Acompanyament

Penso que l’ensenyança no és una activitat tècnica, un anar introduint models i canviant manuals, la part important és la de les relacions humanes, l’entorn, les mirades o els comentaris donats al moment oportú. Cal anar retrobant els moments de compartir, de reflexionar conjuntament sobre la pròpia pràctica i la nostra manera de fer, encara que no sigui de manera molt tècnica o amb grans disquisicions. Tal com es comenta, és important, crec, “la conversa tranquil·la”, el deixar ja de costat la manca de temps i aprofitar tots els moments que se'ns donen: quantes converses, reflexions i acords no s’han fet davant una d’aquestes màquines de cafè de les escoles, a l’hora de pati!
Com a assessora. també crec que és important aturar-se, deixar passar el temps entre una activitat i una altra, madurar els processos, re definir les demandes, escoltar i comprendre i no anar darrera les urgències d’un moment donat. Fent un símil amb el teatre o amb un concert, l’espectador ha de poder arribar i esperar, acomodar-se, veure, pensar; l’actor o el concertista ha de poder “respirar”, tancar els ulls abans de sortir, saborejar el silenci,… Quantes coses perdem amb el nostre afany d’actuar tot seguit!!, de pensar que tot es pot resoldre en un moment. Quants mestres veuen urgències ja al setembre!…, quants assessors corren darrera la recerca de solucions ràpides!…
L’educació, l’ensenyament, és ajudar a que cadascú a fer el seu aprenentatge, no com a alumne, si no com a persona.