Va sortir de la petita ermita penjada sobre aquella carena muntanyosa, erma i desforestada pels incendis constants; endebades la gent d’Anoladab havia intentat plantar-hi arbres amb la vana esperança de tornar-la a repoblar.
La llum encegadora que li venia a la cara li feia tancar els ulls. Es posà la mà com a visera per a observar per últim cop, potser, aquell paisatge que s’havia convertit en el seu company des de feia tant de temps. Tanmateix havia decidit marxar, anar a trobar altres terres, travessar si calia aquella extensió d’aigua que tenia al davant. Des d’aquell lloc on era, observava cada dia com el sol sortia horitzó enllà. Quin país seria aquell que tenia el sol al seu redós, que el deixava unes hores navegar pel cel i que un cop s’havia post el tornava a recuperar?: els seus habitants el devien tenir a la mà. I pensà en anar a cercar el sol, no per posseir-lo si no per sentir-se acaronat per la seva escalfor.
Observà, com cada dia, aquella ciutat que tenia als seus peus: amb les seves teulades retallades en el mar, amb els seus campanars despuntant, amb els seus blocs de pisos de tots colors. (Continua)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada