Caminant amb Lletres amb Josep Gual i Coloma Lleal per Badalona

Avui ha tocat passeig per Badalona. Literalment a casa. I ens hem sentit tots i totes com a casa.

Pels badalonins i badalonines ha estat un plaer rebre la gent del cap i casal en un dia gris, rúfol i humit. Amb un mar ben arrissat, unes ones que s'aixecaven per sobre l'escullera de la Donzella i amb una llum transparent i blanquinosa entre els núvols. Badalona és una ciutat gran, molt gran; però podríem dir, tots els que hi vivim, que és un poble i com a poble viu i pensa. I té de tot: clavegueres que ja no desemboquen arran de platja, un pont del petroli que ja no rep petroli però que es trenca a cada embat d'ones. Una Cros modernitzada en uns pisos amb vistes al mar i que ja no fumeja el sutge negre que quedava incrustat als llençols blancs dels anys seixanta i setanta. I una FECSA amb unes xemeneies omnipresents que el poble veí vol conservar com un museu.

També té escriptors, novel·listes com el Pere Font, filòlegs com en Pompeu Fabra o la Maria Aurèlia Campmany que hi van treballar, pedagogs com Jordi Monés i escriptors com el Joan Argenté, artistes plàstics com en Casagemes, els germans Santilari o Gerard Sala; actrius i actors com Enric Borràs i Margarida Xirgú o en Lluís Marco o l'Alarcón i poetes com en Josep Gual i la Coloma Lleal que han estat, avui, els nostres escriptors i ens han ensenyat una Badalona diferent. Una Badalona que no només és l'Anís del Mono o les runes de la Baetulo romana, una Badalona que batega al costat d'una gran capital, tot fent la viu-viu culturalment parlant.

Hem començat a l'estació de la RENFE que sembla que avui, ara per ara, els trens van bé i hem passat pel carrer Sant Joaquim, per davant la casa dels Lleal. Una família extensa i coneguda, amb fills nascuts a cada port on parava el "marino". Ens ha anat bé per començar a llegir algun poema del llibre "Uns quants Nadals (i cap Cap d'Any) de la Coloma LLeal ara que s'acosta Nadal. Nascuda a Ceuta el 1944, és una filòloga, poetessa i professora universitària, la tercera filla del marí mercant badaloní.

Dalt de la cadira
amb Foix i Sagarra
i amb tots els Joans
i també la Joana
que em donen la mà
faré rodolins
que no ho semblin gaire
faré rodolins
que em deixin cantar
les velles nadales
que no crèiem mai
que fossin veritat
dins la gran mentida
de tots els Nadals.

Uns quants Nadals i cap Cap d'Any és un recull de poesies on s'hi troba l'essència mateixa de la Coloma. Uns poemes acompanyats d'il·lustracions fetes per la mateixa autora, uns entranyables ornaments, tendres, colpidors que acompanyen el breu pomell de sentides paraules. Una poesia que penetra lentament ben endins, nodrint-nos d'esperances. Pels qui no heu llegit res de la Coloma, és una bona manera de conèixer-la. 

Venien d’orient

venien del sud

ni guia ni estel

ni cap companyia

i són tanta gent!

Venien de lluny

venien perdent

ni molsa ni bruc

tan sols amb la lluna

per trist aixopluc.

Venien d’orient

venien creient

que sense recel

germans trobarien

i no mala gent.

Venien del mar

i no van enlloc

veient que ningú

no els dona un ajut

ni arrenca a plorar. 

Les paraules ens fan pensar en la poesia d'en Joan Argenté, com la que parla dels reis: 

"D'amagat dels mags, busco el groc i el negre i el grec no és enlloc".  (Coloma LLeal)

"Un grec, un groc, un negre observen una fina lluïssor de cabellera..." (Joan Argenté) convertit en una  cançó nadalenca que sempre m'ha agradat cantar, fresca i riallera, puntejada per aquests monosíl·labs del color dels Reis. 

Hem avançat per la Rambla fins al davant de l'Escola del Mar on hi ha un recordatori de la figura de Josep Gual, en un lloc que li agradava seure i fer petar la xerrada amb els seus conciutadans. En Josep Gual (1920-2005), poeta, escriptor i activista cultural ben conegut a Badalona, s'estimava la seva ciutat a la que criticava quan les coses no anaven bé per part dels poders fàctics. Un noi de la lleva del biberó, un gran lluitador, un independentista amb el que molts dels badalonins vam compartir la lluita per la democràcia, per l'amnistia, per la llibertat d'expressió i per la independència, des de l'Assemblea de Catalunya, el Col·lectiu Independentista de Badalona o les diferents entitats associatives i culturals de Badalona.

Josep Gual ha estat musicat per la Teresa Rebull i tots recordem Paisatge de l'Ebre   

"Avui he tornat a la Serra de Pàndols. 

 I a la cova he trobat 

les sabates d'en Jaume.   

Un forat a les soles 

Una pinta de bales, 

Dins d'un plat enfangat 

Tres cascots de metralla.   

Des de l'any trenta-vuit 

Jo no havia tornat A la Serra de Pàndols 

 I a la cova han quedat 

Les sabates d'en Jaume.   

Dins d'un plat enfangat 

Tres cascots de metralla 

A la cova han quedat 

Les sabates d'en Jaume". 

Hem parat davant la casa de la Rambla on va viure i hem travessat cap al passeig a tocar d'aigua. El bramul de les ones avui ben valentes ens ha acompanyat fins "La barca Maria" al límit amb Montgat. L'aigua encrespada, el cel presagiant una tempesta que s'ha anat formant de mica en mica  mar endins i que ens obliga a aixoplugar-nos sota el túnel del tren. Però, avancem sense gaires problemes fins la masia de Can Canyadó, una masia representant de les masies catalanes fortificades que feien de vigilància de la costa en temps dels pirates. Ara ha canviat la seva funció i es dedica a la cultura popular badalonina de les bèsties de foc, correfocs i festes medievals.

Aquí hem recordat que la Festa Major de Badalona és al mes d'agost, per la mare de Déu d'Agost. Al segon dia acostumava a ploure i l'envelat quedava ben negat.  Alguns han volgut passar la festa al maig, adduint allò del martiri de Sant Anastasi i la cremada del dimoni. Però males llengües diuen —i a casa meva sempre ho havia sentit dir— que aquest dia també se celebra un altre sant, que té nom de tap de bassa (que de Can Felip n'hi ha a totes les cases i encara que semblem monarques, el tenim de cap per avall). Doncs, sí, el nostre batlle de l'anti democràcia també se'n deia i commemorava l'onomàstica amb tots els honors de can Roca, que ens va fer celebrar a tots. Ara això no queda bé recordar-ho. que de desmemoriats el món n'és ple, i celebrem les festes de maig com si ja les haguessin inventat el ibers. Ai, la nostra santa tradició d'esquerra de progrés!

I observem impertèrrits com l'antiga escola Lola Anglada, patrimoni històric local, d'aquí no gaire se n'anirà a terra i potser la Lola Anglada no s'ho mereix. I recordem que a la part baixa de Ca l'Arnús, parc i pulmó verd que ens envolta, el senyor batlle d'ara, de gran alçada, hi vol fer piseries que és una paraula ben badalonina. Passegem pel parc de ca l'Arnús, amb la masia que gairebé sempre hem vist pintada de grafitis i tapiada, que algun dia farà companyia a l'escola, passem per la glorieta i pel pont romàntic davant del castellet,  edifici per a l'esbarjo dels senyors i ens en fem creus que encara aguanti dempeus la torre del rellotge sense ni una trencadissa de l'estació meteorològica que hi ha.

 Deixem el banquer Arnús i entrem a Can Solei, lloc de l'antiga escola Artur Martorell i dels caus de l'agrupament escolta Sant Jaume-Rosa Busqué; el parell de noies que hi ha al grup, antigues daines i noies guies, recorden amb una certa emoció quan corrien per aquí. Lloc també de les ben recordades Festes del Badiu (també una paraula badalonina) que organitzava l'agrupament, muntant ponts de mico i concerts del Xesco Boix, tómboles i ratetes.

Tirem avall pel carrer d'en Prim, insigne general que no era de Badalona i on viu encara una descendent d'un general carlí i d'un llinatge recuperat que vingué de Mallorca.

Seguim amb els poemes d'en Gual:

"Carrer de Mar avall

et ve de cara la sentor del salobre,

pots avançar pausadament i

contemplar els aparadors de les botigues".

(Val a dir que n'han desaparegut moltes: La Moda, la Ferreteria... però encara aguanten La Lluna i la Selecta Vidal)

"Vigila en arribar a l'indret del carrer Sant Pere, car

per la banda de Llevant

a certes hores hi és permès

de circular vehicles".

(Ja fa anys que no hi deixen passar ni les bicicletes i no pots anar del carrer de la Granota al de Sant Pere, per tal que no perdi les claus del cel).

"I ens tocaven els voravius

del cor

i els altres,

parlant dels pescadors

i les pesqueres,

de tot l'encís de la mar blava 

amb poemes humits

de veles, xarxes i palangres".

(Badalona diu "No al port esportiu", però el port va ser fet amb esquerranós progressisme dels que no volien quan eren a la oposició. I els pobres pescadors sargint xarxes a redós).

I ara sí que comença a tronar!

Can Casacuberta tancada, que això de les biblioteques "fa mal al poble", no fos cas que llegíssim els versos subversius d'en Gual.

I davant l'església de Sant Josep (l'església, perquè tot el centre, la pista de patinatge, el teatre, el camp de bàsquet, el bar de trobades, i el centre d'esplai d'infants se n'ha anat en orris, enderrocat, tot enderrocat. Tants actors i actrius que varen passar per aquest escenari, actors com els Marco. pare i filla, la Xirgú, l'Antonio Alarcón, amb la seva veuarra, els Borràs, l'Enric amb el gaiato d'en Manelic de Terra Baixa... o en Kremel que m'agradava tant perquè era força "guapo" i tenia una veu fantàstica.

De cara a l'església hem repassat la història de Badalona des dels ibers fins l'any 2000, passant pels romans de forta petjada per la Via Augusta fins als senyors feudals del Clos de Can Pixau i el distingit baró de Maldà . Som al barri de la Indústria i el Progrés que ens portà la Cros, la Borax i Ca l'Ysamat que ens deixaren la ciutat com un drap brut i esquinçat, Però, amb la crisi del petroli, molta indústria ha begut oli, però, ferma i sense fer figa, Badalona es reactiva.

Com es reactiva la tempesta amb gran terrabastall tot i que ens dóna la oportunitat d'arribar al restaurant de l'Esmolet, allà on hi havia el Cristall. I acabem la jornada veient ploure d'una manera exagerada. tot menjant fins que hem de sortir per anar a casa. Fent saltirons pels carrers, posant els peus dins els rius d'aigua, de res serveix el paraigües. A casa ens escorrem i ens canviem tota la roba fins al moll de l'os. Després, a les notícies sabrem que hem sigut notícia i qui més qui menys ens truca o ens consola per si estem sencers.

"T'he buscat, amor,

pels camins de l'aigua:

ones dels teus polsos

m'han mullat la cara.

T'he buscat, amor

pels camins de l'aire;

com un vol d'ocell

—urpes i cotó—damunt meu planaves. 

 

---

 

T'he trobat, amor 

més enllà de l'aire.

T'he trobat, amor

vers allà on planaves.

ara no puc dir  

que em siguis estranya;

els rius de la sang,

al mar del teu cor,

ha vessat les aigües".

 ( Josep Gual, Fragments del poema "T'he buscat, amor"

 

 

... Òrfena de carreteres, mancada de vials, 

ni clavegueres tindràs per expulsar

 la pròpia farda.

Desempareda de tot,

que Déu t'empari.

Com t'han deixat, senyora de la Costa,..."

( Josep Gual, Del poema "Oda a Badalona")

 

 

Si penso en el Nadal que ja s'atansa

 

i miro els núvols blancs

que venen sense por 

i provo d'oblidar tota recança

i l'ombra de tot mal

i tot record que desvetlli el dolor

...

un nou Nadal que podrà desvetllar

velles paraules potser oblidades

paraules que sonin amb netedat

seguint el ritme de velles nadales.

(Coloma Lleal, del poema VIII d'Uns quants Nadals i cap Cap d'Any) 

Poble Vell d'Òdena

El darrer poble perdut, abandonat, deshabitat... d'aquest any 2025 ha sigut el Poble Vell d'Òdena. Un poble amb unes característiques diferents dels altres. El poble nou d'Òdena, el municipi actual és viu i ben viu i al costat mateix del nucli abandonat. Què ho fa, doncs que el mateix poble s'abandoni i es crei al costat de les runes com ressorgint de les seves cendres?

Ens hem de remuntar al segle XIX  per entendre-ho. Imagineu-vos al segle XIX i començaments del XX quan l'assentament d'Òdena, dalt d'un turó, dominava la conca que duu el seu nom. Situat dalt d'un turó fet de guix de 420 metres d'altitud, amb les comunicacions ben diferents a les d'ara. No hi passava ni l'A2, ni C-37, ni la C-15,  ni la C-25 ni l'AP-7. Un turó prop d'Igualada, uns camins de carro, un turó fortificat des del segle X, un castell documentat per primera vegada el 957, arran de l’arribada de repobladors cristians i davant de l’ofensa musulmana i l’objectiu de controlar el territori.Una possessió dels Òdena que el van vendre als Cardona; un nucli que va anar creixent fins el segle XIX i que en la Guerra civil  va patir el saqueig i la crema de l'església i la destrucció del nucli. 

Acabat el conflicte, el bisbat de Vic va decidir vendre les restes malmeses que quedaven de la parròquia de Sant Pere i de tota la finca. És així com la part més valuosa de l’antic conjunt urbà fortificat, incloent-hi el castell, el temple parroquial i diverses estructures defensives, es van acabar destruint. Més enllà del conflicte, les característiques urbanes obsoletes, i especialment la seva obsoleta posició aturonada, van provocar un degoteig constant de població. A això s'hi va sumar l’inici d’una explotació extractiva de guix, al turó on s’emplaçava el nucli que va escapçar bona part de la seva superfície. Punts del nucli van patir destrosses per tal d’adaptar els carrers medievals al pas dels vehicles de l’empresa extractora. A partir dels anys setanta, al despoblament i la ruïna d’allò que quedava del lloc s’hi va afegir la inactivitat de l’administració i també l’expansió urbanística d’un nou nucli, l’actual Òdena, a una zona molt més planera i més ben comunicada, que van ajudar a incrementar el despoblament del nucli vell. 

En aquest dissabte una mica tèrbol però amb bon temps, hem descobert una Òdena diferent. Molts de nosaltres hem passat moltes vegades per les carreteres que l'envolten, però crec que ningú hi havia entrat gaire. Recordem el túnel del Bruc i els globus aerostàtics que s'alcen cap al cel en una de les trobades més importants d'aquests elements, però ningú s'havia passejat pel poble antic, per can Palomas, cal Cavaller, cal Colpi o les parets esberlades de l'antic Ajuntament ni pel mur que queda en peus de les antigues escoles, segurament la de nens i la de nenes. Tot un món que hem descobert amb la pedra encara blanquinosa del seu subsòl.

Des d'aquí ens hem arribat fins el cups mig derruïts i enterrats de cal Pessetero, el pont de guix que està prop i per on devien passar els carros que transportaven el guix extret de les guixeres i pels boscos de l'entorn. De vegades, sembla estrany que, enmig de tanta carretera i de tanta velocitat, quedin llocs ben verges, boscos frondosos de pins i muntanyes en silenci que esguarden el pas del temps amb serenor.

La pista és fàcil de seguir, En un moment donat, en un revolt, cal agafar un corriol que ens porta fins el torrent d'en Rossinyol per on hi deu passar en àpoques de més pluja un cabdal d'aigua que forma uns petits gorgs que ara estan pràcticament secs. El lloc és idíl·lic fins que uns motoristes trenquen el silenci amb el soroll i brunzir del gas a tota marxa.

Recuperada la pista, passem per la font de l'Enric mig tapada per bardisses i arribem als forns de calç i més tard als forns de guix pel Camí de les Guixeres ja prop del poble. 
Tots els forns de guix es construïen en un pendent i excavats al terreny de manera que per la part baixa s'accedia a la fogaina i per la part alta a la càrrega. Generalment estan fets de pedra seca. Els forns d'explotació continua solien tenir espais coberts per guardar llenya, un molí per moldre el guix cuit i una barraca pels treballadors i les eines. Cada forn tenia a prop la seva pedrera a un nivell més alt per poder moure sempre les pedres pendent avall. Podem observar perfectament la roca llisa i blanquinosa i les pedres de guix pel camí.

Arribats altra vegada al poble vell ens rep la torre Albatrana del seu castell aixecant-se majestuosa sobre el turó encara blanquinós. Una torre poligonal, de quatre pisos d’alçada i un parament totalment llis, únicament interromput pels forats de les bastides. Ha estat recentment restaurada i les seves característiques constructives s’emmarquen en aquelles pròpies dels bastiments defensius del nostre país. 

L’Ajuntament ha iniciat accions per dignificar el patrimoni del poble vell, i en l’actualitat s’aprecien una vintena d’edificacions estructurades a l’entorn de sis carrers i una plaça. El conjunt s’ha arranjat tant com s’ha pogut, adaptant-ne l’espai, aïllant les àrees potencialment perilloses i desplegant una senyalització acurada, i ha esdevingut un lloc de passeig privilegiat, amplament aprofitat per la gent de la comarca,

Acabada la sortida ens retrobem en un restaurant de la zona que prometia, can Fènix on en Mao, que sembla que s'ha atabalat força amb nosaltres, no ha deixat de petja el pobre Pol que es va encarregar de reservar. Una reserva feta triant els plats amb antelació i que, com és moda avui en dia, constava d'uns entrants per a tots (pensàvem que ja devien estar fets), un plat i postres. Però el servei ha sigut lent, molt lent. No calia estar tant al cas dels plats de cadascú, ni trucar al Pol a altes hores de la matinada si sembla que en Mao hi porta uns quants anyets a la zona. Sort que l'espera ha servit per xerrar i conèixer-nos una mica més. Al final han sobrat plats i ens volien cobrar de més. 

El menjar bo, però l'experiència no ha estat gaire bona. La propera vegada canviarem de restaurant.

Amb un mal regust de boca per aquest tema, però amb l'alegria d'haver compartit un bon dia, una sortida i tot un any de pobles, ens desitgem bon Nadal i fins l'any que ve! 

Nadal a la Vinya dels Artistes

Com cada any quan s'acosten aquestes dates, ja és tradició que el Grup de Dijous celebri Nadal. I ho fem compartint caminada i compartint les llepolies pròpies d'aquestes dates: torrons neules, figues, nous, galetes, bombons, vi dolç. ratafia...

 

I aprofitem per acabar la jornada de germanor amb una cantada de nadales que cada any sonen millor!

Tot va començar quan en una de les sortides del dijous, ja fa uns quants anys, un grupet de gent que érem, va portar torrons i neules per compartir i, espontàniament, es va posar a cantar sense partitures! Recordo que ja llavors, la Núria va fer veure que tenia un faristol al davant i va dirigir com si d'una coral es tractés. I l'Andreu ja va cantar a cor que vols, eixamplant el pit i entonant. I de mica en mica, any rere any, hem anat creant i mantenint la tradició. 

Aquest 2025 ens hem ajuntat 58 persones!

El lloc triat ha estat un recorregut per La Pobla de Cérvoles, a la comarca de les Garrigues, poc coneguda i poc transitada pels excursionistes que sempre tenim tendència a anar cap al nord. 

La colla dels 58, puntuals a la trobada, han facilitat el que hagués pogut ser una sortida poc reeixida pel nombre de gent, però tothom ha col·laborat i, sobretot, hem tingut en compte que més que una caminada amb tots els ets i uts, es tractava de compartir la muntanya, els camins, el retrobament amb gent que, per diferents circumstàncies, potser veus poc, l'anar xerrant i fent amistat i el sentir-nos tots fent pinya al voltant del CEC.

 Hem començat per seguir la pista cap a l'Arboretum del que l'Ajuntament en fa propaganda a la seva pàgina web. Molta il·lusió hi havíem posat. Ens imaginàvem una estesa d'arbres amb el seu nom científic i popular, que sempre és bo aprendre, i, encara que ja sabíem que n'ha ha de fulla caduca, també sabem que n'hi ha de fulla perenne. Uns arbres que ens ensenyessin la seva copa, la seva escorça, la seva capçada, les seves arrels, potser, els seus sentiments i la seva presència. Però, hem tingut un desengany; i dels grossos. Val a dir que l'Arboretum necessita un fort manteniment, un tornar-lo a repensar. Perquè, no és que sigui finals de tardor i per tant no veiem les fulles, és que, pràcticament tampoc hem vist els troncs. Un tronc escanyolit en molts arbres, unes peces de ceràmica amb el nom la majoria trencades. Un camí gairebé impracticable, amb un sot semblant als aixaragalls del Maresme, amb un bon tub mig soterrat i un terrenys ben erosionat. Bardisses per aquí i per allà i el camí que ens permetia fer "una circular" ben desaparegut, de tal manera que era millor tornar pel mateix lloc que no pas enfilar-nos i saltar com les cabres.

O sigui, que una mica molt decebuts hem tornat pel mateix camí cap a La Pobla i hem anar a fer el tast de vins i olis al Mas Blanch i Juvé. 

Això sí que ens ha agradat! Un pagès que defensava el seu ofici de pagès ens ha explicat tot el procés del vi mentre ens feia una visita guiada pel celler i ens cantava les excel·lències dels vins i les vinyes. Ha estat un plaer. Que bé, oi, quan trobes una persona —no soc enòleg,eh, soc pagès! ens anava recordant— que et sap explicar les coses d'una manera entenedora. Perquè, de fet, nosaltres tampoc som someliers, si no excursionistes de xiruca que ens agrada conèixer i saber més coses del nostre país.

Ja ha començat situant la comarca desconeguda de Les Garrigues. Allà on no els arriba la boira, que la deixen a la Segarra, però si que els arriba la humitat que necessita la vinya malgrat que faci una bona època que el temps canvia. I hem anat seguint per estances amb cubs de metall i botes de fusta arrenglerades formant un passadís amb els dibuixos dels infants de l'escola que aprenen a estimar la seva terra.

Finalment ha arribat el tast. En podríem dir que molt generós! Torrades de pa i torradetes per anar empastifant amb els olis deixats a les taules: de romaní, de timó, vell i novell. N'hem menjat a pleret, tot regat amb un vi blanc, un vi negre que ens ha agradat força i un terce vi més fluixet. O sigui, per triar i remenar i omplir la gola. Remenar la copa, decantar-la pel goteig, ensumar el vi, fer una mullada als llavis, i beure'l. Tot un procediment de bons gurmets! Hem quedat saciats. Qui porta dinar per després es posa les mans al cap només de pensar-hi. Els que no n'hem portat, previsors com som, ens n'hem alegrat.

I després d'una bona xerrameca i d'un ambient que s'anava escalfant i pujant de to amb l'alegria dels vins i els olis, després d'escurar la taula, hem sortit més xirois i contents. Ja tornarem per comprar. Primer anem a la Vinya dels Artistes, que se'ns fa tard per dinar!

Val la pena fer la volta per la Vinya. Vinya i oliveres. I anar trobant escultures al mig dels camps; escultures que artistes famosos i alguns no tant han anat fent i deixant per omplir aquest paisatge fet de turons suaus, de verd d'oliveres i de soques i de rabasses. Pels tocs de campana hi hem passat tots. Per l'escultura en forma de "Arc de la Defense" ens hi hem emmirallat i fet una foto de conjunt; amb la A invertida ens hem embadocat i amb la pedra amb taps incrustats hem donat valor a la roca; amb l'abella a contrallum i amb les paraules del cos en una estructura hem somiat, o amb una barca penjada dalt les oliveres que ens porta cap a mar.

No deixeu d'anar-hi. Als peus d'aquest petit turonet hi ha la Pobla de Cérvoles lluint al sol d'una tarda que comença a minvar, amb el campanar de veritat que s'alça entre els teulats, en un paisatge ben relaxant. Per anar seguint l'itinerari de les escultures heu d'anar seguint els conillets que us marquen el camí, però, vigileu no en perdéssiu cap! De vegades salten o s'amaguen.

I anem ja marxant, uns més ràpids i altres entretenint-se més, que han de fer gana!

Arribem a la plaça de Les Pobles, allà on s'ajunten al terra tots els pobles que son Les Pobles, la de Cérvoles al mig, la de Massaluca, la de Claramunt, La Pobla de Lillet, La Pobla de Segur, la Pobla de Montornès... I en aquest marc, en una Pobla sense gaire gent, dinem. els que encara en tenen ànsia i esperem el moment de la festa.

Destapem torrons, obrim ampolles de  vi bo, moscatell i ratafia, mengem bombons, tastem el fuet de xocolata fet artesanal per la Candela, provem els Pistakius i Pameles de Badalona, riem, xerrem... i quan tot està ja encetat, ens asseiem a les escales de la plaça disposats a fer Nadal.

L'Orfeó recentment creat "Grup de Dijous" entona el Noi de la Mare, el Desembre Congelat, El petit vailet, El trineu, el Rabadà, Joia en el món, Santa Nit i Fum,fum, fum Tot aconduït per la Núria, entonat per la Neus i amenitzat per les maraques de l'Andreu. Des del lloc de "directora" fa goig de veure la fe i la il·lusió que hi posa tothom, les ganes de fer xerinola i de formar part d'aquesta gran i Gran colla.

I amb el sol a la posta, amb el punt de llibre amb poesia per a la col·lecció, ens acomiadament fins l'any vinent, desitjat un bon Nadal. El 2026 hi tornarem!

Abans d'acabar, però, una recomanació a l'Ajuntament de La Pobla de Cérvoles: la idea de l'Arboretum és molt bona; cal cuidar-la i mantenir-la en bones condicions, perquè ni als que estem avesats a la muntanya ens ha estat fàcil seguir-ho. 

Caminant amb Coia Valls i "Les Torres del Cel"

Dimarts 25 de novembre vam fer una més de les sortides del cicle "Caminant amb Lletres". I vam decidir que, aquesta vegada, poguéssim participar d'alguna manera de la commemoració del Mil·lenari de Montserrat, en el marc de les excursions del CEC.

Caminar per Montserrat sempre té una vessant d'espiritualitat i de natura per a qualsevol muntanyenc, de romeria i de catalanitat. I ara, podem dir que hem participat en la fundació del monestir l'any 1025 tot seguint les petjades dels primers monjos, dels eremites que ja poblaven la muntanya, les trifulgues dels comtes i els abats, les necessitats de la població de Guadvachet i la transformació d'una serralada en muntanya santa de Catalunya; un drac majestuós visible de tot arreu, quan la boira escampa.

I ho hem fet de la millor manera possible, caminant amb la novel·la històrica "Les Torres del Cel" que parla de la fundació de Santa Maria de Montserrat per l'abat Oliba que va encarregar al personatge de Dalmau Savarés la missió de posar les bases del monestir. I ho hem fet amb la millor persona possible, amb la seva autora, la Coia Valls, que ha caminat amb nosaltres en aquesta peregrinació, ens ha explicat no només la novel·la, si no també, els aspectes de la creació literària d'una escriptora, els seus sentiments, les seves il·lusions i les seves creences. En nom de les trenta-dues persones que érem, li donem les més sinceres gràcies!

Com n'és de gratificant caminar trepitjant els camins i corriols d'una muntanya sempre present i amb l'oferiment i disponibilitat de la mateixa autora! Les possibilitats d'aprenentatge es multipliquen.

Ens hem trobat a l'aparcament de l'ermita romànica de Santa Cecília, en un dia clar, fred i ventós. Les cases de Guadvachet formen un petit pessebre a la vall, l'espinada del drac s'alça enfront nostre, l'ermita de Santa Cecília, on a la novel·la se situen els primers monjos, ara està silenciosa. El dia es va aixecant a poc a poc i tenim l'esperança que el fred minvi i el sol s'imposi. Comencem a caminar amb les bufandes al coll, les gorres ben enfonsades als caps i els guants agafant els pals. Deixem enrere el camí de l'Àngel i seguim pel marge del camí un xic deteriorat del costat de la carretera fins la senyalització que ens farà remuntar la muntanya. 

L'ascens esdevé més costerut i rocós, les pedres rellisquen sota nostre, esbufeguem una mica però el tram que ens porta al camí dels Degotalls és curt i arrecerat.  Un cop al camí dels Degotalls ens saluden ja les rajoles i mosaics de les verges donades pels peregrins dels pobles de Catalunya. El caminar es fa més plaent i arribem tot seguit a l'esplanada dels Degotalls, antigament, rajava força aigua de les parets llises de les roques. Una aigua que ara és més escassa, depenent dels temps de sequera. Encara es conserva la roca del mig, testimoni mut dels meus jocs d'infant. Aprofitem la parada per anar llegint fragments del llibre i començar a treure'ns gorres, bufandes i guants.

Coneixem la missió que l'abat Oliba planteja a Dalmau, soldat penedit de tantes batalles; sabem dels recels dels monjos de Santa Cecília envers la petita comitiva capitanejada per Dalmau que arriba a la muntanya i les pors de l'abat Bonfill per ser-ne desplaçat.

Nosaltres continuem el camí de les verges i fem una parada obligatòria a la plaça dels Apòstols, enmig d'una munió d'autocars que, possiblement, en saben poc de les incidències dels abats i dels monarques disputant-se un mateix espai.

Seguim el camí empedrat de l'ermita de Sant Miquel per desviar-nos pel corriol marcat cap a la miranda de Fra Garí, personatge llegendari, que fou tingut per històric, vinculat a la història de la fundació del monestir de Montserrat. Ambientada en temps de Guifré el Pilós, la llegenda explica com un ermità, Joan Garí, és temptat pel dimoni i assassina la filla de Guifré, Riquilda. Després d'una llarga penitència, Joan Garí és perdonat pel fill de Guifré (el futur Miró II de Cerdanya), un nen de pocs dies. Tenia fama de ser molt auster, vivia menjant fruits del bosc i bevent aigua clara que tenia vora la seva cova, la Cova de Fra Garí, situada molt per damunt del camí que mena a l'ermita de Sant Miquel.

Cap allà ens dirigim, cova i mirador cap al santuari. I hem recordat un dels personatges més entranyables de la nostra història: l'eremita Basili, que, tot tenint-nos a l'expectativa. ens explica qui és. I llegenda per llegenda sabem que una àguila pot viure uns setanta anys, però que pot patir canvis profunds. Les ungles atapeïdes i flexibles no li permeten ja engrapar les preses, el bec es corba i perd la seva eficàcia; li és difícil volar per l'envelliment de les ales. A l'àliga li queden llavors, dues opcions: morir o enfrontar-se a un dolorós procés de renovació. Colpejarà el bec contra la roca, esperarà que li creixi un de nou. es traurà les velles ungles i es desfarà de les plomes velles, fins que li retorni la vida i travessi de nou el cel. Però, qui és exactament en Basili? 

"—Soc una àguila que s'ha després de tot allò que no la deixava volar".

Fa pensar aquesta resposta. Fa pensar molt. Desprendre's de tot allò que no et deixa volar, de tot allò superficial que et manté amb peus i mans lligats, de tot allò que, possiblement, no es necessari. quina  vida la dels eremites, feta de penúries i supervivència. Seríem capaços de seguir-la ara en aquests temps de xarxes informàtiques que ens resten possibilitats de contacte, encara que tots tinguem molts contactes? Els primers monjos de la muntanya ho foren una mica d'eremites, sense autocars, sense botigues, sense ni tant sols el cremallera. Segurament, però, ja feien el mató amb mel de Montserrat. Sobreviure amb poc per tenir molt.

Tot baixant de Fra Garí, passem de llarg l'ermita de Sant Miquel i la creu de la punta per anar-ne a buscar una altra. Des del Pla dels Soldats s'agafa un primer tram del camí de les Bateries, com si anéssim a Collbató; s'ha d'estar al cas d'un petit corriol a l'esquerra que, tot carenejant entre garrics, romaní i farigola, arriba a la punta de la roca on s'aixeca la Creu Nova dels Escolans. Antigament, abans d'arribar-hi, hi havia una cabana, ara desapareguda, de la que en queden els quatre pilars de base. Allà hi muntaven el pessebre els escolans, abans de Nadal; després el van fer sota la creu. Ara deuen haver triat un altre lloc!

Cal anar  en compte de passejar-se massa per aquí, no fos que un mal pas ens procurés un disgust. El lloc té unes bones vistes cap als pobles de la vall, Esparreguera i Olesa; a l'esquerra el turó de Sant Salvador de les Espases i el massís del Cul de la Portadora que els del CEC ja coneixem. Al lluny, la calitja de Barcelona i la torre de Collserola. I diuen que, quan fa molt bon dia, la serra de Tramuntana mallorquina. Tot un paisatge que devien observar els comtes i els monarques que volien fer-se amos i propietaris de la muntanya, com el senyor de Manresa, desafiant als altres per tenir el poder absolut de pobles i ciutats.

Des d'aquí haguéssim pogut observar l'incendi que es produí a la muntanya en els temps d'en Dalmau (tot recordant els que se n'han succeït de fa pocs anys), haguéssim sentit els renills del cavall fugint-ne i haguéssim vist com en Dalmau intenta cercar en Basili per a no perdre la seva companyia i la seva saviesa. Un Basili que estava a les entranyes de la roca cobertes de salnitre, d'aigua que degota, d'una llum i d'una música que omple les cavernes i les escletxes, una meravella natural que s'expandeix per galeries i fractures del rocam. 

Tornem enrere i ens aposentem a l'ermita de Sant Miquel per dinar, que no només d'espiritualitat viu l'espècie humana. El moment és idoni per fer petar la xerrada amb la Coia Valls. Puc dir que ha estat per a tothom una estona molt agradable, que ens ha fet conèixer les entranyes d'una obra, que hem sabut dels misteris i els simbolismes que la lectura de la novel·la ens pot aportar si estem atents. De la capacitat d'escriure, del poder de l'observació, del saber-se despullar davant els altres, dels sentiments i els valors humans d'una escriptora i d'una gran persona. Que no només s'ha de pensar en "vendre" llibres, si no en oferir la possibilitat que tothom pugui accedir-hi, comptant, sobretot, amb les persones amb necessitats educatives especials. Un exemple i un goig per tots nosaltres.

I arriba l'hora d'anar desfent el camí. Refer-se una mica del fred dins la cafeteria, uns pocs minuts, per això. Passar per davant les pageses per comprar algun flam de mató, que de coques a aquesta hora no en solen quedar amb la gentada que puja aquí dalt encara que sigui un dia de cada dia.

Tornem a revisar les verges dels Degotalls i baixem pel corriol encara amb llum de dia, vigilant les relliscades amb les pedres que rodolen o les arrels que es troben arrapades a terra. El camí de la carretera ara se'ns fa una mica més lleuger amb el bagatge que portem. Hem assistit a la fundació del monestir de l'any 1025.

Durant la baixada amb cotxes, hem vist la muntanya de Montserrat d'una altra manera. Les alzines, els matolls, les fonts, les roques que conformen les cingleres i els torrents, les coves i les entranyes, les ermites penjades, el que va ser un mar. En definitiva, més viscuda. La silueta de Montserrat com un drac adormit quan el sol es va ponent. Un drac que eleva la música més enllà dels núvols, una llum que, moltes vegades, s'escola entre la boira. Una manera d'entendre el destí de cadascú.