Torlanda desaparegut

Desaparegut per la pluja el primer poble de la temporada (Banyeres de l'Alt Urgell), avui estàvem il·lusionats per encetar el cicle d'aquest curs 2025-2026 amb Torlanda, un poble perdut de la Conca de Barberà a prop de Savallà del Comtat. 

Les motivacions que ens movien eren moltes: una sortida d'entrada amb 27 persones de les que vam haver de restar tres baixes, una acollida a unes quantes persones que s'estrenaven en aquest cicle que ja fa quatre anys que dura i encetem el cinquè, una ajuda importantíssima de l'alumne de pràctiques que el CEC ens ha assignat. I per sobre de tot, el coneixement d'un nou poble, de la seva història i el perquè del seu abandonament i una retrobada amb els companys i companyes de "Pobles", que sempre va bé de tornar-se a veure i gaudir de la muntanya i de l'amistat.

Ens hem trobat tots a Savallà del Comtat, un poble arremolinat al redós de les poques parets que queden del castell i ocupant tot el turó. Els carrers estrets en pendent i les cases ben arreglades com a poble d'estiueig. Molts de nosaltres no el coneixíem, ni tant sols n'havíem sentit parlar. És travessat per les obagues del riu Corb en un terreny accidentat a la zona de contacte amb els altiplans segarrencs. Segons Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, el nom de Savallà podria provenir del cognom Avellà, sembla més probable un antic substantiu (*avellà) que significaria avellaner.

El castell dels comtes de Savallà fou construït a la fi del segle XV i durant el segle XVI, tal com ho palesen els seus finestrals de gòtic florit i renaixentistes. Era la residència habitual dels Boixadors, comtes de Savallà, fins al segle XVII. Podeu saber-ne més en aquest enllaç que ens ha passat un company d'excursió: https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=5354

Segons les dades de l'últim trimestre de 2019 de l'Observatori del Treball de la Generalitat, Savallà del Comtat era el quart municipi amb la taxa més alta de desocupats de Catalunya, amb un 26,67%.

Deixem, doncs, els cotxes arrenglerats al pàrquing de la carretera i iniciem el camí amb boira. Una boira enganxada al terra que hem anat trobant mentre veníem i que sospitem que s'anirà aixecant! El recorregut és fàcil tot seguint la pista que es transforma en carretera local asfaltada durant uns dos quilòmetres fins a arribar a Conesa. Aquesta vegada no hi ha obres als carrers i el poble està molt arreglat, com nou. La vila és emmurallada i conserva el portal de Santa Maria i el de Sant Antoni, ambdós del segle XIV; són els dos únics accessos al seu interior i hi donem una ullada.

A partir d'aquí tornem a "enganxar" pista fins a l'encreuament de camins que ja ens indica el poble de Torlanda a un quilòmetre i mig. 

Tanmateix, Torlanda esdevé inabastable. Ja ens fa mala espina un jeep que ens barra una mica el pas i uns homes amb armilla reflectant que endevinem de seguit que deuen ser caçadors. Un d'ells se'ns acosta decidit per preguntar-nos on anem amb una certa autoritat. Doncs, ens arribem a Torlanda i fem la volta pel Tossal Rodó per tornar cap a Savallà on tenim els cotxes.

—I ara! Per aquí no poden passar. Estem amb la caça del senglar

Parlamentem. Tenim el camps per fer un diàleg positiu.

—Miri, l'objectiu de la sortida és arribar al poble abandonat de Torlanda, perquè som un grup que ens dediquem a anar per pobles perduts, abandonats, deshabitats... —intento explicar resumint la qüestió.

—No pot ser, hauran de canviar. Cap a Torlanda i cap amunt altra vegada està tot tancat per nosaltres. I el porc senglar.

—I no ens deixa anar fins a Torlanda?

—Senyora, vostè mateixa. Però s'exposen a ...

En aquell moment se senten tres trets allà mateix i l'home obre la mà per ensenyar-nos quatre perdigons ben daurats per si fos cas que no ens ho creguéssim de la seva paraula. 

—Ui! Això fa mal — li dic jo ja una mica atabalada— bé, doncs anirem cap al Tossal.

—Senyora, li dic que no pot passar, que tot està tancat. Hauran de decidir una altra cosa.

—I tenen permís? I els cartells i avisos? —anem col·laborant tots per amansir-lo.

—Si no tinguéssim permís no seríem aquí. (Però no l'ensenya). I els cartells estan posats (I m'ensenya amb el braç un cartell que no està precisament posat d'allà on venim).

—Senyora, no els podem pas posar a cada dos metres! —em contesta quan li faig veure que venim de Conesa i no n'he vist cap.

Mentrestant van sonant els trets, clars i contundents i el nostre caçador encara té la mà oberta ensenyant els perdigons que brillen amb el sol.

Fem conclave, per decidir què fem: ens exposem a passar i fer la nostra malgrat rebem un tret enmig del bosc o girem cua i prenem una altra direcció, és a dir, canviem la sortida de dalt a baix?

Mirant el mapa del Wikiloc, veig que per sobre de Conesa hi ha Sabella, on ja vam anar quan vam fer la sortida de Sabella i Fonoll. Faig la proposta:

—Buf! Sort que el poble de la proposta també està abandonat! —ens aclareix un dels nostres!

Doncs, girem cua i tornem cap a Conesa on parem a fer l'hora tradicional del plàtan i aprofitem per tornar-nos-ho a mirar. De Conesa a Sabella hi ha 6 km d'anada i tants d'altres de tornada i hi afegim els 4 km d'aquí fins a Savallà: un total de 16 km. Son les dotze del migdia, ja! La distància i sobretot l'hora i la calor ens fa desistir de la proposta, molt a pesar del grup i de les vocals, incloent el de pràctiques.

També ens fa mandra tornar pel mateix camí i pensar en els quilòmetres de carretera que no son gens agradables i busquem una alternativa que ens porti cap a Savallà passant per pista. I la trobem! Agafem pista com si anéssim a Segura i al cap de poc hem d'estar al cas de desviar-nos per una pista a la dreta que ens enllaci amb una altra pista a la dreta que ens faci sortir a la carretera i puguem agafar una altra pista amunt a la dreta per sortir a prop de Savallà. A fe de Déu que no coneixíem Savallà però ens adonem del tot del famós Comtat!

Amunt, ara cap a la dreta, ara més a la dreta en una pista que esdevé corriol entre esbarzers i pujades sorrenques i que hem de fer en fila índia per salvar el desnivell que no està pas gens marcat. Ens ha desaparegut Torlanda i ens desapareix el camí. Però com que som avesats a aquestes sorpreses, que si no, no seria emocionant anar d'excursió amb Pobles, trobem la carretera. enfilem una mica amunt i tornem a desviar-nos cap a la dreta. I ara? Més a la dreta o amunt? Cap amunt, cap amunt, cap als molins que s'aixequen com fantasmes per sobre els nostres caps i allà on hi ha molins, segur que hi ha una pista que porta a Savallà. 

La pista amunt també ens desapareix i decidim anar travessant un camp ja segat, pujar el marge cap a un altre camp segat, saltar un tronc mort que se'ns ha ficat pel mig i sortir a una pista molt més ben ajaçada on descobrim una esplanada entre els arbres que ens fa gràcia de quedar-nos-hi a dinar. Descansem, dinem i llegim unes dades de Torlanda, que encara que no l'hàgim vist, era on anàvem de bon principi.

Dalt d'un turó, entre Conesa i Rocafort de Queralt, emergeixen encara les ruïnes de l'antic veïnat de Torlanda, ara rònec i despoblat. Tingué un castell, documentat des del segle XII, del qual en resta la base d'una torre de planta circular. L'església, de la qual es conserven vestigis de l'absis, estava dedicada a Santa Llúcia (la de allò de "Déu ens conservi la vista", que el poble se'ns ha escapat de la vista i no hem vist). Se'n va bastir una de nova al segle XVIII. El lloc va estar en mans del monestir de Santes Creus des de 1379 fins al segle XIX. El conjunt és ara només un grapat de parets de pedra corresponents a masies d'època tardana. La reconstrucció del castell de Rocafort de Queralt es va fer amb carreus procedents de Torlanda. 

No us en dic res més, que aquesta sortida l'haurem de tornar a reprogramar. A partir d'aquesta experiència i encara que sigui a més d'un any vista que em fan programar, haurem de mirar el temps meteorològic i el mapa d'on hi ha caceres de senglars i a quines èpoques en cada lloc: valga'm "el Senyor, el caçador i el CEC".

Per sort, la pista continua cap a Savallà del Comtat que ja es veu encimbellat davant nostre, altiu i orgullós amb el castell que corona el poble i els nostres cotxes arrenglerats a la carretera com un cuc amb moltes potes.

Descobrim el castell abans de marxar i ens dirigim cap a Santa Coloma de Queralt que ja tenim ben conegut d'altres sortides per acabar amb una cerveseta ben merescuda. Tot ha anat bé. Hem perdut el poble però tota la resta de camins a la dreta els hem trobat passejant per aquest Comtat. Podem dir que les persones noves i el de pràctiques ho han portat molt bé. Moltes gràcies!

Què quedem a l'Estrella o a la Plaça? 

Concurs Fotografia Pujàda Port de Salau

 

 

Aquest estiu, en motiu de la XXXVIII Pujada a Salau organitzada pel CAOC (Cercle d'Agermanament Occitano-Català), s'ha convocat el II Concurs de fotografia sobre la Pujada. Els temes eren dos: Immensitat de la Natura i Amistat occitano-catalana. 

La Pujada a Salau significa això mateix. Una diada compartida pels occitans  que pugen fins al Port des de la vessant occitana del Pirineu, carregats amb formatge occità, boníssim. De la vessant catalana, des del Refugi del Fornet, per un camí més costerut, o des del pont de la Perosa, per una pista que s'enfila amb uns quants revolts, carregats amb el vi negre, pancartes, samarretes i altres andròmines, el CAOC esperona tothom a pujar-hi.

És una diada de germanor que aviat celebrarà els 40 anys. Un cop dalt, s'hissen les banderes occitana i catalana i es fan els parlaments per part de diferents entitats, sempre amb un deix reivindicatiu de la llengua, la cultura i la història de les dues nacions sense estat. Seguidament es comparteix el vi i el formatge entre tots, es ballen danses tradicionals en un ambient festiu i es parla, es canta... Quan arriba "l'Hora dels adéus", la gent baixa cadascú pel seu cantó amb la il·lusió de tornar-hi el següent any i amb l'esperança que alguna cosa s'hagi acomplert de les expectatives i necessitats de cada país.

És dins aquest marc de conviure amb la immensitat de la natura i d'afermar l'amistat catala-occitana que els afeccionats a la fotografia hem pogut gaudir, a més a més, de la nostra dèria de posar l'ull a la càmera o al mòbil.

I vet aquí que avui s'han sabut  els guanyadors del concurs. Per la meva part, felicito a tots els participants, tant els que han aconseguit un premi com els que no. I tinc el goig de dir-vos que jo mateixa, que sempre porto la càmera penjant del coll, he quedat finalista en la categoria de "Immensitat de la Natura" amb la fotografia "Fent camí". 

I he guanyat el primer premi en la categoria "Amistat occitano-catalana" amb la fotografia "A reveure. A totara".

Moltes gràcies al jurat per haver-me tingut en compte. Moltes gràcies al CAOC per haver convocat el II Concurs i per l'interès de convocar el III Concurs en la Pujada del 2026. Ens retrobem al Port el primer cap de setmana d'agost del 2026! Això sí, amb la càmera al coll!

Bausà

Bausà (que pot escriure's com a Bauzà o Bauçà) és un cognom antic, sembla que originari d'Occitània, d'un adjectiu que devia significar "beneitó" o "enganyador". Segons Francesc de Borja Moll al seu llibre "Els llinatges catalans" no hi ha documentació sobre el mot "bausà"  com a substantiu o adjectiu català, però la seva existència indica que va existir com a paraula comuna. Relacionat també originàriament amb el verb germànic "bauson" (castellà: bausán; occità: bauzan). És un llinatge estès i predominant a l'illa de Mallorca, a Castelló de la Plana, Catalunya, València i pocs indrets més.

Hi ha hagut alguns Bausà famosos com el cartògraf mallorquí que va deixar el seu nom per mig planeta, el Sr. Felip Bauçà, o Bauzà, o Bausà, qui sap! I d'altres més moderns al govern de Mallorca, però menys entranyables. No sé si parents o familiars dels Bausà que correm encara per Badalona, Barcelona o València.

I posats a fer, i com a resultat de les meves entretingudes tardes (de tant en tant) buscant Bausàs pel món i per anar completant l'arbre genealògic, he anat a parar a València per conèixer una mica "la branca valenciana perduda" que n'he dit jo.

I m'ha fet molta il·lusió trobar-los, abans d'anar a València, és clar, que després diran que les xarxes socials no serveixen per gaire. Doncs, sí! Amb una mica d'atreviment per part meva i una mica de sort i gràcies a la resposta ràpida d'un Bausà que té una "amiga" Fornaguera cosina meva (que em va despistar molt), viu a Mèxic (tot és casual), natural de València (més casual) i que em va respondre ràpid a la meva investigació sobre els Enrics Bausà, he trobat alguns Enrics (Enric BP, Enriquito BS, Enriquin BA, tal com figuren en algunes fotos antigues). 

Ha sigut la millor excusa per anar a València un cap de setmana una mica plujós de finals de setembre, amb alarma de pluja inclosa per quatre gotes! 

València és ara una ciutat moderna on hi fa bo de passejar-s'hi, encara que la pluja ens hagi espantat una mica. Però hem pogut navegar per l'Albufera, en una sortida matinal tranquil·la i relaxant, tot veient les barraques de "Cañas y barro", i observar en una piscifactoria unes angules remenant la cua. Hem conegut el poble de Xelva, capital de la comarca de la Serrania. Un poble blau i blanc de carrers costeruts, amb una plaça dominada per l'església i la flamant nova Llar de Jubilats, en un entorn agrícola i de muntanya. Hem pogut menjar la paella, naturalment, a tot arreu! Cuinada al forn i tot! I l'esgarraet de pebrot vermell amb bacallà; l'ensaladilla russa (encara que no sigui valenciana) sense tonyina, els fartons amb orxata al Mercat de la capital, el cremaet a base de rom cremat, cafè, sucre, pell de llimona i espècies, sobretot canyella. Ah!, i l'Aigua de València per acabar el viatge. Recomanables el Restaurant Cañas y Barro de l'Albufera i el Rincón de los Pacos de Xelva. El bar de l'ensaladilla no us el passo, no val la pena, creieu-me!

A València s'hi arriba molt bé amb tren, que et deixa a l'estació del Nord, al centre mateix de la ciutat. Tota passejada es pot fer a peu; no us deixeu la Llotja de la Seda, l'Ajuntament, els carrers i carrerons, la Catedral, Sant Nicolás de Bari i els Desemparats; i la vida nocturna atapeïda dels caps de setmana. I si podeu anar acompanyats d'un Bausà valencià tot té un plus.

Tornem als Bausà. Per casa, i sembla ser que per tota la família, corria la llegenda que venim de Mallorca. Venim, perquè encara que jo ja no porti el cognom Bausà, la meva mare n'estava orgullosa. I diu la llegenda que a mi m'ha arribat que un tal Bausà mallorquí va sortir de casa seva, o més ben dit es va fugar, i es va enrolar com a grumet en un vaixell direcció Barcelona. I quan va arribar van veure (no sé exactament qui, que això no tenia importància), que era de "casa bona" perquè portava unes sabates negres de xarol amb una sivella d'or!. A mi, petita i encuriosida per les històries, això de la sivella d'or em feia la mar d'impressió i ja m'afigurava descendent d'algun comte o algun noble ben aposentat.

El noble no l'he trobat mai, però es pot dir que els Bausà eren un cul de mal seient. Els més antics dels que en tinc notícia, resulta que són de la Vilella Alta i de Margalef, en ple Priorat. Com hi van anar a parar és un misteri. I aquí també es dóna alguna casualitat més si pensem que el meu germà va viure uns vint anys a La Bisbal de Falset, el poble al costat de Margalef i que les meves nebodes i la seva mare van viure un temps a Margalef. Tantes visites que hi vaig fer, i ni ho vaig sospitar llavors.

Un avantpassat, el de Margalef, fou mestre "nacional" i director d'escola que es passejà per La Vilella, Sant Llorenç d'Hortons, Aiguafreda, La Pobla de Claramunt i em falta confirmar Masquefa ja que va tenir un fill a cada lloc. Acabà a Ripollet i Sabadell on també em falta trobar l'última morada, que en diuen.

Però els seus descendents no es quedaren curts. El Joan marxà a Mèxic a buscar fortuna, però tornà escurat i malalt. Això sí, allà tingué una nena, la Dolors, la meva àvia, I sembla ser que també un nen que es morí. Posaren una "empresa" de representació de material d'impremta i el seu fill gran, el Josep, dirigí la revista Canigó als anys 1900... 1910. Tornaren tots: primer la mare i la filla, la meva àvia i després, anys més tard el pare i els fills. I ves què són les coses que ara tenim un Bausà de la família treballant a Mèxic!

El segon fill del mestre, l'Enric, fou el que es passejà per la península, si més no, arribà a València, però tornà a Barcelona i tingué família que més tard es torna a desplaçar a València. Ell, malalt, es quedà a Barcelona i Badalona, cuidat per la seva germana. I a Badalona s'ha quedat. D'aquí ve la "branca valenciana"

La germana estigué i es quedà a Badalona. Va enterrar als dos germans i a l'esposa del gran, va fer de mare de la meva àvia, de tia de tota la família i de mainadera del meu germà i jo quan es morí el meu pare l'any 1958.

Els descendents d'aquests tres germans segueixen a Barcelona uns quants, a València altres i a Badalona uns pocs. Ja veieu com a les famílies passa de tot. Els Bausà de València s'han dedicat al tèxtil (i encara hi ha el germà petit dels descendents de l'Enric BS que s'hi dedica) i també han viatjat i han vist món.

Moltes gràcies al noi de Mèxic i moltes gràcies a l'Enric de València per la seva acollida! Torno a dir que m'ha fet molta il·lusió coneixe'ls (bé, em queda per conèixer presencialment el de Mèxic i la seva germana que està a Madrid; encara volten els Bausàs!) i poder eixamplar la família. Una família molt de Països Catalans! Quan vulgueu, família, podeu acostar-vos a Catalunya!

I, en vigílies del 9 d'octubre: Bona Diada valencians!

Magrana

 Ja la magrana

Ja la mangrana al mangraner
vol esclatar, amoreta mia;
si adormissis on jo sé
en ton faldar l’esgranaria.
I en mig dels llavis cada gra
poc  a poquet te’ls posaria;
si els ulls obrissis per plorar
amb mos petons te’ls tancaria.

No hi pensis mai que has de fer niu
I et sobtarà la primavera
que en una branca, tot soliu,
ja un rossinyol se desespera.
Ai rossinyol, bon rossinyol,
canta-li tu de l’amor vera,
tant si fa lluna com fa sol,
tant si fa calda com gelera.

                        A. Guimerà

 

 

Caminant amb Anna Manso i "Un cor de neu"

Avui, dimarts 23 de setembre, vigília de la Mercè de Barcelona. Un bon dia per caminar acompanyats per un llop! Sí, sí, ja ho heu llegit bé; un llop! Ei, un llop i una gossa!, el senyor Ramon, una escriptora i deu persones que s'hi han atrevit! 

La gossa, una bona gossa que només ha cridat quan ha vist quatre vaques estorades mirant-se-la. El llop, un bon jan que ens ha portat cap a Les Lloberes, en terres de Berguedà, més concretament a Sant Jaume de Frontanyà, allà on es poden trobar rovellons i flors de neu... només si saps els llocs. 

Sempre és bo tornar a Sant Jaume. Sempre hi ha llocs per descobrir, sempre hi estàs relaxat i en pau.

Avui, teníem intenció de pujar fins al Pla de la Lleona (que no és una lloba), i arribar fins a Creu Melosa. Tota una volta per anar a Les Lloberes, però les previsions del temps de pluja per la tarda ens han fet desistir d'entrada. A més, hem pensat que, si hi havia aiguat, el llop el trobaríem al seu cau, al bosc una mica embardissat d'abans d'arribar a Lloberes de Dalt. Així i tot ens hem enfilat cap amunt, al Cingle, ben carregats amb un cistellet per allò d'estar segurs i segures de trobar algun rovelló, ja que n'és un bon país. I, segur que el llop ens orienta!

El camí del cingle, humit i costerut ens fa veure ja uns paisatges de muntanyes, verd i boscos que s'estenen més enllà de la nostra vista: al fons, es dreça, present sempre des de per tot arreu, la serralada de Montserrat que treu el cap entre dos turons. El cel clar, blau i lluent sense cap núvol. Travessem el Pla de les Forques i ja veiem que això dels rovellons o pinetells pot ser complicat: cotxes amunt i avall i parelles amb cistell s'hi passegen. Però, nosaltres no defallirem i anem fins la creu tot mirant a terra.

Sempre m'ha agradat arribar a la Creu del Cingle. Abocar-t'hi per veure Sant Jaume als teus peus, un poble de pessebre, amb la masia de Casablanca al darrere, amb turons i turons que es perden en l'infinit, amb la gespa ben verda i els pins que et serveixen de respatller quan t'hi asseus a llegir. Avui, però, no ens hem assegut; avui hem llegit a peu dret, que ja comencem a tenir una edat per aixecar-nos després.

De seguida ens ha saludat el llop, l'Impossible de nom. "No soc un gos. I ho sabeu" —ens ha dit. No heu embogit, estimats. Sabeu que us entenc i que us acompanyaré durant el camí. La nostra gossa ha remenat la cua. I nosaltres li hem donat la benvinguda. "Apa, doncs endavant! Però vigila de no trepitjar-nos els bolets que trobarem!"

Anem tranquils cap a Can Frontanyà caminant per la pista i pel marge, per allò que els bolets també surten als marges. Quina il·lusió quan en trobem un parell de petits al mig del camí! Al primer crit de "Un! N'he trobat un!", el cistell ve corrent i tots els caps busquen i rebusquen pel mateix lloc per cercar la rovellonera. Però, ai las, hem de seguir caminant, si no no arribarem. Tos fem cas al llop. I al  Ramon, l'amic de la Sara, la protagonista de la novel·la "Un cor de neu" escrita per Anna Manso. La Sara és una escriptora que es retira a un petit poble del Berguedà per estar sola, tot i que, de tant en tant, se'n va a ciutat a alguna presentació de llibres amb la seva editora, té bones relacions amb en Ramon (no sabem si el nostre o un altre) i es retroba amb el seu fill Josep després de molts anys de no parlar-se.

I resulta que el llop també ha conviscut amb ella! El llop en té cura, de l'escriptora i ella el deixa entrar a casa a l'escalfor de la llar de foc. Xerren, que els humans xerrem molt, de vegades potser massa, i ell, pacient, li resol la convivència amb el fill.

Passem Frontanyà i ens endinsem per un camí poc transitat. Aquí trobarem bolets. I sí, en trobem a cada pas! Fins i tot la Lali en veu dos de ben bons. I anem carregant cistell. Això sí, de pinetells i rovellons, que els altres els deixem pels llops, que no els fan mal. La Sara també ha caminat pel bosc amb el nostre llop; tant en temps de primavera com en temps de neu, El llop tresca amb aquell pas que sembla que no li costi res i nosaltres ens anem esgarrinxant una mica i de cop, perdem el camí. Sort en tenim del nostre Ramon que ens porta de nou cap a la pista, perquè en aquests moments, el llop anava ben despistat: això de buscar bolets és entretingut i la fe trontolla. Sort encara que nosaltres no caminem amb neu, ni amb ànsies de veure els fills i anem seguint el pas feixuc però segur del nostre Impossible.

Després d'aquesta marrada, de saltejar troncs secs de per terra, ens espolsem el terra del cul dels pantalons i arribem ben sans i estalvis a Les Lloberes: Lloberes de Dalt i Lloberes de Baix. El Ramon (no el nostre, el de la Sara), decideix aquí que ja en té prou de fer de gínjol, que necessita descansar uns dies de la seva relació, pensar, reflexionar, descobrir si sí o si no,connecta amb la Sara i se n'acomiada fins a una millor situació i més planera per a ell. Refotut Ramon!

L'Impossible ens és fidel, però. I baixem la pista de Les Lloberes encara amb la seva companyia fins a arribar al Santuari de la Mare de Déu dels Oms, amb la casa de colònies al costat. Allà on jo vaig començar la coneixença d'aquest país "berguedenià", que llavors no hi havia llops, hi havia "gamusins" que ens feien anar a pescar al gorg de Terradelles amb una llauna i una llanterna, i de nit!

I, engrescats com estem, volem trobar l'antic camí que portava cap al poble sense fer una marrada de carretera. O sigui que porto la desena de persones cap a Can Terradelles i pregunto al jeep que es para. No sé perquè el llop no m'ho ha dit abans, que potser s'ha atabalat massa amb nosaltres. Però seguim les indicacions del que em sembla que és l'amo de Terradelles (i potser encara alcalde) i pugem fins el collet del turonet entre les flors de la Maria una mica pansides. Des del coll tenim una bona vista de Sant Jaume al fons i un boletaire que ens vol fer la competència, però que el lloguem perquè ens faci la foto oficial, amb la gossa, el llop, el cistell, el Ramon i tota la colla.

I a partir d'aquí demostrem la nostra perícia al llop tot baixant per una roca vermella i llisa, en algun tram humida i relliscosa, fins a anar a petar a Cal Berlinga, totalment arreglada des dels anys que jo no hi passava. Ara és fàcil. Seguim el camí ombrejat que passa per sota de Cal Jan, aquella barraca mig desfeta que ens havia fet il·lusió comprar, però que no va poder ser pels temps que corrien, i pugem els esglaons que ens deixen a peu de la fantàstica església romànica de Sant Jaume, tot sortint al poble passant per darrere cal Marxandó, ja tancat, com ho està també La Fonda i Casablanca, que de tres restaurant i allotjaments que hi havia ja no en queda cap.

Els núvols grisos i negres han anat ocupant tot l'espai del cel. El llop té gana i té una mica de fresca i no s'ho creu que plourà. Ens ha portat a bon port el llop. Però, emotiu i sensible com és ens deixa per tornar a l'ermita dels Oms. Se'n van ell i l'escriptora, caminant i plorant, amb l'angoixa de la pluja que s'acosta. Avancem d'esma, se senten defallir a cada pas, fins que...

Nosaltres agafem els cotxes i anem cap a La Pobla de Lillet (tot i que hem arribat per Borredà), fem benzina i no ens podem para que el xàfec que cau ens espanta el cafè.

 Sort que a Guardiola podem entrar a la llar dels jubilats, on ens sentim com a casa nostra. I podem descansar per marxar a trobar una altra escriptora o escriptor, un altre llop, o, potser, el Comte Arnau!

Per cert, el cistell se'ns ha triplicat! 

Molins fariners del Ridaura

El Ridaura neix sota l'ermita de Sant Baldiri i recorre el terme municipal de Llagostera fins al seu delta, a Platja d'Aro. Val la pena seguir un tram d'aquest riu que ha tingut tan de protagonisme en la vida dels llagosterencs, esdevenint un motor de la seva economia.

El Grup de Dijous del CEC hem seguit aquesta vall formada pel riu i on podem trobar-hi set molins fariners originalment hidràulics, la majoria abandonats. Per ordre ascendent del curs de l'aigua hi ha el Molí d'en Mariano, el Molí del Xòrrec, el Molí de Can Nadal, el de Can Moner o de Baix, el d'en Carreres o del Mig, el de Més amunt i el d'en Cabanyes. Tres dels set molins són monuments inventariats. En les proximitats hi ha rescloses i canalitzacions. 

Hem començat la ruta al bar restaurant Can Cassoles de Sempre que ens han servit amb gran eficàcia, Allà hem deixat els cotxes i hem travessat el mercat del dijous de fruites i verdures, parades de formatges i olives, hem continuat per la Via Verda, l'antic camí del carrilet que anava fins Girona, convertit ara en passeig per a caminants, ciclistes i famílies. Cal travessar el pont per sobre la C35 i situar-se al cantó de Can Pigrau on comencem a seguir el track dels Wiquilocquerus que han marcat la ruta i als que donem les gràcies per la seva feina.

Avancem planerament fins al Molí del Xòrrec que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Colgat entre arbres, lianes i bardisses, es conserven alguns murs en maó vista. A l'interior una arcada encara aguanta el pas del temps i les bigues del que fóra el segon pis; el sòl embardissat, rosers silvestres i matolls i una heura que s'enfila per les parets. El caminoi ens fa anar en fila índia i esperar-nos a la pista que hagin passat tots. Al costat, la casa de can Pata sembla tancada.

Després d'un petit tram, ens endinsem entre mates i tronc d'arbre per veure el control del cabal d'aigua. Costa de trobar, però dues pedres situades una al davant de l'altre, forrades de molsa i un tall al mig que devia suportar una comporta, ens indica que devia ser aquí. Girem cua, perquè no es veu gaire clar. 

Continuem per la pista fins a prop d'en Molí d'en Nadal que deixem per a la tornada. Aquí, ens desviem cap amunt ara que encara podem gaudir d'una calor lleugera a la banda solell. L'objectiu era arribar fins a la Cova de la Pedrera de Tallades. Però després de l'esforç ens emportem un desengany. No veiem pas tal cova, més aviat ens sembla una pedra foradada però sense cap espectacularitat. Hi ha companys que ni es mouen per posar-hi el cap o el cos. per tant, tirem avall amb l'esperança d'arribar a la llera del Ridaura i sentir el soroll de l'aigua i la frescor que, generalment, ens amara amara que no la toquem.

Després d'embrossar-nos una mica per un camí perdedor i punxant, amb algunes teranyines que els de davant anem trencant, arribem altra cop a la pista.

La calor va augmentant, la humitat i la xafogor són fortes. Ens van caient les gotes de suor per la cara, les ulleres, els que en portem, ens rellisquen nas avall, l'esquena mullada i el cabell de darrere ben moll. El sotabosc ben sec amb alguns bolets que no collim —nosaltres som de rovellons— i l'aigua del Ridaura que es fa esperar. Al primer bassal tots diem: —Ara! Però l'alegria dura poc i el passem sense gaires dificultats!

 El molí de Can Moner està també catalogat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Hi ha constància del Mas de Can Moner des del 1360, propietat d'Arnau Moner, amb domini directe del Monestir de Sant Feliu de Guíxols, com a la resta de terres i masos del Ridaura. A mitjans del segle XIX la propietat consta de tres molins, el de Baix, el del Mig i el de Més Amunt. El conjunt d’edificis servia per emmagatzemar la matèria bàsica, el blat, la transformació i la producció de la farina. Del conjunt del Molí de Can Moner destaca la xemeneia d'obra vista, que reflecteix l'etapa d'electrificació del molí. Aquest està ben conservat i l'edifici llueix reflectit a la enorme bassa de Can Moner. Un pedrís que ens deixa reposar i fer la nostra tradicional "hora del plàtan". Una mica més enllà la Pallissa de Can Moner. Un edifici obert amb volta i arcades on encara descansen unes bales de palla.

Es conserva documentació del molí a l'Arxiu Municipal de Llagostera gràcies a una donació que es va fer abans de vendre la propietat, el 1999. Són més de 400 volums amb 25 fotografies familiars. 

Arribem al Molí del Mig. Una façana menjada per les arrels i els troncs de les heures que s'hi han enfilat. És un molí conservat des de l'any 1694. Actualment és cobert per vegetació i resten pocs murs. S'entreveu la planta rectangular i els murs paredats, les finestres i obertures són emmarcades per restes de mola com a llindes i algunes amb maó vista. A l'exterior trobem restes de la bassa i el rec. A l'interior encara es conserven dues moles senceres, que es van cobrint de molsa. 

Una mica més endavant trobem el Molí de Més Amunt també relacionat amb el Molí d'en Moner. Poc ens hi podem acostar. Les bardisses, les heures, les lianes, els esbarzers, se l'estan menjat. És difícil copsar-ne l'estructura, impossible entrar-hi. Però, aquí si que toquem aigua! El riuet és una meravella, el lloc encomana frescor. Aquí dividim el grup i fem un subgrup que es queda i els altres que marxen per arribar al darrer molí de l'itinerari: el de Cabanyes.  

El Molí de Can Cabanyes, és d'origen molt antic. Està situat en un tram de la riera que és un gran refugi de biodiversitat amb barbs. També hi ha espècies de flora poc habituals com el marcòlic o el segell de Salomó, el grèvol ja amb les boles vermelles que ens recorden Nadal o les espècies protegides com la falguera reial o l'espiga d'aigua. Els que hi han anat han trobat un camí ben agradable i bonic, han fet servir dos trams de corda per salvar un desnivell i han tornat satisfets de l'anada.

Els que ens hem quedat hem gaudit amb el silenci, la tranquil·litat i l'aigua: una banyada de peus i un bon raig cap al cap i la cara. Ni esme hem tingut de gaire dinar. Alguna ens pren dos cafès de sobre, l'altra la propera vegada portarà un termo, la de més enllà només es farà fruita per menjar i el noi que és amb elles, calla i menja. Així passem l'estona, com criatures amb una joguina d'aigua clara fins que arriben els expedicionaris i els deixem dinar i descansar.

Reprenem la marxa ja Ridaura amunt i després d'una presa gairebé seca, arribem al Molí d'en Nadal. Gairebé ens el passem pel darrere. però és del que no en tenim gaire notícia i en canvi, és el que m'ha agradat més! Una construcció encara dempeus on aprofitem per fer.nos la foto de grup, caminar arrossegant els peus per l'estora de fulles seques i un retorn amb corda inclosa per les que no l'hem pogut gaudir abans. La corda ens deixa a l'entrada de Can Guardiola i a partir d'aquí continuem el camí que hem fet a l'anada: pista de Can Pigrau, carretera al costat de la C35, pont, Via Verda amb sol de cara i calor a les 17h de la tarda i arribada al pàrquing on ens espera una cervesa fresca i una xerrada amb tothom!

I unes sinceres ganes de caminar sense calor! Estem d'acord amb mossèn Josep Gelabert, fill de Llagostera, geòleg, publicista, prevere i pintor català, quan sosté a l'opuscle Etimologia de la Vall d'Aro que el nom Ridaura prové de riu sec, pel poc cabal d'aigua.

Si ho haguéssim sabut al començar! 

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/molins-fariners-del-ridaura-232233966