant Fost de Campsentelles), compartida per les comarques del Barcelonès Nord (en diuen), el Maresme i el Vallès Oriental.

Nadal a La Conreria. Aquesta muntanya tant nostra que alguns confonen amb el Corredor. Aquesta muntanya on molts de nosaltres vam començar a "anar a muntanya" de ben petits, fent-nos ja "excursionistes" recorrent camins i pistes no tan malmeses com ara, sense urbanitzacions llavors, amb fonts que rajaven i on la gent s'hi aplegava els diumenges de descans. Algunes vegades pujàvem a peu i d'altres amb aquell autobús de línia que anava a Sabadell, marejador a cada revolt, amb una pudor de benzina que no s'aguantava i baixàvem caminant tot jugant amb les canyes pelades talment fóssim uns soldats de l'Edat Mitjana. I aquest any, hem celebrat el Nadal del Grup de Dijous del CEC, recorrent camins i "visitant" fonts, algunes d'elles en un estat deplorable. Quina tristesa quan les retrobes!

Ens hem trobat tots al punt de sortida —el poliesportiu de Tiana— on hem arribat amb cotxes o amb la TUSA des de Badalona (que encara en diem TUSA, i no aquesta modernitat de TUGBSAL difícil de pronunciar per esquivar una mala frase de joc de paraules que sempre hem fet els badalonins). Un cop allí, recomptats els 46 assistents a una sortida que ja s'ha fet tradició del grup, iniciem la pujada pel corriol que surt de la Font de l'Alba. Salvem el desnivell pel camí de sauló i de xaragalls fins a arribar al Cau, el restaurant de la carn a la brasa i les arrossades per excel·lència del sector.

Vigileu en traspassar la carretera que els vianants no veuen els cotxes ni aquestes màquines veuen bé la gent que, malgrat els temps, encara caminen. Aviat s'arriba al que fou el Seminari de la Conreria, ara Fundació Pere Tarrés. Recordem que foren molts els nois dels pobles de l'entorn que estudiaven aquí en règim d'internat, nois que no hi eren pas per vocació seminarista, si no que era per l'oportunitat de les famílies de donar-los una ensenyança malgrat els pocs recursos que tenien els anys cinquanta i seixanta, sobretot.

Continuem pel que no fa gaires anys era una pista polsosa, convertida ara en una carretera que no va enlloc, amb una barrera pels cotxes que ens sorprèn una mica. Passada la barrera, una mica més enllà, a mà dreta, encara que no ho sembli, hi ha la Font de les Monges. Qualsevol semblança amb el que fou és pura fantasia. Fa molta pena veure com s'ha transformat el lloc dels nostres jocs en un espai de bardisses, un edifici completament esbotzat i una font que sort que encara recordo on era i la puc mostrar. Estic segura que els 45 que venien amb mi —bé, 44, si salvem l'altre badaloní— l'haguessin estat buscant sense trobar. Com que no ha estat una cosa viva pels del grup, en reclamen la restitució, però jo marxo amb una tristesa fonda de veure com es malmet un lloc. No sé a qui correspon endreçar-la una mica, suposo que els ajuntaments no es deuen posar d'acord i diuen allò de "és teu", "no, que és teu", però seria un favor que farien a la natura, al record dels que ja som grans, i al respecte dels que son infants i joves avui en dia.

I continuem la pista travessant una de les urbanitzacions més antigues de per aquí. Fa molts anys que hi són aquestes cases, penjades com un balcó de cara al Vallès, començades a fer amb quatre maons, per aquí i per allà, instal·lant-s'hi de qualsevol manera (potser d'aquí uns anys en veurem una pel·lícula); que fins aquí arriba l'asfaltat i, se suposa, la utilitat de la barrera.

El dia és assolellat i fa de bo de caminar per la pista tot xerrant amb els companys en la darrera excursió del grup abans de Nadal. Ens arribem a la Font dels Castanyers, que aquesta encara està dempeus, possiblement per allò de restaurant privat que ha sabut conservar el lloc, la font i el menjar. Un grup de ciclistes estan fent l'esmorzar de forquilla després de trencar-se les cames en la pujada; nosaltres, agraïm l'aigua fresca i el pedrís per descansar. Els ulls se'ns en van cap al cafè, però aguantem estoicament les ganes, que l'home que serveix no dóna l'abast.

A partir d'aquí ens separem en dos grups. La majoria cap a recórrer les fonts que falten i quatre dones retornem al començament no sense abans treure'ns les ganes del cafè ara que som minoria.

La següent font és la de la Canaleta, que si la de les Monges no es reconeix, aquesta ha esdevingut invisible, colgada per les bardisses i amb un cartell que avisa que "aquí hi havia la font; cuideu-la". La font de la Canaleta està situada en el torrent de Can Torrents Vell, a tot just 200 m de la casa en direcció sud-est, just a mà dreta, per sota un revolt ben tancat que fa el camí baixant des del turó de Penjabocs. És una zona ombrívola i humida plena de falgueres, ortiga blanca, falzia, heura i bardisses. La vegetació l’ha engolida i tant sols s’endevina un tub metàl·lic entremig de les ortigues.

Al turó de Penjabocs s'hi han trobat restes arqueològiques possiblement d'un poblat ibèric, encara que hi ha fonts que indiquen que podrien ser d'un castellum romà. S'hi van fer excavacions l'any 1945 i el 1955 i s'hi van trobar restes d'una muralla, una torre i un conjunt de blocs de pedra, d'una beina d'espasa, eines de metall i un anell de bronze, així com ceràmiques ibèriques i romanes.  El Museu de Badalona preserva en el seu fons un lot de material ceràmic molt escadusser procedent del jaciment arqueològic de Penjabocs, fruit de les intervencions del senyor J.M Cuyàs, historiador de Badalona.

I seguim descobrint fonts. De la magnificència i exuberant vegetació de l'entorn de la Font d'en Better durant els anys seixanta i setanta, ja no en queda absolutament res. L'any 1937, l'empresa "Agua Mineral Better", comercialitzava i distribuïa amb ampolles l'aigua que brollava de la font. L'aigua neix de forma natural mitjançant la confluència de les aigües subterrànies de les torrenteres de les muntanyes de La Conreria. Una pedra i un tub que raja aigua, envoltada de cases i carrers, això és ara la Font d'en Better. Aquí s'hi feien aplecs, trobades sardanistes, trobades d'excursionistes i escolars i trobades d'empresa, fins i tot la festa d'acomiadament, quan va canviar de feina, que li van fer a la meva mare l'any 1962, quan tot era un verger. Ho puc corroborar amb fotografies! Però amb l'arribada dels anys 70 i 80, la gent mica a mica va deixar d'anar tant a la font i l'indret es va anar deteriorant, posteriorment repetits episodis de vandalisme i la urbanització de la pràctica totalitat dels voltants de la font, ens han deixat l'indret que ara coneixem. Últimament està una mica cuidada gràcies als veïns de la urbanització anomenada "La Selva del Vallès"; tant de bo segueixin respectant-la!

Es remunta la urbanització amb els lladrucs dels gossos fins al Camí de la Font del Rossinyol, arribant al torrents dels Rossinyols on cal agafar el corriol que s'endinsa cap a la font. No fa gaire coberta de malesa i donada per perduda, avui en dia el lloc està net i accessible; la font descuidada, però localitzable. Els veïns han fet una bona feina.

I tot seguit continuem per arribar a la Font de l'Hort dels Monjos. El 2022, la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat va registrar de forma oficial la Font de l'Hort dels Monjos de Sant Fost, com a Bé Cultural d'Interès Local al Catàleg del Patrimoni Cultural Català. El conjunt està integrat per la font, dues mines d'aigua, una amb la boca visible i l'altra soterrada, dues basses i una construcció en runes. Al davant, uns plataners centenaris. Es comenta que, quan la Generalitat va visitar la font el 2022 per al registre, la van trobar sota un densa vegetació: "Se sap com és la font per fotografies antigues", expliquen. El 2008 Javier Aranda, veí del poble, la va redescobrir, dibuixada en un antic plànol de l'Institut Geogràfic i Estadístic. 

De fet, el 2021, quan jo vaig anar a la Canaleta i a la de l'Hort dels Monjos encara estaven visibles.

Finalment, arribats en un planell que fa una placeta, trobem els Forns de Calç. Els forns de calç eren forns on es coïa la pedra calcària per a l’obtenció de calç. Se situaven propers als llocs d’extracció de les matèries primeres: les pedreres i el bosc on es guanyava el combustible. 

I acabem de pujar al Cau, per baixar cap a la Font de l'Alba, aturant-nos primer al Cementiri dels Empestats. Aquí venien a parar els morts per la pesta de la zona de Barcelona.  L'any 1870 es declarà una epidèmia de febre groga al barri mariner de La Barceloneta de Barcelona, a causa de, possiblement, un vaixell infectat que provenia de l'illa de Cuba. Malgrat els esforços de les autoritats, l'epidèmia es començà a escampar per tota la ciutat de Barcelona. El pànic s'apoderà del barri i n'emigraren onze mil veïns, que es dirigiren cap a pobles del Vallès, de la costa o a la vil·la de Gràcia. La situació es va fer tan insostenible que el dia 22 de setembre, l'Ajuntament i la Junta de Sanidad ordenaren el desallotjament forçós de tota la Barceloneta. Es decidí, aleshores, establir una colònia sanitària a les antigues dependències religioses de la Conreria per traslladar-hi les famílies sense recursos i joves provinents de la Casa Provincial de Corrección. (extret del blog Imatges de pedra i silenci) Una pedra recorda els morts que hi hagué. Al centre hi veiem l'escut de l'Ajuntament de Barcelona i al voltant la inscripció “Colonia de Montalegre. El Ayuntamiento de Barcelona a las víctimas de la fiebre amarilla 1870”. El monument fou erigit el 25 de maig de 1871. 

I baixem ja cap a la Font de l'Alba, on esperes plenes d'impaciència les quatre companyes que s'han avançat. I ja en som 47!, que hem recuperat una badalonina d'adopció.

I la festa de Nadal comença. Surt de tot: panetone, torrons d'Alacant, de Xixona, de xocolata, bombons, neules, nous, "Pamelas" de Can Canals de Badalona, ratafia de la bona, els Ferrero Rocher, moscatell i altres vins i licors artesans,... de tot menys aigua! I riem i fem fotos. I: CANTEM! Cantem nadales com un cor professional, que no desmereixem pas. Ningú se'n va de to, ningú dóna la nota, tots i totes obedients a la directora —bé, menys en el rabadà quan respon—, fins i tot sembla que ho hàgim fet sempre! De fet, tot va començar en una sortida de fa uns quants anys, davant una ermita, amb una mica de vent, on quatre i "el cabo" que en diuen, es posaren a cantar i se'ls havia acudit de portar alguna llepolia. Alguns d'aquells quatre, és un dir, encara hi són i han anat engrandint la coral, en una festa de germanor i alegria. No sé què espera el CEC per llogar-nos! Però, ho dic de veritat, tots i totes cantem bé!

Doncs, amb una mica de licor al cos i una mica de dolçor a les mirades, ens acomiadem fins l'any que ve que continuarem caminant tots plegats! BON NADAL!

Camí esgrogueït, de fulles caigudes de la tardor. Camí que ens porta al més enllà, i fa voltes i revolts i sembla no acabar...  Cap a marges esllavissats seguits amb tota la il·lusió

(Si us interessa comparar l'escrit amb la ruta que vaig fer el 2021, la teniu aquí: Fonts de la Conreria)

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/fonts-de-la-conreria-71187287