On va l'educació?

Ara sembla que és el moment de parlar d'educació i sempre me n'he queixat d'això. Penso que hauria de ser un tema de debat quasi quotidià, de tot l'any, vaja! Però ens acostumen a parlar-ne al començament de curs, al setembre i al final de curs, pel juny. Dos moments bàsics això de començar i d'acabar i la resta de l'any anar passant com es pugui, que els mestres fan moltes vacances i els de la pública són molt funcionaris (coses amb les que no acabo d'estar d'acord).

Però avui m'han passat un article de "El Nacional.cat" escrit per Josep Sala i Cullell des de Trondheim, Noruega, on està treballant i es pregunta "A qui li importa l'educació" I me l'he llegit. I he trobat moltes coses encertades, considerant que ja estic fora del sistema des d'aviat farà dotze anys, que han passat amb una rapidesa abismal i durant els quals han canviat molt les coses; o potser no tantes. 

Ha canviat la societat, com és normal. Hem fet una societat cada vegada més depenent d'nternet, de les xarxes socials, dels mòbils i els programes informàtics, oblidant que molts de nosaltres, "progres", ens queixàvem de la proliferació d'antenes que això suposava. I guaita, ara no sabem estar-nos de portar el mòbil a la butxaca. Plataformes digitals, xarxes socials, intel·ligències artificials, WhatsApp i  tecnologies punta que fem servir diàriament i "prohibim" als estudiants, quan nosaltres mateixos no sabem arribar a un lloc si no ens ho ensenya el Google Maps.

A classe, però, continuem amb els llibres de text (o no), passem de llarg la lectura comprensiva que hem perdut tots plegats, fem escarafalls amb les proves PISA per mal gestionades pel departament d'Educació i, en definitiva, pel govern. Un govern que res no va amb ell. La culpa és sempre "dels altres", uns mestres que han d'omplir formularis i aplicatius i programacions sense haver vist la cara d'un infant. I sí, ja sé que exagero una mica, però una mica només!

He vist passejar-se consellers d'educació pels passadissos de les escoles saludant "amb gràcies" als nens i nenes, tancar-se al despatx de les direccions i sortint amb un somriure davant la cara de pomes agres del director del centre que li anava al darrere. He vist plegats de braços, en molts moments, als representants laborals (digueu-ne sindicats); no sempre, però alguns força. He vist canviar el llenguatge: objectius, valor, competències.... i les sigles: ACI, PDI, PGS, PI, tots per anomenar sempre el mateix, com si canviant el titolet canviéssim el fons i ja problema resolt. I no us dic res quan ens hi feien posar numerets: ACI 1, ACI 2, ACI 1.1.1... i així anar fent. O quan canviaven el format i la manera de dictaminar les necessitats educatives especials per no dir el que s'havia de dir.

Hi ha una frase de l'article que m'ha fet basarda tot i saber que ja hi estava d'acord abans de llegir-ho: "Tenir un sistema educatiu que s'ensorra respon exactament a la voluntat dels nostres polítics". Tota la càrrega de pressupostos, tota la prioritat de govern, tota la reivindicació dirigida a fer un món dedicat al turisme i a la construcció. Una societat que despullen de la possibilitat de millora social. Tu no serveixes? doncs fes de cambrer o d'obrer que en necessitem molts. I mentrestant no cal que valorem el personal sanitari ni educatiu, que facin el que puguin i si no poden demostrar els resultats que esperem doncs, canviarem el nom de les coses i semblarà que ens n'ocupem molt. Això sí, al setembre i al juny.

Preparar el curs, amb una vaga convocada pels mestres pel setembre: no, això no cal. Tres mesos perduts per no fer res. Ara la culpa la traspassem als mestres, i fet. Sempre es queixen i mira les vacances que tenen!

Mentre, els infants, els joves, surten amb un nivell que no els qualifica pel que demana la societat. El nivell de les proves PISA és baix? Doncs, no les fem: ai!, els mestres no ens han estès i mira, ara no ho podem arreglar! 

Que els infants i joves surten sense una lectura adequada de textos? Ui, han de llegir més! Quan ben poca gent llegeix d'una manera comprensiva ja! Si no, mireu-vos els missatges dels facebooks i dels WhatsApp: no només no es llegeixen bé quan es donen instruccions i informacions, si no que ja s'obvia escriure'ls bé. Total, només que es tingui la intenció d'escriure ja n'hi ha prou. Això és el que diuen molts amb el català: que fas faltes d'ortografia o de gramàtica? No et preocupis, la intenció ja val: tu escriu, encara que sigui malament. No sé si passa a d'altres llocs això, però no veig que els anglesos, els francesos o els castellans indueixin a escriure malament el seu idioma. 

I llavors és quan ens preguntem: on va l'educació? I és una pregunta antiga. Recordo que quan estudiava pedagogia hi havia un llibre de l'Ivan Illich que ja es preguntava això mateix, No ho recordo exacte, però es devia publicar els primers anys setanta o els darrers seixanta del segle passat. I, crec, que han passat anys! Ara que celebrem esdeveniments passats, com la Marxa de la Llibertat, podríem calcular que uns 60 o 50!

Ara, no acabes d'endevinar exactament quin és l'objectiu prioritari i a llarg termini dels nostres governants. És com si anessin solucionant temes a mesura que van sorgint, alguns ben enquistats, però, crec jo, sense visió de futur, sense un objectiu clar de cap a on dirigir-se: total, d'aquí quatre anys serà un altre (si s'arriba als quatre anys, és clar) i després d'una Llei Suárez vindrà una Llei Wert, o una LLei Niubó, o Illa, o la que faci falta per anar tirant i tirant, que els infants es queixen poc i els mestres, ja se sap, es queixen sempre i s'ha d'aguantar, que són quatre dies i qui dia passa any empeny!

Em sap greu escriure així, perquè hi professors, equips directius, mestres, famílies, pedagogs... que hi han deixat la pell, que han intentat canviar el sistema, que han cregut amb allò que feien, encara que gairebé ningú els hagi valorat (si més no a la pública, que son funcionaris i és el que toca, treballar i treballar),

De vegades penso, i no sóc la única, com és que tres anys de República del segle passat, van canviar i l'educació i van suposar un pas tan important i  van fer molt i molt més que uns seixanta anys següents, al menys pel que fa a Catalunya, que és el que hem de defensar.

M'he allargat una mica i potser no tothom que llegeixi l'escrit està d'acord en tot; només faltaria! Però estaria bé que s'iniciés un debat sobre l'educació entre els professionals que toquen la realitat cada dia i no depenguéssim tant de subvencions o dels inicis i els acabaments. Ha de ser un debat permanent, que no s'acabi mai i l'hauria de motivar i facilitat els governants que ens volen governar.

Em temo, però, que tenen altra feina.