que separava les dues finques i així com Can Solei va ser un parc públic des dels anys setanta, Ca l'Arnús va tardar més i no es va declarar parc públic fins als anys noranta.
Can Solei està ja documentat el 1565 com a finca agrícola, el Mas Solei. Al segle XIX, Evarist Arnús i 
de Ferrer va adquirir el mas i hi va fer construir la seva finca d'estiueig, el jardí romàntic i la casa de convidats. Can Solei fou expropiat entre els anys 1960 i 1970 i va esdevenir jardí públic el 1977. Durant molts anys les cases de Can Solei varen ser la seu de l'Escola Artur Martorell, antiga escola del CEPEC, avui escola pública construïda en un nou edifici dins els terrenys del parc i on vaig treballar durant uns anys fent reeducacions amb infants amb dificultats. Però no ve d'aquí la meva primera relació amb Can Solei; als anys setanta, les antigues cavallerisses es van transformar 
en el "cau" de l'Agrupament escolta Sant Jaume-Rosa Busqué. Als seus jardins hi fèiem els jocs d'orientació, el pessebre vivent pels volts de Nadal amb els llobatons i durant molts
anys, la Festa del Badiu, festa que vam traspassar a l'Associació de Veïns del Centre quan l'Agrupament es va desfer. Ara, una de les torres està tapiada i l'altra acull infants com a Centre d'Acollida d'infants i adolescents en risc d'exclusió social de la DGAIA i gestionat per la Fundació Concepció Jubanteny. A la zona superior dels pins s'hi havien fet concerts i, encara recordo, els primers dels cantautors dels Setze Jutges: la Maria
del Mar Bonet i la Guillermina Motta, o del grup de Folk, en Xesco o l'Arnella. També recordo que a les meves daines les hi agradava gronxar-se en les branques de palmeres que badaven cap a terra: havia d'avisar sempre la Júlia i la Marta i la Glòria i l'Anna que les seguia! I van ser espectadores mudes, les palmeres del jardí entre les dues torres, de les baralles del Miquel i el Francesc, dos bons nois que han sigut amics per sempre més! També recordo, és clar!, la Festa del Badiu que organitzàvem els de l'Agrupament Escolta: la Tómbola i la Rateta, el "restaurant" Cal CInto de la Palla i els ponts de mico i ràpels que muntàvem els més grans. Tothom hi participava: llops i daines, ràngers, noies guia i clan, pares i mares i caps d'Agrupament!
En canvi, de Ca l'Arnús, els records són més recents. Obert al públic a partir del 2007, ofereix més atractius romàntics: l'avinguda de plataners que puja des del carrer Sant Bru, la font modernista, l'espai de la glorieta, la torre del rellotge i el petit canal i el llac que travessa una part de la finca amb el castell "encantat" reflectint-se a l'aigua i els petits ponts que el travessen. La torre de l'Arnús, tancada i tapiada i els horts que donen a la carretera. La vegetació hi és conservada: còculs, palmeres, pins, eucaliptus, plàtans, margallons, xiprers, bambús, casuarines, bellaombres i alguns lledoners, alguns d'ells, exemplars de més de vuitanta anys. Un lloc on ara s'hi passegen parelles i gent que treu el gos i algun esportista que fa servir les pistes de bàsquet de l'antiga escola Artur Martorell, un lloc on l'associació de veïns encara hi organitza la Festa del Badiu al maig.
Un lloc per descobrir pels mateixos badalonins i per la gent de fora.
Un lloc al que us convidem tant a l'hivern com a l'estiu, a l'ombra dels arbres. Un lloc que es podria arreglar millor i convidar-hi a tothom; un petit espai verd —potser l'únic— que tenim al centre de la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada