Puigdemàger, etimològicament vol dir Puig Major. Un poble que s'alçava en un puig, divisant la plana de l'Alta Segarra, i a fe que és un puig el que acull les restes de les cases i l'església de Sant Jaume de 
Puigdemàger. Unes vistes als camps conreats que s'estén fins l'infinit, uns camps ben verds, amb diferents tonalitats, un goig per a la vista. Un poble, podríem dir-ne encimbellat, al que és difícil avui en dia accedir-hi, no per alt ni gaire costerut, ans per la dificultat de trobar el camí o el corriol que hi pujava i que en baixava. I això que un home del poble dels Prats de Rei em comenta que no fa gaire hi havia pujat en cotxe; no fa gaire vol dir uns vint anys. Però què son vint anys en la història d'un poble que es remunta al segle XII?Avui, en un dia clar de febrer, amb un cel ben blau d'hivern, amb uns pronòstics de ventades que no ens han aixecat els peus de terra, amb una fresca que ens ha recordat els hiverns de veritat que feia una bona temporada que no sentíem, ens hem trobat davant el bar de La Flor de la Segarra. Llàstima que prometia molt a aquestes hores matineres, però ens hem hagut de desplaçar cap a Calaf alguns de nosaltres per prendre un cafè amb llet en un bar d'esmorzars de forquilla.
La sortida estava catalogada com a fàcil però ha resultat una bona gimcana. Què faríem sense aquestes emocions que ens alegren el camí i ens fan rumiar per on sortir-nos-en?
Ja de començament, amb un sol que va escalfant a poc a poc, ens hem adonat que el camí era fangós, fruit de les darreres pluges. Ben aviat ens hem trobat amb un bon toll d'aigua que no podíem sortejar pels marges. Hem hagut de tirar amunt buscant una mica de pas i ho hem
aconseguit. Traspassat el primer obstacle, cal desviar-se una mica del camí principal per veure uns gravats a uns rocs que formen un mur entre els camps. No n'hem trobat l'explicació, però si que sembla que pels voltants de Prats de Rei n'hi ha de gravats prehistòrics.
Després de creuar la via del tren amb tota la tranquil·litat de saber que la RENFE encara no funciona bé, ens hem trobat el segon obstacle: la riera de Sant Pere va plena d'aigua! Impossible traspassar-la i seguir el nostre camí. L'hem anat resseguint amunt, en direcció l'Hostal del Bou, per la llera dels camps anegats d'aigua, que semblaven uns aiguamolls on enfonsàvem els peus al fang. A tocar de la C-25, ens hem endinsat cap al Mas del Bou, antiga masia del segle XVIII avui convertida en casa rural. Una tanca ens ha privat de travessar-la per anar a trobar el camí a l'altra banda. Hem decidit passar per darrera la casa i enfilar-nos per un mur que ens permetia continuar. Una proesa pels que tenim les cames curtes, que hem hagut de seure al mur amb un saltiró, arrossegar el cul enrere i alçar-nos com hem pogut. Altres amb una camada llarga n'han tingut prou. Sort que els "joves" de la colla ens han ajudat a escalar!
Hem trobat el camí cap a Puigdemàger ple de matolls i herbes altes que deuen haver crescut amb les pluges. Una camí ample que s'endevinava que ja no es fa servir, però, hem ben arribat a les runes del poble de Puigdemàger!
Puigdemàger és un nucli abandonat situat a l’extrem septentrional del municipi dels Prats de Rei, a pocs quilòmetres de Calaf, i a escassos metres de l’autovia C-25. Situat a un turó de gairebé 700 metres d’altitud, l’assentament es caracteritza per presentar les restes d’un conjunt arquitectònic i arqueològic, format per cases deshabitades que s’escampen al voltant d’una església, també en ruïnes. Originària del
segle XII i construïda amb carreus de pedra, actualment està abandonada. Històricament, l’església va ser una parròquia independent, que al segle XV es va unir en qualitat de sufragània a Sant Pere Sallavinera. Es tractava d’un edifici de planta romànica, amb una sola nau i absis semicircular, amb una gran senzillesa constructiva i sense cap element ornamental. Al costat meridional de l'edifici s’hi adossa un petit cementiri, avui totalment abandonat, i format per un recinte de planta quadrangular totalment pres per la vegetació. 
Per altra banda, destacava l’existència del castell de Puigdemàger, situat al voltant de l’església de Sant Jaume, el qual dominava part del terme de Prats del Rei, i s’estenia fins a Solanelles. Aquest és documentat per primer cop l’any 1070 i les restes es localitzen al subsòl de les cases i als descampats dels voltants. Tanmateix, l’estat de runa de les cases és tal, i el lloc està tan ple de vegetació, que és difícil discernir qualsevol aproximació a la planta que hauria pogut tenir el recinte castral. El castell, com a tal, no torna a aparèixer fins al fogatge realitzat a les Corts de Cervera de l’any 1359, on apareix com una de les propietats de l’abadessa de Berga. El 1390 el rei Joan I va vendre la jurisdicció de Puigdemàger a Galceran de Caldes, però aquell mateix any, els seus habitants van pagar al rei la quantitat manllevada per tal de desfer-se de la jurisdicció de Galceran.
Demogràficament, el 1388 l’antic terme de Puigdemàger acollia a vuit famílies. El 1788 Puigdemàger, juntament amb la Quadra de Galí, Seguers i Solanelles, va adquirir jurisdicció pedània pròpia, que va tornar a perdre més tard. En aquell moment, l’any 1788, vivien a Puigdemàger nou famílies, i l’any 1860 quedaven habitades quatre cases, totes al sector migdia del turó. Un dels elements que va provocar un primer inici d’abandonament del poble va ser la crisi de la fil·loxera, de finals del segle XIX. Tanmateix, els anys posteriors a la Guerra Civil i la crisi corresponent va motivar que la gent emigrés a terres amb més oportunitats com Calaf o Prats de Rei, i el nucli ja va quedar abandonat del tot.
L’abandonament definitiu del lloc es va produir durant els anys quaranta i cinquanta del segle XX. Econòmicament, les activitats se centraven en el conreu del blat, l'ordi i la vinya, i la majoria de cases presenten restes conservades de sitges de vi. Molts dels terrenys encara estan conreats. Tanmateix, 
l’estat actual de l’assentament és dolent, malgrat que es troba a prop a una autovia i a assentaments mitjans, com Calaf, a més d’una casa rural, la Masia del Bou.
Hem descansat i hem admirat la belles relaxant d'aquest paisatge, l'arbre de la primavera ben florit i els verds dels camps. Sembla estrany quan hi ha soques mortes que encara floreixen!
I ara, cal baixar cap a la plana. Rumiem per on pot ser millor i no ho acabem de veure clar. Anem descendint saltant els marges pedregosos i lliscants fins a esdevenir petites pistes d'esquí marronoses. El més pràctic: cul a terra!
Sortejat aquest obstacle seguim per una pista ben marcada i planera. Però, ai las! Ens tornem a trobar amb la riera de Sant Pere que s'ha fet ama i mestressa del camí. No hi ha manera de passar-la a no ser que agafem la determinació de treure'ns botes i mitjons, arromangar-nos els pantalons i desitjar que el terra de sota l'aigua no sigui relliscós ni que ens apropi a un bon refredat. Un jove decidit passa. Els altres ens ho mirem. I enviem uns emissaris a resseguir la riera cap avall aquesta vegada, a veure si troben un pas més passable.
Al cap d'una estona, una trucada salvadora dels nostre "practicum" ens confirma allò que alguns de nosaltres volíem fer: seguir la llera de la riera fins a una pista en molt i molt bon estat i arribar així a la torre Manresana. Dit i fet; recuperem el noi que s'ha fet el valent i resseguim pel costat del camp sembrat fins a la pista. Ens hem estalviat uns dos quilometres i una volta no gaire agradable!
Per un tros de pista nou de trinca que sorteja la masia de l'Estrada, pugen al Collet de les Alzines quasi sense adonar-nos-en i seguim per la Plana Gran fins a arribar a la Torre Manresana. Una torre de guaita declarada d'interès cultural.
A principis del segle XI, quan el domini ja havia estat cedit al
bisbat de Vic, ja es té constància de l’existència de la «Torre
Manresana», que es troba en un petit turó que ocupa bona part de
l’altiplà de Calaf, i que avui acull el nucli de la Manresana.
L’element més destacat del conjunt és la torre de planta circular, construïda a finals del segle XI o inicis del XII. No gaire més tard s’hi afegiren la resta d’estances, de les quals cal destacar una sala que conserva la coberta de volta original. Malgrat que es desconeix com era el recinte del castell, probablement l’església romànica de Sant Andreu hi estava inclosa.
Els primers possessors del castell van ser la família Balsareny, al segle XI. A partit del segle XII, el castell va passar a estar directament sota el domini dels comtes de Barcelona, i van tenir com a castlans en diferents períodes els Galceran de Pinós o els Galceran de Calders. Al llarg de la seva història, el castell de la Manresana va viure diversos conflictes, com la Guerra Civil catalana. No obstant això, el més destacat va ser el seu paper en la batalla dels Prats de Rei (1711), en el transcurs de la Guerra de Successió, durant la qual el comandant Guido von Starhemberg va dirigir les tropes austriacistes des de la torre en la seva victòria contra els borbònics.
Hi podeu pujar per l'escala de cargol externa que enllaça amb l'escala interior fins a la terrassa des d'on domineu la Segarra i el Pirineu nevat. Sota, en un recinte tancat, s'hi pot veure un audiovisual referent al paper de la torre en la Guerra de Successió del 1714, però us cal demanar visita guiada als Prats de Rei. Calaf contra Els Prats de Rei; carlistes contra austriacistes. Ens sona a moltes de les guerres d'aquest país.
Amb un vent encara fresc però amb un sol que esclafa una mica,
dinem i llegim informació sobre el poble que hem visitat i sobre la torre. I abans no ens refredem del tot, iniciem la tornada cap als Prats de Rei on, a aquesta hora, sí que trobem obert el bar de La Flor de la Segarra. Un bar antic que no ha estat modernitzat, amb les parets i portes originals i sense repintar, però on ens podem esclafar amb uns cafès o unes cerveses.
Malgrat el gimnàs que hem fet avui, ningú ha pres mal i ben satisfets tornem cap a casa en una tarda lluminosa de cel rogent.
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/despoblat-de-puigdemager-250416577