diumenge, 3 de maig de 2020

Parc natural de l'Ahaggar

Una ruta per Argèlia l'estiu del 1992. Mentre a Barcelona feien els jocs olímpics tan famosos, nosaltres, un bon grupet, ens escapàrem a les dunes, a la solitud i als cels estrellats, fent bivac en les nits fredes. Una ruta per descobrir que, amant com sóc de les muntanyes, el desert em va atrapar, m'hi vaig sentir plenament immersa i me'n vaig enamorar.
"Mai s’arriba a Argèlia per primera vegada. Quan un se n’en va, no la deixa per sempre". Malek Haddad.
Un recorregut pel Parc Natural de l’Ahaggar, a uns 2000 km al sud d’Alger, en ple cor del Sàhara: els seus paisatges, la seva gent, la seva història. Un món fantasmagòric on les roques i els jocs de la llum del sol inventen simfonia de negre i or. Vam descobrir com és de canviant el desert i la vida que s’hi amaga.
Vam descobrir la vida transhumant dels tuaregs amb qui vam compartir tres setmanes ficats en dos jeeps amb les seves espatllades i amb la pell de cabra plena d'aigua, la djerba, que ens feia passar l'assedegada amb la frescor d'una aigua transparent.
Ja quan vam arribar a Tamanrasset decidirem comportar-nos com la gent d'allà i el primer fou proveir-nos d'uns pantalons blancs ben frescos i una camisa, amb un vel amb el que podies fer de tot: enrotllat al cap, passat per la cara i coll per tapar-te del sol, seure a la sorra i fer-lo voleiar al compàs del vent. Vàrem anar-hi forces dies amb la mateixa vestimenta; no suaves i va mantenir un blanc força potable fins a la darrera setmana.
La rebuda dels tuaregs fou un bon cus-cus i un te a la manera berber:  el primer amarg com la vida, el segon dolç com l'amor i el tercer molt dolç com la mort (si no recordo malament).
És canviant el desert! Des de trossos plans on entenies els que patien miratge, amb la boirina de sorra a l'horitzó, fins a tolls i gorgs d'aigua, els gueltes, dunes que es perdien en el més enllà, muntanyes de roques vermelloses, planes de sal i llocs on un arbre ajagut era el recés per a tota una tribu. 
Les arribades als pobles o campaments eren tota una festa. Una corrua de nens que ens venien a veure, nosaltres pell blanca i vestits blancs, ells morens i escabellats amb una vivor a la cara i un somrís d'orella a orella que et feien agafar enveja de la seva llibertat. A prop dels pous, les dones agafant aigua amb una corriola i un tros de goma, els camells bevent i les caravanes al lluny entremig d'un núvol de pols que aixecaven al seu pas.
La carena de l'Ahaggar, superba, s'aixeca enmig de la plana talment un Pedraforca més extens. Pujar fins a l'ermita refugi d'Assekrem, del monjo francès Charles Foucauld que es va retirar aquí una bona temporada, seure-hi contra la paret per a toques una mica d'ombra; tornar-hi de matinada per veure sortir el sol per l'enforcadura; anar-hi al vespre per veure la posta al pic d'una muntanya, com el punt d'una i. Tota una experiència i una satisfacció que va omplir tot el viatge.
Veure néixer un camell al mig del desert i un dels tuaregs ajudant a la cria a aixecar-se de terra i fent que la mare l'alletés; observar els escarabats caminar per la sorra deixant-hi les seves petjades com a fines agulles clavades a terra; saltar una inofensiva serp amb el nostre crit esglaiat de gent urbana i el riure dels homes bruscos que ens acompanyaven, acostumats a totes; veure corre les sargantanes i una espècie de salamandres. És ple de vida el desert! Fins i tot petits ocells prenen el sol parats a la roca,
La vegetació no és exuberant, és clar, però te n'adones de les petites plantes que malden per sobreviure,
I, no cal dir-ho, l'emoció de fer carreres de jeeps per la plana!
I escoltar llegendes: la de la vaca que plora, perquè havia perdut el seu vedell, gravada en una roca. I conèixer la prehistòria d'aquestes terres amb els gravats de Dider.
Banyar-se als guelta d'Afilal i al d'Edelmeberg i al de Hidelhir i dinar sota uns dàtils al guelta d'Issakarassen. Explorar pous fets a terra, un forat uns quants metres de fondària per treure'n l'aigua i descansar en un campament abandonat de l'exèrcit francès, una planura de roques de sal, a Al Mandrós, pel camí de caravanes que anaven a extreure el mineral com or blanc del desert.
El pa fet a la sorra, un forat prou fons que servia de forn i, a sobre, fet amb quatre troncs prims, un artilugi per coure un cabrit a la brasa talment feien els homes antics. I fruita, molta fruita, pinya i meló i síndria sucosos, que et treien la set.
Les nits, dins el sac, podies contemplar tota la volva del cel, estrellat, molt estrellat, i cantar cançons al foc de camp. I donar gràcies per trobar-te aquí i poder viure això.
El descobriment de les dunes, totes iguals i totes diferents. L'extensió i bellesa de l'Erg d'Ajmer. Caminar amb els peus descalços per la seva cresta fent voleiar cabells i mocadors, a la posta de sol, sentint-se una mica com el Lawrence d'Aràbia, rodolar pels seus pendents i tornar a pujar de quatre grapes tot relliscant. Fixar-te en les teves petjades i escriure el teu nom, en tuareg, a la sorra.
Entrar als poblats repartint bolígrafs als nens que et venien a rebre, entrar a la seva escola i "fer una reunió" a la cabana que servia d'ajuntament i de lloc on els habitants feien les trobades i la relació social.
Quan vam arribar a Djanet tot ens va semblar massa civilitzat: carrers, mercats, gent.
Sort que algunes de nosaltres vam tornar al desert durant dos dies més, ja que l'avió que ens havia de retornar a Alger per agafar el camí de retorn a casa, tenia oberbooking i vam poder gaudir d'un parell més de nits estelades!
Solucionat el tema, ens van ficar en una avioneta d'hèlix que feia d'autobús, amb diferents parades i que em va costar un bon mareig entre pujar i baixar i fer voltes pel cel. Crec que tota la vida ho recordaré!
Alger, la capital, ja és una gran urbs de cases edificades pels francesos a l'estil de París. Carrers bruts, cap al temps de 1992, i embussats de tràfec, tendes on hi havia barreja de tot i gent, molta gent. quan hi arribes, enyores el desert amb totes les teves forces!
Un viatge que he recordat sempre, que vam dir, com tantes d'altres vegades, que hi tornaríem i no ho hem fet i, potser, ja no ho farem, però ens n'han quedat les vivències, la pau que s'hi respirava, els cants, les llegendes i un poble, el tuareg, que continua lluitant per la seva llibertat.
Les fotografies són còpia de diapositiva, les que fèiem llavors. Els colors gastats conserven encara la grandiositat del lloc i la mateixa vida silent i amagada del desert.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada