dijous, 27 d’octubre de 2016

CAL JULIÀ, ELS GARRICS, LAVANSA

Cal Julià. Una petita casa a la Vall de Lavansa, comprada i feta amb totes les il·lusions de tenir una casa a la muntanya. No era allò que havíem volgut però ens va agradar el lloc, el paisatge i la companyia. Feia temps que ho desitjàvem. Havíem mirat, sobretot, per Sant Jaume de Frontanyà, però l'economia no ens ho permetia.
La mama la comprava amb la intenció que quan ella faltés jo pogués estar acompanyada pel meu germà que s'estava a Cal Secalló.
Jo la comprava perquè, a punt de jubilar-se ella, pogués passar-hi temporades amb la companyia del seu fill i les seves nétes.
No preveiem que en Jaume és ocell volant. Ella no s'hi va passar temporades llargues fora de si a l'estiu jo marxava de viatge. Fa temps que la família Comas Valls va marxar d'allà, buscant altres racons i no ha calgut que jo anés al costat d'en Jaume; és ell el que ha vingut a Badalona.
Quatre parets i un tros de teulada i moltes ganes. Vem fer la compra el 1990 i el 1993 ens vem veure amb cor de començar a arreglar-la: en Jaume, de paleta, va aixecar teulada i, des de la primavera fins la tardor —a l'hivern l'aigua que es pujava amb una bomba des del riu quedava gelada— anava fent a poc a poc.
De mica en mica va anar agafant forma. La vem acabar de muntar el 1997 i vem fer la terrassa i més tard el mur que volta la casa. De mica en mica vem anar plantant arbres i els lliris blaus de Timoneda i els rosers i els xiprers que tan agradaven a la mama: així, quan jo no hi sigui, et recordaràs sempre de mi. La casa vigilada pels dos lledoners de l'entrada i per algun porc senglar que, de tant en tant, hi deixava el seu rastre. Vem fer-ne la inauguració amb una festa sonada, amb els amics de la UEC, tallant una cinta i plantant un boix grèvol a l'entrada.
Caps de setmana i ponts. Així que plegava el divendres, carregàvem cotxe, i cap allà traginant paquets, que era el descans dels nervis laborals i la quietud que a Badalona ja no es troba. Paràvem a Solsona a comprar menjar i a la benzinera de l'entrada on encara em coneixen de tots aquests anys!
He vist aquella carretera reformar-se fins a Solsona, és clar! l'altra tros encara aguanta el ferm de molts anys trepitjats. Revolts que ja faig a ulls clucs. I he vist el camí cap a Montant asfaltat. Han quedat només uns tres-cents metres de pista que hem adobat alguna vegada els del Secalló, Cal Julià i Perabaixa. Fins i tot recordo que no fa massa temps que està asfaltada la carretera que va a La Seu i que des del 2003 que hi tenim aigua corrent a les cases de la zona. Sempre arreglant coses, les mànegues i l'aigua de regar que m'ha fet tant la guitza!, pintant i envernissant la fusta de la barana de la terrassa que va fer en Bruno.
Han passat els mesos i les estacions: la tardor amb els bolets al bosquet—rovellons, fredolics, llenegues, cames de perdiu i cuagres— i els colors groguencs i marronosos de les fulles caigudes dels arbres; les fulles seques dels lledoners fent una estora a l'entrada de la casa. L'hivern, amb els dies clars de gener, amb el sol que pots prendre al banc de pedra i a la terrassa i, algun any, clapes de neu i els avets de Nadal blancs. L'estiu, amb els dies llargs i calents i les caminades i els banys al riu Bona i les anades als pobles del voltant en festes majors i les jornades dels càtars. 
El mes de febrer amb les violetes que s'escampen i els narcisos ufanosos donant la benvinguda a un sol que comença a escalfar. A començaments d'abril amb l'alegria de la florida dels lliris blaus i al maig amb la farigola i l'argelaga i el lilà. Al juny amb els botons daurats de l'espernallac i a l'agost l'orenga i l'hisop i la sajolida. Desbrossant herbes quan havia plogut tant que no et deixaven ni passar fins la porta d'entrada.
I els dies de pluja i tempesta! T'asseus sota el porxo i sents caure l'aigua i al capvespre veus els llamps que venen des de la zona d'Organyà.
A l'estiu posàvem la dutxa de jardí sota l'ombrel·la i l'hamaca lligada als dos lledoners. I tot l'any cuidant els gats que arribaven: la Makumba, les Negrites, el Cua Curta, el Mariano, el Tigre, la Perla, l'Anàstasia, el Ros, el meu estimat Petit que ja no ha tornat i la que queda encara, la Fineta, i tants i tants d'altres que m'han fet tanta companyia! I el Negre, un ull cluc, que encara marxa rabent, però va agafant confiança.
I les nits estelades d'hivern i les nits lluminoses d'estiu amb la via làctia i el carros i les cançons que cantava jo asseguda al pedrís, amb la Fineta i el Petit al costat, veient la llumeta de Cal Pomer. Amb els avions, sempre cap al nord o cap a l'oest, somnis de terres llunyanes. I la caiguda dels estels per Sant Llorenç, amb un desig fet paraules.
I tantes i tantes caminades, cap amunt sempre, això si!: fins a Cal Soldat, fins a Banyeres i el seu castell en runes passant per la casa del Riu, a Pujals i Ca l'Amador i Cal Joan, Cal Serra i Coll Bataller; fins la Torreta del Cadí i de Josa a Cerneres i al Collell; d'Adraén fins l'ermita de Sant Salvador; Tuixent i Coll de Mola i la Serra del Verd; Ossera i Cal Casal i Coll d'Ares; de Fórnols a l'ermita de Sant Jaume de Montargull; cap a Sisquer; fins a Colldarnat i el Puig de les Serraïnes i Torà de Tost i Montant;  de Cornellana a Coll de Jovell i al Coll de la Bacarella; de Sorribes a les Masies d'Ossera i la Font de Trencapeus i Coll Sobirà; Sant Pere i Padrinàs fins el Paller i el Grau; cap a l'Arp, la Tossa Pelada i Port del Comte, la font de Casalí i Sangonelles i el Refugi de la neboda. Cap als quatre punts cardinals partint de la casa. I allà, no gaire lluny, sempre present el Pedraforca.
El riu Bona i el riu Lavansa allà on anàvem amb la mama quan ja no podia caminar gaire i ens asseiem a la riba, jo fent fotos i ella encreuats.
Menció especial mereix l'ermita romànica de Sant Julià dels Garrics. Un passeig des de casa, travessant el riu Bona i descansant al pont romànic que hi ha abans d'arribar. Els retaules gòtics restaurats per tots els veïns, la recuperació dels Aplecs, primer al setembre i ara el primer dissabte de juliol, que signifiquen la trobada social de la gent de la contrada, amb la Missa dita per Mn. Ramon Anglerill (el Mossèn Tronxo del Ballarín) i el dinar popular a Cal Cussarell.
La trobada amb la gent dels pobles: el Cisco i la Conxita del Molí, el Mariano, la Milagros i l'Enric al Perabaixa, la família de Cal Cussarell, la Lola de Padrinàs, la Núria, l'Eulàlia i la Suzette d'Ossera, la Lourdes de Tuixent i la Lina del Museu i l'Ito que m'ha anat arreglant el que calia de la casa. I Mossèn Ramon.
I les cases que es veuen: Cal Quintona, Cal Muntada, el Quelo, Cal Baró, Ca l'Estevet, Cal Pomer.
Aquests últims anys, sense en Jaume i les nebodes, sense la mama. Amb la companyia dels gats que anaven venint i, a l'agost, els de Perabaixa. L'Enric, el pastor, també va marxar a La Seu. S'ha refet el Cobert del Solà; les runes de Cal Carló aguanten encara, una mica més cobertes d'heura i de boix. Escadusserament han vingut els nous amos de Cal Secalló. I el jeep del noi del Cussarell, el Xavi, presència afable i agraïda, passant per davant de casa.
Tants records, que em fa mitja basarda deixar-la. Uns 26 anys d'una vida que he gaudit de la muntanya, de la senzillesa del paisatge, del compartir amb la natura, del saber que m'esperava una casa, petit refugi dels dies atrafegats!
Ara, és hora de marxa. Ha arribat la tardor i encara hem pogut anar a buscar pinetells i rovellons, fredolics i llenegues amb en Jaume. Els lledoners van desfullant les branques i tot es prepara pel descans anyal. La Fineta busca ja l'escalfor de la casa i ens fem les últimes moixaines.
Desitjo a la nova família que la gaudeixi tant com nosaltres, que puguin veure passar els dies tranquils i serens, meravellar-se amb les estacions de l'any i amb les nits estelades, si poden, que cuidin els gats i que, si en marxen algun dia llunyà, tinguin sempre un record per aquesta casa.
Gràcies per tot, CAL JULIÀ i LA VALL DE LA VANSA

6 comentaris:

  1. Núria quin relat més real i bonic que has fet, molt emotiu. Com s'arriben a estimar els espais acompanyats d'elements que ens han aixoplugat. Entenc bé tots aquests records tan intensos que ens dones a conèixer. Una etapa més.

    ResponElimina
  2. No sé qui ets, però et dono les gràcies. He vessat unes quantes llàgrimes, però, segurament, havia de ser això, una etapa. Espero refer-ne de noves i tenir més vivències, ara, que, com la tardor, la vida es va desfullant. He estat molt bé a Lavansa, però, com l'ocell que deixa el niu, volaré a d'altres indrets que em puguin donar, encara, nous despertars i nous coneixements.
    Gràcies!

    ResponElimina
  3. gracies Núria per mostrar-me els teus sentiments i sensibilitats cap allò que tant has estimat. Paraules que contenen tota
    una etapa de la teva vida de la que ara et despedeixes però amb els records ben gravats i encarant amb valentia una nova il-lusió de la que també gaudiras. Segur!
    Petons

    ResponElimina
  4. Núria ens han emocionat les teves paraules. Quedat amb la tranquil.litat que la cuidarem i estimarem molt (de fet ja l'estimem). No parem de mirar les fotos fent plans carregats d'il.lusió, amb ganes de fer tantes coses però la intenció de respectar l'esperit de tot el que l'envolta. Els teus avets, lliris, llorers, els xiprers de ta mare... queden en bones mans.
    Sempre seràs benvinguda perquè sempre serà una mica casa teva.
    Família Benejam Baraja

    ResponElimina
    Respostes
    1. No us he respost abans perquè ho he vist ara. Qualsevol cosa, ja ho sabeu. Moltes gràcies!

      Elimina