Davant la tele

Són les dues del migdia. Com cada dia des de fa dues setmanes, el pare s’asseu amb en Jan davant el televisor.

—Pare, ara tornaran els senyors aquells de tantes medalles?—en Jan mira al pare amb cara de cansament.

—Sí, fill. Ara ens donaran les darreres novetats. Hem de saber com va tot, si cal prendre més mesures. Quantes altes, quants morts, quantes multes de la gent que no fa cas... Perquè s’ha de fer cas als grans i als que en saben, oi Jan? Tu ja ho saps això. Ho saps, oi?

—Sí, pare, però és que sempre diuen el mateix. Com és que els han posat tantes medalles si sempre diuen el mateix? Si sé moltes coses aquests dies, quan vagi a l’escola, també em posaran tantes medalles? La Marta em posarà medalles si m’ho sé, oi?

—Ha, ha, ha! I qui és la Marta?

—Doncs, la senyu! Clar, com que no m’acompanyes mai... Però la Marta no diu sempre les mateixes coses. Ella, cada dia i n’ensenya de noves i ens deixa dibuixar.

—Jan! Ara s’ha de saber això. Ara fem classe a casa. I hem d’estar atents.

—Però, pare, no l’entenc gaire jo a aquest senyor. Ja sé que no podem anar al parc a jugar perquè hi ha un virus dolent que ens vol fer mal. Però...

—Xssst! Calla! Escolta! Mira, ara expliquen tots els que han multat per no fer cas.

En Jan mira la pantalla, però el cap li vola lluny, fins al pati de l’escola, allà on hi ha els gronxadors i els neumàtics per ficar-s’hi i la pilota que els deixa el Xavier.

—A veure, Jan, si has escoltat bé! T’has adonat del que ha dit la senyora.

—No, pare.

—Com que no? Ha comentat que ens enviaran l’exèrcit aquí, perquè estiguem tranquils. Desinfectaran carrers i places. Així el virus marxarà i podrem anar a esquiar.

—Aquesta senyora també en sap, pare? Aquesta no porta medalles!

—Mira, Jan. Vaig un moment a comprar el pa. Quan torni m’expliques que més han dit.

En Jan mira el pare com tanca la porta i se'n va a la seva habitació.

—Jan, on ets? La tele engegada...

—Mira, pare! He fet un dibuix, veus! Com els que ens fa fer la Marta. Aquest ets tu i aquesta la mare i aquest soc jo. Anem passejant tots tres pel parc agafats de la mà.

El pare mira el dibuix i mira el Jan. Tanquen la tele i es posen a la finestra a mirar el parterre de flors del parc de sota casa.

 

Aquesta pot ser una escena que es doni aquests dies a les llars. No a totes, és clar! Però sí a unes quantes. Hi ha famílies que ara tenen els fills a casa. Els adults no poden anar a treballar i els infants no van a l'escola. I, tot i que els mestres i molts centres se les han enginyat per donar classes virtuals als alumnes, els pares n'estan al càrrec. I són molts, penso, que es creuen en el deure d'ensenyar als fills, d'instruir-los, de tenir-los informats de tot. Com més al dia estiguin de les coses millor! I ens oblidem que l'ensenyament és bàsic, sí, però també l'educació i una cosa no porta a l'altra així, per defecte. El que els mestres poden fer en aquests moments és instruir-los, ajudar-los, intentar que perseverin en l'aprenentatge..., però l'educació és molt més que estar al dia de totes les informacions, molt més que els deures, molt més que els exercicis de qualsevol matèria. L'educació és ajuda, conduir, facilitar la comprensió d'un món en valors; és poder donar la mà en un moment determinat, és poder jugar i aprendre, és el fet de saber encarar una situació difícil, és posar-se en el lloc de l'altre, és escoltar, és promocionar la imaginació i la creativitat, és fomentar l'esperit crític i ajudar en els projectes de futur sense imposar, ni que sigui amb bones paraules o de bona fe, els desitjos personals.

Moltes vegades caiem en voler fer que els nostres infants puguin fer allò que nosaltres no hem pogut; i ja està bé, és clar, tendir cap a la millora i que l'altre tingui allò que a mi se m'ha negat ara que ho puc donar. 

Però, hem d'anar molt més enllà; hem de fer un somriure, hem de deixar que ens expliquin allò que els angunieja o els interessa, hem de "saber perdre el temps", ens hem de saber avorrir, hem d'anar al parc i interessar-nos per les seves coses, els seus amics, les seves ànsies, els malestars i les alegries.

Hem de mirar per la finestra, cap enfora, i compartir les pors, les il·lusions i les esperances. No és fàcil, no. Cal un aprenentatge per part de tots i ara tenim una ocasió magnífica per intentar-ho!