Avui, en el grup de treball sobre Suport Conductual Positiu en el que participo, s'ha esmentat un concepte que m'ha fet pensar: "Les conductes, per part dels nens i adolescents, s'aprenen; per tant, s'han d'ensenyar". La similitud que m'ha fet pensar ha estat la referència a l'aprenentatge de la lectoescriptura. Els mestres, els especialistes, els professionals d'infantil i primària sobretot, esmercen molts esforços a pensar i crear mètodes d'aprenentatge del procés de la lectoescriptura: ensenyem al nen pas a pas, pensem en la lletra adequada (pal o cursiva), pensem en quines són les primeres consonants, pensem en les bases que han de consolidar aquest procés, fem avaluacions sistematitzades i analitzem mètodes més convenients (analític, global, constructivisme,...).
En canvi, quan ens referíem a les conductes, parlem en termes absoluts; els nens, els adolescents, "han de saber", donem per suposat que saben el que s'ha de fer davant una situació conflictiva; ningú o poca gent, es proposa pensar, crear un mètode d'aprenentatge, "d'ensenyar a..." i, en comptes d'això, de seguida demanen l'ajut d'un professional que pensem que està "per sobre" nostre, un que ens solucioni i solucioni al nen i a la família "el seu" problema. Esmercem esforços per a trobar recursos externs, orientacions que vagin més enllà de la pràctica quotidiana, "apartem" als alumnes del seu entorn natural i li busquem suports "especialitzats" o modalitats d'escolarització que encara creen i reforcen aquella conducta problemàtica. Un cop "el tenim fora" del nostre canal no ens en preocupem més. He pensat en un cas treballat a l'EAP aquesta setmana i com, tot el treball que s'ha intentat fer des de l'escola de primària s'ha "volatilitzat "en, encara no, 2 mesos d'estar a la secundària, en la poca coordinació entre centres i entre professionals, en les mesures d'urgència ràpides i contundents, que solucionem els problemes d'un centre i una família, però del nen, que estigmatitzen encara més més la problemàtica i que, per descomptat no fan que el nen hagi après res més que l'aprenentatge d'allò que es volia impedir: si faig soroll, també em treuran d'aquí, jo sóc el dolent i per tant, s'espera de mi que faci dolenteries.
Em crea certa tristesa que en aquest tarannà i aquesta manera de fer les coses, hi participem tots, des dels mestres als assessors i a la inspecció educativa, en ares de voler tenir "contents" a determinat centre, família o manera de fer les coses. Perquè, pregunto, el centre de primària i els professionals que han conegut l'alumne durant 9 anys de la seva vida, han esmerçat esforços que després no porten enlloc?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada