Caminant amb lletres i "Els estranys"

Dimarts de febrer. Setmana de Carnaval. Caminem amb lletres acompanyats del Raül Garrigasait amb la seva novel·la "Els estranys" ambientada en plena primera guerra carlina, el 1837. Premi d'Òmnium a la millor novel·la catalana del 2017.

En companyia d'un autor solsoní i pels voltants de Solsona com no podria ser millor en una setmana de Carnaval. En els moments que començo a escriure la ressenya de la sortida, falten 3 hores i vint minuts per a que comenci la disbauxa. Els gegants bojos es faran amos dels carrers, les comparses, amb camisa catalana, faran desfilar els seus nans; el ruc, molt ben tractat pels mata-rucs, pujarà fins el rellotge de les hores hissat per una corriola i pixarà sobre la gent que passi pel carrer Major. L'alegria de solsonins i solsonines, l'astorament de la gent forana, els penjolls dels carrers engalanats, la rebuda del Carnestoltes amb el seu discurset tan incisiu pels solsonins i comarca —que no se'n salva ningú—, els concerts, la baixada de boits pel carrer del Castell, l'ambient escalfat de ganes de Carnaval faran la resta! Molt bon Carnaval, solsonins! Estem amb vosaltres en la festa!

Avui dimarts, però, toca seguir les petjades d'un prussià perdut per la primera guerra carlina en el terme de Solsona; és a dir, a 41 graus, 59 minuts i 52 segons nord, 1 grau, 31 minuts i 15 segons est, després d'haver remuntat pel camí aquós (Llobregat i Cardener) que deixa enrere una enorme berruga pelada feta de conglomerat granític amb dos monestirs a sobre, muntanyes de sal, un riu que sembla més un torrent, Negre i gairebé sense aigua, una torre ancestral que vol arribar al cel i la porta d'una muralla amb el sol per escut.

A la molt noble ciutat de Solsona, de més de quatre-cents anys d'història, som testimonis del pas de la comitiva de Dom Carles Maria Isidre de Borbó, entremig dels efluvis i un sol matinal que estavella a qualsevol monarca de bon veure, talment els Borbons. A la font del Corb som testimonis dels jocs de canalla que es feien abans —i ara?— i seguim el torrent Negre, una mica enllotat tal com el va veure Wielemann vingut a terres "Espanya" per guanyar alguna batalla, alguna condecoració que el fes apte per servir al senyor príncep de Prússia. 

Ben aviat, ens endinsem en un bosc de pi roig on encara continua el camí enfangat tot i no ser pas conscients de pluges recents, però és el que tenen els camins quan hi passen tropes soldadesques, sigui de Borbons o de carlins desmanegats o de quatre liberals que els van a l'encalç.  Nosaltres anem tirant amunt, que els excursionistes ja ho tenen això d'anar pujant (per baixar després, és clar!). La pista s'eixampla i com més puja més seca la trobem. De tant en tant una mica de repòs i a l'alçada dels dipòsits ja ens anem traient roba sobrera.

Amb aquestes que arribem a Lladurs, petit nucli municipal amb l'església parroquial, l'escola, l'ajuntament i una extensió enorme de terreny de 128 metres quadrats dins els límits municipals, que compren diverses masies escampades i algunes ermites i esglésies preromàniques i romàniques com la molt estimada i recordada Santa Eulàlia de Timoneda que els meus ulls albiren a l'horitzó. A prop s'alça el castell de Lladurs, espectador de malifetes dels moros en temps de reconquesta i del salt d'una reina mora que no volia que la fessin presonera. De capçalera hi tenim Port del Comte, o la Bòfia com ho coneix la gent del lloc, i per darrere treu una mica el cap el Cadí. Una mica més a ponent la Serra d'Odèn i més cap a l'esquerra la serralada del Boumort. Al davant, la plana solsonina. 

Lladurs ens serveix per fer un mos i per acabar la història del prussià menjant caragols. El deixem a la comuna, traient del seu ventre els menairons tot contemplant el retrat de Felip V que, serà un descuit?, està penjat de cap per avall. Sort que el seu descendent Carles s'espera que entri flamant a Madrid.

Aviat ens adonem que el Solsonès és una terra de masies ben conservades i habitades moltes d'elles, no pas totes, però. Terra de camps i de llaurada, de boscos, de camins ancestrals on no hi trobem gaires excursionistes, que prefereixen l'alta muntanya sense saber que a tot arreu hi ha llocs interessants que formen part de la nostra història. Ja em perdonareu, però és que jo n'estic una mica enamorada del Solsonès!

Retornem al nostre prussià que, un cop descarregat de minairons ventriculars, va buscant feina per no haver de tornar amb les mans buides als peus de son pare i poder servir amb l'honor que correspon al príncep del seu país.

Lladurs era el punt més alt de la nostra caminada i ara ens toca davallar primer per pista i tot seguit per corriols fressats. Arribem a una de les obres d'enginyeria més importants de la contrada. El Pont de l'Afrau, un aqüeducte d'uns 27 metres d'alçada que destaca enmig d'una vegetació exuberant de pins, freixes, pollancres, roures i pinasses. Construït el segle XVIII, conduïa l'aigua de Lladurs fins a Solsona. L'aqüeducte el formen sis arcs que es camuflen entre el paisatge i la vegetació. Es pot admirar des de dalt, però us recomano que no el travesseu a no ser que estigueu molt segurs del vostre equilibri o podeu quedar penjant de qualsevol branca que vol arribar fins els núvols. Una mica més enllà de la pista, hi ha un corriol que baixa als seus peus. Quan estigueu a sota, alceu el cap. No sabria dir-vos quina és la imatge més corprenedora! Veure els arcs que s'enfilen amunt, nosaltres ben a sota, enmig d'una riera quasi seca en un paratge ben humit, fa certa frisança.

El corriol que podeu prendre és el que travessa la riera i puja pel cantó obac per dins del bosc. Un corriol que us fa anar en fila índia, un darrere l'altre, en silenci, que també és maco passejar pel bosc amb els propis pensaments.

Aviat arribem a una pista i sortim del bosc per la granja de Can Billot on uns gossos fermats us donen la benvinguda. El nostre Wilemann ja s'ha fet escriure una carta d'ampul·lós llenguatge carlí de l'època per demanar feina, ans encara no l'ha aconseguit. Tenim Solsona al davant, però nosaltres ens desviem cap a la dreta per anar a parar al Parc de la Mare de Déu de la Font on dinem amb tranquil·litat i sense remolins de ventre.

Encetem la tarda passant per l'ermita de Sant Pere Màrtir i visitant dues fonts properes: la font de la Mina i la Font d'en Manel. I ens encarem cap a la pujada al Castellvell entre masies i rucs catalans. La pujada després de dinar demana paciència i esforç per un corriol dret que es va trencant en diversos corriols que la gent ha anat marcant al seu pas. Sort que és una pujada curta i arribem al Castellvell, magnífic mirador de Solsona, el Solsonès i la plana que s'estén cap a la Segarra. Darrere els turons treu el cap Montserrat. A la banda nord continuem tenint la presència immutable del Port del Comte, la Serra d'Odèn, i la punxa enforcada del Pedraforca.

Un bon solsoní ens explica la darrera troballa arqueològica, un capitell amb història i nosaltres ens fem la fotografia de conjunt incloent-hi el nostre amic Wilemann.

Descansats, iniciem el camí empedrat que ens porta cap a la ciutat mitrada entre alguns arbres florits. Davant la caserna, encara llegim per saber si el nostre heroi prussià que no ha aconseguit agafar cap baioneta, ha pogut trobar feina. I sí, estem satisfets i contents quan descobrim que el fan capitost d'un esquadró que ha guanyat una batalla gràcies als efluvis de ventre d'un dels seus soldats que s'ha mantingut fidel a les tropes carlines perquè recorda els jocs de criatures i la paga és una mica —només una mica, eh!— més copiosa.

Ara ja només ens queda situar-nos de nou en temps de Carnaval per travessar els carrers de Solsona i veure els preparatius de la penjada del ruc. Estem segurs i segures que tindran unes bones jornades de gresca i efluvis, també. Nosaltres intentarem tornar l'any que ve, el dijous gras.

Bon Carnaval!