Santa Perpètua de Gaià

En la confluència de tres comarques — Anoia, Alt Camp, Conca de Barberà— hi troben un paisatge agrest i boscós que pertany a la conca de l'alt Gaià. Amb un interès paisatgístic i cultural que val la pena en un matí de setembre.

I si la sortida la podeu fer com nosaltres, aprofitant un dia de festa a Barcelona i si podeu combinar dos cotxes, millor que millor. Travessar la capital un dijous al matí de punta a punta sense parar és un goig que es pot gaudir poques vegades i té l'avantatge que pots sortir més tard del costum.

Hem anat directe a Santa Perpètua de Gaià en un matí assolellat i ens hem dedicat primer de tot a fer-ne la visita. L'antic castell de Gaià del que en queda la torre i poca cosa més, senyoreja tota la vall amb l'església al costat. Els dos edificis construïts sobre una roca, un cingle de 55 metres sobre el riu Gaià i el poble de Santa Perpètua que està al seu dessota, formen un conjunt històric del que no podríem prescindir de l'un sense l'altra. Val la pena estacionar-se una mica més avall de la carretera i remuntar-la a peu i estar-se una bona estona badant i voltant pel lloc. El primer propietari del castell va ser Arnulf de la família dels Cervelló, a finals del segle X i ha passat per diferents propietaris i etapes al llarg del temps. La torre triangular és imponent. Una escala ben dreta porta fins la porta que està a uns metres del terra, però no hi pugem; els senyors del castell avui no hi són i no cal trucar-hi. 

Al seu costat l'Església de mides grandioses, d'estil neoclàssic, enrunada, deixa entreveure la grandiositat que devia tenir en els seus de màxima esplendor. Cal alçar la vista cap al sostre per admirar encara la bòveda amb les figures mig desfetes dels seus quatre costats que, possiblement, figuraven els quatre apòstols. D'una nau en forma de creu, les arcades i finestres que han quedat deixen passar la llum del sol, tot configurant un joc de llums i contrallums admirable. No pots parar de badar, encara que cal anar amb compte pel terra ple de runa. Fora, un cartell sembla que anuncia un apuntalament i restauració del conjunt. Esperem que no ho malmetin quan la facin, tot i que pot anar per llarg.

Un conjunt monumental que ens recorda que estem a la frontera del que havien sigut les terres de l'Islam i els comtats cristians.

Baixem fins el poble, un petit nucli de cases amuntegades sota el cingle, amb la torre al damunt. No es veu ningú, les cases tancades. La verdor prop del riu Gaià, en aquest tram un rierol i una tranquil·litat per a gaudir-ne. Deixem un cotxe aparcat aquí i amb l'altre reculem fins a Pontils. Poble situat a l'encreuament de les carreteres que van a Santa Coloma de Queralt i a La Llacuna. Aquí s'hi nota una mica més de gent treballant la terra.

Iniciem l'excursió d'avui per arribar-nos a peu fins a Santa Perpètua. El paisatge sec però boscós amb alguns camps llaurats. La pista de suau pujada. De tant en tant, alguna construcció de pou de pedra seca enmig del camp. Arribem a la masia enrunada de Ricreu amb una alzina que ens dóna una bona ombra i aprofitem per descansar una mica. A partir d'aquí, uns metres més endavant de l'alzina, agafem el camí que baixa per l'esquerra en un pendent de baixada que ens va molt bé tot i la terra sorrenca en alguns trams. Anem seguint la Rasa de Ricreu i entrem en una zona de molt de bosc i un xic humida amb la sorpresa de trobar-hi uns quants boixos grèvols ben curulls de bola vermella que sembla que ens anunciïn que, sense adonar-nos-en, serem a Nadal. Veiem galzeran barrejat amb pi blanc, matolls de romaní, alzines i garrics. Sembla una mescla de terreny de vegetació mediterrània amb d'altra de paratges més humits. Anem tenim el cingle de la Rasa a la nostra esquerra, en una combinació equilibrada de roca i vegetació.

A mitja baixada s'albira el cingle amb el Castell i l'església de Santa Perpètua, amos del paisatge. Damunt una roca que els fa de turó i voltats de boscos. Abans d'arribar el rierol que dóna fresca al lloc i on segur que a l'estiu s'hi està d'allò més fresc.

El poble continua buit tot i que se senten algunes veus provinents d'alguna casa. Donem una volta pels carrers costeruts i caminem arran d'un mur mis esventrat del que devia ser, potser, la muralla més externa del castell. Sobre els nostres caps s'alça la torre majestuosa que ha resistit els embats del temps i de la història. Agafem la carretera que porta de Pontils a La Llacuna i ens desviem cap a Igualada per agafar l'A2. Abans, però, fem incursió per visitar el Santuari de Sant Magí de Brufaganya, en aquests moments ben solitari. A la porta de l'església ens informen que podríem trobar-hi gent els tercers diumenges de mes. Llàstima que el 20 de setembre van celebrar l'aplec de Sant Magí: en cas d'haver-ho sabut, ens hi haguérem pogut trobar. Aquest any han celebrat els quatre-cents anys, i segueix viu! Un cartell ens fa adonar que estem en un dels llocs de la Ruta del Cister.

Sense fer més marrades, tornem cap a la capital en festes. És genial passar tot de cop i sense cap entrebanc per la ronda del Litoral; millor que un diumenge!