Escalinata

Una escala llarga, molt llarga, més estreta de dalt i que es va eixamplant a mesura que va descendint; els esglaons més estrets a la part de la barana i més amples a la paret, talment una escalinata de caragol d'una mansió victoriana. Una finestra minúscula deixa passar una escletxa de llum tènue i grogosa. All capdavall la barana acaba amb un pom nacrat; un parell d’esglaons continuen fins a una sala àmplia, emmoquetada, amb una tauleta adossada a la paret, un telèfon negre de cordó i un porta-retrats on unes figures estan somrient alegres mirant a la càmera. Al sostre, una làmpada de llàgrimes i ferro forjat domina l’estança. 

 

Una dona de mitjana edat comença a baixar els esglaons pausadament tot repenjant la mà coberta per un guant negre que li arriba fins al colze, vestit blanc, llarg fins als peus, cenyit de cintura i amb un escot d'esquena arrodonit, sabates acabades en punta i amb un taló alt i prim, d'agulla. El cabell recollit per una diadema amb dos blens que li cauen pel costat esquerre i fan que el cap adopti un lleuger gest inclinat cap enrere.

Mira endavant fixament.

Si la miréssim des de dalt, des del primer esglaó, veuríem el cabell recollit en un monyo sobre el cap, les puntes de les sabates i el doblegament dels genolls a cada pas. L’esquena dreta, els dits de llargues ungles de porcellana vermellosa, crispats sobre la fusta de la barana. 

Un rictus de somriure petrificat a la cara.

Continua davallant amb altivesa cap al fons del forat de l'escala. De sobte, una resplendor il·lumina tota l'escalinata, una llum blanca i lletosa, una brillantor fluorescent que ens fereix els ulls talment vinguessin de la foscor, un raig que puja com una flamarada i embolcalla la dona que arriba a desaparèixer engolida en els seus passos. L'escala queda suspesa en l'aire i tot es dissol, els objectes s’esborren.

El telèfon negre fa un so estrident. 

La porta de la sala xerrica. 

 

Tot és fosc.

Les ombres s’empassen qualsevol existència.

L'esclat de llum es fon. 

El dia mor.