dilluns, 21 de novembre de 2016

Jaciment Ibèric de la Font de la Canya

Molt interessant i molt recomanable. El jaciment ibèric de la Font de la Canya situat a Avinyonet del Penedès és una descoberta del món dels ibers, un viatge en el temps que permet conèixer com vivien els nostres avantpassats dedicats a l'emmagatzematge i distribució de cereals i de vi.
En un lloc envoltat de vinyes de fulla groguenca en aquests dies de tardor, s'estan fent encara excavacions en una àrea que s'estén i creix cada vegada que graten el terra. Les activitats relacionades amb el món de la vinya i el vi es remunten al segle VII aC. i continuen fins el segle V, III i I aC.
S'estan destapant les sitges que servien per a guardar els cereals que daten de tres èpoques diferents i, al mateix temps, una sèrie de construccions que evidencien una intensa activitat humana: l'edifici del sacrifici ritual, l'edifici del podall de vinya, el de la ceràmica, el de les àmfores i el del ferrer.
En tots ells s'han trobat restes. No s'ha trobat encara el poblat, que es preveu no gaire lluny de la zona, però segur que la il·lusió i empenta dels arqueòlegs que estan fent les excavacions els portaran a l'objectiu d'anar destapant vida i costums d'aquest poble de comerciants i mercaders. Val a dir, que hem tingut una guia excel·lent, la Mireia, que ens anava posant al dia de l'historia i històries passades i ens ha fet fruir de la visita.
Els ibers, eren pobles mediterranis que ocupaven la franja litoral que anava des d'Andalusia fins al principat de Catalunya i van desenvolupar una societat comercial important. A partir d'aquestes excavacions n'anem sabent cada vegada més coses; el llenguatge que van crear en deu dir moltes més però encara no s'ha sabut interpretar.
El lloc ombrívol de la Font de la Canya als afores d'Avinyonet va tenir unes característiques adequades per al desenvolupament de les activitats i, també, per a la conservació de les restes que han arribat fins als nostres dies. 
A l'acabament de la visita es pot fer un tast de cava a les bodegues que hi ha a l'entrada del recinte, aquest fet i emmagatzemat per un "iber" actual i que et deixa molt bon regust de boca.
De moment, cal concertar la visita. S'està acabant de construir un Centre d'Interpretació on els visitants podran contemplar els utensilis que són testimonis d'un temps passat i un audiovisual reconstruirà la seva vida; sembla que tot plegat estarà llest el mes de març del 2017: esperem que, les dificultats que un projecte així comporta, no siguin gaires i es pugui estrenar al temps previst; allà ens hi trobarem de nou!
No us ho perdeu!

divendres, 18 de novembre de 2016

Pineda de Mar

Una sortida més. Avui trepitgem el Maresme. Comarca molt propera i poc explorada amb molts racons per descobrir. Comarca de rieres i rambles, amb un terreny erosionat per les aigües, amb una vegetació de pins i matolls, mig secs, mig cremats, amb uns camins de terra esllavissada, amb solcs i sòl (sol segons les últimes normes ortogràfiques) que són lliscadissos, de mal pujar i baixar, però, un terreny familiar, molt nostre. Hem sortit de Pineda de Mar, amb un cel blau, un mar una mica remogut i un sol que escalfa ja a les 10h del matí.
Font del ferro
Hem anat pujant pel poble de carrers estrets i aire mariner fins a passar per sota l'autopista i hem arribar a un lloc verd i refrescant: la font del Ferro, on ens hem merescut un petit descans ombrívol. Amb noves forces hem continuat fins a l'ermita de Sant Pere del Riu, balustrada sobre la comarca que mira al mar. Hem pogut visitar l'ermita gràcies al voluntari que hi hem trobat i que ens ha explicat les dificultats de la restauració i conservació del lloc i d'altres anècdotes del lloc; fins i tot hem vist la tomba del senyor Pertegaz, empresari famós de la moda dels nostres dies.
Hem passat pel Molí de Can Marquès que ens parla d'aquelles èpoques en les quals calia fer farina giravoltant la sínia i pel pou de calç: vida dura de pagès de la que en conservem, i esperem que per molt de temps, els rastres que ens perduren a la memòria.
Hem continuat pujant fins a arribar al Castell de Montpalau, veritable mirador sobre la comarca. Als nostres peus Calella de la Costa i Pineda de Mar i un mar banyat pel sol, aigua platejada i ombres de campanars d'uns pobles que ja no estan amenaçats pels pirates.
El terreny, avui, és familiar. Pi blanc i alzina sureda, matolls, esparregueres, marfull i llentiscle i un sòl erosionat, de terra sorrenca que configura solcs profunds i baixades pronunciades amb les que s'ha d'anar en compte per no relliscar. Terra que, amb les pluges, forma torrenteres cap al mar recorrent les rieres, aigua que s'endú pedres, troncs secs i cotxes. Dia lluminós, amb una certa calitja fins al migdia, amb una mica de calor, encara!
Arribem al Castell en runes de Montpalau, sobre un turó que domina la comarca i davallem fins l'ermita de Sant Rafel, on dinem a l'ombra de la pineda, amb una bona companyonia. De baixada passem per l'ermita de Sant Jaume i els camps d'horta i de flors d'aquesta comarca. Albirem el castell, que hem conquerit fa pocs minuts, dalt d'un turó com els que conformen el paisatge d'aquesta comarca.
Llàstima que les urbanitzacions modernes han conquerit el cim d'aquestes muntanyes i es veuen cases i més cases ocupant els espais que, en l'antigor, servien per fer-hi torres de guaita davant l'atac dels pirates! i arribem a Pineda i a l'estació del tren. Continuem el recorregut, aquesta vegada recorrent la comarca arran de mar, una mica remogut, observant els surfistes saltejant les ones i la posta de sol cap a la muntanya.
La comarca del Maresme, des de Montgat fins a Blanes, ens ofereix sempre un paisatge que pot semblar àrid, sec i calorós, però que té uns racons que ens parlen de la vida de la muntanya i del mar. Pobles de pescadors, de conreus i de terra interior, comarca acollidora, moltes voltes ignorada a no ser pel turisme de platja, però a la que li devem bona part del que som.
Conservem-la, fem-la nostra! Procurem que no sigui més degradada, coneixem-la, estimem-la, passegem-hi; pensem que no està tant lluny de casa!

diumenge, 13 de novembre de 2016

Per les Institucions

Una vegada més hem sortit al carrer i continuarem sortint tantes vegades com faci falta. Per les Institucions, per les llibertats, per les persones, per tots nosaltres, per als que vindran i pels que ja no hi són. També per a salvaguardar les llibertats de tots els pobles de la península ibèrica.
Desgraciadament hem d'anar sortint i deixant testimoniatge del que signifiquen aquestes paraules tant posades en boca d'alguns: democràcia, diàleg. Democràcia vol dir respectar l'opinió d'una majoria, vol dir respectar el que "el poble" ha decidit a les urnes i no a cops de jutges. Diàleg vol dir parlar entre dos, vol dir saber escoltar a l'altre, donar la teva opinió i contrastar-la, vol dir donar arguments i valorar els que donen els altres, vol, en definitiva, un esforç de comprensió i un objectiu d'acord. Si no és així, la democràcia es converteix en una "dictadura" d'uns quants que es creuen en el dret de tenir tan sols ells "la llei"; el diàleg es converteix en un monòleg de sords.
Sembla estrany, o almenys m'ho sembla a mi, que en el segle XXI, el 2016, encara s'hagi de defensar allò que sembla tan evident.
I que unes persones siguin "judicialitzades" per a voler dialogar i per a voler donar la veu al poble.
Però ho farem, sí! Anirem sortint al carrer, a les portes de les cases, omplirem places, caminarem per carreteres, pujarem muntanyes i seguirem camins, el que calgui.
I ens farem escoltar i escoltarem
I parlarem i deixarem parlar
I no renunciarem a tenir somnis i lluitarem per ells.
Ens manifestarem pacíficament com en Ghandi. Caminarem en marxes com en Martin Luter King.  Ens plantarem com en Xirinachs. I cantarem i somriurem i ho aconseguirem!
I estimarem aquesta terra per a gaudi nostre i de tots els pobles de la Terra.
Així sigui.

dissabte, 12 de novembre de 2016

La Seu de Terrassa

Sortida cultural. Visita a la Seu de Terrassa i al Convent de Sant Francesc. Una sortida agradable amb la fresca matinal i un dia de sol que augura ja els dies d'hivern. Una organització acurada i un guiatge que ens ha fet descobrir la història d'una de les ciutats importants del nostre país.
Convent Sant Francesc
Terrassa, antiga Egara. Segons els últims descobriments: Ègara. Vocable que definia la ciutat pels visigots. Ègara que en diuen ara els terrassencs, i, com ells, en direm a partir d'aquesta sortida també nosaltres.
Hem iniciat la visita al Convent de Sant Francesc d'Assís que data de 1609 i és degut a les gestions entre la Universitat de la Vila de Terrassa amb el Bisbat de Barcelona. El pagès Pere Riera cedeix uns terrenys de la riera de Vallparadís per a construir-hi el convent. El més destacable són els plafons ceràmics que il·lustren el claustre i reflecteixen la vida de Sant Francesc d'Assís. Plafons interessants per ser dels pocs que es conserven de l'època i també per estar disposats de manera, en podríem dir, poc ortodoxa. Els van anar confeccionant els mateixos monjos que ocupaven el monestir i, val a dir que, en determinats moments i en llenguatge col·loquial, "no tenien el dia", perquè molts d'ells no encaixen pas a la perfecció, cosa que els fa més genuïns. Com si un infant hagués volgut fer un puzzle (que se'n diu avui) i no en tindria pas el vist-i-plau del professor: més aviat hagués aconseguit el " a millorar l'encaix". Tanmateix, crec, que això els dóna un valor que d'altres plafons ceràmics no poden tenir. Els plafons, vint-i-sis en total, foren construïts entre 1671 i 1673 i són atribuïts al mestre escudeller de Barcelona Llorenç Passoles. Són una de les mostres més importants de la ceràmica catalana del segle XVII. Donem la volta al claustre admirant i escoltant les explicacions de la guia, la Nia, que ens fa viure en els temps en que el conjunt era dels més importants de la ciutat. 
Uns segles més endavant, una placa rememora els fets del 1713 i el que significaren per als terrassencs. Fets dels que en som molt conscients aquest 2016 quan n'esperem la resolució positiva!
La Seu d'Ègara
Sortint del convent, ens dirigim cap al conjunt d'esglésies que conformen ara l'antiga Seu d'Ègara: Santa Maria, Sant Miquel i Sant Pere. El lloc ha canviat. Alguns de nosaltres encara recordem com, no fa massa anys, el terreny desnivellat era un lloc arbrat i amb terra i el conjunt d'esglésies que formen aquest petit reducte estava força malmès. La reconstrucció que se n'ha fet permet admirar millor tot el conjunt, encara que s'ha perdut aquella arbreda que en feia un lloc inigualable.
En l'extens conjunt es conserven encara restes romanes ( datades al temps de l'emperador Flavi Vespasià). La major part del complex es deu a l'etapa episcopal d'Ègara del segle VI. Santa Maria en va ser la catedral, Sant Miquel l'església funerària i Sant Pere l'església parroquial ( no ho ha deixat de ser des de fa uns 1500 anys). Amb una barreja d'estils, visigòtic, romànic i gòtic, formen uns dels conjunts més importants de la historia de Catalunya.
Santa Maria
Terrassa és coneguda com a ciutat industrial, específicament tèxtil, tot i que, en som conscients avui gràcies al guiatge de la Nia, té una història més enllà dels teixits. Una història que ens parla de pedres, de creences i fe, d'humanitat; en definitiva, d'evolució del nostre país.
L'església de Santa Maria ens parla d'una època en que Ègara era la catedral d'un bisbat que, tot i efímer,era una part de la nostra història. L'església funerària de Sant Miquel ens parla d'unes creences cristianes sobre la vida i la mort amb la cripta, senzilla i austera però conservada fins als nostres dies.
Sant Miquel
L'església de Sant Miquel ens fa adonar de la vida quotidiana dels feligresos a través dels temps (cal recordar que no n'ha perdut el culte fins ara).  
Sant Pere
Per a ben acabar la visita, fem un tomb per les restes de la piscina baptismal, aquella que va induir a algun error a l'arquitecte Puig i Cadafalc.
Piscina Baptismal
Ha estat una visita molt interessant i la ben acabem amb un bon dinar al Restaurant de la Terrassa del Museu de la Ciència, una altra de les facetes que cal explorar de la ciutat de Terrassa: la industrial i la Modernista.

Cal dir que en tenim per uns quants dies!

divendres, 11 de novembre de 2016

Leonard Cohen - Suzanne



Gràcies per la poesia, gràcies per la música, gràcies pels records de tants anys, gràcies per retornar-nos aquests records, gràcies per les emocions. Persones com tu han fet més bell el món.
Conservem encara la teva veu.

dijous, 27 d’octubre de 2016

CAL JULIÀ, ELS GARRICS, LAVANSA

Cal Julià. Una petita casa a la Vall de Lavansa, comprada i feta amb totes les il·lusions de tenir una casa a la muntanya. No era allò que havíem volgut però ens va agradar el lloc, el paisatge i la companyia. Feia temps que ho desitjàvem. Havíem mirat, sobretot, per Sant Jaume de Frontanyà, però l'economia no ens ho permetia.
La mama la comprava amb la intenció que quan ella faltés jo pogués estar acompanyada pel meu germà que s'estava a Cal Secalló.
Jo la comprava perquè, a punt de jubilar-se ella, pogués passar-hi temporades amb la companyia del seu fill i les seves nétes.
No preveiem que en Jaume és ocell volant. Ella no s'hi va passar temporades llargues fora de si a l'estiu jo marxava de viatge. Fa temps que la família Comas Valls va marxar d'allà, buscant altres racons i no ha calgut que jo anés al costat d'en Jaume; és ell el que ha vingut a Badalona.
Quatre parets i un tros de teulada i moltes ganes. Vem fer la compra el 1990 i el 1993 ens vem veure amb cor de començar a arreglar-la: en Jaume, de paleta, va aixecar teulada i, des de la primavera fins la tardor —a l'hivern l'aigua que es pujava amb una bomba des del riu quedava gelada— anava fent a poc a poc.
De mica en mica va anar agafant forma. La vem acabar de muntar el 1997 i vem fer la terrassa i més tard el mur que volta la casa. De mica en mica vem anar plantant arbres i els lliris blaus de Timoneda i els rosers i els xiprers que tan agradaven a la mama: així, quan jo no hi sigui, et recordaràs sempre de mi. La casa vigilada pels dos lledoners de l'entrada i per algun porc senglar que, de tant en tant, hi deixava el seu rastre. Vem fer-ne la inauguració amb una festa sonada, amb els amics de la UEC, tallant una cinta i plantant un boix grèvol a l'entrada.
Caps de setmana i ponts. Així que plegava el divendres, carregàvem cotxe, i cap allà traginant paquets, que era el descans dels nervis laborals i la quietud que a Badalona ja no es troba. Paràvem a Solsona a comprar menjar i a la benzinera de l'entrada on encara em coneixen de tots aquests anys!
He vist aquella carretera reformar-se fins a Solsona, és clar! l'altra tros encara aguanta el ferm de molts anys trepitjats. Revolts que ja faig a ulls clucs. I he vist el camí cap a Montant asfaltat. Han quedat només uns tres-cents metres de pista que hem adobat alguna vegada els del Secalló, Cal Julià i Perabaixa. Fins i tot recordo que no fa massa temps que està asfaltada la carretera que va a La Seu i que des del 2003 que hi tenim aigua corrent a les cases de la zona. Sempre arreglant coses, les mànegues i l'aigua de regar que m'ha fet tant la guitza!, pintant i envernissant la fusta de la barana de la terrassa que va fer en Bruno.
Han passat els mesos i les estacions: la tardor amb els bolets al bosquet—rovellons, fredolics, llenegues, cames de perdiu i cuagres— i els colors groguencs i marronosos de les fulles caigudes dels arbres; les fulles seques dels lledoners fent una estora a l'entrada de la casa. L'hivern, amb els dies clars de gener, amb el sol que pots prendre al banc de pedra i a la terrassa i, algun any, clapes de neu i els avets de Nadal blancs. L'estiu, amb els dies llargs i calents i les caminades i els banys al riu Bona i les anades als pobles del voltant en festes majors i les jornades dels càtars. 
El mes de febrer amb les violetes que s'escampen i els narcisos ufanosos donant la benvinguda a un sol que comença a escalfar. A començaments d'abril amb l'alegria de la florida dels lliris blaus i al maig amb la farigola i l'argelaga i el lilà. Al juny amb els botons daurats de l'espernallac i a l'agost l'orenga i l'hisop i la sajolida. Desbrossant herbes quan havia plogut tant que no et deixaven ni passar fins la porta d'entrada.
I els dies de pluja i turmenta! T'asseus sota el porxo i sents caure l'aigua i al capvespre veus els llamps que venen des de la zona d'Organyà.
A l'estiu posàvem la dutxa de jardí sota l'ombrel·la i l'hamaca lligada als dos lledoners. I tot l'any cuidant els gats que arribaven: la Makumba, les Negrites, el Cua Curta, el Mariano, el Tigre, la Perla, l'Anàstasia, el Ros, el meu estimat Petit que ja no ha tornat i la que queda encara, la Fineta, i tants i tants d'altres que m'han fet tanta companyia! I el Negre, un ull cluc, que encara marxa rabent, però va agafant confiança.
I les nits estelades d'hivern i les nits lluminoses d'estiu amb la via làctia i el carros i les cançons que cantava jo asseguda al pedrís, amb la Fineta i el Petit al costat, veient la llumeta de Cal Pomer. Amb els avions, sempre cap al nord o cap a l'oest, somnis de terres llunyanes. I la caiguda dels estels per Sant Llorenç, amb un desig fet paraules.
I tantes i tantes caminades, cap amunt sempre, això si!: fins a Cal Soldat, fins a Banyeres i el seu castell en runes passant per la casa del Riu, a Pujals i Ca l'Amador i Cal Joan, Cal Serra i Coll Bataller; fins la Torreta del Cadí i de Josa a Cerneres i al Collell; d'Adraén fins l'ermita de Sant Salvador; Tuixent i Coll de Mola i la Serra del Verd; Ossera i Cal Casal i Coll d'Ares; de Fórnols a l'ermita de Sant Jaume de Montargull; cap a Sisquer; fins a Colldarnat i el Puig de les Serraïnes i Torà de Tost i Montant;  de Cornellana a Coll de Jovell i al Coll de la Bacarella; de Sorribes a les Masies d'Ossera i la Font de Trencapeus i Coll Sobirà; Sant Pere i Padrinàs fins el Paller i el Grau; cap a l'Arp, la Tossa Pelada i Port del Comte, la font de Casalí i Sangonelles i el Refugi de la neboda. Cap als quatre punts cardinals partint de la casa. I allà, no gaire lluny, sempre present el Pedraforca.
El riu Bona i el riu Lavansa allà on anàvem amb la mama quan ja no podia caminar gaire i ens asseiem a la riba, jo fent fotos i ella encreuats.
Menció especial mereix l'ermita romànica de Sant Julià dels Garrics. Un passeig des de casa, travessant el riu Bona i descansant al pont romànic que hi ha abans d'arribar. Els retaules gòtics restaurats per tots els veïns, la recuperació dels Aplecs, primer al setembre i ara el primer dissabte de juliol, que signifiquen la trobada social de la gent de la contrada, amb la Missa dita per Mn. Ramon Anglerill (el Mossèn Tronxo del Ballarín) i el dinar popular a Cal Cussarell.
La trobada amb la gent dels pobles: el Cisco i la Conxita del Molí, el Mariano, la Milagros i l'Enric al Perabaixa, la família de Cal Cussarell, la Lola de Padrinàs, la Núria, l'Eulàlia i la Suzette d'Ossera, la Lourdes de Tuixent i la Lina del Museu i l'Ito que m'ha anat arreglant el que calia de la casa. I Mossèn Ramon.
I les cases que es veuen: Cal Quintona, Cal Muntada, el Quelo, Cal Baró, Ca l'Estevet, Cal Pomer.
Aquests últims anys, sense en Jaume i les nebodes, sense la mama. Amb la companyia dels gats que anaven venint i, a l'agost, els de Perabaixa. L'Enric, el pastor, també va marxar a La Seu. S'ha refet el Cobert del Solà; les runes de Cal Carló aguanten encara, una mica més cobertes d'heura i de boix. Escadusserament han vingut els nous amos de Cal Secalló. I el jeep del noi del Cussarell, el Xavi, presència afable i agraïda, passant per davant de casa.
Tants records, que em fa mitja basarda deixar-la. Uns 26 anys d'una vida que he gaudit de la muntanya, de la senzillesa del paisatge, del compartir amb la natura, del saber que m'esperava una casa, petit refugi dels dies atrafegats!
Ara, és hora de marxa. Ha arribat la tardor i encara hem pogut anar a buscar pinetells i rovellons, fredolics i llenegues amb en Jaume. Els lledoners van desfullant les branques i tot es prepara pel descans anyal. La Fineta busca ja l'escalfor de la casa i ens fem les últimes moixaines.
Desitjo a la nova família que la gaudeixi tant com nosaltres, que puguin veure passar els dies tranquils i serens, meravellar-se amb les estacions de l'any i amb les nits estelades, si poden, que cuidin els gats i que, si en marxen algun dia llunyà, tinguin sempre un record per aquesta casa.
Gràcies per tot, CAL JULIÀ i LA VALL DE LA VANSA