dimarts, 31 de març de 2020

A Sevilla (I)


S'han apagat els llums del local. Tan sols una tènue il·luminació d'alguna bombeta d'emergència dóna una foscor general a la sala sobre la qual destaca el vestit blanc d'en Paco. El silenci domina i aclapara les últimes hores de la nit. Sevilla ha emmudit. En Paco agafa una ampolla de tinto i va omplint a batzegades el got. El líquid i l'alcohol es barregen a la seva ment, el pensament posat enllà, en un altre temps, en unes altres vivències, en una enyorança melancòlica i voluptuosa buscada expressament. Beu i mira al buit, l'ampolla ja mig buida en un intent per recordar o potser per oblidar.
De cop, la màgia del moment es trenca i en Rubèn entra a la sala. Els dos homes se cerquen per un petit instant amb la mirada, però cap d'ells veu a l'altra.
—No penses a anar a dormir, avui? Fa una nit demencial. Vigila Paco; no et convé l'alcohol. Hauries de parar de mamar cada vespre.
—Deixa'm! Ningú t'ha cridat a aquesta vetlla. La nit és meva.
—No hi pensis més. És una gata maula que no es mereix el sacrifici del teu embriagament. Jo no hi perdria el temps recordant i esperant.
—Vull estar aquí. Deixa'm!
Com a soci de l'empresari de la sala de festes, dóna una ullada per comprovar que tot és al seu lloc, Corre la cortina de seda vermella que tanca l'escenari on fa poc encara s'hi sentien les palmes i la música de les guitarres. Plega les cadires i enretira el tamboret i es torna a girar cap a l'amic.
En Paco encén una altra cigarreta i torna a fer un glop. El fum l'embolcalla i li relaxa la mirada. En Rubèn se li acosta a poc a poc. No el pot veure d'aquella manera. Ell sempre ha pensat que no cal patir per una dona i menys per aquella que el va deixar ja fa uns anys. Perquè havia de tornar?
—Vindrà. Sí. Segur que vindrà— es diu a si mateix, en Paco, sense esperar cap resposta.
En Rubèn intenta enretirar-li l'ampolla
—Mal viatge! T'he dit que em deixis! Si vols fer alguna cosa de profit per mi, toca el piano.
És massa tard! La música no et farà oblidar. Marxem tots dos. Anem a fer un volt per refrescar-nos. Podem cantar sota la pluja.
—Torna-la a tocar Rubèn! Si de veritat ets un amic, fes-ho per mi. Toca-la, toca-la!
En Rubèn recula fins al piano de cua i obre la tapa una mica a contracor. S'asseu i el destapa parsimoniosament sense deixar de mirar al seu amic. Posa les mans damunt les tecles i fa un sospir. Es posa a tocar.
En Paco, dóna un cop a la taula i la ment se li ofusca. Tanca els ulls i el seu pensament marxa fins a París. Una dona jove, amb posat orgullós, li retreu els dies passats. Ell havia cregut endevinar un amor que no ha estat. Ella se'l mira sorneguera per confessar-li l'espionatge, la traïdoria dels seus gestos. A en Paco se li barregen les imatges; veu encara els paparazzis, corren darrere d'ells per poder atrapar aquella notícia d'última hora; es veu al vaixell, pel Sena, deambulant per coberta enmig de la foscor dels fanals dels ponts sobre el riu; es veu als jardins de Luxemburg donant menjar als pocs coloms que alteren la passejada dels vianants. Tot se li acumula barrejat amb la música de fons i el fum de la cigarreta.
Torna a beure. Pensa: “París sempre serà París”.
De cop, se n'adona que l'ampolla és buida i li cal aixecar-se per anar al celler a buscar-ne més. Fa dues passes. La música para de sonar. En Rubèn se li acosta i li agafa el braç.
—No siguis imbècil! No hi tornis. La festa s'ha acabat
—Tu, toca! No t'he dit pas que paressis! Em cal ofegar les penes. Vaig a buscar un whisky.
—No aniràs enlloc! Les penes s'ofeguen al llit!
Forcegen i es miren amb odi. Cadascun vol dominar a l'altre. El got cau a terra i els petits vidres s'escampen per l'estança. S'obre la porta del carrer. La Carmen entra. Veu l'escena i gira el cap. Amaga la cara, amaga els sentiments quan veu als dos homes en aquell estat. Fa un pas enrere.
—Si no pareu, marxo! Se'm fa tard! Sou dos cretins! Que us heu cregut!
En Paco l'observa. El vestit vermell cenyit al cos, la cabellera deixada anar tapant-li mig rostre, la mantellina caient-li per l'esquena i les flors als cabells.
Ella no pot resistir la seva presència i fa un pas enrere. Volia parlar, volia explicar-se, volia, justificar, o potser justificar-se sobre el que va passar. Els ulls se li neguen i comprèn que no podrà canviar l'estat dels esdeveniments, i que, en el millor dels casos, seria només una posada en escena. Fa mitja volta i surt. Els dos homes s'han quedat glaçats mirant-se-la.
—Anem, Rubèn! No val la pena perdre els nervis per una dona així.
En Rubèn tanca el piano i en Paco encara arreplega l'ampolla buida. Els dos homes agafats de bracet travessen l'escenari dirigint-se cap a la porta del darrere que dóna al carreró desèrtic; surten caminant amb desequilibri. S'endinsen en la negra nit sense companyia de la lluna.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada