Pels entorns de Senterada

Després d'un dia radiant pels llacs de la Vall Fosca, hem baixat una mica més avall per fer un recorregut que no desmereix gens la sortida d'aquests dos dies que ens hem regalat entre tots plegats. El punt de trobada i inici ha estat a Senterada, poble ficat entre dues carreteres: la que porta a la Vall Fosca cap a la dreta i la que ens apropa a la Vall d'Aran passant per Pont de Suert a l'esquerra. Se’n pot dir un poble de carretera dels que sempre es recorda l'hotel que fa de divisor entre les dues rutes i és el seu racó més evident.

Malgrat això, Senterada també val una parada i és un mirador excels cap a la carena pirinenca només que us enfileu una mica. Això és el que hem fet en un dia calorós i sense un núvol.

Traspassat el Flamisell que ahir vam veure a pocs metres del seu naixement i ara corre amb força, comencem una pista asfaltada que deixem tot seguit per enfilar-nos per un corriol dret entre ombres fins a un petit collet on reprenem una altra pista més lleugera. Envoltats de bosc, agraïm l'ombra dels arbres i la frescor que donen els boixos, aquí encara no ocupats per la papallona blanca que fa estralls en altres contrades.

A mesura que anem prenent alçada se'ns va obrint un cercle de muntanyes cap al nord, on hi endevinem els estanys de Sallente, Gento, Tort, Cubieso i Castieso que tan bon record representen. 

Descansem un xic dalt d'un coll abans d'agafar la darrera pujada que ens porta al menhir de Casó. Una prada amb cavalls que ens miren amb curiositat, unes valls que davallen cap al sud, el cercle de la vall Fosca al nord, algun poblet perdut cap a l'oest (o és l'est?). I enmig de les bardisses, traient la punta des de segles eterns, el menhir de Casó. Antigament hi devia haver un panell amb l'explicació del lloc; però ara només en resta un pal per a que ens hi fixem una mica: No crec pas que hagin sigut aquests cavalls els que ho han espatllat... D'origen bretó, la paraula menhir vol dir pedra alta. Els menhirs s'utilitzaven per marcar els límits territorials d'un poble o per les cerimònies religioses funeràries.

La calor colla. Tots estem ja una mica colrats pel sol. Però així i tot ens fem la foto de grup de rigor amb els cavalls amatents darrere nostre que també volen el seu protagonisme fotogràfic.

Desfem el camí entre enraonies i xivarri i ens arribem al poble abandonat i enrunat de Puigcerver. Una casa es manté dempeus: gran i porxada, amb finestres noves i testos amb flors, de lluny una persona i uns gossos fermats; són l'únic testimoni visible i vivent. El poble deu fer temps que està abandonat. De fet, als ulls d'avui en dia, ens estranya una mica: és evident que hi arriba el llum, tot i que les torres elèctriques que hi ha a prop la deuen portar directe a Barcelona, és evident que hi ha aigua i la pista que hi arriba des de Senterada està asfaltada, amb algun sot, però s'hi circula bé. Ves a saber si, com a tants llocs, la gent en va marxar abans no arribés la carretera. Sembla que el 1553 eren uns 30 habitants i el 1831, 25. El 1900 en va tenir 26, però la baixada important es va produir el 1970 quan en quedaren tan sols 5 que anaren aguantant fins al 2005 quan començà el seu despoblament. Tal com es veu d'enrunat i malmès fa la sensació que faci molts més anys que està abandonat! En aquests moments, la presència d'artesans el pot revifar una mica, tal com constatem amb aquesta casa gran i arreglada.

Continuem baixant per la pista cap a Senterada exposats al sol i la xafogor que és més alta com més baixem. Les papallones xuclen les flors i van d'aquí cap allà sense estar-se gaire quietes. Un segon a badar i un dispar fotogràfic! En arribar al poble seguim el passeig ombrejat pel costat del Flamisell que s'ajunta, al final del passeig, amb el riu Bòssia, tots dos d'aigües fresques i que baixen amb força de les muntanyes cap a la plana. 

Per acabar la jornada i aquests dies de convivència fem un dinar de germanor a Salàs  de Pallars, conegut per ser el poble de les botigues antigues, avui tancades. Un dinar que ens reconforta a tots i ens dona la possibilitat de provar el postre per excel·lència del Pallars: el filiberto. Conten, diuen, diuen, que el nom li ve d'un gat. Sí, d'un gat! Diuen, diuen, que el senyor Francesc Rafel, cuiner i propietari d'un restaurant a Sort, va idear el postre fet amb iogurt i gelat, banyat amb un raig de grosella i li va posar el nom del gat. Tota una pensada que ha fet d'un postre senzill les delícies dels veïns del Pallars i dels forans.

Visques al filiberto!

Visques a la parella de vocals que han organitzat la sortida amb tant d'encert! I visques a tots els que hem pogut gaudir d'aquests dies!