dimarts, 5 de maig de 2020

Torrent de l'Amigó

Després d'uns quants mesos d'estar enclaustrada, primer per la torçada de peu i tot seguit per la pandèmia que ens ocupa totes les hores del dia, he agafat la motxilla, les botes i els pals i m'he aixecat d'hora, que cal estar de tornada a casa a les deu del matí.
Per tant, he fet una petita escapada, se'n podria dir, mig ajudada pel transport públic. Ara que tothom ens hem convertit en esportistes empedreïts, no he volgut ser menys! Amb la T.U.S.A. he arribat a Can Ruti i he agafat el camí que puja pel torrent de l'Amigó fins a la font i una miqueta més enllà. Una pujada caminant a poc a poc, mirant bé on posava el peu i intentant no fer gaires equilibris en aquest terreny de sauló, pedres, una mica de fang i algun xaragall.
El camí ombrívol fa de bon passar a aquestes hores matinals tot i que avui estava una mica nebulós. M'he trobat poca gent, tot i que si no hagués estat per les restriccions laborals i d'edats, en una altra època, és possible que no m'hi haguera trobat ningú en un dimarts de maig. Avui, un parell de bicicletes, una noia passejant dos gossos, dos senyors grans amb la petita motxilla a l'esquena com jo, i un parell de nois més joves; ningú corrent, cosa que trobo molt bé, perquè em poso una mica nerviosa quan em vénen al darrere i noto que volen passar i avui, amb l'atenció posada en el peu, hagués perdut una mica l'humor!
La vegetació encara verda, les flors als marges: mill gruà, una petita flor blava i delicada, la ginestola tintòria que cobria tota la muntanya amb els seus matolls, l'estepa negra i l'estepa blanca, el xuclamel, que sempre he trobat que té un nom ben bonic, la ginesta, la fonollassa i la lleterola. I els pins, aquests arbres que s'alcen amb la seva copa rodona, símbol del mediterrani. I un arbre que es diu Mèlia que fa unes flors petites i oloroses semblants a les del llessamí.
La font, ara que feia temps que no hi venia per aquí, l'he trobat molt arreglada i neta, rajant aigua dels seus dos bocs, un pedrís on hi pots seure i una vista sobre l'Hospital de Can Ruti que destaca com a edifici no gaire ben reeixit ni camuflat dins l'ambient.
M'he animat i he seguit una mica amunt cap a l'esquerra. Recordava que es pot tornar al lloc de partida carenejant un tros i davallant entre garrics i ginestoles. El camí i el pensament posat en el peu m'han obligat a ser prudent i quan m'he trobat amb una baixada aixaragallada, he girat cua i he tornat a la font de l'Amigó, on he conversat amb un noi que ha arribat i al que li estranyava que no hi hagués molta gent. "Són tots corrent pel costat del mar".
He retornat, doncs, pel mateix lloc, amb alguna petita topada de pedrota al meu peu esquerre que m'ha fet anar encara amb més de compte i m'ha confirmat que això encara no s'ha curat!
Per tant, he desistit de baixar a peu fins a casa i he tornat a agafar el 28 que m'ha deixat a l'ambulatori i he tirat carrer d'en Prim avall.
Avui no és dijous, ni he anat amb colla, encara que el meu pensament ha estat pels companys i companyes del CEC, però he pensat que estava satisfeta d'haver-ho pogut fer tot i les limitacions.
Continuarem caminant!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada