M'expliques un conte?

—Tieta! M’expliques un conte? Si no, no puc dormir!

—Ai, reina! No en sé pas de contes, jo!

—Què no te n’explicaven, de petita?

—Doncs, si vols que et digui la veritat..., ho devien fer, però... ara que hi penso, no ho recordo pas!

—Au, va! Em vols enredar perquè no en tens ganes. Els grans sempre us escapeu dient que no recordeu res. Doncs, no podré dormir, no dormiré!

—El cas és que bé en sé de contes. I qui me’ls devia explicar?

—La teva mama! Tu tenies mama, oi?

 

—Sí, sí, és clar, tenia mama, jo! Però no recordo que m’expliqués cap conte. Treballava molt la meva mama i anava sempre cansada a les nits. Oh! I no et pensis que no ens cuidava molt al teu pare i a mi: ens portava d’excursió i anàvem a Barcelona a comprar i quan estàvem cansats berenàvem en un bar que hi havia al carrer Santa Anna, que feien uns entrepans molt bons, i...

—Tieta!, para! Això no és un conte! Jo vull aquell de la nena que anava a un ball i perdia la sabata i les germanes no la volien i el príncep li feia un petó i la despertava i es casava amb ella!

—Estàs segura que tot això és el mateix conte? Um...? Deixa’m recordar?

—No, si no dormiré fins que no me l’expliquis. Mira, em destapo i tot!

—A veure... Era una vegada, una noia molt bonica (totes són boniques als contes, oi?) que vivia amb la seva àvia en una casa del camp i...

 

—Apa! Aquest és el de la caputxeta i el llop! Aquest no el vull! Vull el de la princesa i el petó del príncep!

—Ja en recordo un! Doncs era una vegada un drac que tenia atemorit a tot un poble i es menjava les princeses...

—Ostres, tieta! Aquest és el de Sant Jordi i ens l’expliquen cada any a l’escola! És avorrit, ja no n’hi ha de dracs!

—Quedaries parada de quants dracs hi ha, encara. Mira, jo no en sé d’explicar contes. A dormir, que ja és tard! Vindrà ta mare i encara estarem igual.

 

—Doncs, que vingui, ella en sap més que tu!

—He! Ara recordo. Aquest conte de la noia que feia de serventa de la seva mare i se li apareixia una fada que li donava una carrossa... La mare, una vegada, ens va portar al Palau de la Música i hi feien aquest conte a l’escenari. Recordo que vam seure al primer pis i ho vèiem molt bé perquè ningú ens tapava. Era... el cicle de Cavall Fort...

—Buf! Tieta! Que pesats sou els grans! Sempre explicant històries d’abans! Me l’expliques o no el conte que t’he demanat! Va! Si vols, t’ajudo! Jo me’l sé!

—Doncs, si el saps, perquè vols que te l’expliqui?

—Perquè m’agrada que m’expliquin coses que sé! I la mare vindrà tard, que treballa molt I quan vingui entrarà a l’habitació i em farà aquell petó i m’agafarà de la mà i em mirarà una estona mentre jo acluco els ulls i faig veure que dormo.

—Nena, petita! Jo també et faig un petó. Esperarem totes dues a ta mare!