Vall Fosca: la llum d'una vall

La vall Fosca rep aquest nom per ser una vall amb forts pendents de les muntanyes que l'envolten que propicien que la llum hi arribi tard i es pongui d'hora. Ho podreu comprovar si us quedeu a la mateixa vall  i veureu com el sol ix d'una banda que deixa l'altra en ombra i es pon per una altra vessant que deixa la primera ja en penombra. Aquest fet, no és excusa, però per resseguir els seus camins i, sobretot, per enlairar-se cap a les muntanyes per seguir els seus mil i un itineraris. 

Això és el que hem fet aquests dies de calor a les valls del sud. Cal voltar una mica, però pels seus pobles, recórrer els carrers costeruts d'Espui o els de Cabdella, aquella església romànica que la gent que no hi ha anat mai coneix pel servei meteorològic de la TV3. Perdre's una mica pels seus carrerons, per la tranquil·litat que s'hi respira, per les escadusseres converses amb els veïns que veuen gent "turista" i "barcelonina" en general, una mica astorats per la seva fal·lera de caminar; converses amb les us adoneu de com són de diferents aquests mons de la Catalunya rural i de la gran capital.

Cal visitar, si podeu, el Museu Hidroelèctric de Cabdella per entendre la industrialització d'aquest país. La gran reserva d’aigua de la Vall Fosca, que supera els 50 milions de metres cúbics, va permetre que a finals de segle XIX Emili Riu, periodista i polític de Sort, projectés la utilització d’aquest recurs i es construís la central hidroelèctrica de Cabdella: carreteres d’accés, funiculars, carrilets, canalitzacions d’estanys, campaments per a treballadors..., van permetre en un temps rècord, tot just dos anys, posar en marxa la primera gran central hidroelèctrica de Catalunya.

En el primer terç del segle XX l'empresa Energia Elèctrica de Catalunya va construir-hi tres centrals hidroelèctriques: la Central hidroelèctrica de Cabdella, inaugurada el gener de 1914; la Central hidroelèctrica de Molinos, posada en funcionament el 1919;  la Central hidroelèctrica de la Plana de Mont-ros, que inicià la seva producció de forma provisional el 1937. La Sociedad Productora de Fuerzas Motrices construí entre 1918 i 1920 la central Hidràulica de la Pobla de Segur en aquesta localitat, alimentada per l'aigua derivada per la presa de Senterada. En els anys vuitanta del segle XX FECSA va construir la central hidroelèctrica reversible de Sallente-Estany Gento a la capçalera de la vall. 

A l'Estany Gento ens dirigim un dia assolellat del mes de juliol, amb l'objectiu de conèixer alguns dels llacs que formen part de la conca hidràulica de la vall. L’estany de Sallente passa moltes vegades desapercebut per ser el lloc on es deixa el vehicle i s'agafa la cistella que ens pujarà fins al Gento És un embassament que pertany al riu Flamisell que anirem trobant aquests dies durant la nostra descoberta d'aquests paratges. És un embassament que recull l'aigua provinent del pantà dels Llacs de Cabdella i, per tant, de l'estany Gento i dels vint-i-sis llacs glacials interconnectats que hi ha a la capçalera del riu. 

La cistella ens ajuda a salvar el primer desnivell important de la ruta. L'estany Gento és d'origen glacial i es troba a 2.141 metres d'altitud, a la capçalera del Flamisell. El nom Gento ve de l'occità i del català antic:  gent, genta, 'gentil, bonic', amb la forma acabada en -o del precatalà pallarès.

Allà iniciem la ruta, just quan encara el sol ens deixa fer la primera pujada a l'ombra. El caminoi, estret i rocós i que ens obliga a anar en filera, va prenent alçada fins a arribar a un encreuament de camins quan aconseguim ja les vies del trenet —via verda avui en dia, com tants d'altres vies sense tren— que distribueixen els excursionistes que volen anar cap al Colomina o cap al Tort. Nosaltres optem pels llacs de l'esquerra, cap al Tort, el Mariolo, el Cubieso i el Castieso (aquests dos  últims noms difícils de recordar si no fem alguna associació que ens ajudi, com cub o cast!).

L'Estany Tort ja ens indica amb el seu nom la seva forma.  Situat a una altitud de 2.293 metres, entre muntanyes de roques, destaca per la blavor de les seves aigües. El seguim primer tot caminant entre les vies de l'antic carrilet i ens va apareixent i desapareixent entre rocam i prats verds. La temperatura del mes de juliol, i d'un dia clar, ha fet que ens traiem part dels pantalons, ens empastifem de cremes i ens fiquem un barret per a protegir-nos del sol. La grandiositat del paisatge ens fa tirar endavant.

Abans de travessar el tram de terra que separa l'estany Tort de l'estany de Mariolo, ens ajacem una mica per descansar i fer un primer mos per reprendre forces. L'esforç s'ho val i els fotògrafs de la colla agraeixen la parada per poder esplaiar-se fent fotografies del paisatge i de la gent del grup, encara que, potser, algunes d'elles es perdran aquesta nit amb l'afany de retenir-ho i enviar-ho tot de seguida. Qui no és pacient, té les de perdre! I el greu que sabrà a tothom, després!

Ens trobem aviat amb l'Estany Na riolo (segons els mapes cartogràfics oficials, o Estany de Mariolo, segons altres fonts) que anem veient mentre el camí es va enfilant. És un estany més modest en la seva llargària, una llenca de terra el separa del Tort, però no està exempt d'encant. Les flors ens van saludant pel camí en un festival de colors: marcòlics, lliris, matafocs ufanosos, la petita flor blanca de minuàrtia, l'estranya pota de gat o sanguinària, orquídies, com la nigritel·la negra, la regalèssia de muntanya, la petita farigola de muntanya que passa desapercebuda pels que coneixen la farigola més mediterrània de mates més altes i oloroses, i que aquí forma unes gespes rosades fins i tot entre els ferros del carrilet; els petits ramells blancs de la saxífraga, l'anemone alpina i el neret rosat que ens acompanya tot el camí, verd i ben florit. Tot un jardí ufanós en aquesta època.

El camí planeja fins a arribar a l’Estany de Cubieso, envoltat de tota una serralada pedregosa, les Pales de Cubieso al nord i el Pic de Tort al sud-est. I seguim remuntant fins el nostre objectiu final: l'Estany de Castieso a 2.369 metres d'altitud. Una prada amb l'aigua de l'estany i el rocam de la muntanya que li fa de capçalera on és bo de reposar una bona estona. Els núvols juguen amb el pedruscall, l'aire és fresc i, alguns de la colla, es comencen a vestir amb camises, bruses i anoracs, no fos cas que agaféssim un constipat!

Després d'aquest breu descans, cal desfer el camí i anar de tornada, amb la satisfacció a la cara i amb la joia d'una fita acomplerta en un dia ben lluminós. Travessem un petit riuet fent equilibris per sobre les pedres i esperant —que juganers que som!— que algú es mulli més del que cal. Per sort, tots estem en plena forma i podem seguir el camí sense problemes.

Fem un dinar frugal a la presa de l'Estany Tort, arrecerats a la seva paret. la meitat de la colla s'animen per fer una marrada fins a l’Estany de Colomina i el seu refugi i marxen rabent; els altres, amb més tranquil·litat, iniciem la davallada pel camí que es torna a l'estany Gento. La llum de tarda canvia el paisatge i els núvols grisos van ocupant tot el cel com senyors que dominen les altures. Prenem un refresc al bar i esperem la cistella que ens ha pujat, no sense adonar-nos que les seves hores no són les mateixes que hi ha marcades al bitllet que ens han vengut "en línia". De totes maneres, encara que mitja hora més tard del previst (quedant-nos aquell regust de boca que ens fa pensar que tots haguérem pogut arribar-nos fins al refugi de Colomina, ves què hi farem!), baixem contents i agafem cotxes fins a arribar als nostres hotels i a esperar l'hora del sopar amb un merescut descans.

Aquesta sortida, per alguns, ha significat un recordar temps passats, un retornar als llacs i a les muntanyes de joventut; per a altres un nou coneixement de la natura i la geografia de casa nostra. Molt bona idea de qui ha organitzat amb il·lusió i esforç aquesta sortida que esperem que es repeteixi el pròxim any! Abans, però, demà, farem una nova ruta per camins de Senterada.