mesos, a acabar de preparar la sortida que haig de portar amb els companys del CEC. Ho he decidit a última hora veient com anaven les recomanacions. O sigui que he fet la vigila de Reis caminant, provant el seguiment de rutes amb el wikiloc i prenent una mica de fresca.El matí ha estat bo, amb un cel net, blau, amb sol, tot i que no m'he tret pas l'anorac. Amb una hora justa he arribat a Castellterçol i he anat a deixar el cotxe al pàrquing del Castell de Sant Miquel, una bona esplanada per deixar-hi els vehicles si és que podem fer la sortida tots plegats. Des d'aquí mateix, es puja i visita el castell, un lloc recondicionat amb taules de fusta i bancs, sota les alzines que donaran ombra a acabaments d'hivern quan hi ha prevista la sortida. Segurament, caldrà fer un esmorzar de motxilla.
Poques runes queden del castell, però les parets grisenques, la humitat i el verdet de les escales i les pedres que li fan de base, el fossar natural de roca i les portes tancades, confereixen al lloc un aspecte lúgubre. Adossada al mateix castell una casa habitada amb els lladrucs d'un gos fidel i guardià. Al costat, una ermita amb dos xiprers enormes i per sota el camí del Ricard, punt d'inici de l'itinerari.
Començo a pujar la pista, solitària i humida el dia d'avui, amb el fullam sec dels arbres a terra i començo a fer servir el wikiloc quan tinc cobertura. (encara que la bateria no durarà gaire). És agradable aquest camí sempre entre boscos fins a arribar a la masia de Cal Ricard, sense ningú. Més amunt, els Redobles del Ricard i una mica més encara el coll de Ronsana. Un cop dalt, a mà esquerra, l'església de Sant julià d'Úixols. Recordo que hi vaig pujar a mitjans de novembre passat i encara vaig anar trobant boletaires. Avui, amb aquest dia que es comença a ennuvolar, el fred i el nostre company Covid que ha anat canviant els nostres costums, no hi ha pas boletaires, ni caçadors, naturalment ni fredolics! Em continua agradant Sant Julià! Té una bona panoràmica del Moianès, un aire tranquil i serè, un lloc de pau i repòs, alegre i de bona estada. Prenc un cafè amb llet calent que tinc al termo i espero arribar al final de l'itinerari, aquesta vegada sense equivocar-me.
Baixo pel costat de la casa enrunada de Cal Cinto des d'on hi ha una bona perspectiva de l'església i una foto magnífica amb l'arbre del davant nu de fulles. Potser a començaments de març ja iniciarà la brotada i no deixarà veure tan bé com ara tot l'edifici eclesial.
Seguim la pista cap a l'esquerra fins al Collet de Matafaluga i aquí se'ns obren tres possibilitats: la que vaig fer al novembre que em va fer fer una marrada de dos quilòmetres i mig anar i uns tants d'altres de tornada i que ara ja tinc clar que no he de seguir; i la bona: saltar una tanca de ferro, talment la barrera d'un peatge i tot seguit el filferro de les vaques. Es continua fins a arribar a la masia de l'Era de les Cases, una de les masies històriques de Castellterçol i on uns nens desafien el fred amb els seus jocs. Cal travessar l'era i continuar un petit tram de camí tot i estar molt atents al corriol que s'enfila a mà esquerra i que no està gaire marcat en els seus inicis. Entrem de ple al bosc caminant per aquest corriol encantador i hi trobem el pou de glaç de l'Era de les Cases, poc conservat. Després de passar una tanca de les que s'obren i tanquen empenyent amb el cos, seguim el corriol trepitjant fulles i gaudint de la vegetació. Anem baixant fins a desembocar en una pista, girem a l'esquerra i al primer revolt, n'agafem una altra també protegida per una tanca. Al cap de poc arribem a 
les runes de Puigcastellar, on podem admirar la panoràmica que se'ns obre, amb el Montseny entre núvols negres i amenaçadors que van jugant amb el sol. Un caminet per darrere la casa en runes ens puja fins a la zona més alta, entre alzines i pedres grosses, lloc on havia existit el poblat ibèric de Puigcastellar. Crec que caldria desembrossar força per adonar-se del poblat, avui cobert de pedruscall i terra, però la disposició d'algunes pedres ens indica que fou un bon poblat.
Seguim el corriol que es va eixamplant i esdevé una pista de mal caminar. En un punt, cal fixar-se en un altre corriol que surt cap a la dreta i senyalitzat amb una fita de pedres i pintura lila. El seguim i anem davallant saltant alguns troncs que ens anem trobant enmig del camí, arbres que han caigut i ja s'han assecat. Al final de la baixada que es va suavitzant, veiem la carretera que va de Moià a Castellterçol, però no hi arribem; ens trobem una pista que va pujant lleugerament cap a l'esquerra. Només d'encetar-la, hem d'estar atents a la nostra dreta, entre la vegetació, per poder veure un pou de glaç millor conservat que el de l'Era, però força tapat per la bardissa. Seguim amunt i creuem el Torrent de la Guineu, just al punt que al davant tenim una paret de roca llisa i grisa. Al cap d'una estona hem de prendre un caminet a la dreta, tot deixant la pista que va pujant amb ganes, fins a trobar una altra pista ampla que hem de seguir cap a l'esquerra per desembocar en una altra pista que reconeixerem per ser el camí del Ricard, a prop ja del castell. Anem cap a la dreta i aviat veurem el castell i als seus peus l'ermita amb dos xiprers ben alts. Una mica més endavant veurem el cotxe que ens espera.
Sembla complicat, però no ho és i el wikiloc m'ha facilitat la ruta en els punts més perdedors d'encreuament de camins i de corriols. Fins i tot he descobert que quan no l'encertes, t'avisa que t'has sortit de la ruta que segueixes! Llàstima que no sé com es guarden les fotos que he fet sobre l'itinerari, i en arribar m'he adonat que no s'havien desat i que el mòbil ja en tenia prou de treballar per avui.
Un dinar molt correcte a Cal Xup per 10 € i encara he passat per Granollers per deixar el meu últim llibre a la Núria, companya bloguera i escriptora, que sempre m'ha donat ànims per escriure i que té la paciència de llegir els meus escrits. No hem pogut xerrar perquè no l'he pogut avisar, però m'he sentit Gaspar portant el regal a casa seva una mica més d'hora de mitjanit.
Ara només faltarà omplir el formulari del CEC, enviar-lo amb una foto meva —que a la sortida cultural a La Garriga del mes de febrer, n'hi han posat una de ben lletja a la web!— i esperar tenir la sort que es pugui fer la sortida i jo hi pugui anar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada