MOSSÈN ÀNGEL

Infantesa

Antònia, la mare, sent que l’hora s’acosta; unes lleus patadetes i moviments suaus li fan preveure que ha d’acuitar-se a preparar la bossa per anar a l’Hospital, no sigui cas que aquell fill que espera d’un moment a l’altre, faci com ha fet durant pràcticament tot l’embaràs: l’ha deixat moltes voltes en suspens.

Les primeres passes són lleugeres, tocant de puntetes al terra, amb els braços mig alçats, les mans estirades i els ulls molt oberts, mirant sense veure res. Volta per la casa sense fer remor, sempre en actitud de recolliment, com si estigués per sobre de tot. Més tard a l’escola dels “hermanus” el director, Dom José dirà als seus pares: aquest nen arribarà alt!.

Avui hi ha un partit important amb els de l’altra escola. S’han entrenat dur tot el curs i tenen per fi la possibilitat, després de molts anys, d’aconseguir el primer lloc en el torneig escolar de futbol; és un prestigi pel centre i per el poble. Tothom confia amb el porter, l’Àngel.

En l’últim moment, els contraris fan el gol desitjat que ha minvat les esperances de tots: la pilota ha passat per sota els peus de l’Àngel en el que ha estat la seva primera elevació.

Joventut

Els pares, l’Antònia i l’Horaci, compleixen fidelment el seu deure de cristians. Sempre han estat comprensius i han intentat satisfer l’educació i les voluntats del seu fill; no l’han entès mai, però: aquell noi silenciós, mig esmaperdut pel món, amic de pocs amics, actitud recollida i cara plàcida.

Avui han consultat amb el rector; aquest, satisfet i orgullós del seu paper i la seva funció, ha acariciat el cap del noi i els ha dit que tenen un sant: deixaran ells de complir amb els designis de Déu?

Diumenge. Missa d’una. El grup es disposa a entonar el Sanctus. L’Àngel s’acosta la guitarra i fa el primer acord quan de cop tanca els ulls i abaixa el cap, els braços caiguts al llarg del cos. Els feligresos alcen el cap astorats, l’olor d’encens els amara els rostres. L’Àngel s’aixeca per sobre els seus caps...

L’Àngel comença el Seminari. Un llarg camí cap a la beatificació.

Maduresa

Primera missa concelebrant. Els pares orgullosos al primer banc; i els pocs amics, el grup de les misses d’una, Dom José deixant vessar un pèl l’emoció i el rector que li fa costat.

En el moment d’aixecar la Santa Forma tot queda trasbalsat: l’Àngel i el Senyor s’enfilen amunt

Li han donat una rectoria allí dalt al Santuari de la Mare de Déu del Cim. Una muntanya feréstec i arbrada, recer de pelegrinatges de la gent de la contrada. Vida tranquil·la i recollida, meditació i lectura de les escriptures entre rosari i rosari. Només que de tant en tant, baixa algú dient que el mossèn ha tornat a enfilar-se al cel.

El bisbe, molt al seu pesar, pren una decisió. Les elevacions han pres una categoria important i cada cop més gent en parla. El descuit en les coses de l’església s’ha alçat massa. El fan baixar de la muntanya per donar-li un lloc al Seminari.

L’Àngel ha perdut el costum d’estar envoltat de persones; es troba engabiat entre aquelles quatre parets de la cel·la. Quan els seminaristes el van a buscar a l’inici de les classes obren la porta i no veuen ningú. Tement-se el que ha passat aixequen el cap enlaire: l’Àngel travessa el sostre i s’eleva per sobre d’ells. Desapareix entre els núvols. Al Seminari creuen sentir veus d’àngels ressonant.