Caminant amb en Vayreda per Vidrà

Fou el quarter general dels carlins, un gran casalot que ens reb en l'excursió per conèixer una mica més de la nostra literatura, de la nostra història i del nostre paisatge. Cal Cavaller de Vidrà ha estat el punt de trobada i l'inici de la ruta així com fou l'inici de les facècies dels carlistes ressenyades per Marià Vayreda en el seu llibre "Records de la darrera carlinada". Vayreda s'uní, amb el seu germà, a la causa carlista de ben jove, a l'escamot d'en Savalls, el meu parent més famós. Ha estat un retrobament amb el fill del besavi del meu besavi. Nascut a La Pera, empordanès tocat per la tramuntana, fill dels besavis del meu besavi: en Joan Savalls Badeia, coronel també ell, de la guerra dels matiners, mort en una emboscada a Sant Quirze de Besora, i la Joaquima Massot Vehí, de Darnius, en Francesc Savalls Massot, germà de la meva avantpassada Caterina Savalls Massot, es pot dir que fou un home de caràcter que anava més a la seva que a la dels altres i que ha donat sempre un cert "pedigrí" a la meva família que s'ha traspassat les seves anècdotes de generació en generació.

Tanmateix, no fou broma.

Hem iniciat la ruta doncs, després d'un breu prolegomen, situant els carlistes i Vayreda en terres osonenques i, es pot dir, que hem anat ben escortats, encara que les tropes liberals no ens han molestat pas.

Una baixada entre fulles seques del terra i tots els colors torrats de la tardor barrejant-se amb el verd encara viu dels arbres de fulla perenne, per un corriol agraït i humit, fins a arribar a la petita riera que ens ajuda a travessar el pont de Salgueda. Un pont mil·lenari que bé devia sentir sobre seu les petjades ferrades dels cavalls anant amunt i avall d'aquestes terres. 

Continuem la nostra marxa en descens fins als peus mateix del Salt del Molí, impressionant tant si raja molt o poc. L'aigua transparent relliscant pel verdet i la molsa, les pedres formant unes cavitats i grutes naturals i el gorg al dessota amb la tranquil·litat de l'aigua que s'atura per gaudir, també, del paisatge i reiniciar el seu camí pendent avall, confereixen a l'entorn una imatge de pau trencada per la remor del goteig i les nostres veus d'admiració.

Reculem fins al pont i tenim una petita orientació donada pels "enemics" dels caminants d'avui en dia; els motoristes, però, han estat atents, ens han orientat i ens han deixat passar; la tropa s'ha vist reanimada! Continuem trepitjant fulla seca i sentim aquella enyorança de nens i nenes quan mig corríem pels carrers empentant fulles seques de plataners anant cap a escola; això sí, els que som més urbans, que els que han viscut a la muntanya ja no els creava, potser, tanta alegria. (Segur, però, que tots en gaudíem!) Tot resseguint la riera intentem trobar un pas per creuar-la sense mullar-nos gaire. L'aigua encalmada i les fulles formen un llac  que sortegem més avall fent equilibris per sobre les pedres.

Aviat remuntem fins a sortir a una pista encara entre arbres, però més assolellada i ens dirigim cap a la Bassa del Molí de la Vila de Buscarons, on aprofitem per fer un descans i deixar, com vulgarment es podria dir, el "bombo" en repòs.

Per tant, hem descarregat trabucs i fusells i fins i tot, n'hi ha que han agafat la banqueta i s'hi han assegut, esperant que el noi del bombo l'enganxés bé al matxo, o el tires endins de la bassa, que bé feia l'efecte de poder rebre un bombo tenint en compte el seu perímetre. Totes hem fet broma i s'ha sentit ja la veu del general que ens deia des del darrere de fer callar el bombo.

La pista segueix un tram fins la Cascada d'Aigols. Esperàvem una cascada  semblant al salt, però aquesta està ben eixuta; només un petit rajar que quasi no t'adones que hi és. La riera forma estancs d'aigua que llisca lentament amb les fulles seques que transporta. En aquest pas, per roques relliscoses, ens hem trobat un escamot en direcció contrària. Un escamot de més alt nivell que nosaltres (potser el d'en Tristany), ja que ens han assabentat que ells anaven a dinar a restaurant un cop acabada la ruta i nosaltres portem la manduca a la motxilla.

Arribats a la masia de la Vila Vella o Vila de Buscarons, gran i ben conservada, reflex de les masies d'aquest país que es van trobant pels camins, amb un graner refet i nou, ens asseiem al pedrís, de cara al sol, com a obedients soldats, per escoltar la descendent de la nissaga del coronel i del general, que ens il·lustri en la tan difícil tasca de fer una mica de llum sobre el carlisme i de com en van anar de mal dades.

Passada la masia es troba la Font de la Vila, un abeurador que reb l'aigua d'una mina que hi ha sobre seu. Aquí, cal anar amb compte per trobar el corriol que necessitem per continuar. Una mica abans de la font, a mà dreta, entre bardisses, surt el caminoi que tira amunt ben dret a l'inici i després es fa planer, per transformar-se una mica més enllà en una pista herbada. Es troben dos camins ben senyalitzats amb indicadors de ferro. Val la pena que fem una petita marrada i ens arribem a la Bauma de la Vila Vella per entre boixos menjats per la papallona blanca que, per una part fan força pena, del tot escurats, però, per l'altra, una certa alegria en comprovar que estan rebrotant. La Bauma, una cinglera ben aprofitada com a refugi, com a aixopluc o com a habitatge, fa força patxoca.

Retornats a la pista que seguíem, continuem cap a l'Hort de Getsemaní, un paratge ben curiós i sorprenent. Unes roques tanquen el recinte i entre dues d'elles, enormes, s'hi amaga una casa, Can Rònec, ja del tot derruïda. L'hort ara és ple de bardisses, de lianes i d'esbarzers. En altres temps, un bon cau de bandolers o una bona defensa de les seves entrades i malvestats.

Deixo que llegiu per vosaltres mateixos aquest fragment al llibre, una delícia escrita per en Vayreda que exemplifica quins eren els ànims de la guerra i quin era el caràcter del general (en Savalls), que uns dies abans de la presa de Puigcerdà (que per cert van perdre), anava a caçar... guatlles.

En aquest punt, s'ha de pujar, amb una bona perícia, un camí que costa amunt, entre troncs superbs d'avellaners de fulles verdes traslluïdes pels raigs de sol que hi penetren, ens porta a un pla dominat per un til·ler majestuós, catalogat com a arbre monumental de major alçada de la seva espècie. Hi ha una confusió important al respecte. En molts llocs es parla del "teix de Can Mic", quan en realitat ha de ser El Tell o Til·ler de Can Mic; una confusió produïda per la traducció de tell (el nom del til·ler en algunes contrades, com a teix). Dinem sota la seva capçada sota un sol radiant amb la vista de les muntanyes de l'entorn i el Santuari de Bellmunt pràcticament al davant; dominen els tons marronosos i rogencs. Un cop descansats fem el tram de baixada passant amb èxit el tros de camí empinat i de difícil pas, encara que curt: algú opta pel cul a terra, algú altre per deixar-se lliscar i encara algunes més per agafar-se a rocs fermats i troncs: tots amb el cap cot.

Acabem de travessar el bosc que ha estat avui tan plaent desembocant al riu Ges amb una estora de fulles sobre l'aigua tranquil·la. I arribem a Vidrà pujant el camí que ens porta al davant de l'arbre monumental del poble, el Roure de la Creu de l'Arç.

Acabem la sortida davant de Cal Cavaller on en Vayreda ens diu les últimes paraules que són una reflexió per cadascú de nosaltres. Us recomano que llegiu el llibre, ja que no se’n poden reproduir fragments sense permís de l'editor. Us ho passareu bé, aprendreu més sobre el carlisme explicat per un jove que s'hi va unir a quinze anys empès per l'amor a les coses de casa tot pressentint la reconstrucció de la nacionalitat catalana a partir de la restauració dels Furs decretada per l'aspirant a rei Carles VII. Una història poc coneguda, un moviment poc comprès, que, així i tot, perdura en el nostre imaginari i més, en aquests temps de volguda llibertat per Catalunya. Un Far-West a la catalana com l'han batejat alguns, una oportunitat perduda com l'han viscuts d'altres. Uns homes que lluitaren i s'exiliaren, unes dones que esperaven com en totes les guerres, un poble que els donà suport i que continua perseguint molts dels seus objectius.

Aquesta vegada ens han acompanyat en Marià Vayreda i en Francesc Savalls en la nostra caminada. Jo crec que han estat contents i satisfets de tornar a recórrer els camins i de  travessar rieres recordant els racons per on van passar i pels que van oferir la seva joventut i els seus ideals. I orgullosos de fer-ho en companyia d'uns quants excursionistes que han intentat comprendre'ls.

En Vayreda i, especialment la família Savalls, amb el seu general al capdavant, sense oblidar la seva germana Caterina, us en donen les gràcies.