La tornada a l'escola.

Aquest dies, i des de primers de setembre, és el tema monogràfic en diaris, tertúlies, televisions i mitjans de comunicació. Realment, encara no he entès perquè havent tingut des del mes d'abril fins ara, el problema o la situació es comença a enfocar l'1 de setembre (els darrers dies d'agost si voleu). A mi m'ha sabut molt de greu veure com la societat, pares, mares, periodistes, gent de l'administració i persones en general, han parlat sobre l'educació (bé, sobre l'educació, no) i l'escola o l'institut.

El problema es redueix a assegurar la mascareta, el rentat de mans i les distàncies. Ni un comentari sobre els objectius educatius. 

Si llegiu les notícies al facebook i us entreteniu mirant els centenars de comentaris que hi corren, us quedareu bocabadats. Insults i mala educació general a part, savis en pedagogia acabats d'arribar a part, el tema és si deixo o no "que em tinguin els nens". No vull menystenir la por de moltes famílies, ni rebaixar importància al tema sanitari, però ningú, dels que jo he llegit, sembla fer esment als estudis, a la socialització, als valors educatius ni a la confiança en mestres i professors.

Per part de la conselleria també he trobat a faltar més debat en el model d'escola que volem, en aquells objectius que es volia arribar o, aprofitant l'avinentesa, canviar allò que es pugui canviar. Es parla de ratios a primària i secundària al mes de setembre, quan el procés de matrícula ja està fet; ja que és un procés que es va fer més tard que d'altres anys, i ja se sabia presumiblament com estariem, penso que s'ha perdut una ocasió d'or per revisar rations abans d'iniciar el procés. Les ratios son el nombre d'alumnes que es poden matricular en un grup, que, un cop iniciat el curs, es poden reagrupar o distribuir de manera diferent a les aules. A primer de primària, si no m'erro, la ratio és de 25 (encara que algunes escoles iniciin el curs o l'acabin amb 26, 27 o 28 segons la mobilitat de la migració). Els 25 es poden subdividir en grups de 10, 12 o 6 segons necessitats. Si ara baixem la ratio a 20 un cop s'ha fet efectiu el dret de matricula en un grup i centre, què en fem dels 5 que sobren i qui seran aquests cinc? 

S'insisteix ara molt, per exemple en els grups estables. Però, a les escoles, i des de fa molts anys, hi ha hagut avenços pedagògics que han permès personalitzar l'ensenyament i adaptar els objectius i metodologies per a que tots els alumnes tinguessin oportunitats d'aprenentatge partint del nivell i ritme de cadascú. No he sentit parlar gens del què en farem dels grups flexibles de llengua i matemàtica, no he sentit parlar a ningú de com continuem el treball en equip, ni treball en projectes, tallers o altres flexibilitzacions. L'escola no és només les entrades i sortides i l'hora de pati; l'escola son els passadissos, l'aula de plàstica o de música i altres espais compartits. 

L'escola implica compartir aprenentatges, ajudar-se uns i altres, tutories de grans envers els més petits, activitats de lectura col·lectiva, de teatre, de concerts o de joc conjunt.

I per altra banda, no he sentit ni llegit absolutament res sobre l'escola especial. Ni per descomptat sobre l'escolaritat compartida d'uns alumnes que poden participar en activitats i aprenentatges a l'escola ordinària: patis, menjadors, tallers, o ensenyaments de llengua, matemàtica i d'altres matèries. Res, res de res!

Tot es pot esborrar ara així de fàcil! Tanta gent, tantes hores, tans esforços, tantes il·lusions de professionals de l'educació i de les families, perquè ara no se'n resi res?

No vull pensar que, com que fa uns anys que estic jubilada, no n'estic al corrent. Ho vull pensar perquè he sigut una de les persones que he treballat, amb moltíssimes més, per la inclusió i el dret de tots els infants a pertànyer a la societat que els ha tocat viure. He vist famílies desesperades en un principi de l'escolaritat dels seus fills, fer el cor fort, dedicar temps i plors per a que fossin infants feliços i independents al màxim, col·laborant amb els professionals d'escoles i instituts o de serveis educatius colze a colze, treballant per un demà millor.

He treballat amb professionals que s'hi han deixat la pell malgrat les dificultats, els pocs recursos i, moltes vegades,  el poc suport de l'administració. Esmerçant moltes hores, imaginació i il·lusions.

I ara?

He llegit avui que es demana que mestres entre ells i pares amb mestres facin les reunions i entrevistes en línia. Ja hi han pensat que molts pares costava Déu i ajut per a que s'acostessin a l'escola? I en molts casos es va aconseguir.

Si, ja sé, és una situació de pandèmia, una situació anòmala, s'ha de donar prioritat a la seguretat sanitària (i que no s'omplin els hospitals), però, perdoneu-me, segur que en cinc mesos no s'ha pogut pensar en res d'això o d'altres coses que em deixo?

Semblava que la inclusió era el cavall de batalla, ho havíem d'aconseguir entre tots: departament, inspecció, EAP, serveis educatius, equips directius de centre, mestres i professors, mestres de suport a les necessitats educatives, mestres, professorat a l'ordinaria i a l'especial (que encara no formen un sol cos unificat), famílies i entitats i associacions municipals, sanitàries o privades.

De veritat que no es pot consultar aquesta gent? És molta gent! Podríem arribar lluny! Amb una mica d'esforç i de ganes. Creient-nos-ho, per descomptat. La gent la tenim, confiem-hi. Fins i tot, crec que val la pena!

Ho deixo aquí. 

Que tingueu un bon curs! I moltes gràcies a tothom, professorat, equips directius, famílies i serveis educatius i tots els que feu esforços de coordinació, de suport i de treball en equip malgrat les circumstàncies! 

Les fotografies són agafades en línia, d'Internet, perquè si les hagués fetes als infants ara, no els hagués pogut veure el riure i la cara de felicitat. Conservem aquestes imatges a les nostres retines i lluitem per a que puguin ser realitat, ells es mereixen que hi creguem i no veure'ns tan crispats.