Avui hem caminat sota el sol i la calor amb un dels autors més prolífics de la literatura catalana. Amb una obra que fou escrita els anys seixanta del segle XX, però que podria haver estat escrita en els nostres dies: "Acte de violència". Un acte de violència d'un poble pacífic que segueix amb totes les conseqüències una consigna escrita per un o una anònima en una paret dels reservats d'un bar: "És molt senzill, quedeu-vos a casa". Una consigna que es transforma de seguida en un "És molt senzill, quedeu-vos tots a casa" .
Però avui, els lletraferits que som nosaltres, lletraferits amb botes, no ens hem quedat a casa, ans hem 
fet un petit homenatge a aquest escriptor, home, en podríem dir visionari, patriota, defensor de la cultura catalana (quina feina a escriure tindria, avui en dia, veient com va tot!). I hem sortit al carrer, a l'aire lliure d'un dia de primavera que ens ha semblat el pic de l'estiu, als camps verds, verdíssims de la Segarra, mentre hem anat escoltant i seguint l'obra i que, en molts moments hem cridat, tot preveient el futur com en Pedrolo: "És molt senzill, quedeu-vos tots a casa"
Hem sortit de Montcortès de Segarra, on s'aixeca un senyor castell, una fortalesa ben massissa, una 
mica decrèpita (tots i totes, en pocs moments, l'hem volgut restaurar); un palau senyorial, un castell de frontera entre la Catalunya vella i la Catalunya nova, que ens ha encuriosit per la magnificència de la construcció; si no hi arriba a haver aquesta porta tant ben tancada, ens haguéssim colat a dins.
Des d'aquí hem fet la nostra excursió començant a treure'ns roba i posant-nos barrets i embaturnar-nos amb cremes (per la pell, ara). La Segarra és una comarca planera, seca, molt adequada per a fer alguna sortida en primavera, quan està tot verd i florit; és un goig caminar per aquests camins i pistes en aquest temps. També és una comarca que vista de lluny, la gent la troba poc agradosa si es compara amb el Pirineu o la muntanya mitjana, i així i tot, és molt recomanable fer-hi alguna volta de tant en tant; l'agror del paisatge, la placidesa dels turons verds, les fites històriques..., us faran gaudir d'una jornada ben complerta.
Hem entrat al petit nucli de La Cardosa, un poble envoltat de camps i granges de porcs, un poble que pocs de nosaltres situàvem al mapa, tot i que se'n conserven notícies des del segle XII. Una petita església amb una casa adossada als seus murs; uns murs que ens han estranyat per haver estat confegits amb diferents tipus de pedres, possiblement reformada en diferents èpoques. L'església de Sant Pere o dels Sants Apòstols és d'origen medieval i reformada posteriorment.
Tal com anem seguint en l'obra que llegim avui, no hem vist ni un sol habitant pel carrer. Ni tant sols els
nens que van a l'escola! (Tot i que és molt possible que ja no n'hi hagi d'escola, aquí, des de fa temps!). Potser s'han quedat tots a casa? No!, com sol passar hi ha alguns que no s'hi han quedat; els operaris que arreglen la carretera estan treballant a sol i serena amb l'olor de quitrà mentre van tapant el marge; fibra òptica?, diu algú. Vols dir, aquí, sense ningú? Deduïm que, potser no han entès el missatge o que el jutge Domina els ha amenaçat sense sou i paga si no sortien a ple sol.
Hem marxat, doncs, i hem continuat per camps verds. Quina alegria quan ens hem trobat un camp ben florit de flor blanca, la petita ravenissa, talment hagués nevat al terra i formés una estora nívia! Vinga fotos i postures de model entre flors! I sobretot, la foto de conjunt. Que és un bé de Déu trobar-se envoltat de floretes! Un gaudi pels ulls, un descans pels sentiments, un despertar de primavera!
Això que si seguim la narració, veiem que la consigna donada continua ben viva i ben seguida per tothom; pel soldat que deixa la caserna, pel metro que fa el seu darrer viatge, pels que venen llegums que abaixen la persiana; ai, no! aquests encara seran capaços d'obrir, avui!; sempre n'hi ha de gent que intenta aprofitar-se de les oportunitats i de la lluita dels altres... Sempre n'hi ha de gent que mira darrera els vidres tot xafardejant el que fan els veïns i els passavolants de ciutat.
Entrem a El Canós, un nucli de població encara més petit que la Cardosa. Ni la Viquipèdia en diu gaire res més que no sigui la informació sobre que fou una vil·la closa. Ens sobta, però, la torre de l'aigua i alguna casa senyorial, o la torre dels Joiells que no sabem identificar bé. Ningú als carrers estrets del poble. Ben bé que la consigna ha estat seguida per tothom. Ni tant sols els policies que podrien fer la ronda d'inspecció s'han deixat veure per aquests llogarrets. Ni l'exèrcit, ni els grisos de l'època.
Als afores ens trobem, solitari, el búnquer del Canós. Una herència de la guerra civil, posat en aquest territori de frontera per si es veia venir l'enemic o la invasió del nord. Val a dir que, en aquests horitzons amples, aviat havien de veure moviment; ei!, si n'hi havia! Potser per això, no trobem un seguit de búnquers a distàncies regulars; amb un en tenien prou! Però, no! Avui, no ve ningú. Tots s'han quedat a casa!
Travessant prats i camps verds arribem a Muller, que no sabem si pronunciar a la catalana o amb deix alemany. Muller són quatre cases mal comptades, però que tenen algun racó on descansar a l'ombra. Ningú ens veu, ningú ens saluda, ningú es passeja, i, per suposat, no som conscients que ens estiguin observant per les finestres, que ja ho tenen això la gent dels pobles; saben que ha passat gent, quanta i a quina hora i tu ni els has vist!
Hem dinat buscant una bona ombra pels voltants del poble. Sant Josep, avui! I hem tingut CREMA!
(a més a més de la que portem als porus de la pell). Tenim un sant Josep, tant alt com el sant, un bon home, també, com era el sant, que ha transportat la crema a la motxilla tot el camí de sol i calor. I per postres hem fet el xarrupet! I hem pogut repetir i tot! No és d'ou, la crema, ni cremada, però ens l'hem begut a gust que està feta al Masnou la crema catalana que s'assembla al Bayley. Des d'aquí, en nom de tots i totes, moltes gràcies i moltes felicitats! Que ho puguem repetir!
I ens hem posat en camí cap a l'Aranyó. Una gran torre de l'aigua, potser modernista ens dóna la benvinguda, i una font que raja aigua fresca per a la nostra gola i la nostra pell que ja ha perdut la crema exterior. La crema que hem xarrupat, encara la tenim al gust! I donem la volta el castell imponent on va néixer Manuel de Pedrolo. Ell mateix deia del poble: «Semblava un poble
abandonat. Mai s'oïa cap veu, mai no es distingia cap llum.[...] La
torre del castell es dreçava, ni massa alta ni massa esvelta, per damunt
la massa quadrada, de pedra grisa».
El castell està tancat i ben tancat. Ens hem imaginat la infància d'aquell Manuel petit traient el cap des de la finestra més alta dient als de baix: ja vinc! Espereu-me per jugar! I baixar el munt d'esglaons fins a arribar al carrer dels jocs. Gentada, en aquesta hora de tarda de calor, ni una. Algun cotxe aparcat ja que el conductor també s'ha quedat a casa. Un rètol ens indica que aquí va néixer l'escriptor, un segarrenc al servei de Catalunya (1918-1990). I nosaltres el busquem. I des del mirador d'on ens saluda podem observar la plana segarrenca, verda, una mica calitjada. En Pedrolo no la mira, la Segarra, mira cap al poble, tot vestit de sol. No hi ha ningú més: ell i nosaltres! I ens sentim molt ben acompanyats per la seva figura i per la seva escriptura. I per la seva consigna: "La literatura és, evidentment, una arma política".
En deixar el poble, passem pels Pallers d'Aranyó. Dues pedres erosionades que recorden la forma de paller i que han esdevingut llegenda. Una llegenda que diu que els pallers són producte d'un càstig diví i a la nit de Sant Joan hi passen coses fantàstiques. Diu la llegenda popular que un dia Nostre
Senyor Jesucrist va arribar a l'Aranyó disfressat de pelegrí i va
trucar al mas Can Roca, als afores del poble, per poder passar la nit
encara que fos a la pallera. I com el veí no el va voler socórrer,
Jesucrist li digué: "Que tota la palla que tingueu es converteixi en pedra". I se n'anà.
Anem tornant cap a l'inici de la sortida. Abans, però, ens trobem amb els columbaris. Seran edificacions pels coloms? Els columbaris de l'Aranyó són construccions d'època romana, on es depositaven urnes amb la cendra dels difunts. Aquests es veuen molt bé des del camí. Sobre la roca també hi trobem tombes antropomorfes d'època
medieval.
Al llarg del camí, hem trobat paisatge, hem trobat cultura i història. Poca gent. La gent l'anem a buscar a Cervera, a la plaça de la Universitat que va bastir Felip V. I aquí sí, aquí, la gent ha sortit de casa.
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/caminant-per-la-segarra-amb-manuel-de-pedrolo-164455601
