Mn Cinto Verdaguer

Ahir diumenge 12, la Coral Poble que Canta va participar als actes de commemoració del 114è aniversari del traspàs de Jacint Verdaguer a la seva tomba al cementiri de Montjuïc.

Els actes van començar per un recordatori d'altres personalitats enterrades al mateix cementiri, amb una ofrena floral a cadascun d'ells: Ramon Casas, Josep Carner, Miquel dels Sants Oliver, Francesc Macià, Bartomeu Robert, Apel·les Mestres, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol i Joan Amades. Mentre, la coral assajava a la capella del cementiri; una quarantena de cantaires vinguts d'arreu i dirigits per en Jordi Llobet.

L'acte fou emotiu. Presentat pel lingüista i escriptor Miquel Fité, amb ofrenes florals, lectura de poemes de Verdaguer i recordança d'altres esdeveniments de l'any com els 300 anys dels Decrets de Nova Planta i els 700 anys de la mort de Ramon Llull.

Va destacar l'ofrena i el parlament d'en Pere de Polinyà descendent de la família Verdaguer de Folgueroles.

La Coral hi cantà L'Emigrant i els himnes representatius dels Països Catalans: La Balanguera, La Muixiranga d'Algemesí i Els Segadors.

La dissertació del catedràtic Narcís Garolera, especialista en Verdaguer, sobre  "Verdaguer i la Llengua" va ser molt interessant i ens va descobrir facetes del poeta capellà iniciador de la Renaixença i emmarcat dins el període del Romanticisme.

La diada continuava a Arenys de Munt visitant els llocs històrics i culturals en relació a visites i textos del mateix Verdaguer.

Aquests actes tenen lloc gràcies a la constància i l'esforç de la Teresa Clota que, any darrere any, persisteix i ho organitza.

Sobte l'absència de personalitats de la cultura i dels representants de l'Ajuntament de Barcelona inclosos al programa.

Som un poble molt donat a sortir al carrer un dia l'any en una gran moguda, però a l'hora de l'esforç diari, a l'hora de recordar artistes, intel·lectuals, poetes, músics, escriptors o, també, tradicions, no ens movem gaire. Hi faltava gent, sí. Ens hi trobem sempre els mateixos en aquest tipus d'actes, sí. Una gran moguda, a part de fer l'esforç de sortir al carrer durant unes hores, compromet poc, sobretot, si ets comptat amb milers. Però, quan cal perseverar, quan cal treballar al dia a dia en qüestions d'ahir que ens portin al demà, no tenim la suficient motivació.

Recordàvem amb una cantaire que, en d'altres països, no tant allunyats d'aquest, fer actes d'aquest estil als seus escriptors, poetes, pensadors,... és força més normal i les persones que han donat el seu saber al seu país estan fortament més valorades que a casa nostra. Em deia ella: A nosaltres, per fer això, ens titllen de folklòrics! Però, si no ho fem nosaltres, qui ho farà?

Vaig pensar que en Verdaguer ni tant sols compta en un dia de "campanya", no llueix gaire o no llueix prou per fer l'esforç de passejar-s'hi una estoneta, no fos cas que ens prenguessin per uns "catalanets" ancorats al passat en actes emotius i sincers. És clar, llueixen altre tipus d'aglomeracions festives on podem fer grans mítings xerrant una bona estona sense dir gaire res o passar-nos uns quants anys (abans eren quatre, ara ja són mesos) dient sempre el mateix per convèncer no se sap a qui!

Verdaguer implica tota una altra cosa, implica un compromís per la cultura i per al país que ha de ser constant i això, ai las!, no és vendible. I menys si s'ha de fer cada any! 

Gràcies, Teresa; gràcies als Indrets per la Memòria i a tantes altres persones i associacions que, amb poques eines de subsistència, continuen recordant-nos qui som, on som i on hem d'anar.