Dia de Santa Cecília

Avui, Santa Cecília, patrona dels músics i dels que ens dediquem d'una manera o altra a la música. 

Cecília sembla que fou una dona romana  que visqué al segle III i que va ser declarada màrtir per defensar la fe cristiana. I perquè és la patrona dels músics? Doncs, sembla que mentre s'estava morint va començar a cantar a Déu. Com tants sants i tants màrtirs, la seva identitat es discutida, el que vol dir que potser ni va existir. Tants màrtirs ha necessitat l'església per fer valdre el seu poder!

Durant molt de temps se suposava que amb el seu marit Valerià, el seu germà Tiburci i un soldat romà anomenat Màxim, va patir martiri l'any 230, quan manava l'emperador Alexandre Sever. Cecília, en casar-se, havia acordat amb Valerià mantenir la virginitat i consagrar-la a Déu.Segons la llegenda, el martiri de Cecília va ser després del del seu marit i el del seu germà, ordenats pel prefecte Almaqui Turci: Cecília va enterrar cristianament els seus cadàvers, raó per a la qual també va ser detinguda i forçada a renegar de la fe. Cecília va preparar casa seva com una església abans que fos arrestada. Els funcionaris de l'emperador van intentar matar-la llançant-la a l'aigua bullent (o ofegada a la banyera de casa seva, o pel fum d'una gran foguera, segons diverses versions), però no va morir i aleshores van decidir decapitar-la. El botxí va intentar decapitar-la tres vegades sense èxit, i això el va trasbalsar tant que va fugir. Cecília va sobreviure encara tres dies abans de morir. Aquests darrers tres dies de la seva vida, va obrir els ulls, va mirar la família i els amics que envoltaven la seva cel·la, els va tancar i mai més no els va tornar a obrir. La gent que omplia la seva cel·la va saber de seguida que seria una santa dalt del cel. 

Altres escriptors diuen que va morir a Sicília, al regnat de l'emperador Marc Aureli, entre l'any 176 i el 180.Com tantes llegendes, mig veritat mig il·lusió promouen la fantasia, creen la necessitat de creure i inciten a la pietat.

 Sembla que se la va començar a relacionar amb la música cap al segle XV; aviat es va fer popular, i el 1594, Gregori XIII va proclamar-la patrona de la música. Van fer-se diverses festes en honor seu, la primera de les quals va tenir lloc a Normandia. Poc més de cent anys després, la moda va arribar a Anglaterra travessant el canal de la Mànega, i Henry Purcell li va compondre tres odes el 1683. Altres obres musicals dedicades a santa Cecília són l'himne de Benjamin Britten (basat en un text de W.H. Auden), un himne de Herbert Howells, un d'Alessandro Scarlatti, o l'obra Messe Solennelle de Sainte Cécile de Charles Gounod, o l'oda Déu vos salve, Cecília brillant! i l'òpera, Cecília, de Licinio Refice del 1934. El músic belga Joseph Ryelandt (1870-1965) va estrenar l'òpera Sainte Cécile, amb llibret de Charles Martens, el 1907, a Anvers. 

Una gran constel·lació de músics, doncs! Tots ells meravellats pel so del cant de Cecília. I no només de músics anomenats de música clàssica.  Sankt Cecília és el títol d'una cançó de 1984 cantada per la sueca Lotta Pedersen i Göran Folkestad al Melodifestivalen suec d'aquell any. A més a més, el grup musical americà de pop-rock Jars of Clay va començar el seu àlbum Cançons de Nadal del 2007 amb un tema instrumental titulat "El regal de santa Cecília". 

A Barcelona, aquest dia era un gran esdeveniment que aplegava tots els amants de la música. Després de la processó, els músics s'escampaven pels carrers i les diferents places de la ciutat per alegrar el veïnat. Els guitarristes barcelonins, anomenats sonadors, tenien especial protagonisme en el decurs de la celebració. 

La festa ha quedat molt deslluïda actualment. Recordo que anys  enrere les corals celebràvem el dia de Santa Cecília amb concerts i intercanvis entre corals. Ara, cada vegada són menys les que ho fan i, per suposat, no es va pas pels carrers. A mi m'agradava recordar aquest dia, no tant per la llegenda, ni per la història ni pel martiri; m'agradava que un dia fos dedicat a la música i que el poguéssim celebrar fent música: tocant, escoltant, component, cantant...

La música ennobleix l'ànima, diuen. O, amanseix les feres. També: qui canta els seus mals espanta com diu la cançó. O, la música és el llenguatge universal que tothom entén i amb el que ens podem comunicar sigui quin sigui l'idioma parlat. Moltes vegades hem cantat la mateixa cançó en anglès, francès i català (o qualsevol altre) a l'uníson. La música agermana, et fa feliç i et dóna ànims. Els nadons s'adormen, els malalts i la gent gran, recorden, en la seva memòria remota, la música que han cantat durant la vida; potser desapareixen les paraules i la memòria, però el record de la música perdura.

Hem cantat caminant, anant amb tren, fent neteja de la casa, dutxant-nos o asseguts a la butaca; a l'estiu i a l'hivern. Hem somniat i ens hem enyorat amb les notes musicals, tant de dia com de nit, I hem rigut o ens han caigut llàgrimes tot recordant.

Així doncs, continuem fent música, continuem cantant o tocant instruments, fent coral o fent orquestra, caminant o descansant, que la música ens ajudi a viure!

Bona diada de Santa Cecília!

Us deixo amb la Missa de Santa Cecília del compositor neerlandès Jacob de Haan (1959. )           Bona escolta!

Vidalva i malva

Ell passava, capblanc...

Ell passava, capblanc, com si parlés
amb els arbres. A terra, la vidalba
feia fines congestes, o floria una malva.
Ell mirava les branques dels seus avellaners.

Ara no hi és. Té son i no es desperta,
lluny de l'olivereda i dels costers.
Maduraran els fruits, la casa serà oberta,
i quan el vent murmuri, sempre més
sentiré aquell pas lent a la sorra deserta.

                                                                 Marià Manent.

 

El forat d'Aigualluts i Benasc

Un cap de setmana de novembre amb tots els colors torrats de la tardor. Una petita però agradable colla del CEC ens hem animat per anar fins el forat d'Aigualluts, allà on l'Éssera desapareix sota terra una mitjana de 155 dies l'any i va a sortir pels Uelhs deth Joeu, al nord de l'Artiga de Lin  ja a la Val d'Aran per desembocar, finalment, al riu Garona que acabarà el seu curs a l'Atlàntic. A poca distància de les fonts de l'Éssera, el Forat d'Aiguallut és un enfonsament càrstic d'uns 70 metres de diàmetre i 40 metres de fondària, que s'empassa en una caiguda espectacular les aigües del torrent dels Barrancs, procedents de les glaceres de l'Aneto i de la Maladeta.

El dia ben tapat no ha estat impediment per acostar-nos-hi. Sí que ha fet que canviessin una mica els nostres plans d'entrada. Volíem anar fins al forat d'Aigualluts per remuntar muntanya amunt cap al refugi de la Resclusa i baixar altra vegada, passant per la Collada cap a l'aparcament de la Besurta. 

Les boires tapaven els cims ja enfarinats de blanc, l'aigua neu que ha anat caient ens remullava cabells i ulleres, la mica de fred ens ha fet posar guants, gorres i buf pels colls. No hem deixat de portar l'anorac ben cordat. Hem anat fent camí per pedres ben mullades i tolls d'aigua de la pluja d'anit que ha ben xopat el terreny. Tanmateix, el cel tapat ressaltava els colors ja marronosos de l'herba, feia lluir la humitat de les pedres i conferia al paisatge un deix de calma i de repòs de la natura. Les boires han anat venint i marxant, s'han aixecat i s'han dispersat per deixar entreveure alguna llenca de cel blau que s'ha tornat a tancar ràpidament. El vent fred que et calava als ossos quan ha bufat. Tot plegat una meravella! 

A poc de començar a caminar ja hem saltat l'Éssera per sobre les pedres i hem anat pujant lentament amb l'esperança que s'aclarís un xic. Hem arribat al Forat i hem continuat amunt fins la cascada d'Aigualluts, un doll d'aigua que salta amb força. La boirina que provoca s'ajunta amb la boira del cel i creen un vel transparent entre branques i arbres. Per sobre el saltant d'aigua, el Pla d'Aigualluts amb els rierols que, avui, no es veuen i amb les boires que s'ajacen a terra. De fet, els colors dels nostres anoracs i protectors de motxilles són els que destaquen en aquest matí gris: vermells, grocs i carbasses.

Ens estem una estona per decidir si acabem de pujar o tirem enrere. El cor vol anar-hi, però la prudència i sobretot la vista ens diu que, és molt possible que el Coll de la Resclusa estigui nevat i no anem pas calçats per això. O sigui, que, amb el nostre pesar, girem cua per baixar pel mateix camí que hem pujat. S'imposa la parada del plàtan, tot un clàssic del CEC, per descansar i per anar observar les boires que ara es destapen ara ja no. Ens queden ganes de tornar a pujar per si podem albirar l'Aneto que està al davant nostre, però fora de la vocal que en té tot el desig, els demés no li fem gaire cas i ho continuem veient tot molt tapat. Finalment, fem el cor fort i baixem, amb la promesa —no sabem si podrem complir— de tornar per primavera.

Tornem a saltar el riu i agafem els cotxes per aprofitar que la pluja, que ens ha deixat força tranquils, ens deixi fer l¡itinerari botànic de Les Gorgas de Alba. Però, en arribar, la nostra desil·lusió es fa més aclaparadora: ara plou amb més ganes. Calculem l'aigua que podem rebre dels arbres, el terreny ben moll i els troncs i arrels de terra que ens poden jugar una mala passada. Doncs ens retirem cap als cotxes, sense ni dinar, encara que hi hagi algú que ja ho trobi a faltar.

I, perquè hem de dinar la mica d'entrepà mullant-nos? Cap a Benasc, que menjarem calent! Encara que, no entenem gaire que es queixa per menjar fora, qui es queixa dient que no porta res i també es queixa d'anar a menjar al restaurant. Però, què vol fer?

Entrem al restaurant Ciria on de seguit ens paren taula per deu, mengem bé vuit i una pica una mica esperant un bon sopar. La senyora que serveix és tota eficàcia i amabilitat.

Amb la panxa contenta, un se'n va a fer la migdiada i els altres anem passejant fins al poble d'Ancils on veiem que els volen fer combregar amb una planta de residus de piles i els del poble prefereixen plantes verdes. El dia es va enfosquint sense deixar de tenir boires que juguen amb la muntanya de tons marronosos, grocs i carbasses. Les vaques mengen tranquil·lament l'herba mullada i nosaltres donem una volta pels carrers de cases de pedra i saludem la vesprada.

De tornada a Benasc, cal entrar al Barrabés per allò d'estar a la moda de robes esportives i preus per l'aire, que aquests no han baixat com les boires d'avui, si no que sembla que hagin pujat força amunt. I ja de fosc tornem a l'Alberg de la Escuela de Montaña per tornar-nos a entaular, que ja és hora de fer un bon sopar. Hi ha qui del grup creu que el CEC ens dediquem a això: endrapar i cruspir! 

L'endemà, fem ja les bosses per marxar. EL cel llueix un blau potent tot i que les boires no han marxat del tot. Les gotes de pluja van caient dels arbres i els cims que queden al descobert estan ben nevats.

El darrer dia el dediquem a voltar pel poble de Roda d'Isàvena. La visita guiada a la catedral és força interessant i ràpida; una joia dels monuments de l'Aragó.

I, tot esperant el dinar, fem el vermut còmodament asseguts al sol. Tot pagat pel nou soci al qui donem les més sinceres gràcies i ens disculpem de les bromes que li hem fet i l'han portat a convidar-nos a tots i totes. Això, creiem, li farà pujar davant de l'entitat! I a tots nosaltres ens quedarà sempre un bon record i una bona amistat (gens interessada, és clar!). Sigues benvingut a casa nostre, Francesc!

I. per no perdre l¡hàbit d'aquests dies, ens tornem a entaular de restaurant al Mesón de Roda, on hi anàvem d'hora i n'hem sortit tard, de tal manera que ens quedat la propina. 

Ara sí, situats als cotxes, despertat el de la becaina amb un "En estol, companys alcem el vol..." i "And de Glory, the Glory of de Lord..." tornem cap a casa. Ens queden uns dies pel record. Ah!, encara n'hi ha que pel camí compren bledes de proximitat i pastissets de benzinera que quan la gana apareix s'ha de menjar! No hem pogut fer gaire muntanya, però ens ho hem passat molt bé!

Solteres i solters

Avui he sabut que hi ha un dia dedicat als solters i les solteres. I sembla ser que és en data d'avui, 11 de novembre. No sé si deu ser per allò de dos 11 separats que no es donen la mà o que el número onze té algun significat cabalístic que no sé.

I he vist que, al moment de fer-ne propaganda en un espai televisiu nostrat del migdia de la que ara se'n diu 3Cat, associen solteria amb llibertat. I, doncs, és una associació que sempre m'ha resultat estranya, soltera com soc jo. No he acabat d'entendre mai que té a veure el ser soltera amb la llibertat. Quina llibertat?, llibertat de què? Voldria dir que si estàs casat o aparellat no ets lliure? Ets un esclau o una esclava? Penso que el lliure aparellament és això mateix, lliure, o sigui, ningú t'obliga. I si tries estar aparellat deu voler dir que lliurament vols compartir la vida amb algú. No entenc, doncs, perquè s'aparella i es casa tanta gent; per ser esclau?

La llibertat, penso jo, és més que això. No és estar sol o sola. Em diuen: és que sol no tens cap compromís. Ah, no? Caram quina idea tenim del compromís. Resulta que estem o som compromesos quan estem amb una parella a casa, s'entén, sigui com sigui el o la personatge. I, ai las! si s'està sol o sola, sense, per suposat, analitzar el perquè d'aquella soledat o solitud, no s'està compromès ni amb ningú ni amb res. 

Si mireu diferents diccionaris la paraula compromís apareix quan hi ha una lliure elecció, quan hi ha un conflicte a resoldre, quan hi ha obligació cap a una situació o persona, quan s'és conscient de complir... Així doncs, els solters i solteres no complim? 

I si la solteria ha estat una elecció, igual que el tenir parella? I si no s'ha trobat o no s'ha pogut decidir per alguna circumstància de la mateixa persona o dels que l'envolten, precisament per complir un compromís?

Trobo agosarat i una sortida fàcil aquesta que diu que els solters no es comprometen i els aparellats si.

I també he trobat sempre una mena d'insult allò de : tu rai!  Ja m'agradaria, ja, estar sol, ser solter! I doncs, perquè no ho ets? Serà per allò que ho volem tot: parella, falsa llibertat, vida còmode i anar fent?

No sé, però a mi em fa una mica de mal això de generalitzar tan les coses. El que s'espera de la vida és aparellar-te i tenir fills. Com allò de la caseta i l'hortet. I qui no segueix la tònica general és titllat de persona rara com a mínim. I et sents sempre una mica fora de lloc.

Quan ets infant representa que has de tenir pare i mare. Quan ets jove has de tenir promès o promesa. Quan ets una mica més gran has de tenir fills. Més tard has de tenir nets. Finalment has d'estar malalt i anar a metges per sentir-te realitzat d'acord amb l'edat i les malalties dels demés.  Realment puc dir que he sigut estranya i un zero a l'esquerra tota la vida; fins i tot als setanta anys!

No m'estenc més. Vaig a preparar el sopar per a un que es va aparellar i demà faré la preparació d'alguna activitat sense compromís. Ja sé que em podeu rebatre moltes coses, però no ho fareu. Ja ser que potser m'equivoco però fareu un somriure displicent com quan haig d'escoltar el terrible que és tenir una parella i jo rai! O posareu aquella cara d'ulls esbatanats i boca oberta, acompanyada d'una pregunta del més ofensiu quan comento que me'n vaig sola a... Sola?!, amb tots els interrogants i admiracions. Sí, sola de soltera, perquè tinc llibertat!

El Camp de la Bota

Ara Parc del Fòrum, el Camp de la Bota ha quedat enterrat i, potser fins i tot, oblidat per les noves generacions. Piseries modernes, iots últim model, passeres de disseny, platges ben netes per al bany, espais oberts..., tot plegat recorden poc les barraques d'abans de les Olimpíades i el parapet dels afusellaments que van durar fins el 1952. 

Aquest dissabte ben equipats amb "xubasqueros" ben visibles i paraigües a les bosses i motxilles de ciutat, hem caminat per la llera del Besòs. De poc ens ha anat! un dia abans tot havia quedat negat, desaparegut el passeig d'herba verda per on corre la gent esportista, llisquen les bicicletes i patinets, passegen els gossos i caminen fent marxa nòrdica a prop de mar. El temps, però, se'ns ha portat bé i ens ha permès fer la caminada , entre núvols foscos i vent fresc, per cercar un altre poble abandonat. Bé, avui, més aviat desaparegut del tot. És possible que fins i tot de la memòria.

Hem iniciat la caminada a l'estació de Sant Adrià, després de comprovar que podíem passar bé. Avui, endemés. hem gaudit de les explicacions d'un guia excepcional, d'un antic resident al Poble Nou que ens ha explicat amb tot detall la història del Besòs, de la Catalana, del camp de la Bota i del seu veïnat. Moltes gràcies, Pere!

La caminada dóna lloc a xerrar i a passejar. De tant en tant parem per veure els ocells que nien al riu, s'hi capbussen o prenen la fresca. Qui recorda aquell riu brut i fangós, desbordat a cada pluja, que no podia ni regar els camps del seu voltant? Quan érem joves, els escoltes de Badalona vam afegir una estrofa a la cançó "Els vaixells de Stiankarrassi" que deia: "Besòs nostre, Besòs nostre, tu ets el riu més assecat, no coneixes la gran pena que pateixen els sembrats". Avui, encara que rúfol, fa de bo caminar per aquí. Sant Adrià, Badalona i Santa Coloma han guanyat un bon espai verd i d'esbarjo. I els ànecs, les gavines, el bernat martinenc i altres ocells aquàtics hi poden reposar en el seu desplaçament anual.

Jo recordo quan el tren de Badalona a Barcelona passava arran de mar i veies les barraques dels gitanos, amb teulats de plàstics i canyes que aguantaven les casetes; després, venien les tombes que sobresortien del cementiri del Poble Nou fins a arribar a Rodalies o l'estació de França, al Pla de Palau. Tot ha desaparegut. No en sabies gairebé res dels afusellats. Es comentava a les cases que durant la guerra hi havia gent que denunciava als seus veïns o fins i tot familiars per rojos, que llavors se'ls enduien al Camp de la Bota i d'allà ja no en tornaven, morts amb un tret de gràcia al cap. Però, això no ho veies, no t'ho imaginaves; era un tema de guerra i prou.

Després de passar pel pont del Molinet i pel delta del riu hem arribat a la platja del Camp de la Bota, batejada avui en dia com a Platja del Fòrum. Allà hem fet una parada per recordar els habitants de les barraques que, desallotjats cap al 1989 per poder lluir unes olimpíades, anaren a parar al barri de la Mina de Sant Adrià alguns, altres a Sant Roc a Badalona o altres llocs. Les barraques començaren a construir-se de  primer al voltant del parapet a finals dels anys quaranta, compartint fins el 1952 l'horror dels afusellaments. Anteriorment existí un castell, militar, amb la funció de fer-hi pràctiques de tir fins al 1932.

Hi havia a la zona dues parts diferenciades:  el barri de Pequín i la zona adrianenca del Camp. Petit nucli de pescadors, gent treballadora, obrers, immigrants, militars i afusellats ha estat la població d'aquest sector de Barcelona que ara es vol crear de nou de cara al turisme; un turisme al que no interessa gaire la història d'aquest país.

Més endavant, passem el pont del Fòrum per arribar a la Fotovoltaica tot passant pels iots i veient el que se'n diu "skye line" de Barcelona, o millor la "línia del cel" plena de blocs d'oficines ben il·luminats per la nit. La placa fotovoltaica ha esdevingut una mena d'escultura de ciment i plaques que s'alça ben solitària enmig de la Plaça del Fòrum de les Cultures, unes cultures que tenen en compte les festes de l'any nou xinès, més contemporani que la cultura gitana. Ens va bé per fer-nos una foto amb alguns cabells voleiant al vent,

I ens dirigim cap al Parapet dels afusellats. Una immensa relació de noms de tots els que caigueren aquí, unes cartes d'acomiadament escrites per mans tremoloses cap als seus estimats. Quan hi arribes a prop, fa impressió imaginar-te els homes amb mans lligades i uns quants trets seguits que els estiraven a terra, i un tret de gràcia per cadascun, que el capellà comptava per saber quants se n'havien mort. Es calcula que foren 1717 persones executades, 11 de les quals eren dones. Gairebé tots ells van ser acusats en consells de guerra del delicte de rebel·lió militar i/o d'adhesió a la rebel·lió per una dictadura militar que solia condemnar les persones que van defensar la legalitat republicana. Un cop morts, els traslladaven al Fossar de la Pedrera de Montjuïc.

Per tots nosaltres, els que en sabíem coses i els que no, ha estat una experiència visitar aquesta zona. Un poble que mai va ser, una gent que va treballar, unes industries desaparegudes, algunes per sort; un fangar i uns terrenys inundables que han fet la Barcelona dels peus de fang.

No sabem si és millor així, tot aquest paisatge; millor ara que abans, segur. La misèria desterrada, els ideals abatuts, la democràcia tapant-ho tot. Però, potser sí que cal fer memòria i preservar-la, per allò que diuen que no torni a passar mai més, tot i que, no n'aprenem mai del passat ni de la història de tots plegats. Però, és ben desitjable un futur millor.

I anem acabant la caminada entrant als serveis públics d'uns grans magatzems de la Diagonal, que si més no, serveixen molt bé per això. I arribem a Selva de Mar, on donem per acabada la jornada. Uns a dinar a la zona i altres cap a casa, però tots contents d'haver après més coses de nosaltres mateixos. 

Ciclamen

Com un ciclamen, 
poc més o menys, 
dissolc i covo 
passions balbes, 
furtivament. 

                      Miquel Bauçà 

 

Ciclamen

quina flor que tens més bella

Ciclamen

quin nom,el teu, tan ben sonant

amb les teves flors vermelles

el test sembla més gran

                                     Antònia Figueres

Caminant amb Joan Maragall i el Comte Arnau

Es pot dir que hem fet una sortida molt ben acompanyats. Figureu-vos: amb el poeta Joan Maragall amb el mateix comte Arnau que s'ha passejat per aquestes muntanyes del voltant de Sant Joan de les Abadesses, pintades amb colors de tardor. 

Un dia esplèndid amb un cel blau i una atmosfera ben neta, una mica de fresca matinal que ja tocava i moltes de conèixer el comte que va jugar a amors amb l'abadessa Adalaisa —quin nom tan bonic i sonor, que sembla pura poesia— dins el monestir de Sant Joan.

"Totes les veus de la terra

aclamen el comte Arnau" 

Travessat el Pont Nou de Sant Joan hem sortit pel camí planer de la Via verda del ferro i el carbó, en una passejada per anar entrant en situació, amb el verd de l'herbei i el sol lluint entre els arbres. Un matí tranquil, lluminós, de retrobament entre tots després d'un estiu calorós.

Hem deixat la Via que va des de Gombrèn fins  més enllà de Ripoll pel pont de Ribamala i després del pont de Rodonella hem saludat l'avi que ha sortit al balcó en sentir tanta gent i hem somrigut al ramat de vaques pasturant prop de la masia; la nostra gossa també els ha explicat coses en el seu llenguatge d'espinguet, emocionada amb tant d'animal que se la mirava amb atenció!

Hem travessat els plans del Serradal i els plans del Guillot tot seguint el curs del Ter fins la central de Cal Gat i la colònia Jordana. El comte ja ha aparegut:

"Els timbals de l'orgia ofenen l'aire

de l'hora matinal, que encara guarda

les inquietuds de l'aire de la nit.

I surt dalt de cavall el comte Arnau,

que porta una capa blanca,

i va a veure l'abadessa

del convent de Sant Joan". 

Ens anem enfilant costa amunt, Cal Gat, Can Roca, Mas Vinyer, fins a parar per reposar un xic amb la vista de l'esplèndida masia de l'Òliba. La vista bé es mereix una parada, que als ulls també els cal descansar de la bellesa tardoral

 —Treu-te el manto, que et veuré més bella:

sense toca et voldria i sense vel.

—de genolls jo et voldria en la capella.

tan gloriós, faries goig al cel.

.....

Canta una alosa de la part de fora,

per la finestra entra el sol brillant,

el cel és blau i resplendenta l'hora:

el comte i l'abadessa es van mirant". 

 El camí segueix per entre el bosc de la Cervera; una estora de fulles seques al sòl. Una arcada de branques de fulles grogoses de faig, transparents a contrallum, ens fan ombra; és un goig caminar! La pista puja i baixa suaument, l'encanteri del dia es manté quan arribem al coll de Can Jombi. La masia a baix fumejant resplendent, les vaques que ens miren i escolten atentes les emocions de la gossa.

La carena del davant és de colors torrats: verds, grogs, bruns, algun vermellós s'enllacen entre si per oferir-nos una paleta de pintor. 

"A punta de dematí ,

les monges del monestir,

que dies ha l'havien soterrada,

van trobar la morta fora el sot,

que tomava la rosada".

La llegenda del comte Arnau se'ns està ficant per tots els porus del cos. La fi de l'Adalaisa ens colpeix. El comte Arnau és un mite personal i un mite col·lectiu. ÉS individualisme, egocentrisme, orgull i pietat; és un mite etern condemnant al comte a vagar per tota l'eternitat; és una cançó feta llegenda i una llegenda feta cançó.

"Tota sola feu la vetlla,

muller lleial?

Tota sola feu la vetlla,

viudeta igual?

—No la faig jo tota sola,

comte l'Arnau;

no la faig jo tota sola,

valga'm Déu val. 

—A on teniu les vostres filles,

muller lleial? 

A on teniu les vostres filles,

viudeta igual?

—A la cambra són que broden,

comte l'Arnau;

a la cambra són que broden

seda i estam.

—Me les deixaríeu veure,

muller lleial?

Me les deixaríeu veure 

viudeta igual?

—Massa les espantaríeu.

comte l'Arnau;

massa les espantaríeu

valga'm Déu val".

Enmig d'aquestes muntanyes ressona la cançó, mentre el cavall blanc del comte s'atura. És hora de fer un mos, de descansar enmig d'aquest paratge, d'esperar un comte i de cantar la cançó.

I ara ve la part complicada de la sortida, que si no hi hagués complicació seria massa rutinari tot i a nosaltres ens agraden les emocions, el risc... A més, portem una persona nova que encara ha de superar la prova d'avui. Ens volem arribar fins al Salt del Vicari, per sota de la casa del Cul de la Dona, tot molt apropiat pel comte Arnau. I dubtem. Que la vocal ha fet un tram de camí manualment ben asseguda a la cadira giratòria de casa, però quan s'és a lloc, la cosa canvia. No estem per saltar pel dret ni que hi hagi una bona gespa. Volem anar allà baix, però sense fer-nos mal! I decidim seguir la pista fins al Collet del Vent, baixar tranquil·lament cap al Cul de la Dona i trobar el corriol que ens porti al Vicari. Per si de cas no tornem —a causa d'un rapte d'aquests del comte Arnau—, deixem algú al collet i els altres tirem avall.

Per fí, veiem el cavall blanc del comte, que ha arribat abans que nosaltres. Els gossos ens criden, però anem baixant una mica per un terreny esllavissat. Ens trobem tanques de filferro, arbres i mates que ens priven el pas, el "nou" ens ajuda, que tots tenim ja una edat. Mirem, rebusquem un pas, però, finalment, ens veiem obligats a girar cua cap al Cul (un nom de casa molt ben buscat) i ens tornem a enfilar per on podem, relliscant i apuntalant els pals, arribant per sobre la casa i arrossegant-nos per passar el filferro possiblement electrificat (o no!). Deixem estar el vicari i el Vicari i tornem al collet no sense deixar enrere els dos vocals oficials que tenen feina fotografiant un fredolic solitari. Valga'm Déu val!

"Que és llarga l'eternitat! 

Només fa mil anys que corre

el comte Arnau... I està cansat.

Que és llarga l'eternitat!

Totes les veus de la terra

se riuen del comte Arnau

perquè volta, volta, volta

bo i cercant son vell palau".

De nou tots plegats reprenem el camí fins a la masia de les Llances. Aquí decidim seguir el GR enlloc del camí del track. Un corriol que baixa entre el bosc de pineda alta, de troncs rectes i d'1 rovelló que hem agafat amb cura i afegim als quatre fredolics que portem!

El camí esdevé un plaer de seguir fins a l'entrada de Sant Joan. Fins al mateix monestir on ja no hi ha abadesses ni monges des de fa mil anys, que diuen que els pecats de la carn les va fer fora, que l'abat Oliba era molt abat. Nosaltres omplim l'espai per fer-nos la foto dels cavallers i damisel·les del comte i busquem un racó per descansar abans de deixar Sant Joan.

Tots estem d'acord en que el millor lloc és el que hem trobat: El raconet de Sant Joan! La noia que ens serveix és tota amabilitat i eficient! Ens sentim com a casa nostra tot prenent la fresca al costat del monestir. Un plaer de cafès i de "clares". Valgui, doncs, una nota positiva!

I per acabar aquesta bona diada amb el comte ens prenem també unes "Petjades del comte Arnau" que dues de les Núries han passat per la pastisseria. La llàstima ès que no han pogut portar la "Coca de l'Abadessa" que avui no en tenien. 

I per acabar amb el poeta, que l'hem anomenat poc, que el poema ha superat al personatge, recitem un tros final:

"Com dos que enraonant van de costat 

tot caminant per un camí partit,

l'un pel caire del marge assoleiat,

i l'altre a baix pel bac tot ensombrit,

Adalaisa i el poeta s'han parlat

cos i esprît ell, mes ella tota esprît".