dijous, 9 de novembre de 2017

Menjar i menjars

És curiós, però recordo menjars que m'han acompanyat durant la meva meva vida. Records d'olors i situacions que han configurat la meva manera de ser i de fer. Si em perdo en els primers anys d'infància, recordo, sobretot, els diumenges. I dic els diumenges perquè el matí feia olor de xocolata desfeta. La mare a la petita cuina del carrer de La Barca de Sant Adrià, remenant el pot per a que no s'enganxés, donant voltes a la cullera de fusta i donant-me una sensació de tranquil·litat i dolcesa.
No recordo quan la menjava, ni les tasses, ni la taula parada, tant sols la mare dreta al davant dels fogons, remenant, mentre el sol entrava per la finestra. I, sobretot, en recordo l'olor, l'aroma que durava unes hores, un matí màgic. Encara ara, quan, de tant en tant, em faig xocolata desfeta, la veig dreta, amb el davantal posat i dient-me: Au, va! Nena! Para taula que és tard! Xocolata acompanyada d'enciamades que el meu pare anava a buscar a Badalona, a Can Bertran. Després, amb el pas dels anys, i quan ja vam ser a Badalona anava jo a compra-les primer a la granja del carrer Lleó i després a Can Tornemi que les feien amb la recepta de Mallorca. Tenien fama aquelles enciamades! Eren boníssimes! Ara, encara en compro a Can Bertran, un dels pocs forns qua han aguantat el pas del temps. I aquell regust que es desfà a la boca em transporta a la infància.
D'aquells temps de diumenges plàcids també en recordo el meu pare venint de Badalona amb la moto, de la pastisseria Can Ventura, de buscar el tortell. Les postres del diumenge eren el tortell de brioix, algunes vegades de crema i d'altres de nata. Després de tants i tants anys, el veig entrant per la porta, amb presses, amb el paquetet rodó que aguantava amb el cordill. Ara ja no emboliquen les coses amb cordill de pastissera que sabia el seu ofici; ara, et posen el bracet en una caixeta ja feta i fins i tot se n'estalvien el paper! Llavors, sabien embolicar. Quan hi anava jo a la pastisseria sempre m'agradava veure, mentre feia cua, com embolicaven les postres de tothom.
Ho trobava un art. Embolicar el paper amb una tira de cartró per sobre de la pasta, per a que el paper no s'hi enganxés i fer aquelles voltes amb el cordill, amb una rapidesa i agilitat que em semblaven màgiques. Anaves cap a casa vigilant que el paquet no es descompensés i quan desembolicaves tot sortia immaculat! Ara, quan obres la caixeta, sempre se t'ha enganxat en alguna banda. A resultes d'aquella tradició, els diumenges que sóc a casa encara vaig a comprar-me una pasteta per postres; ja no és un tortell, que per a mi sola, és massa gros, però sempre trobo alguna cosa. I, de fet, la cosa és el menys important: el fet, és anar a la pastisseria i tornar-ne amb el paquetet, com un ritual, i passar la porta, com el meu pare, somrient per sota el nas, content de sorprendre als altres.
D'altres menjars no en recordo tants. Les sopes per sopar, els cigrons que encara ara m'agraden aixafats amb llet i passats per la paella, l'arròs amb llet d'algun berenar, el pa amb mortadel·la o amb un forat al mig on hi entrava la presa de xocolata i que portàvem amb una bosseta de roba amb el nom, cap a l'escola, be, cap a col·legit que en dèiem llavors. O el pa amb foie-gras. Era pa o llonguet amb alguna cosa dins. No hi havia “bimbos” ni “panteres roses” ni bollicaos.
El que si que m'ha condicionat la vida ha estat el fet de pertànyer a una família “patatera”. Ui, les patates! Encara ara a les meves velleses és una menjar que no menjo, valgui la redundància. No m'han agradat mai les patates! Sembla estrany, oi? Sí, tothom m'ho diu: les patates? Doncs, no! No m'han agradat mai les patates: ni bullides, ni fregides —ei! A no ser que me les fregeixi jo!— ni al forn, ni, per suposat, estofades. Les he menjat, per obligació, però em venien unes basques sense remei que em feien perbocar i tot! Fins i tot em ploraven els ulls al mastegar-les! No he pogut! Encara no ho he resolt!
Els anys que he viscut sola, ni n'he comprat, de patates. Ara que tinc el meu germà amb mi, hi ha patates a la verdulera, que, bàsicament, se les fa i se les menja ell, com a bon vegetarià. Jo, les pelo sense deixar ni una maca, ni un tros de pelleta, ni cap “gra negre”, ni cap tros que no sigui del color de la patata. Ell sempre em diu que en llenço la meitat!
A mi, les úniques patates que m'agrades són les de bossa, les del vermut, vaja!
Recordo quan de jove ramblejàvem i compràvem patates al Marisa, que te les servien amb aquelles paperines fetes amb paper d'estrassa i sèiem a fer el vermut a mitja Rambla. Ara, les bones, són les de can Coromines. Ah!, no les heu tastat mai, oi? Heu de venir a Badalona, no us ho podeu perdre! Res de Matutanos ni d'altres marques... Coromines! Que encara tenen fàbrica pròpia a la ciutat i en són una de les exquisideses més preuades pels meus conciutadans. I a més, quan vas a dinar convidada fora de Badalona, et resolen el tema del que portar! Aquestes patates, sí que m'agraden!
Fora d'això, tot m'agrada i m'ha agradat.
Jo sóc encara d'aquella generació que no pot deixar res al plat. “El que et posis al plat s'ha d'acabar!”. I, de petits, el meu germà i jo, el llepàvem, el plat! “Mira, mama!, no queda res, no cal ni que el rentis!” Intento no deixar res al plat. Be, ara una mica de menjar sí, que sembla que queda més bé que no t'ho mengis tot, que no es pensin que passes gana. Però, abans, quedava malament. Que el menjar costa i era un pecat llençar res, que hi havia gent que en tenia de menjar i tu no et podies permetre el luxe de llençar-lo. Ara també n'hi ha de gent que no té gaire cosa per menjar i, en canvi, se'n llença tant!
No sóc gaire carnívora. Prefereixo el peix.
A la meva mare li agradava anar a menjar als restaurants de peix i gaudia veient-me menjar a mi les gambes. M'agrada el marisc: gambes, ostres, llagostins, crancs, galeres, escamarlans... M'ho passo d'allò més bé escurant i xuclant les pellofes! I a ella li feia gràcia. Crec que anàvem al port de Barcelona i al Pòsit d'Arenys per les ganes que tenia de observar-me mentre menjava. Fa uns anys que no hi vaig, ho hauria de tornar a fer. Tota celebració es mereixia, i es mereix, un àpat a taula. Per Nadal al Cisneros de Montserrat, per Cap d'Any en algun del port de Barcelona o de la costa, els diumenges que ens tocava Auditori al Tapas de Rambla Catalunya, els dies de teatre, el sopar al Lliure de Gràcia, pels aniversaris a la Casa del Llenguadoc al carrer Llúria, a l'estiu a Andorra o aprop de La Seu, en aquells que la gent de la zona t'indiquen ferventment; fins i tot havíem anat a Castellciutat, que era caríssim! Hi celebràvem el començament de vacances quan treballàvem totes dues; el final de vacances a Les Fonts del Cardener del poble de La Coma.
Tants records dels menjars!
Fora la família recordo l'època dels menjars amb els amics i amb els companys de feina. Quan quedàvem a cases particulars i cadascú portava un plat i paràvem aquelles taules que esdevenien una obra d'art. Amanides exòtiques, cus-cus, raclettes i fondues de formatge i de carn, menjars que intentàvem que fossin originals amb ingredients senzills, tastar sempre coses noves. El més important era estar a l'entorn d'una taula i xerrar i riure. I conservar les amistats. I beure: vi i xampany; que jo encara en dic xampany! Que és una paraula que fa més bombolles que el cava.
A mi això m'anava bé. No m'ha agradat mai cuinar, tot i que he cuinat des de petita, sempre amb presses: pressa per ser a l'hora a col·legi, pressa per ser a l'hora a la feina, la de la meva mare i la meva, passar-se estona a la cuina i menjar-s'ho en un moment sense assaborir-ho. En canvi, els sopars amb els amics permetien un altre tipus de llicències: experimentar barrejant ingredients, fer plats de disseny i tastar el que havien fet les que se les donaven de grans cuineres.
Ara s'ha perdut una mica això d'anar a casa dels altres. Per anar ràpid i tenir poca feina es va als restaurants, alguns molt xics, que et presenten aquells plats grossos amb una mica de matèria al mig, com bolets en època de sequera; locals sorollosos que, si ets una persona que ja utilitzes audiòfons, no segueixes el fil de cap conversa i arribes a desconnectar tant que t'ho penses molt quan et conviden, arribes a aïllar-te i estàs millor a casa amb un “biscotte” amb una mica de pernil i una fruita o un iogurt que l'edat i l'estomac, a les nits, ja no perdonen. I quan vas de viatge, dissimules, i te'n vas a dormir dient que estàs cansada, però ja no pots empassar gaire res als vespres ni que tinguis pensió complerta!
És curiós això dels menjars! Tot s'acaba assegut davant una taula, tradicions, celebracions,  sabors i olors que t'han acompanyat sempre: els torrons i les neules, els panallets, castanyes i moniatos, les mones de Pasqua, els pastissos d'aniversari amb tantes espelmes com anys que, quan arriba una certa edat, ja no pots bufar, les postres dels diumenges, els tortells de reis amb la fava i els de Sant Antoni amb sorpresa, els bunyols de quaresma, les galetes i els carquinyolis típics d'alguna població catalana, les coques de Sant Joan amb regust de foc i de revetlla, els raïms de la sort, els canalons i l'arròs a la cassola,... i més modernament els calçots alçant el braç i el porró.
Tot un món la cuina! Tot un ventall, també, de receptes i de vocabulari, a voltes difícil ja de recordar! Amb l'edat et queda el gust, la mastegada fàcil d'un puré ben fet; et marxa aquell aliment que has de rossegar amb més dificultats i amb ell, la paraula!
De tot plegat, en queda sempre una taula ben parada en companyia d'amics i una bona estona per fer petar la xerrada en una sobretaula que s'allargassa; hores recordades, tantes hores al voltant d'una taula!

dimecres, 8 de novembre de 2017

Aeroport Gate 22

Són les 5.45h de la matinada. Fa tres dies justos que som aquí! Fa tres dies que ens trobem en aquesta situació tan delicada. I dic jo: tan difícil és pensar-se'n alguna! No em direu que no hi ha cap cap pensant que no pugui pensar res, que no tingui ni una sola mínima idea per sortir-se'n, d'això. De veritat que no hi ha ningú que tingui idees en aquest país? És que això clama al cel!, mai més ben dit.

Tot ha començat quan la companyia d'autobusos que acompanyen els "futurs" passatgers a l'avió s'ha declarat en vaga, no se sap ben bé per què. Que no van còmodes ells, en aquesta feina reposada que tenen? Corrent escales amunt i avall els hauria de veure jo!, anant d'una porta a l'altra i d'aquí cap allà com un ramat de bens!, llavors potser sí que farien vaga de cames plegades...
Després d'estar una hora, sí, sí, una hora, esperant que s'obrissin les portes de la Gate 22, ens diuen que ja podem sortir... Però com? Doncs, ja us ho diré: pretenien que, ja que hi havia la vaga, els passatgers travesséssim la pista fins anar a l'avió..., a peu! Però, a qui se li acut semblant solució, estan bojos? Sí, és clar, es veu ben bé que estan bojos!
Els passatgers hem parlamentat i hem donat per resposta la negativa a oferir-nos per fer això: un recorregut a peu, enmig de busos parats, carrets amunt i avall, avions que giravolten minuts i hores per sortir de la pista d'aterratge, els que arriben i no saben on aterrar, piles de paquets deixats de la mà de Déu al mig de les pistes,... oh!, valga'm Déu!,... i havíem d'agafar les maletes i transportar-les nosaltres mateixos!, com si no haguéssim pagat prou! I jo, m'he dit, Dolors! això ho has d'arreglar!, no et poden prendre el pèl, ni els quartos ni la paciència.
No es podia permetre i, senyors!, els passatgers ens hem declarat en vaga. Quin terrabastall!, però d'aquí no surt ningú. Portem dies així, i ja no hi cap ni una agulla aquí a la Gate 22. El personal de l'aeroport està nerviós, tants avions parats al mig de les pistes i buits, amb les portes obertes i les escales baixades. Les hostesses a peu d'escala amb els llacets voleiant al vent, els pilots aguantat-se la gorra, els maleters amb una exposició de bosses, sacs i paraments de tota mena als seus peus que fa feredat. Oh! I esperem que no se'n perdi cap, perquè si no hi haurà conseqüències. Pels altaveus no paren de donar ordres en tots els idiomes possibles: senyors i senyores facin el favor de deixar la porta lliure o ens veurem obligats a prendre mesures més dràstiques; señores pasajeros, hagan el favor de dejar la puerta libre o nos veremos obligados a tomar medidas,... getlemans and ladies...; messieurs et mesdames... ; signorino,... i tota la parrafada que ho acompanya i que no s'entén mai!
Tinc el meu home desmaiat de gana i els meus fills ja no sé on paren; fa poc els he vist pujant i baixant per les escales mecàniques i ja m'han tornat a desaparèixer de la vista.
Ha vingut el cap de l'aeroport, ha vingut el director general de no sé què, estem esperant, fins i tot!, algun polític.
I és el que jo dic i defenso: si els autobusos fan vaga i hi tenen dret, nosaltres també! "Nosaltres no ens mourem de la gate 22!", "Vencerem!" Ha estat un crit unànime de tots els que estem esperant.
Vindran els sindicats! —ens han dit.
Doncs, que vinguin els sindicaleros i acostin els avions fins a la porta —he respost decidida. I és que en decisions no em guanya ningú, ja ho diu el meu pobre famolenc Lluïset—. Però, no sortirem!
Qui sí que ha vingut de seguida ha estat la tele, és a dir, les teles, per ser exactes. I vinga micròfons, i vinga focus... I aquí estem suant la cansalada! Però hi són totes, les "nostres", les estatals i les internacionals. Fins i tot n'he vist alguna de local com la de Sant Boi i la del Prat! I em fa un no sé què, que puguin donar informacions tergiversades, que ja se sap que cadascú escombra cap a casa.
Però..., atenció!..., que sento? Anuncien alguna cosa pels altaveus. Silenci, gent!, que no entenc gaire res.
Com una sola persona, com un exèrcit ben format, mirem tots cap enfora pels finestrals i caram!... aquesta sí que és bona!, una flota de lliteres amb els seus camàlics estan preparades per portar-nos a cadascú al nostre avió. Això deu ser el que estan esgargamellant-se per anunciar. Bona pensada!
Tothom comença a moure's. Com que no veig el Lluís ni els nens, baixo de pressa, no sigui que em quedi sense! Espero que pel mateix preu s'inclogui un massatge fora pista!

diumenge, 5 de novembre de 2017

Pels camins del Maresme

Amb uns bons amics, hem anat fins l'ermita de Sant Mateu, a la serralada del Litoral, per sobre de Premià de Mar i Vilassar. Representàvem aquest petit mon entre Montgat, Tiana i Badalona. Tres poblacions agermanades amb un denominador comú: els camins que ens uneixen, l'espai geogràfic comú que ens defineix i el veïnatge de temps immemorials.
Avui dissabte, tot i que amb nuvolositat que s'ha acabat aixecant, hem anat trobant altra gent fent l'itinerari fins l'ermita de Sant Mateu: bicicletes i motos, cotxes; algú que corre; pocs caminadors. Tot pujant, passat el coll de Coll de Cera, hem pogut gaudir de la vista que hi ha sobre aquesta franja de terra: Montjuïc al fons, la Conreria ben aprop, el castell de Burriac i el Montcabrer, Badalona, Montgat, Tiana i Alella que expandeix ja les seves cases fins arribar dalt de tot dels turons de les muntanyes. I la sempre present Montserrat. El mar, un mirall de plata; unes aigües que bressolen cases i escadusseres fàbriques; unes poques barques solcant l'horitzó.
Sempre és agradable arribar-se fins l'ermita, avui oberta, i reposar a l'era de l'entrada. Hem aprofitat per entrar-hi, i en un recolliment col·lectiu, anotar els nostres desitjos en el llibre de visites: per Catalunya, pel govern empresonat, per la llibertat i la democràcia tan airejades aquests dies que estem vivint. Per la pau. Visca Catalunya lliure! Tant de bo Sant Mateu ens hi ajudi una mica!
Després de fer un mos compartit amb un gos que no ens ha deixat mentre hi havia teca, hem iniciat la davallada per camins erosionats, tortuosos, d'arrels ben prominents. Costava saber on posar els peus! Solcs i reguerots profunds fets per les motos que encara ara hem trobat pel camí. Els pals no han servit de gaire! Ens hem sentit exploradors al mig d'uns camins difícils de trescar! En baixada, caminant posant el taló ben bé davant la punta de les botes, com un passe de models d'aquelles noies sobre les passarel·les, intentant no perdre l'equilibri. No ens ha estat possible trobar el dolmen al que volíem arribar: val a dir, que amb tantes traces fetes pels vehicles de dues rodes i tants camins perduts i poc cuidats, sense cap indicador ni senyal que ens doni alguna pista de la direcció a prendre, no hi ha, tampoc, GPS que valguin, ni homes dels pobles veïns que te'n pugui donar raó.
Hem arribat fins l'oficina del Parc de la Serralada del Litoral, amb el pi que té al costat, el Pi de Can Boquet, arbre catalogat com a monumental.
De tornada cap als cotxes tot seguit ara la pista que arriba al turó de Pedrells, cap a Sant Mateu, ens trobem amb l'alzina sureda La Molinera, arbre singular declarat d'interès local.
A partir d'aquí, ens arribem fins a Premià de Dalt, al restaurant Sant Jaume, on fem un bon dinar i acabem la jornada en una immillorable companyia. 
El temps ha aguantat i la caminada ha estat agradable. Només resta dir, a qui correspongui, la necessitat de protegir els camins que conformen aquesta comarca tan erosionada pel tipus de terreny i per la vegetació castigada per les pluges, les llevantades i la mà dels humans i pel traginar motoritzat. El Maresme s'ho val, de veritat!

dimarts, 31 d’octubre de 2017

República Catalana?

Jo m'he perdut molt. Ara parlem com si res d'eleccions autonòmiques. No les vam fer fa dos anys? No va sortir una opció que tenia un mandat? No hem fet un referèndum? No hi ha gent empresonada i castigada? No és va declarar la República Catalana divendres passat? (fa tres dies justets!). Ho dec haver somiat. M'he despertat després d'un cap de setmana i sento que tothom parla d'eleccions autonòmiques; comencem a fer campanya com si res, m'ensarronen 20 missatges de whatsapp, tots iguals, intentant-me explicar que les eleccions seran una meravella, que seran com si fossin un referèndum i que el 22 de desembre tot Europa ens reconeixerà i tots serem feliços i menjarem anissos.
Hem acceptat "la ley" que ens imposen i ara, macos, cap a casa que ja sortirem al carrer quan hi hagi eleccions autonòmiques. I ho hem fet en un temps rècord! Figura't en un cap de setmana s'ha diluït tot i tots correm a posicionar-nos per anar a les urnes convocades pel govern que fins ara hem dit que no era el nostre! Segurament no dec estar al cas, segurament se m'escapa algun fil (o molts!).

Entenc que el govern i el seu president siguin fora del país. El que no entenc és aquesta dependència de les eleccions autonòmiques. 
Entenc que ningú esperi assegut que el vinguin a buscar pres. El que no entenc és que no s'hagués pensat (o si?).
Entenc que no s'expliqui tot per no ensenyar la jugada. El que no entenc és la "comèdia" viscuda.
En aquests moments, i em dol, em sento manipulada per tothom: govern català i español, associacions i entitats. Ja em passarà, segur! D'això se'n refien! Tots!
I em tornaran a dir que vagi a votar que, ara sí, és la decisiva; em tornaran a dir que surti l'11 de setembre, que, ara sí, és la decisiva!... I tal dia farà un any!

Tant de bo m'equivoqui! Ho espero!

Sabeu que us dic: no m'envieu més missatges, per favor!, no penso mirar notícies ni seguir debats per la tele perquè, a part de cobrar, la majoria no saben què diuen.
Jo tornaré a somiar.
Somiaré que encara som una República, lliure, catalana, democràtica. Amb dificultats, sí. Reivindicant allò que creiem just: una vida decent per a tothom, una distribució més equitativa de la riquesa, un sostre i unes condicions mínimes de confort, una educació inclusiva on tots ens sentim part d'una mateixa societat: nens i nenes, discapacitats i intel·lectualment dotats, gent amb més sort i gent amb no tanta; cadascú des de l'esforç i des de les seves idees, possibilitats i capacitats. Somiaré un món on es pugui viure sense violència, amb respecte per a tothom. Somiaré un país on em pugui expressar en la meva llengua, on pugui llegir i anar al cinema i viatjar en el meu idioma.
Somiaré un país on la meva cultura i la meva identitat no siguin trepitjades ni escarnides.
Somiaré un mon internacional amb mirada catalana.
He cregut en la revolució dels somriures però, se m'han escapat llàgrimes.
He cregut en una esperança de pau però, he vist violència.
He cregut en aquest món però, m'he sentit fora d'eixe mon.
He cregut en la política però, m'he refermat en la meva opinió fora dels partits.
He cregut que les paraules deien pensaments però em refermo en el llenguatge del silenci.
Tanmateix, pel record d'aquells que ja no hi són, pel record dels que havien somiat com jo, pel desig de tanta gent al carrer, per l'esperança dels que vindran: continuaré somiant!
Pels anys que em queden, per un país que encara vull lliure i nostre: tornaré a somiar!
  
Bona castanyada a tothom!
Au, jovent! Via Fora! Via fora sometent!
Que la prudència no ens faci traïdors!

dimarts, 17 d’octubre de 2017

dimecres, 11 d’octubre de 2017

El meu germà

Avui el meu germà fa anys! Ahir els va fer, també, la meva reneboda. 10 i 11 d'octubre. Llàstima!, per poc no fem una tercera celebració de país. Ja n'he parlat, de vegades, del meu germà. Va néixer a Badalona, a la mateixa clínica que jo, avui ja desapareguda. Vam créixer junts. 
De petit, jo me'n feia càrrec quan la mare era a treballar o arribava tard o havia de sortir a comprar o anava a la perruqueria...
Passàvem el temps jugant com totes les criatures. A cao-boys, que en dèiem llavors; crec recordar que ell era el cao i jo l'indi. Jugàvem a pilota al pati de rajoles blanques i vermelles del carrer Anton Romeu (sí, el de l'Òptica) i ens barallàvem com qualsevol parella de germans. De vegades, jo jugava sola, no amb nines, no, jugava a fer històries i parlava sola al pati fent tots els papers de l'auca que m'inventava. Recordo que, quan me n'adonava, ell i la mama estaven rient de mi darrere els vidres. També reien de les meves capacitats visuals i auditives! Jo no sentia bé (ara encara menys!) ni veia cap creu dalt d'una muntanya (ara també em costa!). Ell s'aprenia les lliçons de l'escola només d'estar a classe i escoltar i podia tocar qualsevol peça de piano d'oïda; jo havia d'estudiar hores i hores i em feia ràbia.
En Jaume, va decidir marxar a fer vida de pagès i ha viscut a diferents llocs de la geografia catalana: Avinyó, el Solsonès, Lavansa, el Priorat. Ha treballat en una editorial, ha fet de paleta i de guardabosc, ha estat al lloguer d'esquís d'una estació d'esquí de fons, ha anat molts anys de veremes, i a la cirera i al préssec; ha tingut sempre un hort que ha estat la seva vida. Ha tingut fins i tot oliveres! Jo no m'he mogut de lloc. Això sí, hem anat junts a buscar bolets i li he cuidat l'hort moltes vegades quan ell era fora. S'ha casat i ha tingut filles i néts; com molta gent, ara, està divorciat. Jo sempre he conservat la solteria. Ni millor ni pitjor. Tan sols diferents, per camins diversos. Ara ja estem tots dos a la mateixa casa de Badalona.
La mama se l'estimava molt a en Jaume; i en patia. L'anàvem a visitar sovint, a veure què necessitava. Però ell ha tirat endavant amb el que li agradava.
Penso que és una bona persona, amb les seves coses, és clar! I continuem tenint cura un de l'altre. Ara s'encarrega del pati, que això de les plantes i la terra sempre li ha tirat i fins i tot fa allò que no m'agrada a mi: cuinar!
Crec que hi està una mica bé a Badalona encara que, segur, li agradaria més ser a muntanya on els horitzons són més amples i saps quan surt el sol i quan es pon. I veus com passen les estacions, i pots admirar les nits de lluna i les nits estelades. I pots abrigar-te a l'hivern i sortir a prendre el sol a l'estiu, sota un arbre. Li ha agradat el camp i els animals, ha tingut gossos i gats i ovelles.
Avui, doncs, moltes felicitats Jaume, per molts anys! o al menys per uns quants més encara, encara que no desitgis arribar als vuitanta.
Cuida't germanet!

dissabte, 30 de setembre de 2017

3 000 músics i cantaires pel REFERÈNDUM 28 09 2017


Cançons per a un país

La Santa Espina

L'Estaca


El Cant de la Senyera


Els Segadors


BONA JORNADA de l'1 d'OCTUBRE del 2017