Gorgs de la Febró

Una sortida fàcil segons alguns. Però ja sabem, els més avesats, que de sortides fàcils a muntanya no n'hi ha. I el que pot ser fàcil per a alguns és complicat per a d'atres o a la inversa! No us espanteu! De fet, ha sigut una sortida agradable, ben aconduïda, amb un plus de "dones d'aigua" viscudes, amb pujades i baixades per corriols pedregosos que el nostre caminar experimentat han sortejat sense cap incident. Amb la companyia de caminants amb els que pots compartir interessos, descobertes i petjades, amb el plaer de fer un pas darrere l'altre tot xerrant i gaudint de la natura, del paisatge, del repòs i de les contalles.

Cal arribar-se fins al poble de Vilaplana, per sobre de Reus, al costat d'Alforja, al sud de les muntanyes de Prades. Un poble que poca gent ha trepitjat, amb un carrer Major de portalades antigues i un campanar que, com tots els de la comarca, destaca en la solitud de les seves muntanyes. Podeu fer un esmorzar al Casal vilaplanenc i, després, enfilar la carretera que puja cap a la Mussara. Travessat el desviament cap al poble abandonat de fa anys, entre els quilòmetres 25 i 26 de la T-704, una entrada a mà esquerra us deixa davant per davant de la Font d'en Marc. Allí podeu deixar el cotxe no sense vigilar l'entrada al camí, sobretot els que aneu amb cotxes "baixos". (Déu meu, més tard n'haurem de sortir!).

La pista del GR7 davalla entre rocs i pedres soltes fins al primer dels Gorgs de la Febró: el Gorg del Mas dels Frares. Sec!, amb algun aljub amb poca aigua. Res a veure amb fotografies de fa un temps en què el clima era més plujós. Així i tot, encetem ja el tema de les dones que emmirallaven els pagesos, pastors i tothom qui s'hi volgués acostar, per la seva bellesa i les seves arts d'encanteri. Les dones d'aigua, són figures femenines que habiten en indrets com estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs, deus i grutes humitoses amb degotalls, on hi ha corrents d'aigües i llacs subterranis. Totes belles, totes encantadores, que arriben a enamorar i obsessionar els humans (homes!) amb els seus vels, les seves veus melodioses, les cabelleres platejades al vent i les túniques transparents. Però, nosaltres encara no ens deixem entabanar i continuem el camí tot vigilant amb els pedrots de la baixada i els passos entre grans rocs d'aquesta riera seca.

El corriol entre pins és agradable; anem resseguint un espadat sense adonar-nos-en. A l'altra banda, una cinglera ens indica el tipus de camí que seguim: arbori, pedruscall, curull de vegetació, tot admirant el sostre de la cinglera amb les seves formacions rocoses que sembla que ens hagin de caure a sobre.

Al cap d'una estona arribem al Gorguet, un gorg de fons verd i transparent, amb tels dels vestits de les dones d'aigua flotant a les seves aigües. Una petita cascada degotant entre la molsa i un tros de gel sobre la pedra que li fa de tobogan. Un lloc ombrívol i humit que no ens permet estar-hi gaire estona. Continuem el corriol tot aixecant el cap i els ulls al cel de tant en tant per tenir cada vegada més present el paisatge rocós i encimbellat pel que anem passant. Pals ben clavats, botes i peus segurs..., cal no despistar-nos ni un segon; en aquests temps, una mala girada, una mala caiguda, podria espatllar-nos el dia.

A poc a poc el sol es va imposant i la calor també. Comencem a desfer-nos de la roba sobrera. Arribem al fons de la vall de la Febró per on transcorre el riu Gorg que travessem amb èxit saltant per les pedres mullades i relliscoses. Un riu amb un fil d'aigua entre rocs. Ens trobem envoltats de rocam i  de pins, sense ni una sola remor d'habitatge humà més que el que fem nosaltres mateixos amb els nostres comentaris i les nostres xerrameques.

Arribem al Gorg. El riu corre entre les roques formant petits bassals d'aigua platejada, molsa i verdet. El sol hi entra amb ganes per emmirallar-se a l'aigua. Les dones, avui no hi són presents. Travessem el riu jugant amb les seves aigües, el sol s'enamora de matolls i branques i nosaltres ens sentim més a prop de la natura, algunes dones (no d'aigua!) fent exploracions individuals, d'altres en estat de contemplació muda, pocs intentant copsar amb les màquines i mòbils aquest petit tresor.

Al cap d'un altre petit tram de davallada entre rocs i despreniments, som a la Gorguina. Des de dalt del roc majestuós que ens serveix de parada resseguim amb la vista discórrer l'aigua cap al parell de gorgs entre roques de verdet. Alguns ens atrevim a mirar els forats dels gorgs de més a la vora. El lloc és alguna cosa semblant a encantador i màgic. Algú s'atreveix a anar fins la punta del precipici, d'altres observen de més amunt. Tots, però, corpresos amb el paisatge. Vigileu no caure encara que l'aigua blava i cristal·lina us indiqui que el fons és profund i no tocareu de peus a terra, però, que voleu que us digui, deu estar freda. Val més deixar-ho per tornar cap a l'estiu quan més d'un deu aprofitar la cascada d'aigua per deixar-se lliscar fins el gorg.

Desfem el corriol anant en filera i fent parades tècniques. Avui que no hem tingut embussos de sortida de la gran ciutat, ens calia recordar que les "caravanes" van començar sent pedestres. 

Arribats a l'esplanada on començarem la pista de tornada, decidim fer el dinar de motxilla tots asseguts com podem per terra. Hi ha gent amb sort que ha pogut trobar una pedra que li fa de trona. Ens podem treure bufandes i jerseis i prendre el sol que ens escalfa amb força. Després, tots en rotllana, ens disposem a escoltar més històries de les dones d'aigua.

Conten que era una vegada uns pagesos que vivien a la Febró. Aquell hivern era cru i se'ls havia apagat l'estufa. El noi va sortir del mas per anar a cercar llenya i tot caminant va arribar al punt dels gorgs de sota casa seva. El sol també es reflectia a l'aigua com avui i s'hi estava contemplant quan, de cop i volta, li va sortir del fons una noia d'una bellesa indescriptible: cabellera rogenca al vent, túnica i vel de gasa transparent, pell suau i ulls blaus, cos àgil i esterilitzat. Què fas aquí li pregunta el noi. Aquí visc i surto a prendre el sol. Van començar a xerrar i xerrar i xerrar fins que entrat el capvespre, amb les últimes clarors, el noi tornà a casa amb la llenya. L'endemà hi tornà i es trobaren i xerraren i xerraren (no sabem si feren res més); i l'endemà i l'endemà... El noi n'estava tan corprès que no volia marxar d'allà. Ella li digué que sempre l'esperaria a condició (ai, les condicions!) que no digués a ningú que l'havia vist. I així passaren els dies i les setmanes i els mesos, però, arribà un dia que no la va trobar. Esperà hores i al tombant de fosc tornà a casa cap caigut. L'endemà i l'altra hi tornà amb la frisança de veure-la, però fou endebades. Moix, desesperat, sense ni tan sols poder dormir pensant amb la dona, anà al bar del poble a fer-se passar les penes i, és clar, no pogué més: explicà el que li havia succeït des de feia tant de temps a tots els que l'escoltaren, que foren molts, ja que de mica en mica hi anà tot el poble. L'endemà al matí tornà al gorg, mirà l'aigua sense moure's quan, de cop i volta altra vegada, s'aixecà un remolí d'aigua, una força succionadora que l'embolcallà i l'enfonsà al clot. Sota l'aigua, pogué veure la seva estimada i ja mai més se separaren. Si aneu als gorgs i mireu sense xerrar gaire ni fer soroll, potser els veureu banyant-se, o jugant amb el sol o acaronant la lluna en fer-se fosc. Però vigileu i estigueu amatents! Potser us voldran encantar!

Per si de cas, nosaltres reprenem la marxa, que ara ens toca pujar la pista pedregosa. L'esforç s'ho val. Les vistes cap a les muntanyes de Prades també són encantadores; al darrere treu el nas el Montsant. Fem la foto del grup encantat amb la sortida i acabem de pujar fins els cotxes.

Ara, toca sortir. Gràcies als abnegats ajudants els cotxes, després de fer lliscar les rodes i empudegar l'ambient amb el peu del gas a fons, aconsegueixen sortir a la carretera.

Abans de marxar del tot, ens acostem al poble de La Mussara. Ben derruït. Les cases només conserven alguna paret dreta i el nom que tenien, l'església resta apuntalada i les campanes silencioses. Jo ho recordava abandonat però dempeus encara. L'antic refugi del CEC mostra una heura ufanosa enfilant-se per les parets que queden. La vista al mar de muntanyes que s'estenen enllà entre boirines és un regal.

La Mussara, però, també té els seus secrets. Conten històries de trobades satàniques, de desaparicions en totes les dimensions, d'aparicions no controlades, de sacrificis i de rauxes.

Jo recordo la lletra d'una cançó d'en Jaume Arnella: 

Per les terres de l'Alt Camp

 "I ara que ha marxat tothom, 

ara han fet la carretera perquè

els forasters admirin

les masies i les eres.

Aigua i llum són dins les cases

i també han posat safareig

per estar més confortables

tota la gent d'estiueig.

Ai, ai, ai, que els ulls se'm neguen

ai, les llàgrimes em salten"