53ena Renovació de la Flama de la Llengua Catalana

Ja hi tornem a ser! Per l'obstinació d'un poble i dels centres excursionistes, hem arribat a la 53ena festa de la renovació de la flama de la llengua catalana. Gairebé, no del tot, hi som presents com el primer dia que es va instaurar aquesta festa reivindicativa. Una festa que vol rememorar la tasca d'en Pompeu Fabra, una festa que reivindica la vida d'una llengua més al món, una festa amb la salvaguarda dels excursionistes —que cada any es van traspassant la seva organització—, una festa, finalment que, malgrat les circumstàncies de tots els temps des de l'any 1968, vol mostrar al món que encara som vius.

I encara som vius i ho seguirem sent. Un dels principals problemes del català, penso jo, som els mateixos catalans. I dic això, perquè penso que no som conscients que la nostra és una llengua com totes les altres. Només cal veure els escarafalls que fem quan una pel·lícula guanya un Os d'or a Alemanya. És una gesta per al català, una heroïcitat, una mostra que amb el català també es pot anar a un festival cinematogràfic, per exemple. I tant! Només faltaria que no! Quins ens ho diu que no?: nosaltres. No parlem gairebé de la bona direcció i interpretació del film, no analitzem el tema que penso que hauria de ser en boca de tertulians —però, és clar, formats gairebé tots ells a la capital, la que sigui, poc en saben de la pagesia— no parlem de la fotografia ni de la seva rabiosa actualitat; no! Parlem que està parlada en català; doncs, és clar!, en quin idioma vols fer parlar a la gent d'Alcarràs? (per cert, segur que algun, o alguns, ha descobert ara que hi ha un poble anomenat Alcarràs, tal és la nostra ceguera de metropolitans).

Doncs, sí, cada any des del 1968, surt, des de la tomba de Pompeu Fabra a Prada del Conflent, als peus del Canigó, una flama que arriba a Montserrat el tercer diumenge de febrer, custodiada pels excursionistes i gent que hi participi. Enguany, és el Club excursionista de Gràcia que la duen a peu des de Monistrol, en la celebració del centenari de l'entitat.  Quan arriba al monestir la surt a rebre l'abat, Manel Gasch que s'hi estrena, i entra a la Basílica al davant de tothom. Acabada la Conventual, es fa la renovació de la llàntia que hi ha penjada a l'atri i es fan els parlaments que recorden i que reivindiquen, encara el 2022!, el nostre parlar. Parlaments fets per Jordi Mir, promotor de la Renovació de la Flama, José Llobet, president del Club
Excursionista de Gràcia, Jordi Merino, president de la FEEC i Dom Manel Gasch, Abat del monestir de Montserrat. El Cant dels Segadors clou aquesta part dels actes.

De vegades hi ha gegants, o sardanes, o castellers, o alguna coral cantant. Recordo quan hi vam ser Els cantaires de la UEC, o la coral Núria també de la UEC, fins i tot una vegada la coral Mont Tàber del CEC. Gent passejant i que s'esguarda amb aquella complicitat de ramat i tribu que se sent realitzada en aquestes ocasions; senyeres onejant i càmeres a primer terme. Recordo quan hi pujàvem amb la meva mare i amb la UEC, o amb el CAOC i l'IPECC, i amb el matrimoni Mateu de Badalona, ells sempre presents en aquestes ocasions. I, d'alguna manera, hi continuem pujant.

La majoria d'anys, hi ha un acte acadèmic a la sala de la porteria del monestir. Ara fa un parell d'anys que no es podia fer. Havien parlat en Xirinacs, en Josep Guia i molta gent lluitadora. Tertúlies  fetes amb totes les parles dels Països Catalans (ara que se'n parla tan poc), des del Principat en totes les seves variants, des de València, Ses Illes i l'Alguer, tots amb respecte i comprensió per un objectiu comú que molts desitgem que encara sigui abastable (encara que ens ho facin difícil). Conferències o col·loquis amb la sala plena de gom a gom. Aquest any la conferència ha girat al voltant de: “Renovar la Flama de la Llengua: un compromís més necessari que mai” a càrrec de Joan Josep Isern, professor i crític literari. Comissari de l’any Joan Triadú. Ha estat una xerrada excepcional. Penso que tots aquests "polítics" i gent nostrada que ens governa l'haurien de sentir cada dia en llevar-se. Un bany d'aquests no els aniria malament. Llàstima que sempre ho escoltem els mateixos!

Una festa, un compromís que vol ser ferm tot l'any, en les activitats individuals de cada dia, no només quan els altres ens diuen que sí, que si està ben feta una obra, pot guanyar en l'idioma que sigui inclòs el nostre. No cal que ens ho diguin des d'Alemanya; no cal que gaudim fent-nos els màrtirs a Espanya; CREGUEM-NOS-HO! I després, siguem valents per defensar-ho a casa nostra, cadascú de nosaltres. PARLEM, LLEGIM, ESCRIVIM, sempre amb l'objectiu posat en l'excel·lència, No ens conformem en escriure de qualsevol manera, esforcem-nos a fer-ho bé, igual que ho fa un alemany, un anglès o un francès. Qui l'escriurà o el llegirà o l'entendrà o el parlarà si no ho fem nosaltres. De quina malvestat ens han de treure els forans? Com volem que s'ho creguin els espanyols si som els primers a renunciar-hi i tirem campanes al vol davant una petita (encara que gran, és clar que sí) situació puntual.

Malgrat això felicito la Carla Simón, digna representant badalonina en el setè art. Que per molts anys puguis seguir treballant, amb premis o sense.

Enguany, a l'atri, s'ha tornat a encendre la llàntia, tot i que ha estat amb certa dificultat: els vents que bufaven de ponent l'apagaven, però la voluntat obstinada de la gent i dels monjos han aconseguit que quedés encesa i pogués remuntar.

Gràcies als centres excursionistes que han mantingut la diada durant cinquanta-tres anys i estan disposats a mantenir-la cinquanta-tres més, que ja faran falta; gràcies al Monestir de Montserrat, als seus abats (Cassià Maria Just, Bardolet, Soler i Gasch) que mantenen la flama encesa cada dia de l'any. Gràcies a la Federació d'Entitats Excursionistes, a totes les entitats que hi col·laboren i a tota la gent que, any rere any, la manté viva.

L'encengué la fe, la portà l'esforç, la manté la voluntat d'un poble.