14 de març 2010

XESCO


He llegit un comentari sobre tu al bloc de la Dolors Sabater. No vaig poder ser el dia de l'homenatge a la llibreria Saltamartí: aquell dia jo cantava. Vaig venir a l'homenatge al Palau de la Música.
Però he recordat del teu pas per Badalona les trobades que teníem a casa la Carme Ventura, a les golfes del carrer Rector. De fet, havíem de fer el treball per a la facultat, l'assignatura d'Història de la Pedagogia, amb aquell professor capellà que ara no recordo com es deia, un senyor gran amb sotana negra, tot ell bondat. Amb la Carme, la Marta Tejedor i jo formaven un equip per fer el treball sobre la Història de la Pedagogia a Catalunya entre els segles XV, XVI, XVII i XVIII. El dia que es va dir que havíem de fer el treball estavem asseguts de costat: "Mireu, que m'hi voleu al grup"? Ah!, de Badalona!, jo hi haig de ser per allà!; doncs, fet!! Cadascú un segle: mira si n'érem d'ambiciosos!!! El que vam fer la major part del temps va ser cantar, amb la teva guitarra , que portaves a cada trobada, i les nostres cançons, les de sempre, les dels "xiruqueros". Tot i així, crec recordar que vam treure un sobressalient del treball. El guardo jo. Recordes!, ens posàvem d'acord en què faríem, cadascú treballava i aportava al grup el que havia fet, i en trèiem conclusions, parlàvem de la nostra història, tant desconeguda llavors per a molta part de nosaltres; parlàvem de la pedagogia, dels anys que ens havien escapçat i potser no recuperaríem, de la grisor d'aquells anys setanta, de les penes de mort i les tortures.... i tocaves,... i cantàvem.
També recordo les migdiades de les escoles d'estiu de Rosa Sensat a l'escola del Bosc, a Montjuich: el Francesc Puig i jo portàvem un cassette i et grabàvem; fins i tot et fèiem demandes de cançons en castellà per poder-les fer viure als nens i nenes de l'esplai de Sant Roc de Badalona,... Esperavem amb ànsia aquell moment; crec que encara tinc el cassette, tot i que la tècnica d'avui en dia fa difícil escoltar-lo. Aquells infants de Sant Roc s'ho van passar molt bé caminant al ritme de les teves tonades i escoltant els contes  com la sopa de pedres, i d'altres... Sovint em ve a la memòria el dia que em vaig assabentar de la teva mort. Jo estava a Timoneda, en plena natura, acompanyada de les teves cançons...; dels meus ulls se'm van escapar unes llàgrimes que es van convertir en noves cançons, en el desig de no oblidar, en el desig de viure i de cantar i de riure i de saber ser ,en la humilitat ,una petita aportació a aquesta terra. Us animo a cantar les seves cançons i escoltar els contes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada