EL DIA DE DEMÀ

Les hores passen lentes tot i que ha arribat ja el que serà la seva darrera nit.

Sap que demà tot canviarà; eternament. En un instant fa repàs de la seva vida però no vol parar-se en cada moment; el passat ja no importa, res el farà tornar; per a què, doncs, entretenir-s’hi quan demà a aquesta hora ningú el podrà recordar?. Haurà estat fugisser, un instant en la roda del temps..., però demà...

Mira, com sempre ha fet, l’agenda per demà: el demà sí que el voldria etern. S’hi recrearà, gaudirà cada segon, cada minut i cada hora pensant que és un privilegiat: qui té aquesta oportunitat? 
Passarà aquesta nit en un son que espera plàcid i tranquil, tancarà els ulls sent conscient per últim cop d’aquest fet i els obrirà a les 8 en punt del matí. A les 8 del matí sonarà la música del radio despertador i obrirà els ulls tot allargant els braços i mirant el sostre de l’habitació. Quina peça escoltarà? Li agradaria que fos Mozart, o Haendel o Verdi. Tanmateix, millor que sigui Bach: la Cantata de Nadal, a poder triar. Estirarà tots els seus membres i poc a poc, lentament, s’anirà aixecant del llit; primer una cama, després l’altra. Donarà una darrera ullada a l’habitació mentre el sol, encara tímid, entrarà per la finestra del balcó. Intentarà conservar a la memòria els objectes que l’han acompanyat en cada despertar: però,... quin sentit tindrà el recordar?

Anirà a la cuina i posarà la cafetera al foc mentre farà el primer últim cigarret del dia. Es prendrà a poc a poc el cafè amb llet ben calent, com li ha agradat sempre i s’estarà una estona llarga assaborint el moment ; es reconciliarà d’aquesta manera amb el món del treball.

Ningú l’espera, ningú l’acuita, no té pressa.

Sortirà fora, donarà un tomb tranquil·lament pels carrers del voltant de casa i s’arribarà fins al mar, a trencar d’ones. Esperarà el pas del tren i farà un altre cigarret tot mirant els pocs pescadors que encara adoben les seves xarxes. A les 12’45 s’arribarà a la Granja i farà un vermut. De tornada a casa espera retrobar algun conegut, just per dir el darrer adéu a alguna persona coneguda en vida; no sap qui serà, però segur que ho podrà fer. No s’aturarà, no vol que ningú sàpiga el seu destí, vol sentir-se sol, amb ell mateix, l’últim dia es farà companyia només ell.

A les 16 hores ja haurà dinat i esperarà reposadament el pas de la tarda amatent als quarts i les hores del rellotge de paret. Intentarà imaginar com hauria estat una altra vida, un altre tarannà, un altre lloc i un altre temps i es preguntarà el perquè de tantes coses que han sigut i que no seran...

Són les 10 de la nit i es disposa, doncs, a passar aquests últims moments. Demà tot haurà acabat.

De cop, sent un soroll fort i li agafa una mena de basarda. Comença a suar. Li entra una por, un pànic latent de no poder passar el demà que ha imaginat, que s’ha fet seu, únic, irrebatible. No sap el perquè d’aquesta angoixa. Torna a sentir un espetec i uns crits que s’acosten. S’aproxima al balcó obert...un resplendor li il·lumina el rostre; fa un gest cap enrere, però no hi és a temps, el soroll se li encasta a les orelles i el deixa pràcticament sord, amb un buit immens. Sent una cremor per tot el cos...

Els focs de Sant Joan es comencen a enlairar.

El demà no arribarà