dimarts, 17 d’octubre de 2017

dimecres, 11 d’octubre de 2017

El meu germà

Avui el meu germà fa anys! Ahir els va fer, també, la meva reneboda. 10 i 11 d'octubre. Llàstima!, per poc no fem una tercera celebració de país. Ja n'he parlat, de vegades, del meu germà. Va néixer a Badalona, a la mateixa clínica que jo, avui ja desapareguda. Vam créixer junts. 
De petit, jo me'n feia càrrec quan la mare era a treballar o arribava tard o havia de sortir a comprar o anava a la perruqueria...
Passàvem el temps jugant com totes les criatures. A cao-boys, que en dèiem llavors; crec recordar que ell era el cao i jo l'indi. Jugàvem a pilota al pati de rajoles blanques i vermelles del carrer Anton Romeu (sí, el de l'Òptica) i ens barallàvem com qualsevol parella de germans. De vegades, jo jugava sola, no amb nines, no, jugava a fer històries i parlava sola al pati fent tots els papers de l'auca que m'inventava. Recordo que, quan me n'adonava, ell i la mama estaven rient de mi darrere els vidres. També reien de les meves capacitats visuals i auditives! Jo no sentia bé (ara encara menys!) ni veia cap creu dalt d'una muntanya (ara també em costa!). Ell s'aprenia les lliçons de l'escola només d'estar a classe i escoltar i podia tocar qualsevol peça de piano d'oïda; jo havia d'estudiar hores i hores i em feia ràbia.
En Jaume, va decidir marxar a fer vida de pagès i ha viscut a diferents llocs de la geografia catalana: Avinyó, el Solsonès, Lavansa, el Priorat. Ha treballat en una editorial, ha fet de paleta i de guardabosc, ha estat al lloguer d'esquís d'una estació d'esquí de fons, ha anat molts anys de veremes, i a la cirera i al préssec; ha tingut sempre un hort que ha estat la seva vida. Ha tingut fins i tot oliveres! Jo no m'he mogut de lloc. Això sí, hem anat junts a buscar bolets i li he cuidat l'hort moltes vegades quan ell era fora. S'ha casat i ha tingut filles i néts; com molta gent, ara, està divorciat. Jo sempre he conservat la solteria. Ni millor ni pitjor. Tan sols diferents, per camins diversos. Ara ja estem tots dos a la mateixa casa de Badalona.
La mama se l'estimava molt a en Jaume; i en patia. L'anàvem a visitar sovint, a veure què necessitava. Però ell ha tirat endavant amb el que li agradava.
Penso que és una bona persona, amb les seves coses, és clar! I continuem tenint cura un de l'altre. Ara s'encarrega del pati, que això de les plantes i la terra sempre li ha tirat i fins i tot fa allò que no m'agrada a mi: cuinar!
Crec que hi està una mica bé a Badalona encara que, segur, li agradaria més ser a muntanya on els horitzons són més amples i saps quan surt el sol i quan es pon. I veus com passen les estacions, i pots admirar les nits de lluna i les nits estelades. I pots abrigar-te a l'hivern i sortir a prendre el sol a l'estiu, sota un arbre. Li ha agradat el camp i els animals, ha tingut gossos i gats i ovelles.
Avui, doncs, moltes felicitats Jaume, per molts anys! o al menys per uns quants més encara, encara que no desitgis arribar als vuitanta.
Cuida't germanet!

dissabte, 30 de setembre de 2017

3 000 músics i cantaires pel REFERÈNDUM 28 09 2017


Cançons per a un país

La Santa Espina

L'Estaca


El Cant de la Senyera


Els Segadors


BONA JORNADA de l'1 d'OCTUBRE del 2017


divendres, 29 de setembre de 2017

Gallifa

Mentre la tardor comença a treure el nas i la natura es vesteix ja amb colors grocs, vermells i ataronjats, nosaltres hem resseguit, be, més aviat ens hem encimbellat, pels cingles de Gallifa.
Gallifa és un petit poble de la comarca del Vallès Occidental que té l'honor de ser l'únic poble, que jo sàpiga, amb un Santuari dedicat a la Mare de Déu de l'Ecologia, obra de Mossèn Dalmau, capellà del terme i persona incombustible i lluitadora per les llibertats del país. Tots el recordareu amb la vestimenta de la camisa catalana que no es treia de sobre.
També el recordareu com un dels capellans que, juntament amb en Xirinachs i amb en Ballarín, han format part d'aquesta nissaga d'homes d'església que han estat sempre un suport per a la gent més necessitada i per a un país que volem un poc més nostre. Mai més ben triat, doncs, l'objectiu de la nostra sortida en aquests dies de finals de setembre tot esperant l'inici del primer d'octubre.
El camí surt de la població i s'enfila cap als cingles que la protegeixen. El sotabosc està exuberant i la humitat se'ns cala a les samarretes i als ossos. Veiem, ja, galzeran amb la seva boleta roja i mates de boix grèvol, signe, doncs, d'un país humit; ja no és temps de gaires flors, però comencen a treure el cap els bolets, els dolents, com diem nosaltres, que sempre són més vistosos i n'hi ha més, tot i que, també, hem trepitjant algunes pebrasses. Hem seguit el rastre del porc senglar que ha passat per aquí abans que nosaltres; hem tastat les cireres d'arboç, vermelles i madures, penjades a l'arbre i fent una catifa al terra.
Amb tot aquest devessall d'elements, la pujada se'ns ha fet més planera i hem arribat a Sant Sadurní de Gallifa, situat dalt del cingle (951m d'altitud). Una ermita romànica al cim de la Mola i a l'extrem del Serrat Punxegut. L'espadat cau en picat; des del Mirador de la Guineu, i vigilant on posàvem els peus, hem admirat bona part de la nostra geografia: Sant Feliu de Codines a sota; la zona de Centelles endevinant el seu castell; el Moianès; la Mola de Sant Llorenç i el Montcau; i totes les masies que conformen el nucli essencial d'aquest país, voltades de bosc, amb alguna  piscina, molt ben conservades, cosa que ens ha fet desitjar fer-hi una estada tardoral tranquil·la i serena ara que ve el temps dels bolets. 
Avui hem sabut que la tradició manava de tocar la campana de l'ermita quan s'hi arribava, tot enfilant-se a la teulada. Possiblement, aquesta tradició ha desaparegut en fer-se la restauració de l'edifici; si més no, no hem sabut pas per on pujar-hi!
Després de reposar en una esplanada sota les alzines, hem baixat seguint la dreta canal entremig de la cinglera. La nostra perícia de bons caminadors, tots en forma, ha fet que el descens fos un èxit: saltant escalons que ens han tingut preocupades a les persones amb les cames més baixes, sortejant pedres, matolls, arrels per terra i branques que anaven a petar al cap dels més alts, realment n'hi ha hagut per a tothom, però hem arribat sans i estalvis i amb la moral ben alta. 
S'hi aneu, no deixeu d'acostar-vos a l'església romànica de Sant Pere i Sant Feliu, la parròquia del poble que, juntament amb l'església de Santa Maria, la de la Mare de Déu de l'Ecologia i la de Sant Sadurní, conformen un conjunt digne de ser visitat.
Després d'aquesta jornada tan satisfactòria, estem tots preparats i a punt per a entomar els esdeveniments d'aquesta i les properes setmanes!

dissabte, 23 de setembre de 2017

No volen que votis, saps perquè?


No, no volen que votem. No s'entén gaire, perquè el primer requisit de qualsevol democràcia és, precisament, que la gent es pugui manifestar amb el vot. És la lliure expressió, la manifestació dels pensaments i de les idees per diferents que siguin, és la norma de convivència primordial, és la primera llei per sobre de totes les altres. Qui nega això, qui intenta obstaculitzar que la gent es pugui expressar, que es pugui dir SI o NO davant una consulta, qui envia jutges i policies per a bloquejar aquest dret civil, diu molt poc de la seva creença en la democràcia.
Per què tanta por a que la gent digui el que vol?
Per què continuar utilitzant els mètodes de la por, manipulant les informacions o fent que no arribin a una part de la població? Per què la construcció d'un relat que saben que és fals? Per què presentar al que no pensa com tu com a dimoni, com a extraterrestre, insultant i negant-li la dignitat?
Aquests dies he mirat diaris i he seguit tertúlies televisives i et sorprèn com es pot donar una imatge tan fora de la realitat. Als carrers de Barcelona i de les altres poblacions de Catalunya no s'ha vist, pràcticament, cap aldarull; un milió de persones van sortir al carrer l'11 de setembre i continuen fent concentracions diàries per defensar el dret legítim i ningú, ningú, fa cap acte de violència. Per què es presenta als mitjans de l'Estat com si haguéssim tornat al començaments del segle XX amb els pistolers campant lliurament pels carrers?
No, no ho poden entendre. Jo crec que no ho poden entendre. La societat catalana és una societat madura, amb un esperit crític i amb un model de convivència exemplar. La societat catalana s'ha organitzat en associacions i partits de diferents tendències i tothom hi troba el seu lloc. La societat catalana és inclusiva. Està acostumada al pas de gent de tota mena que conflueix en el seu territori; no es fa fora ningú i s'ha acollit a tothom. No serà que el que no se sent integrat, que n'hi ha, és que no s'ha volgut integrar?
El que estem fent entre tots, la defensa dels drets de tothom, ha sorgit de la gent del carrer, de gent de totes edats i condicions, sense líders, sense cap partit que abanderi, sense que ningú t'imposi el seu criteri unipersonal i això és el que tampoc entenen.
Dificultats, doncs, de comprensió? Sí, dificultats de comprensió per una part de la població que ho veu des de lluny amb els mitjans que no contrasten res; per suposat, també per interessos molt marcats d'una altra part de població, la dominant, que té por, sí, ells tenen por, de perdre els seus privilegis.
Nosaltres volem, en primer lloc, poder dir com encarar el nostre futur. I, segons el resultat, autogestionar-nos de comú acord i per igual amb tots els pobles d'aquesta terra: des d'Espanya fins als confins. Si hi té dret Espanya, per què no hi té dret Catalunya?

dijous, 21 de setembre de 2017

Constructors de Pau


Avui, coincidint amb , fem públic el Constructors de Pau 2017: ! Enhorabona!

Moltes felicitats, Arcadi!
Fa temps que no ens veiem però segueixo els teus passos a partir d'aquestes bones notícies i de la teva germana.
Recordo encara quan em vas venir a veure a la comissaria de Badalona a rel de la detenció de la Marxa de la Llibertat; crec que llavors vas parlar amb la meva mare. Sempre et va fer gràcia això de Comas Fornaguera!
També recordo els anys de Pax Christi, fent ruta per diferents països i organitzant la ruta a Andalusia. Primer hi vam anar "in situ" a conèixer la gent d'allà interessada en el projecte, conduint (jo!) una DKW que no volia fer entrar la marxa enrere; igual era una premonició! Tu, el Carmel i jo ens vam quedar a Ronda per tirar endavant les qüestions més administratives. Trobades internacionals a Anvers, sortides, molta feina, amistat i moltes ganes de canviar les coses. Vam continuar treballant allà al carrer Bruc, al Casal de la Pau i després ens vam anar allunyant però sempre pels mateixos camins. Quan et vaig demanar col·laboració en una xerrada pels EAP vas venir de seguida! I sempre ens ha fet il·lusió retrobar-nos!
Ets incansable!
Ara t'han donat un premi. Segur que això t'anima però no has viscut pas per als premis. Has viscut i treballat per la justícia social, per la pau i per la llibertat i te'n dono les gràcies!
Que el premi ens serveixi a tots nosaltres per a ser també incansables. I tu, fes una mica de cas i descansa de tant en tant; només una mica,eh!

dissabte, 16 de setembre de 2017

Suport alcaldes i alcaldesses

Plaça Sant Jaume. 16 de setembre del 2017.
Per part de totes i tots els que ocupàvem pacíficament la plaça: gràcies! Era la salutació que se sentia en boca de tothom quan passava la nostra alcaldessa o el nostre alcalde amb la vara que li va otorgar el poble i els ciutadans en les darreres eleccions. Elegits per a gestionar, per a administrar i, també, per a representar als ciutadans i vilatans en els seus desitjos i demandes i més, quan aquestes s'ajusten a la democràcia i als drets dels pobles: individuals i col·lectius.
Hi havia molta emoció a la plaça. Hi havia molta il·lusió, molta esperança i molta alegria. Hi havia una comunió entre els de fora i els de dins de l'Ajuntament de Barcelona. Hi havia el desig comú de defensar les llibertats de tots, hi havia el compartir l'objectiu final de saber-nos poble. Hi havia unió.
No s'hi cabia, a la plaça. Fèiem un passadís per on caminaven els regidors de molts pobles de Catalunya i els membres del govern. Seguíem els parlaments des d'una pantalla gran.
Cantàvem. Sí, cantàvem. Perquè és cantant i somrient que es guanyen les batalles. Cantàvem com ho vam fer als anys seixanta i als anys setanta i com pensàvem que no hauríem haver de tornar a cantar; però hem desempolvorat cançons emblemàtiques com el "Vull ser lliure" i el "Tots junts vencerem"; hem repetit fins a l'esgotament "l'Estaca" d'en Llach i el "Cantarem la Vida" de Raimon i hem repetit el "Guanyarem la Llibertat" i el "Va pensiero" adaptada al català.
I ens hem sentit més forts, més valents i més esperançats.
Ha valgut la pena viure-ho. 
Hem demanat poder votar com qualsevol país normal perquè creiem en la llibertat d'expressió, d'opinió, en defensa dels nostres drets i dels drets que tenen tots els ciutadans arreu de l'Estat.
I hem escoltat els parlaments abrandats de molts alcaldes i alcaldesses que, amb la vara a la mà, saludaven a tothom.  I hem sentit el President i el Vise-President d'una Catalunya que volem Estat. I hem somrigut i hem confiat.
I hem sabut que tornarem a la plaça tantes vegades com faci falta, en aquesta o en cada plaça de cada poble, sigui gran o sigui petit, perquè ens sentim poble i SOM!