Les celles

Sempre sobre els ulls: tira imperceptible de pèls que mai ningú té en compte. Feu-ne la prova: quan pregunteu les parts del cos ja sigui a la canalla del parvulari, a l’adolescent o a l’adult, comprovareu que tothom s’oblida de nosaltres: Això que som dues!. Entre els cabells que moltes vegades ens deixen invisibles. Comencem a estar-ne fartes totes dues, la dretana i l’esquerrana. Tenim els nostres drets; la necessitat de lluir i que se'ns admiri.

Un dia, mentre els ulls es tancaven, cosa que fan sovint, vam acostar-nos les dues per parlamentar amb l’ajuda del front.

Això no pot ser!, hem de demostrar qui som

Aprofitant l’estat de somnolència que caracteritza aquest galifardeu amb el que estem situades vam decidir començar un pla d’acció, la nostra venjança que ha de servir per posar les coses al seu lloc i les celles davant de tot.

Senyor!, valga’m Déu!, quina mala pensada vam tenir. Però en aquells moments la nostra dèria, l’obsessió d’existir no ens va deixar pensar bé i calcular totes les conseqüències que la nostra acció podia portar.

Però, abans de seguir, deixeu-nos fer-vos cinc cèntims d’aquest dropo que ens carreteja amunt i avall. No para mai quiet quan està despert, perquè això si, gràcies a la seva afecció al mam, ens deixa tranquil·les molts moments, gairebé diríem que ni sap que existim. Només està pendent del nas per ensumar allà on hi ha líquid i pendent de la mà per a poder-lo engrapar i alçar el colze com vulgarment se'n diu. O sigui que ja veieu quin és el nostre destí.

Tornant a la nostra gran gesta ben mirat prometia molt: havíem decidit començar a créixer, fer-nos evidents. Per tant, ens vam fer grosses, prominents, amb un arquejament accentuat, amb tots els pèls de punta, penjant una mica pel mig del nas. Va ser divertit. Inclús vam anar provant colors fixant-nos en els cabells.

- I si ens fem blanques com els que estan darrera les orelles

- No, no, donarà sensació de massa velles

- I negres com algun que queda per allà darrera

- Massa fosc, tampoc cal exagerar!

- Grogues, grogues com els que estan tintats!. És un color escaient i afavoridor.

Però no es va acabar aquí la nostra venjança. Calia desfer-se d’uns quants cabells que ens treien protagonisme. I els vam retallar fent escaleta.

Ja estava fet!. Prou que després en vam tenir remordiments.

Els ulls es van anar obrint lentament. El xicot, no sabem perquè es va mirar de cop i volta al mirall de la saleta. De tant en tant ja ho feia, sobretot quan es despertava després d’haver-se empinat.

Va obrir uns ulls esbatanats, amb un posat d’allò més incrèdul. Es va rascar el cap, va acostar-se més i més al mirall, va donar mitja volta com un llampec; no ens va donar ni temps de gaudir de la situació. De veritat que fèiem patxoca!

Va tornar al mirall portant una d’aquelles ampolles que té escampades per tot el pis.

Què va passar? Ni ho sabem a hores d’ara. Només vam veure una ampolla agafada per una mà que s’alçava i venia directe: els ulls es van tancar, els cabells es van enretirar,...

El tall ha estat profund. Primer li ha tocat a l’esquerrana i després a la dretana. Un rajolinet vermell s’ha escorregut avall. Tenim una fatxa horrible i ara els cabells ens tapen completament per dissimular.

No som ningú!....