Però, quina no fou la seva dissort al veure que aquelles ampolles estaven foradades i tant bon punt les llàgrimes entraven, en sortien pel forat fins a fer un enorme bassal sota els seus peus.
Els esclops quedaren oxidats i les ampolles se li enfonsaren al bassal de tal manera que comprovà desesperadament que havien quedat negades per dins i per fora. Això, però, el salvà, ja que passant per allí un gripau l'invità a pujar al tronc on estava a recer del rierol que s'havia format i el portà al turonet de l'altra costat del camí.
Arribats allí, i en mig del bellugueig febril de les formigues per sobre el tronc,el llangardaix explicà la seva història:
- Busco un llac d'aigües tranquil·les per submergir-m'hi i sortir de nou a la vida. Havia pensat que construint el meu propi llac amb les llàgrimes no em caldria fer tant de camí... Els esclops són els signes més evidents de la meva humanitat. Un cop gastats m'han de fer renéixer i amb l'aigua haig de créixer fins al meu estat del passat. Què serà de mi!
El gripau el veié tant desesperat i corprès que decidí ajudar-lo. I amb la bava que va despendre la seva llefiscosa pell va fer un petit bassal on el llangardaix es capbussà i d'on ressorgí de nou un príncep que guardava encara una llàgrima a la galta.
Tanmateix el gripau, amb l'esforç, va emmudir i el príncep tornà a plorar amargament. D'aquell doll d'aigua en cresqué un petit roser i de cada punxa en sorgí un estel que encara il·lumina les nits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada