Pels plans de Conill

Diuen que el nom no fa la cosa. Diuen que els excursionistes sempre fan grans desnivells per muntanyes, si pot ser, ben escarpades. Diuen que hi ha gent per tot arreu i no hi cap ni una agulla.

Tanmateix, avui hem gaudit del nom, del pla i del silenci tot i que trencat per la nostra xerrameca. Els ametllers muts que aixecaven les branques despullades al cel tot demanant una mica d'aigua per poder obrir la flor, el poble enrunat, els camps secs i els horitzons amples, ens han donat la benvinguda, ens han acollit i ens han ensenyat els seus secrets.

Hem partit de Claravalls, un poble de carretera en el camí que va de Tàrrega a Andorra i Puigmorens. Un poble que els cotxes passen de revolada aprofitant la recta de l'asfalt, amb els portals tancats en un matí de dissabte. Així i tot, no deixeu de pujar fins el castell i observar des del seu mirador com s'entén Tàrrega, la capital de l'Urgell.

De seguida agafem una pista polsosa entre camps que haurien ja de mostrar un verd incipient, però que la falta d'aigua encara té marronosos. Els arbres despullats de fulles alçant els braços i un dia entre sol i núvols, confereixen al paisatge un toc d'hivern encara present. Els horitzons són amples a l'Urgell i les boires es poden estendre en la immensitat del cel sense entrebancs muntanyosos. La pista convida a anar amb colla, a xerrar, a mirar, a recloure's en els pensaments de cadascú.

Una ruta senzilla, una passejada no sense dificultat, caminar amb plaer, riure i fer amistats.

El nostre objectiu ha estat visitar el poble abandonat i cada cop més enrunat de Conill. Un poc maleït, tal com ens escriu Jaume Ramon Soler en el seu bloc "La tartraneta". Conill és despoblat des del 1980, no es pot dir que faci molt, però no va ser ahir. Intents de tota mena per repoblar-lo, per donar-li nova vida, ja sigui com a ubicació d'un centre de rehabilitació d'extoxicòmans, com a poble de turisme rural, com a "Centre d'Interpretació de les Aus dels Espais Naturals Protegits de la Plana de Lleida" o com a "Centre d'Interpretació dels Secans de Lleida". Intents privats i públics amb intervenció del Departament d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya, fins i tot amb un cert interès d'eurodiputats catalans. Cap d'ells ha reeixit, encara que el projecte de la Generalitat, per un d'aquells misteris dels que ningú en traurà l'entrellat, s'ha fet en un altre lloc quan estava confirmat portar-ho a terme a Conill. Deixadesa, interessos, intervencionisme...? No ho sabrem, segurament. El cas és que Conill cau.

Antigament, Conill estava format per cinc cases pairals: cal Cinca, cal Frare, cal Palau, cal Pont i cal Vilafranca, sota l'advocació de la Mare de Déu del Roser. Un antic acord de poble deia que no era permès d'edificar cap més casa. Un poble, doncs, que volia conservar la seva essència. No sabem si haguera crescut gaire Conill sense aquest acord; potser sí, potser ara seria un poble gran ocupant els plans, estaria sencer, els nens encara jugarien pels carrers, els vells s'arraulirien al costat de la llar de foc en els dies crus d'hivern o, qui sap!, hi hauria calefacció a totes les cases. Potser alguna casa de turisme rural, un hotel o un bar obert pels excursionistes que volguessin veure els ametllers florits.

No se sap exactament d'on prové el nom: terra de conills? Ja surt anomenat a l'acta de consagració de l'església de Guissona l'any 1099 i el bisbat de Solsona el té com a un dels seus béns el 1163 i el 1180. En el fogatjament de 1381 Conill apareix amb quatre focs. Hi ha indicis també que podria haver-hi alguna relació amb la senyora de Puigconill i de Llenguaeixuta, una noble, Maria Helena de Lanuza que el 1754 es va casar amb el marquès de Dosaigües.

Sigui com sigui, avui Conill és buit, les cases a punt de caure vigilades tan sols pel campanar d'espadanya de la seva església que contempla com van caient pedra darrera pedra.

Mut, en silenci, ens vol explicar la seva història, les seves històries. Nosaltres el deixem amb certa recança de les coses perdudes, de les vides que van lluitar aquí, també, per una vida millor. Esperem que d'aquí poc puguem sentir bones notícies i puguem retornar per admirar els camps conreats per gent del poble.

Seguim travessant camps i terra seca i ametllers que esperen un plugim i arribem al poble de La Figuerosa. Aquest sí, poblat! Ben cuidat i amb bar! Aprofitem per fer un descans i beure quelcom fresc o calent, a gust de cadascú. La noia que ens serveix ens diu que no té gaire "genero", que no preveien tanta gent en un dissabte de febrer. No arriben a quaranta habitants; a l'estiu és diferent, n'hi van alguns més que seuen a la terrassa per veure jugar, aquí sí!, a la canalla.

Continuem el nostre caminar de poble en poble. Alguns moments ens visita un plugim, quatre gotes comptades, d'aquelles que quan acabes d'estendre el paraigua, ja el pots plegar. El cel amb nuvolades cada cop més consistents, que el sol s'hi amaga.

Al cap d'una estona arribem a Altet, una mica més gran, més a prop de Tàrrega. Hi donem una volta abans de pensar a dinar sota un ametller florit. Però, ai las!, sempre plou quan no t'ho esperes i una roinejada ens fa desistir de l'ametller (de fet, ens consola que no estan florits). Ens posem a cobert, mai més ben dit. Un cobert miraculosament ben situat. Un cop hem obert motxilles i carmanyoles ens surt el sol, però ara ja no és hora d'aixecar-se. Aprofitem l'espai, uns més que d'altres. Algunes ben assegudes al tractor preparat per llaurar talment una trona per contemplar a tothom; altres per terra; i poques sense seure.

És hora de fer el retorn. Sembla que la tarda s'embolica una mica i com a bons catalans tots plegats agafem un xic de fresca després de dinar; ens tapem colls i mans i ens cobrim la màniga curta. Travessem els ametllers nus i canviem de vessant. Els camps comencen a verdejar i trobem un ametller despuntant la flor. Allà ens arremolinem tots, a la caça de la flor matinera que ha quedat immortalitzada. És el que té ser prest i estar a l'hora i al lloc indicat per ser admirat o admirada!

Tornem animadament amb cara de satisfacció, que una flor bé val una passejada.

De tornada a Tàrrega els nostres amfitrions targarins que ens han fet de guia a la sortida, ens fan una visita cultural per la capital. Bé val la pena fer-hi una parada. No deixeu d'admirar les pintures murals de l'església de Santa Maria fetes per Josep Minguell Miret, al que veiem fent feina. Precioses per inesperades. Una altra joia: la creu de terme de la seva plaça. Però, el nostre interès rau en la premsa que va ser retirada de Conill i que està al Parc de Sant Eloi. És l'objecte que s'ha salvat de la runa. També hi ha, al mateix parc, la creu de terme de Conill, però es va fent tard i cal tornar a casa. Queda, doncs, pendent una altra visita a l'Urgell.