Pels voltants de Collbató

Una sortida agradable tenint sempre al costat la muntanya de Montserrat. Pot ser una bona manera de passar el matí abans no agafeu el cremallera per pujar dalt. Una matinal que no vol dir que hagi de ser una sortida senzilla i planera. Senzilla, sí; planera, no del tot.

Des de la carretera que va de Monistrol cap a Olesa, prenem el trencall que assenyala Ca l'Estruc (o ca l'Astruc segons el cartell indicador de la carretera B113). Passat Ca l'Estruc de Baix, a la dreta de la carretera surt una pista asfaltada en un primer tram que no té sortida i acaba a la reixa d'entrada de Ca l'Estruc Vell. Cal deixar el cotxe i agafar la pista de terra que trobem a l'esquerra. Comencem a pujar suau primer entre romaní florit i amb vistes a Montserrat, vistes que no deixarem en tota l'excursió. La finca de Ca n'Estruc està vinculada al món del vi des de 1548 i encara comercialitza vins amb aquest nom. Avui una masia tancada amb un gos negre, afectuós i perdut, cansat i assedegat que no deixa de perdre de vista la casa. A la tornada encara ens el retrobarem pràcticament al mateix lloc. 

Agafem una drecera pedregosa que enllaça amb el camí que puja de ca n'Estruc Vell. I anem seguint amunt. Més endavant prenem el corriol que deixa la pista amb els indicadors d'Esparreguera i Coll de Can Rubió i caminem entre cirerers d'arboç i marfull a punt de florir. De tant en tant, mates de foixarda que destaquen en la terra vermellosa. Tornem a retrobar la pista i aquí sí que la pujada és costeruda i cal prendre-s'ho en calma i anar descansant. Sembla que caminem per un balcó o terrassa amb les vistes, a l'esquerra, del tram de l'A2 abans d'arribar a Collbató.

El dia és assolellat i comença a collar la calor. Descobrim primer un aixopluc fet de pedra i més enllà una cabana de pedra seca molt ben conservada, la barraca d'en Varela. Després de la forta pujada arribem a una esplanada on ens trobem una pedra vertical amb la senyera pintada; una petita placa ens informa del record dels amics cap a un excursionista que ja pertany per sempre a la muntanya. Si agafem un corriol que surt a l'esquerra, recorrem un tros de la Serra de Gatells, un tram rocós que sembla que es vulgui decantar cap a l'A2. Fem el camí carener tot observant als nostres peus les feixes antigues i després del turó de Gatells, el corriol gira cap a la dreta i retrobem la pista que hem deixat abans.

Un desviament ens porta als Saltadors de Can Rogent. Una obra magnífica en pedra seca que consta d'un mur de més de 3 metres d'alçada amb una barraca margenera i pou en el seu interior i amb uns graons en voladís completament simètrics. Una imatge d'aquestes característiques evoca un passat no tan llunyà en el qual els senyors de Cal Rogent passaven les tardes d'estiu a la fresca dintre mateix dels seus dominis.

Un tram més de pista, encarats a la muntanya i a les coves de salnitre i arribem als Forns de Calç de Can Rogent. Tres forns rodons que bé valen una parada tranquil·la. Uns plafons n'informen de la seva utilitat i del seu funcionament. Unes escales dretes ens permeten accedir a la part superior dels forns i veure'n l'interior des d'aquesta perspectiva alçada. El funcionament dels forns de calç, per l'aplicació de calor a la pedra calcària, ha estat el mateix des dels seus inicis fins als forns industrials actuals. Els forns, fora dels industrials, es fabricaven prop de la muntanya on abundava la llenya i la pedra calcària; la gent els fabricava per poder fer la seva pròpia calç. Es triava un terreny amb un pendent considerable i amb abundància de pedres i llenya. A continuació, es feia un clot al terra d'uns dos metres de fondària i quatre metres de diàmetre que determinava la seva capacitat. Llavors es construïa la caixa que era una paret de pedra en sec amb les juntes fetes d'argila que constituïa l'olla. Després, es deixava una obertura anomenada portada entre 1,5 i 2 metres aproximadament; a més es reforçava amb dos troncs entravessats que es deien tafarres per on s'introduïa la llenya i la pedra. Finalment, a la part posterior es col·locava una pedra plana o enfonadora.

A la nostra dreta tenim la torre mig derruïda del castell de Collbató coronant un turó, amb una senyera onejant al vent. Avui, fa una mica de mandra de pujar-hi i ho deixem per un altre dia que la calor no es deixi sentir tant.

Tornant una mica enrere la pista, davant nostre s'inicia un corriol indicat cap a Ca n'Estruc. Després un tram curt, a l'esquerra, baixa un camí que porta a la Font Closa. Un senyor dipòsit de pedra seca, amb el sostre de volta de mig punt que servia per emmagatzemar l'aigua de la font. Avui, i crec que de fa temps, la font fa honor al seu nom i, no sé si està closa, però no hi ha ni un xic d'aigua.

Retornem cap al corriol que per l'obaga ens durà cap al cotxe. Un corriol agradable, de fàcil caminar, de feixes penjades on es devia plantar vinya, de murs de pedra i una construcció que no se sap ben bé què era, però que segur que alguna cosa tenia a veure amb la vinya i el raïm.

Agafem de nou la pista sense deixar de tenir les parets granítiques de Montserrat com a fidels sentinelles a l'altre cantó de la riera de Collbató, albirem altra volta la magnífica masia de Ca n'Estruc Vell i el gos que no acabem d'esbrinar si va perdut o la guarda, però només es deixa acariciar i ens segueix una mica a peu cois, tot observant la casa envoltada d'una reixa impossible de traspassar.

Al cap de poc, arribem al cotxe i ens encaminem cap a l'estació del cremallera per pujar a Montserrat i acomodar-nos a la cel·la. Una sortideta molt recomanable per un paratge proper i desconegut per nosaltres! Avui, no hem entrat al `poble i ens queda pendent la pujada al castell, o millor al que en queda: caldrà tornar!