Els meus 66

1954 La Conreria

Bé, em vaig fent gran!

66 és un número una mica rodó i caragolat que es fa simpàtic quan el veus. És aquell número que ja està de ple a la seixantena. Ara ja necessito l'altra mà per comptar, premonició del que vindrà quan s'acabin els dits. 

Un diumenge, a les quatre de la matinada, treia el cap en aquesta mateixa ciutat de la que no m'he mogut. Hi he anat a col·legi, hi he treballat i hi estic fent el confinament. Possiblement, acabaré els meus passos una mica més amunt d'on sóc ara, però al mateix carrer d'en Prim.

1955

És estranya una vida.

Aprofitant l'ocasió, m'he dedicat a revisar algunes fotos i podria dir que no em reconec a mi mateixa. No tant pel físic, que sí que les faccions són semblants, però pel mateix moment de la foto: què pensava, què havia fet abans del clic de la màquina de fotos, què devia fer després? Recordo els llocs, recordo les vivències, en general, però, si em miro la meva cara, si em fixo en els ulls esperant que parlin, veig una nena que ara ja no és de carn i ossos; és algú plasmat al paper o a l'ordinador. Me la miro: hola, Núria, què se n'ha fet de tu?

1956 La Moral

1957

Sí, ja sé, ara som el que hem acumulat tota la vida; aquella nena que anava creixent es va transformar en dona i acumula en ella mateixa, en la persona que sóc ara, totes les nenes, tots els pensaments, totes les circumstàncies que s'han anat vivint. Però, on és el límit entre l'ara i el passat? Si la imatge cobrés vida en aquest moment, jo de gran com a espectadora, què faria aquella nena? Estaria astorada o em reconeixeria, es reconeixeria en mi?

Altres persones que m'han acompanyat en algun moment ja no hi són, què els fa diferents en la no-existència amb aquella criatura que tampoc puc trobar?

1958

De tota aquella gent conservo encara el meu germà i quan el veig petit m'agafa una espècie de tendresa. Voltant tots dos agafats de la mà, jugant a indis, o indius com dèiem abans, una confraternitat que ha perdurat amb el temps.

1959 Núria

I quan reviso els meus ascendents, perquè de descendents no en tinc, intento furgar en les seves vides perquè a mi m'han quedat lluny; algunes conegudes, algunes ignorades, algunes amb alguna facècia plasmada als llibres d'història; algunes anodines, d'altres que m'hauria agradat molt conèixer. Algunes que vaig conèixer poc, algunes enyorades durant molts anys. Ni tan sols la vida del meu pare he arribat a saber. I em sap greu. Greu que tot quedi en un no-res, una passada ràpida per la terra, una molècula a l'univers. I no, no estic deprimida, ni trista; a voltes melancòlica, a voltes alegre, com tothom.

1960 Montgrony

Però em sap greu.

Ara que la pantalla ens retorna els records, els busco al meu cervell i n'hi ha que no els trobo. I en canvi, hi ha fotografies que en recordo el moment, amb tot el que comporta, com si l'hagués guardat per sempre més, com si me la fessin ara.

És estrany viure.

Doncs, avui, me n'adono que ja he viscut seixanta-sis anys amb els seus dies, amb els seus plors i els seus riures, amb els seus desitjos i les seves il·lusions, amb les seves decepcions i les seves esperances, amb els seus errors i els seus encerts.

1961 Montserrat

I sóc jo.

I hi ha quasi de tot en una vida: anècdotes, coneixements, treball, amistats, activitats i descans, aficions i obligacions, amors i estimacions; també com tothom.

1962 La Conreria

Suposo que, les persones que van viure abans de les fotografies, no devien passar aquests tràngols ni aquests descobriments que fem mirant el passat, perquè la fotografia és un moment únic del passat, mai del present i menys encara del futur. Sí que hi havia gent que ha quedat "per a la posteritat", aquells que es podien permetre una pintura feta per un artista conegut o no. Però la resta de la gent, vivia el present amb les seves necessitats, no crec ni que pensessin gaire en un futur en els termes en què el pensem avui.

1963 Esterri d'Àneu

I crec que la gent del demà, estarà tan farta de veure imatges i fotos que ja no els donarà cap valor. Ara, no guardem un moment pel que significa, pel valor de recordança, o d'emotivitat o de satisfacció; ara fem fotografies per "ensenyar" què fem, sobretot que fem moltes coses i les fem públiques i les enviem a tot arreu i com més persones les rebin millor, perquè cadascú s'ha cregut que és el centre de l'univers. Què diran els descendents de molta gent d'aquesta quan es trobin amb cabassos de fotografies. Sí, és veritat, tal com les fem, les esborrem. Un cop els hem donat publicitat les traiem de circulació i no les guardem. És com allò de la informació: com més informats ens creiem, menys informats estem.

 

1964 Sant Miquel del Fai

1965 Colònies als Oms

He pensat tot això mirant les fotos i he arribat a fer el que fa la majoria de persones, crec, i que jo no havia fet gaire: n'he escanejat algunes de les que surto "jo". Com si jo no portés aquestes imatges en els meus gens i les necessités per creure'm i reviure'm jo mateixa. Com si mirar el paper fos la certesa de l'existència. Sí que em val per familiars que he conegut poc, que ara serien molt grans i jo associo els anys que tindrien amb la imatge de jove que en conservo. Una mica trastocat això, però perfectament lògic; ara, mirar-me a mi als meus seixanta-sis, o als seixanta o cinquanta anys enrere potser encara és de més boig.

1966 Sant Jaume

1967 Tuixén

Bé, una petita disquisició sense ningú que me la discuteixi tampoc
està malament. I sé que continuaré mirant fotos i mirant-me a les fotos fins que els anys em privin de reconèixer-me. Em miraré amb tendresa, amb la sensació d'alguna cosa perduda i d'alguna cosa guanyada, d'un temps acabat i d'una continuïtat present coneguda per arribar a un futur desconegut.

 

Però, avui, celebraré aquests dos sisos que fan tant de goig, que són tan rodons, amb una cua per amunt (encara no cap avall!). Sortiré a passejar per la Rambla tot i que encara no podré fer un vermut, ni ballar sardanes. Em miraré el mar i la muntanya. Obriré l'ampolla de xampany per tot el passat i tot el present i tot el futur que hi hagi al davant i les bombolles em faran pessigolles com quan ets petita i rius. Intentaré bufar el 66, però no us  penseu, eh!, són dues espelmes amb la rodoneta i la cua cap amunt; crec que podré!

1968 Festa del Badiu, Can Solei

Sortiré al badiu i menjaré algun micaco.

 

1969 Aigües Tortes

Potser fins i tot em faig una fotografia de mòbil, però no crec que la passi a ningú; quan es faci fosc pujaré al terrat a veure si hi ha estels i li donaré la bona nit a la lluna, amb un somriure esperançat per demà. I cantaré, fluixet, fluixet, una cançó de bona nit, com aquella que fa tants anys que canto sota els estels: "l'estel és el meu company, quan la nit és ben serena..."