Fa fresca per aquestes terres de l'interior, una fresca seca, un aire que et penetra dins els ossos i et fa eixorivir de la mandra. Unes terres, una comarca, la de l'Urgell, que, conjuntament amb La Segarra i La Noguera, són poc conegudes per la gent que venim de la gran ciutat i rodalies. Una terra que amaga tresors i sorpreses molt agradables; que té una història que ha ajudat a configurar aquest país nostre.
Una terra que et fa mirar cap a l'horitzó, allà on els cels s'ajunten amb els camps de cereals. Una terra seca, eixuta, sempre a la recerca d'aigua. Una terra amb homes i dones que han maldat per sobreviure-hi des de fa molts segles, des d'abans de la conquesta dels romans.
Una terra conformada per un poble, els Ilergets, que ja la cultivaven i la defensaven dels atacs enemics.
El poblat ibèric del Molí de l'Espígol n'és un bon exemple. Situat dalt un petit turó, als voltants de Tornabous, els ilergets dominaven tota la plana. La història ens parla d'uns pobladors amb capacitat per al comerç i d'una estructura de poble molt avançada als seus temps. Les seves pedres ens parlen d'una gent que basà la seva economia en l'agricultura i la ramaderia; ens parlen d'uns guerrers que van defensar la ciutat dels romans tot seguint als seus caps, Indibil i Mandoni però que finalment va ser destruïda per Escipió.
Hom es pot passejar pel traçat dels carrers, que comptaven ja amb clavegueram i escales, es pot veure l'estructura de les cases i del palau del cabdill Indibil i es pot seguir la ben reconstruïda muralla que tancava la ciutat de forma ovalada.
Dins habitaven els nobles i els artesans; fora de les muralles els pagesos i el poble baix. No ens és estrany!
Al petit museu es pot trobar alguna peça de ceràmica i uns plafons que ens expliquen la història i hi podem veure un audiovisual que ens acaba de situar del tot.
Els ilergets formen amb els altres pobles ibers —els ilercavons, els cessetans, els laietans, els lacetans, els ausetans, els indigets i els ceretans— el mapa dels habitants autòctons que residien en aquestes terres a l'arribada dels grecs i que ocuparen una part de la península ibèrica que es va estendre per tot el litoral de la mediterrània, configurant una manera de ser i de viure com a avant-passats nostres.
Un cop feta la visita s'ha d'anar a El Tarrós, lloc on va néixer el President Lluís Companys. A part del monument que hi ha a peu de carretera i que tots recordem haver-hi parat algun cop, ara es pot seguir la trajectòria vital i política del president en el Centre d'Interpretació Lluís Companys.
La seva biografia, alguns dels seus discursos més coneguts, el text de Proclamació de la República Catalana, l'exili i l'afusellament. No per conegut menys interessant, sobretot si pensem que la història té tendència a repetir-se i que estem en uns moments en els que hi ha moltes situacions que ens recorden aquest passat. Segurament, serà gràcies a homes i dones com ell que podrem fer realitat el nostre futur. Aprop de Tornabous podem admirar "El Plataner nde Tornabous" un dels arbres catalogats com a Arbres Monumentals de Catalunya, Un tronc magnífic i una capçada ufanosa que s'alça en aquest terreny pla que encara el fa més vistós.
A l'hora de dinar hem felicitat a la nostra vocal amb tota l'alegria que comporta fer anys d'una manera tan saludable. Per molts anys!
I el que dèiem dels pobles poc coneguts: Penelles. A pocs quilòmetres de distància, un poble que ens fa desviar un xic de la carretera a Balaguer.
Un poble que ha sabut trobar una altra manera de fer-se present. Cal passejar-se pels seus carrers: no, no hi ha grans edificis històrics, no hi ha escultures famoses, no hi ha personatges interessants, però sí que hi ha la idea i el treball de tot el poble en els murals pintats a les parets de les cases.
Unes pintures que no tenen res a envejar dels grans artistes. Fetes amb delicadesa i amb sentiment, traspuen humanitat i donen color i vida a carrers i places. Admirable!
Com deia al començament, val la pena perdre's de tant en tant per l'interior de Catalunya; no té grans muntanyes tot i que es veu el Pirineu al fons; no té un mar blau tot i que a l'estiu té camps de blat que es perden a l'infinit, fins allà on la vista arriba; no té grans ciutats encara que Lleida hi senyoreja aprop. Té l'esforç de la gent i la capacitat d'il·lusionar-se com els de Penelles tot pintant i donant vida als pobles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada