A tu, noia balladora. A tu que puntejaves la sardana amb l'alegria de la joventut. Esperaves el diumenge i sorties de casa cap al migdia amb la promesa de no tornar tard; amb la música de la tenora al cap.
Els dies d'hivern, amb aquell sol que escalfava; aquells dies de primavera quan el mar era escuma de plata; els dies de tardor amb l'amor per companyia i els dies d'estiu quan, darrere la porta de fusta de la casa del carrer d'en Prim, et treies les mitges que no suportaves i anaves cap a la Rambla.
La rialla als llavis, la música per tot el cos. El saltiró veient les barques, la mà agafada al Llorenç.
El goig d'una vida pel davant: la promesa d'un futur sempre millor. Un món de somnis i de projectes quan encara tot és possible, quan encara es creu en l'eternitat, quan el desig i la realitat es confonen.
Remembrança d'un temps passat que ha estat futur pels que vinguérem després. Remembrança d'una fidelitat i d'un amor i d'un projecte de vida.
La sardana Remembrança fou estrenada el 1928, no sé si el 13 de març. Composta per Joaquim Serra i Corominas i dedicada a Ignasi Iglésias, diuen que és una de les sardanes amb un dels més bells cants de tenora que s'han escrit.
Per tu, aquest dia, passats ja noranta-dos anys de la teva vida, et dedico doncs el cant de la tenora.
Que els peus saltin, que puntegin tothora. Que les palmeres de la Rambla t'agombolin i el mar et bressoli. Que la vida eterna sigui generosa amb tu i amb tots els que hem caminat darrere teu.
Que per molts més anys puguem ballar juntes i puguem saltar els llargs sense defallir, donant-nos les mans i arribant ben enlaire, fins a tocar el cel amb els nostres somnis!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada