La violència s’aprèn. Malgrat que els impulsos agressius són comuns a tots nosaltres, la capacitat de maniobra i la forma d’expressar-los és diferent en cada individu. La ràpida descàrrega violenta i directa és, malauradament, molt freqüent en segons quins ambients, on semblen solucionar els conflictes per la via expeditiva de la repressió violenta.
Hi ha nens especialment agressius i font de conflictes per a tothom. L’infant que es manifesta constantment d’aquesta manera, sol ser i sentir-se desgraciat i sovint no sap relacionar-se d’una altra forma. Però també hi ha l’agressivitat dels adults. Cal analitzar quines són les condicions que afavoreixen les manifestacions agressives i intentar posar-hi remei; cal buscar formes de resoldre els conflictes que potenciïn una canalització positiva de l’agressivitat: sempre és millor una bona discussió que una clatellada, una assemblea que una ordre a seques. Caldria no respondre automàticament amb violència a la violència, en forma d’estímul - resposta. Hauríem de tenir un cert coixí per acollir l’agressió i deixar un espai per rumiar el que cal fer i sobretot intentar comprendre el significat de la conducta agressiva. Això és vàlid també per a nosaltres mateixos i les nostres pròpies agressivitats.
Com tractar l’agressivitat de l’infant per tal que resulti constructiva i no destructiva per a ell mateix i per als altres? Tots els nens volen viure si se'ls ajuda a viure; hom parla i es comunica amb qui li permet parlar i comunicar-se; hom té respecte a qui li ofereix respecte. No hi ha fórmules fixes en el món educatiu, però sí hi ha d’haver marcs de referència, d’orientació i d’afectivitat.
Des de les primeres setmanes de vida, els nens i les nenes manifesten vers el seu entorn reaccions de complaença o d’agressivitat que poden ser més o menys intenses. Aquestes manifestacions d’exigència apareixen quan no aconsegueixen obtenir l’adequada satisfacció a les seves necessitats. Plorar, protestar o qualsevol altre tipus de manifestació d’incomoditat suposen una demanda que pot portar implícit un contingut de major o menor agressivitat.
L’agressivitat forma part de la manera de relacionar-se i de manifestar-se. Barrejada amb la impaciència, amb el neguit per ser valorat, com a resposta clara a una frustració o injustícia, l’agressivitat es manifesta estretament vinculada al creixement, a la lluita i a qualsevol intent de tirar endavant una tasca. Existeix un nivell d’agressivitat adequat que suposa vinculació, contacte i es relaciona amb el fet i el desig d’existir.
L’absència total d’agressivitat en un infant pot significar absència de relació, rebuig total al contacte i un replegament que, encara que socialment crea menys problemes, individualment és molt perillós i destructiu. L’aïllament d’alguns nens a l’escola hauria de ser molt més preocupant que les manifestacions agressives. L’agressivitat més aguditzada ens pot fer por i ens molesta profundament perquè té la virtut de despertar agressivitat: ens provoca i ens fa sentir en perill; ens desperta ganes de tornar-nos-hi, de vegades amb la mateixa intensitat amb la que rebem. Arriba a crear un problema constant als mestres i als pares per la seva freqüència, la seva intensitat o la seva forta destructivitat
L’agressivitat varia d’una edat a l’altra a mesura que l’infant adquireix noves eines d’expressió i de coneixement. Les conductes agressives apareixen entre els 2/3 anys i van evolucionant paulatinament des d’accions agressives de tipus físic fins a expressions verbals. Les conductes agressives de caire físic tendeixen a anar disminuint a mesura que l’infant creix i amplia el contacte amb persones alienes al seu grup familiar, trobant a poc a poc, formes més subtils i acceptables socialment de manifestar l’agressivitat.
En general, com més petit és el nen més directament expressarà la seva agressivitat La forma més freqüent d’agressivitat dels nens més petits de l’escola sol ser netament corporal: Els infants es barallen, es peguen amb molta facilitat; estripen els treballs i si bé no agredeixen directament a la mestra o als pares, sovint descarreguen el que senten en els companys a l’escola i en els germans a casa. A partir dels 4/5 anys i malgrat que l’agressió corporal és sempre present, el llenguatge entra en joc de forma clara: els insults, les males contestacions poden començar a substituir els cops i les baralles, augmenten les expressions amb preponderància dels atacs verbals, insults, mentides, acusacions.
La violència s’aprèn. L’infant que es mostra constantment agressiu sol ser i sentirse desgraciat i sovint no sap relacionar-se d’una altra forma. Pot haver-hi milers de causes per a aquesta conducta i en cada cas les circumstàncies són diferents: problemes greus de rivalitat a casa o a l’escola, sentiment d’incapacitat davant les exigències, sentiment d’exclusió d’un grup, situacions familiars de baralles constants,... El que és important és intentar comprendre l’origen de la constant agressivitat i buscar recursos i alternatives que intentin evitar l’agreujament de la situació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada