Ara que hem arribat al procès d'inscripció i matrícula als centres per al curs 2010/2011, m'agradaria fer algunes reflexions pel que fa al tema de la inclusió, aportant idees que ja vaig desenvolupar en la llicència d'estudis feta el curs 2002-2003 concedida pel Departament d'Ensenyament sobre l'avaluació de l'escolaritat compartida i el marc de col·laboració entre les anomenades escola ordinària i escola especial.
Els centres ordinaris han de fer front a una diversitat cada vegada més gran d’alumnes: des dels alumnes amb retards lleus d’aprenentatge a alumnes amb problemes de comportament i conducta, alumnes amb necessitats específiques derivades de situacions socials i culturals desfavorides, alumnes d’altres cultures, alumnes amb necessitats educatives especials determinades per unes deficiències greus i permanents. Ajustar-se a aquesta diversitat comporta un gran esforç, sobre tot quan, moltes vegades, no es tenen els recursos necessaris per a donar atenció a tot l’alumnat.
Cal, doncs valorar l’esforç que fan molts centres en la comprensió i acceptació d'aquests infants. De totes maneres, cal treballar encara en la concepció d’una escola per a tots, una escola que tingui en compte la diversitat i la diferència; una escola que possibiliti a tothom “l’aprendre a aprendre”.
En molts centres, la consideració que l’educació especial no ha de ser considerada com un sistema educatiu paral·lel a l’ordinari suposa buscar i encetar fórmules d’apropament per tal de compartir activitats, objectius, en definitiva, l’adaptació del currículum a contextos educatius. Cal establir nexes entre els centres ordinaris i els centres d’EE i cal que els professionals treballin plegats en la determinació d’objectius curriculars, preparació de les activitats, acords en les metodologies i criteris comuns d’actuació. No n’hi ha prou en “anar-hi”, cal “ser-hi”. No es tracta, doncs, de compartir espais o activitats amb un caire “paternalista” o de “sobreprotecció”, cal construir junts l’aprenentatge; cal tenir l’objectiu final de la inclusió a l’escola i a la societat.
Els centres d’educació especial s’han d’entendre com a suport i recurs al servei del sistema educatiu per poder atendre, conjuntament amb l’escola ordinària, als alumnes amb necessitats educatives especials.
Promoure els centres d’educació especial com a centres de recursos al servei dels centres ordinaris: optimitzar el professorat dels centres d’educació especial en l’assessorament en qüestions d’educació especial, aportació de materials i metodologies de treball, cosa que permetria continuar atenent des d'un entorn normalitzat aquells alumnes que sempre han estat atesos. Els centres d’educació especial han de ser oberts i poder oferir suport i ajuda als centres ordinaris per tal que, sempre que sigui possible, els alumnes amb necessitats educatives especials puguin ser atesos en un entorn normalitzat.
L’escola d’educació especial pot oferir serveis específics i també suports personals i recursos a l’escola ordinària, als seus alumnes, professionals, pares, i a tota la comunitat educativa, per tal d’ajudar i col·laborar en l’orientació dels alumnes amb necessitats educatives especials.
Cal incidir en una “cultura del compartir”. Un dels aspectes que més m’ha sobtat sempre ha estat comprovar com, des dels diferents centres i zones, s’han elaborat i elaboren eines, instruments, registres,... entorn al treball que es fa i a les diferents experiències, i en canvi, no es fa evident una cultura de “compartir” aquest material, o hi ha un desconeixement del que fa l’altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada