Avui he sabut que hi ha un dia dedicat als solters i les solteres. I sembla ser que és en data d'avui, 11 de novembre. No sé si deu ser per allò de dos 11 separats que no es donen la mà o que el número onze té algun significat cabalístic que no sé.
I he vist que, al moment de fer-ne propaganda en un espai televisiu nostrat del migdia de la que ara se'n diu 3Cat, associen solteria amb llibertat. I, doncs, és una associació que sempre m'ha resultat estranya, soltera com soc jo. No he acabat d'entendre mai que té a veure el ser soltera amb la llibertat. Quina llibertat?, llibertat de què? Voldria dir que si estàs casat o aparellat no ets lliure? Ets un esclau o una esclava? Penso que el lliure aparellament és això mateix, lliure, o sigui, ningú t'obliga. I si tries estar aparellat deu voler dir que lliurament vols compartir la vida amb algú. No entenc, doncs, perquè s'aparella i es casa tanta gent; per ser esclau?
La llibertat, penso jo, és més que això. No és estar sol o sola. Em diuen: és que sol no tens cap compromís. Ah, no? Caram quina idea tenim del compromís. Resulta que estem o som compromesos quan estem amb una parella a casa, s'entén, sigui com sigui el o la personatge. I, ai las! si s'està sol o sola, sense, per suposat, analitzar el perquè d'aquella soledat o solitud, no s'està compromès ni amb ningú ni amb res.
Si mireu diferents diccionaris la paraula compromís apareix quan hi ha una lliure elecció, quan hi ha un conflicte a resoldre, quan hi ha obligació cap a una situació o persona, quan s'és conscient de complir... Així doncs, els solters i solteres no complim?
I si la solteria ha estat una elecció, igual que el tenir parella? I si no s'ha trobat o no s'ha pogut decidir per alguna circumstància de la mateixa persona o dels que l'envolten, precisament per complir un compromís?
Trobo agosarat i una sortida fàcil aquesta que diu que els solters no es comprometen i els aparellats si.
I també he trobat sempre una mena d'insult allò de : tu rai! Ja m'agradaria, ja, estar sol, ser solter! I doncs, perquè no ho ets? Serà per allò que ho volem tot: parella, falsa llibertat, vida còmode i anar fent?
No sé, però a mi em fa una mica de mal això de generalitzar tan les coses. El que s'espera de la vida és aparellar-te i tenir fills. Com allò de la caseta i l'hortet. I qui no segueix la tònica general és titllat de persona rara com a mínim. I et sents sempre una mica fora de lloc.
Quan ets infant representa que has de tenir pare i mare. Quan ets jove has de tenir promès o promesa. Quan ets una mica més gran has de tenir fills. Més tard has de tenir nets. Finalment has d'estar malalt i anar a metges per sentir-te realitzat d'acord amb l'edat i les malalties dels demés. Realment puc dir que he sigut estranya i un zero a l'esquerra tota la vida; fins i tot als setanta anys!
No m'estenc més. Vaig a preparar el sopar per a un que es va aparellar i demà faré la preparació d'alguna activitat sense compromís. Ja sé que em podeu rebatre moltes coses, però no ho fareu. Ja ser que potser m'equivoco però fareu un somriure displicent com quan haig d'escoltar el terrible que és tenir una parella i jo rai! O posareu aquella cara d'ulls esbatanats i boca oberta, acompanyada d'una pregunta del més ofensiu quan comento que me'n vaig sola a... Sola?!, amb tots els interrogants i admiracions. Sí, sola de soltera, perquè tinc llibertat!
Ara Parc del Fòrum, el Camp de la Bota ha quedat enterrat i, potser fins i tot, oblidat per les noves generacions. Piseries modernes, iots últim model, passeres de disseny, platges ben netes per al bany, espais oberts..., tot plegat recorden poc les barraques d'abans de les Olimpíades i el parapet dels afusellaments que van durar fins el 1952.
Aquest dissabte ben equipats amb "xubasqueros" ben visibles i paraigües a les bosses i motxilles de ciutat, hem caminat per la llera del Besòs. De poc ens ha anat! un dia abans tot havia quedat negat, desaparegut el passeig d'herba verda per on corre la gent esportista, llisquen les bicicletes i patinets, passegen els gossos i caminen fent marxa nòrdica a prop de mar. El temps, però, se'ns ha portat bé i ens ha permès fer la caminada , entre núvols foscos i vent fresc, per cercar un altre poble abandonat. Bé, avui, més aviat desaparegut del tot. És possible que fins i tot de la memòria.
Hem iniciat la caminada a l'estació de Sant Adrià, després de comprovar que podíem passar bé. Avui, endemés. hem gaudit de les explicacions d'un guia excepcional, d'un antic resident al Poble Nou que ens ha explicat amb tot detall la història del Besòs, de la Catalana, del camp de la Bota i del seu veïnat. Moltes gràcies, Pere!
La caminada dóna lloc a xerrar i a passejar. De tant en tant parem per veure els ocells que nien al riu, s'hi capbussen o prenen la fresca. Qui recorda aquell riu brut i fangós, desbordat a cada pluja, que no podia ni regar els camps del seu voltant? Quan érem joves, els escoltes de Badalona vam afegir una estrofa a la cançó "Els vaixells de Stiankarrassi" que deia: "Besòs nostre, Besòs nostre, tu ets el riu més assecat, no coneixes la gran pena que pateixen els sembrats". Avui, encara que rúfol, fa de bo caminar per aquí. Sant Adrià, Badalona i Santa Coloma han guanyat un bon espai verd i d'esbarjo. I els ànecs, les gavines, el bernat martinenc i altres ocells aquàtics hi poden reposar en el seu desplaçament anual.
Jo recordo quan el tren de Badalona a Barcelona passava arran de mar i veies les barraques dels gitanos, amb teulats de plàstics i canyes que aguantaven les casetes; després, venien les tombes que sobresortien del cementiri del Poble Nou fins a arribar a Rodalies o l'estació de França, al Pla de Palau. Tot ha desaparegut. No en sabies gairebé res dels afusellats. Es comentava a les cases que durant la guerra hi havia gent que denunciava als seus veïns o fins i tot familiars per rojos, que llavors se'ls enduien al Camp de la Bota i d'allà ja no en tornaven, morts amb un tret de gràcia al cap. Però, això no ho veies, no t'ho imaginaves; era un tema de guerra i prou.
Després de passar pel pont del Molinet i pel delta del riu hem arribat a la platja del Camp de la Bota, batejada avui en dia com a Platja del Fòrum. Allà hem fet una parada per recordar els habitants de les barraques que, desallotjats cap al 1989 per poder lluir unes olimpíades, anaren a parar al barri de la Mina de Sant Adrià alguns, altres a Sant Roc a Badalona o altres llocs. Les barraques començaren a construir-se de primer al voltant del parapet a finals dels anys quaranta, compartint fins el 1952 l'horror dels afusellaments. Anteriorment existí un castell, militar, amb la funció de fer-hi pràctiques de tir fins al 1932.
Hi havia a la zona dues parts diferenciades: el barri de Pequín i la zona adrianenca del Camp. Petit nucli de pescadors, gent treballadora, obrers, immigrants, militars i afusellats ha estat la població d'aquest sector de Barcelona que ara es vol crear de nou de cara al turisme; un turisme al que no interessa gaire la història d'aquest país.
Més endavant, passem el pont del Fòrum per arribar a la Fotovoltaica tot passant pels iots i veient el que se'n diu "skye line" de Barcelona, o millor la "línia del cel" plena de blocs d'oficines ben il·luminats per la nit. La placa fotovoltaica ha esdevingut una mena d'escultura de ciment i plaques que s'alça ben solitària enmig de la Plaça del Fòrum de les Cultures, unes cultures que tenen en compte les festes de l'any nou xinès, més contemporani que la cultura gitana. Ens va bé per fer-nos una foto amb alguns cabells voleiant al vent,
I ens dirigim cap al Parapet dels afusellats. Una immensa relació de noms de tots els que caigueren aquí, unes cartes d'acomiadament escrites per mans tremoloses cap als seus estimats. Quan hi arribes a prop, fa impressió imaginar-te els homes amb mans lligades i uns quants trets seguits que els estiraven a terra, i un tret de gràcia per cadascun, que el capellà comptava per saber quants se n'havien mort. Es calcula que foren 1717 persones executades, 11 de les quals eren dones. Gairebé tots ells van ser acusats en consells de guerra del delicte de rebel·lió militar i/o d'adhesió a la rebel·lió per una dictadura militar que solia condemnar les persones que van defensar la legalitat republicana. Un cop morts, els traslladaven al Fossar de la Pedrera de Montjuïc.
Per tots nosaltres, els que en sabíem coses i els que no, ha estat una experiència visitar aquesta zona. Un poble que mai va ser, una gent que va treballar, unes industries desaparegudes, algunes per sort; un fangar i uns terrenys inundables que han fet la Barcelona dels peus de fang.
No sabem si és millor així, tot aquest paisatge; millor ara que abans, segur. La misèria desterrada, els ideals abatuts, la democràcia tapant-ho tot. Però, potser sí que cal fer memòria i preservar-la, per allò que diuen que no torni a passar mai més, tot i que, no n'aprenem mai del passat ni de la història de tots plegats. Però, és ben desitjable un futur millor.
I anem acabant la caminada entrant als serveis públics d'uns grans magatzems de la Diagonal, que si més no, serveixen molt bé per això. I arribem a Selva de Mar, on donem per acabada la jornada. Uns a dinar a la zona i altres cap a casa, però tots contents d'haver après més coses de nosaltres mateixos.
Es pot dir que hem fet una sortida molt ben acompanyats. Figureu-vos: amb el poeta Joan Maragall amb el mateix comte Arnau que s'ha passejat per aquestes muntanyes del voltant de Sant Joan de les Abadesses, pintades amb colors de tardor.
Un dia esplèndid amb un cel blau i una atmosfera ben neta, una mica de fresca matinal que ja tocava i moltes de conèixer el comte que va jugar a amors amb l'abadessa Adalaisa —quin nom tan bonic i sonor, que sembla pura poesia— dins el monestir de Sant Joan.
"Totes les veus de la terra
aclamen el comte Arnau"
Travessat el Pont Nou de Sant Joan hem sortit pel camí planer de la Via verda del ferro i el carbó, en una passejada per anar entrant en situació, amb el verd de l'herbei i el sol lluint entre els arbres. Un matí tranquil, lluminós, de retrobament entre tots després d'un estiu calorós.
Hem deixat la Via que va des de Gombrèn fins més enllà de Ripoll pel pont de Ribamala i després del pont de Rodonella hem saludat l'avi que ha sortit al balcó en sentir tanta gent i hem somrigut al ramat de vaques pasturant prop de la masia; la nostra gossa també els ha explicat coses en el seu llenguatge d'espinguet, emocionada amb tant d'animal que se la mirava amb atenció!
Hem travessat els plans del Serradal i els plans del Guillot tot seguint el curs del Ter fins la central de Cal Gat i la colònia Jordana. El comte ja ha aparegut:
"Els timbals de l'orgia ofenen l'aire
de l'hora matinal, que encara guarda
les inquietuds de l'aire de la nit.
I surt dalt de cavall el comte Arnau,
que porta una capa blanca,
i va a veure l'abadessa
del convent de Sant Joan".
Ens anem enfilant costa amunt, Cal Gat, Can Roca, Mas Vinyer, fins a parar per reposar un xic amb la vista de l'esplèndida masia de l'Òliba. La vista bé es mereix una parada, que als ulls també els cal descansar de la bellesa tardoral
—Treu-te el manto, que et veuré més bella:
sense toca et voldria i sense vel.
—de genolls jo et voldria en la capella.
tan gloriós, faries goig al cel.
.....
Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l'hora:
el comte i l'abadessa es van mirant".
El camí segueix per entre el bosc de la Cervera; una estora de fulles seques al sòl. Una arcada de branques de fulles grogoses de faig, transparents a contrallum, ens fan ombra; és un goig caminar! La pista puja i baixa suaument, l'encanteri del dia es manté quan arribem al coll de Can Jombi. La masia a baix fumejant resplendent, les vaques que ens miren i escolten atentes les emocions de la gossa.
La carena del davant és de colors torrats: verds, grogs, bruns, algun vermellós s'enllacen entre si per oferir-nos una paleta de pintor.
"A punta de dematí ,
les monges del monestir,
que dies ha l'havien soterrada,
van trobar la morta fora el sot,
que tomava la rosada".
La llegenda del comte Arnau se'ns està ficant per tots els porus del cos. La fi de l'Adalaisa ens colpeix. El comte Arnau és un mite personal i un mite col·lectiu. ÉS individualisme, egocentrisme, orgull i pietat; és un mite etern condemnant al comte a vagar per tota l'eternitat; és una cançó feta llegenda i una llegenda feta cançó.
"Tota sola feu la vetlla,
muller lleial?
Tota sola feu la vetlla,
viudeta igual?
—No la faig jo tota sola,
comte l'Arnau;
no la faig jo tota sola,
valga'm Déu val.
—A on teniu les vostres filles,
muller lleial?
A on teniu les vostres filles,
viudeta igual?
—A la cambra són que broden,
comte l'Arnau;
a la cambra són que broden
seda i estam.
—Me les deixaríeu veure,
muller lleial?
Me les deixaríeu veure
viudeta igual?
—Massa les espantaríeu.
comte l'Arnau;
massa les espantaríeu
valga'm Déu val".
Enmig d'aquestes muntanyes ressona la cançó, mentre el cavall blanc del comte s'atura. És hora de fer un mos, de descansar enmig d'aquest paratge, d'esperar un comte i de cantar la cançó.
I ara ve la part complicada de la sortida, que si no hi hagués complicació seria massa rutinari tot i a nosaltres ens agraden les emocions, el risc... A més, portem una persona nova que encara ha de superar la prova d'avui. Ens volem arribar fins al Salt del Vicari, per sota de la casa del Cul de la Dona, tot molt apropiat pel comte Arnau. I dubtem. Que la vocal ha fet un tram de camí manualment ben asseguda a la cadira giratòria de casa, però quan s'és a lloc, la cosa canvia. No estem per saltar pel dret ni que hi hagi una bona gespa. Volem anar allà baix, però sense fer-nos mal! I decidim seguir la pista fins al Collet del Vent, baixar tranquil·lament cap al Cul de la Dona i trobar el corriol que ens porti al Vicari. Per si de cas no tornem —a causa d'un rapte d'aquests del comte Arnau—, deixem algú al collet i els altres tirem avall.
Per fí, veiem el cavall blanc del comte, que ha arribat abans que nosaltres. Els gossos ens criden, però anem baixant una mica per un terreny esllavissat. Ens trobem tanques de filferro, arbres i mates que ens priven el pas, el "nou" ens ajuda, que tots tenim ja una edat. Mirem, rebusquem un pas, però, finalment, ens veiem obligats a girar cua cap al Cul (un nom de casa molt ben buscat) i ens tornem a enfilar per on podem, relliscant i apuntalant els pals, arribant per sobre la casa i arrossegant-nos per passar el filferro possiblement electrificat (o no!). Deixem estar el vicari i el Vicari i tornem al collet no sense deixar enrere els dos vocals oficials que tenen feina fotografiant un fredolic solitari. Valga'm Déu val!
"Que és llarga l'eternitat!
Només fa mil anys que corre
el comte Arnau... I està cansat.
Que és llarga l'eternitat!
Totes les veus de la terra
se riuen del comte Arnau
perquè volta, volta, volta
bo i cercant son vell palau".
De nou tots plegats reprenem el camí fins a la masia de les Llances. Aquí decidim seguir el GR enlloc del camí del track. Un corriol que baixa entre el bosc de pineda alta, de troncs rectes i d'1 rovelló que hem agafat amb cura i afegim als quatre fredolics que portem!
El camí esdevé un plaer de seguir fins a l'entrada de Sant Joan. Fins al mateix monestir on ja no hi ha abadesses ni monges des de fa mil anys, que diuen que els pecats de la carn les va fer fora, que l'abat Oliba era molt abat. Nosaltres omplim l'espai per fer-nos la foto dels cavallers i damisel·les del comte i busquem un racó per descansar abans de deixar Sant Joan.
Tots estem d'acord en que el millor lloc és el que hem trobat: El raconet de Sant Joan! La noia que ens serveix és tota amabilitat i eficient! Ens sentim com a casa nostra tot prenent la fresca al costat del monestir. Un plaer de cafès i de "clares". Valgui, doncs, una nota positiva!
I per acabar aquesta bona diada amb el comte ens prenem també unes "Petjades del comte Arnau" que dues de les Núries han passat per la pastisseria. La llàstima ès que no han pogut portar la "Coca de l'Abadessa" que avui no en tenien.
I per acabar amb el poeta, que l'hem anomenat poc, que el poema ha superat al personatge, recitem un tros final:
Desaparegut per la pluja el primer poble de la temporada (Banyeres de l'Alt Urgell), avui estàvem il·lusionats per encetar el cicle d'aquest curs 2025-2026 amb Torlanda, un poble perdut de la Conca de Barberà a prop de Savallà del Comtat.
Les motivacions que ens movien eren moltes: una sortida d'entrada amb 27 persones de les que vam haver de restar tres baixes, una acollida a unes quantes persones que s'estrenaven en aquest cicle que ja fa quatre anys que dura i encetem el cinquè, una ajuda importantíssima de l'alumne de pràctiques que el CEC ens ha assignat. I per sobre de tot, el coneixement d'un nou poble, de la seva història i el perquè del seu abandonament i una retrobada amb els companys i companyes de "Pobles", que sempre va bé de tornar-se a veure i gaudir de la muntanya i de l'amistat.
Ens hem trobat tots a Savallà del Comtat, un poble arremolinat al redós de les poques parets que queden del castell i ocupant tot el turó. Els carrers estrets en pendent i les cases ben arreglades com a poble d'estiueig. Molts de nosaltres no el coneixíem, ni tant sols n'havíem sentit parlar. És travessat per les obagues del riu Corb en un terreny accidentat a la zona de contacte amb els altiplans segarrencs. Segons Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, el nom de Savallà podria provenir del cognom Avellà, sembla més probable un antic substantiu (*avellà) que significaria avellaner.
El castell dels comtes de Savallà fou construït a la fi del segle XV i durant el segle XVI, tal com ho palesen els seus finestrals de gòtic florit i renaixentistes. Era la residència habitual dels Boixadors, comtes de Savallà, fins al segle XVII. Podeu saber-ne més en aquest enllaç que ens ha passat un company d'excursió: https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=5354
Segons les dades de l'últim trimestre de 2019 de l'Observatori del Treball de la Generalitat, Savallà del Comtat era el quart municipi amb la taxa més alta de desocupats de Catalunya, amb un 26,67%.
Deixem, doncs, els cotxes arrenglerats al pàrquing de la carretera i iniciem el camí amb boira. Una boira enganxada al terra que hem anat trobant mentre veníem i que sospitem que s'anirà aixecant! El recorregut és fàcil tot seguint la pista que es transforma en carretera local asfaltada durant uns dos quilòmetres fins a arribar a Conesa. Aquesta vegada no hi ha obres als carrers i el poble està molt arreglat, com nou. La vila és emmurallada i conserva el portal de Santa Maria i el de Sant Antoni, ambdós del segle XIV; són els dos únics accessos al seu interior i hi donem una ullada.
A partir d'aquí tornem a "enganxar" pista fins a l'encreuament de camins que ja ens indica el poble de Torlanda a un quilòmetre i mig.
Tanmateix, Torlanda esdevé inabastable. Ja ens fa mala espina un jeep que ens barra una mica el pas i uns homes amb armilla reflectant que endevinem de seguit que deuen ser caçadors. Un d'ells se'ns acosta decidit per preguntar-nos on anem amb una certa autoritat. Doncs, ens arribem a Torlanda i fem la volta pel Tossal Rodó per tornar cap a Savallà on tenim els cotxes.
—I ara! Per aquí no poden passar. Estem amb la caça del senglar
Parlamentem. Tenim el camps per fer un diàleg positiu.
—Miri, l'objectiu de la sortida és arribar al poble abandonat de Torlanda, perquè som un grup que ens dediquem a anar per pobles perduts, abandonats, deshabitats... —intento explicar resumint la qüestió.
—No pot ser, hauran de canviar. Cap a Torlanda i cap amunt altra vegada està tot tancat per nosaltres. I el porc senglar.
—I no ens deixa anar fins a Torlanda?
—Senyora, vostè mateixa. Però s'exposen a ...
En aquell moment se senten tres trets allà mateix i l'home obre la mà per ensenyar-nos quatre perdigons ben daurats per si fos cas que no ens ho creguéssim de la seva paraula.
—Ui! Això fa mal — li dic jo ja una mica atabalada— bé, doncs anirem cap al Tossal.
—Senyora, li dic que no pot passar, que tot està tancat. Hauran de decidir una altra cosa.
—I tenen permís? I els cartells i avisos? —anem col·laborant tots per amansir-lo.
—Si no tinguéssim permís no seríem aquí. (Però no l'ensenya). I els cartells estan posats (I m'ensenya amb el braç un cartell que no està precisament posat d'allà on venim).
—Senyora, no els podem pas posar a cada dos metres! —em contesta quan li faig veure que venim de Conesa i no n'he vist cap.
Mentrestant van sonant els trets, clars i contundents i el nostre caçador encara té la mà oberta ensenyant els perdigons que brillen amb el sol.
Fem conclave, per decidir què fem: ens exposem a passar i fer la nostra malgrat rebem un tret enmig del bosc o girem cua i prenem una altra direcció, és a dir, canviem la sortida de dalt a baix?
Mirant el mapa del Wikiloc, veig que per sobre de Conesa hi ha Sabella, on ja vam anar quan vam fer la sortida de Sabella i Fonoll. Faig la proposta:
—Buf! Sort que el poble de la proposta també està abandonat! —ens aclareix un dels nostres!
Doncs, girem cua i tornem cap a Conesa on parem a fer l'hora tradicional del plàtan i aprofitem per tornar-nos-ho a mirar. De Conesa a Sabella hi ha 6 km d'anada i tants d'altres de tornada i hi afegim els 4 km d'aquí fins a Savallà: un total de 16 km. Son les dotze del migdia, ja! La distància i sobretot l'hora i la calor ens fa desistir de la proposta, molt a pesar del grup i de les vocals, incloent el de pràctiques.
També ens fa mandra tornar pel mateix camí i pensar en els quilòmetres de carretera que no son gens agradables i busquem una alternativa que ens porti cap a Savallà passant per pista. I la trobem! Agafem pista com si anéssim a Segura i al cap de poc hem d'estar al cas de desviar-nos per una pista a la dreta que ens enllaci amb una altra pista a la dreta que ens faci sortir a la carretera i puguem agafar una altra pista amunt a la dreta per sortir a prop de Savallà. A fe de Déu que no coneixíem Savallà però ens adonem del tot del famós Comtat!
Amunt, ara cap a la dreta, ara més a la dreta en una pista que esdevé corriol entre esbarzers i pujades sorrenques i que hem de fer en fila índia per salvar el desnivell que no està pas gens marcat. Ens ha desaparegut Torlanda i ens desapareix el camí. Però com que som avesats a aquestes sorpreses, que si no, no seria emocionant anar d'excursió amb Pobles, trobem la carretera. enfilem una mica amunt i tornem a desviar-nos cap a la dreta. I ara? Més a la dreta o amunt? Cap amunt, cap amunt, cap als molins que s'aixequen com fantasmes per sobre els nostres caps i allà on hi ha molins, segur que hi ha una pista que porta a Savallà.
La pista amunt també ens desapareix i decidim anar travessant un camp ja segat, pujar el marge cap a un altre camp segat, saltar un tronc mort que se'ns ha ficat pel mig i sortir a una pista molt més ben ajaçada on descobrim una esplanada entre els arbres que ens fa gràcia de quedar-nos-hi a dinar. Descansem, dinem i llegim unes dades de Torlanda, que encara que no l'hàgim vist, era on anàvem de bon principi.
Dalt
d'un turó, entre Conesa i Rocafort de Queralt, emergeixen encara les
ruïnes de l'antic veïnat de Torlanda, ara rònec i despoblat.
Tingué un castell, documentat des del segle XII, del qual en resta
la base d'una torre de planta circular. L'església, de la qual es
conserven vestigis de l'absis, estava dedicada a Santa Llúcia (la de allò de "Déu ens conservi la vista", que el poble se'ns ha escapat de la vista i no hem vist). Se'n
va bastir una de nova al segle XVIII. El lloc va estar en mans del
monestir de Santes Creus des de 1379 fins al segle XIX. El conjunt és ara només un grapat de
parets de pedra corresponents a masies d'època tardana. La
reconstrucció del castell de Rocafort de Queralt es va fer amb
carreus procedents de Torlanda.
No us en dic res més, que aquesta sortida l'haurem de tornar a reprogramar. A partir d'aquesta experiència i encara que sigui a més d'un any vista que em fan programar, haurem de mirar el temps meteorològic i el mapa d'on hi ha caceres de senglars i a quines èpoques en cada lloc: valga'm "el Senyor, el caçador i el CEC".
Per sort, la pista continua cap a Savallà del Comtat que ja es veu encimbellat davant nostre, altiu i orgullós amb el castell que corona el poble i els nostres cotxes arrenglerats a la carretera com un cuc amb moltes potes.
Descobrim el castell abans de marxar i ens dirigim cap a Santa Coloma de Queralt que ja tenim ben conegut d'altres sortides per acabar amb una cerveseta ben merescuda. Tot ha anat bé. Hem perdut el poble però tota la resta de camins a la dreta els hem trobat passejant per aquest Comtat. Podem dir que les persones noves i el de pràctiques ho han portat molt bé. Moltes gràcies!
Aquest estiu, en motiu de la XXXVIII Pujada a Salau organitzada pel CAOC (Cercle d'Agermanament Occitano-Català), s'ha convocat el II Concurs de fotografia sobre la Pujada. Els temes eren dos: Immensitat de la Natura i Amistat occitano-catalana.
La Pujada a Salau significa això mateix. Una diada compartida pels occitans que pugen fins al Port des de la vessant occitana del Pirineu, carregats amb formatge occità, boníssim. De la vessant catalana, des del Refugi del Fornet, per un camí més costerut, o des del pont de la Perosa, per una pista que s'enfila amb uns quants revolts, carregats amb el vi negre, pancartes, samarretes i altres andròmines, el CAOC esperona tothom a pujar-hi.
És una diada de germanor que aviat celebrarà els 40 anys. Un cop dalt, s'hissen les banderes occitana i catalana i es fan els parlaments per part de diferents entitats, sempre amb un deix reivindicatiu de la llengua, la cultura i la història de les dues nacions sense estat. Seguidament es comparteix el vi i el formatge entre tots, es ballen danses tradicionals en un ambient festiu i es parla, es canta... Quan arriba "l'Hora dels adéus", la gent baixa cadascú pel seu cantó amb la il·lusió de tornar-hi el següent any i amb l'esperança que alguna cosa s'hagi acomplert de les expectatives i necessitats de cada país.
És dins aquest marc de conviure amb la immensitat de la natura i d'afermar l'amistat catala-occitana que els afeccionats a la fotografia hem pogut gaudir, a més a més, de la nostra dèria de posar l'ull a la càmera o al mòbil.
I vet aquí que avui s'han sabut els guanyadors del concurs. Per la meva part, felicito a tots els participants, tant els que han aconseguit un premi com els que no. I tinc el goig de dir-vos que jo mateixa, que sempre porto la càmera penjant del coll, he quedat finalista en la categoria de "Immensitat de la Natura" amb la fotografia "Fent camí".
I he guanyat el primer premi en la categoria "Amistat occitano-catalana" amb la fotografia "A reveure. A totara".
Moltes gràcies al jurat per haver-me tingut en compte. Moltes gràcies al CAOC per haver convocat el II Concurs i per l'interès de convocar el III Concurs en la Pujada del 2026. Ens retrobem al Port el primer cap de setmana d'agost del 2026! Això sí, amb la càmera al coll!
Bausà (que pot escriure's com a Bauzà o Bauçà) és un cognom antic, sembla que originari d'Occitània, d'un adjectiu que devia significar "beneitó" o "enganyador". Segons Francesc de Borja Moll al seu llibre "Els llinatges catalans" no hi ha documentació sobre el mot "bausà" com a substantiu o adjectiu català, però la seva existència indica que va existir com a paraula comuna. Relacionat també originàriament amb el verb germànic "bauson" (castellà: bausán; occità: bauzan). És un llinatge estès i predominant a l'illa de Mallorca, a Castelló de la Plana, Catalunya, València i pocs indrets més.
Hi ha hagut alguns Bausà famosos com el cartògraf mallorquí que va deixar el seu nom per mig planeta, el Sr. Felip Bauçà, o Bauzà, o Bausà, qui sap! I d'altres més moderns al govern de Mallorca, però menys entranyables. No sé si parents o familiars dels Bausà que correm encara per Badalona, Barcelona o València.
I posats a fer, i com a resultat de les meves entretingudes tardes (de tant en tant) buscant Bausàs pel món i per anar completant l'arbre genealògic, he anat a parar a València per conèixer una mica "la branca valenciana perduda" que n'he dit jo.
I m'ha fet molta il·lusió trobar-los, abans d'anar a València, és clar, que després diran que les xarxes socials no serveixen per gaire. Doncs, sí! Amb una mica d'atreviment per part meva i una mica de sort i gràcies a la resposta ràpida d'un Bausà que té una "amiga" Fornaguera cosina meva (que em va despistar molt), viu a Mèxic (tot és casual), natural de València (més casual) i que em va respondre ràpid a la meva investigació sobre els Enrics Bausà, he trobat alguns Enrics (Enric BP, Enriquito BS, Enriquin BA, tal com figuren en algunes fotos antigues).
Ha sigut la millor excusa per anar a València un cap de setmana una mica plujós de finals de setembre, amb alarma de pluja inclosa per quatre gotes!
València és ara una ciutat moderna on hi fa bo de passejar-s'hi, encara que la pluja ens hagi espantat una mica. Però hem pogut navegar per l'Albufera, en una sortida matinal tranquil·la i relaxant, tot veient les barraques de "Cañas y barro", i observar en una piscifactoria unes angules remenant la cua. Hem conegut el poble de Xelva, capital de la comarca de la Serrania. Un poble blau i blanc de carrers costeruts, amb una plaça dominada per l'església i la flamant nova Llar de Jubilats, en un entorn agrícola i de muntanya. Hem pogut menjar la paella, naturalment, a tot arreu! Cuinada al forn i tot! I l'esgarraet de pebrot vermell amb bacallà; l'ensaladilla russa (encara que no sigui valenciana) sense tonyina, els fartons amb orxata al Mercat de la capital, el cremaet a base de rom cremat, cafè, sucre, pell de llimona i espècies, sobretot canyella. Ah!, i l'Aigua de València per acabar el viatge. Recomanables el Restaurant Cañas y Barro de l'Albufera i el Rincón de los Pacos de Xelva. El bar de l'ensaladilla no us el passo, no val la pena, creieu-me!
A València s'hi arriba molt bé amb tren, que et deixa a l'estació del Nord, al centre mateix de la ciutat. Tota passejada es pot fer a peu; no us deixeu la Llotja de la Seda, l'Ajuntament, els carrers i carrerons, la Catedral, Sant Nicolás de Bari i els Desemparats; i la vida nocturna atapeïda dels caps de setmana. I si podeu anar acompanyats d'un Bausà valencià tot té un plus.
Tornem als Bausà. Per casa, i sembla ser que per tota la família, corria la llegenda que venim de Mallorca. Venim, perquè encara que jo ja no porti el cognom Bausà, la meva mare n'estava orgullosa. I diu la llegenda que a mi m'ha arribat que un tal Bausà mallorquí va sortir de casa seva, o més ben dit es va fugar, i es va enrolar com a grumet en un vaixell direcció Barcelona. I quan va arribar van veure (no sé exactament qui, que això no tenia importància), que era de "casa bona" perquè portava unes sabates negres de xarol amb una sivella d'or!. A mi, petita i encuriosida per les històries, això de la sivella d'or em feia la mar d'impressió i ja m'afigurava descendent d'algun comte o algun noble ben aposentat.
El noble no l'he trobat mai, però es pot dir que els Bausà eren un cul de mal seient. Els més antics dels que en tinc notícia, resulta que són de la Vilella Alta i de Margalef, en ple Priorat. Com hi van anar a parar és un misteri. I aquí també es dóna alguna casualitat més si pensem que el meu germà va viure uns vint anys a La Bisbal de Falset, el poble al costat de Margalef i que les meves nebodes i la seva mare van viure un temps a Margalef. Tantes visites que hi vaig fer, i ni ho vaig sospitar llavors.
Un avantpassat, el de Margalef, fou mestre "nacional" i director d'escola que es passejà per La Vilella, Sant Llorenç d'Hortons, Aiguafreda, La Pobla de Claramunt i em falta confirmar Masquefa ja que va tenir un fill a cada lloc. Acabà a Ripollet i Sabadell on també em falta trobar l'última morada, que en diuen.
Però els seus descendents no es quedaren curts. El Joan marxà a Mèxic a buscar fortuna, però tornà escurat i malalt. Això sí, allà tingué una nena, la Dolors, la meva àvia, I sembla ser que també un nen que es morí. Posaren una "empresa" de representació de material d'impremta i el seu fill gran, el Josep, dirigí la revista Canigó als anys 1900... 1910. Tornaren tots: primer la mare i la filla, la meva àvia i després, anys més tard el pare i els fills. I ves què són les coses que ara tenim un Bausà de la família treballant a Mèxic!
El segon fill del mestre, l'Enric, fou el que es passejà per la península, si més no, arribà a València, però tornà a Barcelona i tingué família que més tard es torna a desplaçar a València. Ell, malalt, es quedà a Barcelona i Badalona, cuidat per la seva germana. I a Badalona s'ha quedat. D'aquí ve la "branca valenciana"
La germana estigué i es quedà a Badalona. Va enterrar als dos germans i a l'esposa del gran, va fer de mare de la meva àvia, de tia de tota la família i de mainadera del meu germà i jo quan es morí el meu pare l'any 1958.
Els descendents d'aquests tres germans segueixen a Barcelona uns quants, a València altres i a Badalona uns pocs. Ja veieu com a les famílies passa de tot. Els Bausà de València s'han dedicat al tèxtil (i encara hi ha el germà petit dels descendents de l'Enric BS que s'hi dedica) i també han viatjat i han vist món.
Moltes gràcies al noi de Mèxic i moltes gràcies a l'Enric de València per la seva acollida! Torno a dir que m'ha fet molta il·lusió coneixe'ls (bé, em queda per conèixer presencialment el de Mèxic i la seva germana que està a Madrid; encara volten els Bausàs!) i poder eixamplar la família. Una família molt de Països Catalans! Quan vulgueu, família, podeu acostar-vos a Catalunya!
I, en vigílies del 9 d'octubre: Bona Diada valencians!
Avui he sabut que hi ha un dia dedicat als solters i les solteres. I sembla ser que és en data d'avui, 11 de novembre. No sé si deu ser per allò de dos 11 separats que no es donen la mà o que el número onze té algun significat cabalístic que no sé.
I he vist que, al moment de fer-ne propaganda en un espai televisiu nostrat del migdia de la que ara se'n diu 3Cat, associen solteria amb llibertat. I, doncs, és una associació que sempre m'ha resultat estranya, soltera com soc jo. No he acabat d'entendre mai que té a veure el ser soltera amb la llibertat. Quina llibertat?, llibertat de què? Voldria dir que si estàs casat o aparellat no ets lliure? Ets un esclau o una esclava? Penso que el lliure aparellament és això mateix, lliure, o sigui, ningú t'obliga. I si tries estar aparellat deu voler dir que lliurament vols compartir la vida amb algú. No entenc, doncs, perquè s'aparella i es casa tanta gent; per ser esclau?
compromís. Ah, no? Caram quina idea tenim del compromís. Resulta que estem o som compromesos quan estem amb una parella a casa, s'entén, sigui com sigui el o la personatge. I, ai las! si s'està sol o sola, sense, per suposat, analitzar el perquè d'aquella soledat o solitud, no s'està compromès ni amb ningú ni amb res. 
I si la solteria ha estat una elecció, igual que el tenir parella? I si no s'ha trobat o no s'ha pogut decidir per alguna circumstància de la mateixa persona o dels que l'envolten, precisament per complir un compromís?
Quan ets infant representa que has de tenir pare i mare. Quan ets jove has de tenir promès o promesa. Quan ets una mica més gran has de tenir fills. Més tard has de tenir nets. Finalment has d'estar malalt i anar a metges per sentir-te realitzat d'acord amb l'edat i les malalties dels demés. Realment puc dir que he sigut estranya i un zero a l'esquerra tota la vida; fins i tot als setanta anys!
i demà faré la preparació d'alguna activitat sense compromís. Ja sé que em podeu rebatre moltes coses, però no ho fareu. Ja ser que potser m'equivoco però fareu un somriure displicent com quan haig d'escoltar el terrible que és tenir una parella i jo rai! O posareu aquella cara d'ulls esbatanats i boca oberta, acompanyada d'una pregunta del més ofensiu quan comento que me'n vaig sola a... Sola?!, amb tots els interrogants i admiracions. Sí, sola de soltera, perquè tinc llibertat!
.jpg)
