dilluns, 10 de maig de 2021

El dimoni moníssim de 150 anys

Aquest any, sí! Aquest any puc gaudir d'aquest mar i aquesta platja de Badalona, dels nens i nenes, de les bicicletes i dels badocs!

I en tinc uns quants, ja, d'anys, jo! Des d'aquell dia que els germans Bosch es van empescar que podia estar en una ampolla d'anís: mono entre els monos; moníssim durant 150 anys! Acompanyant a la gent de Badalona.

I en fa un, d'any, que estic enfilat sobre aquesta ampolla esperant el moment de sortir, esperant que s'acabin els confinaments i les restriccions d'horaris, delint-me per veure gent al meu voltant, amb ganes de ser admirat i fotografiat i de poder jugar amb el meu avió fent-lo passar entremig dels núvols. Sort n'he tingut de l'avió que m'ha entretingut durant tot aquest temps, però, als avions també els agrada tenir el cel blau al voltant i l'aire lliure. Em diuen que m'assemblo una mica a un goril·la anomenat King-Kong que havia estat enfilat dalt una torre d'una ciutat enllà del mar; també jugava amb un avió. Però jo crec que estic millor enfilat a l'ampolla! Algun xarrupet he fet, no us penseu! Trobo que aquest anís és genial i si barrejo una mica de menta i llimona, encara millor! L'aigua de Badalona no té rival!

Aquí sota tinc molts dimoniets que em fan companyia, encara que ells no han begut, que no és gaire bo això de beure…, però..., com que jo ja estava tan avorrit d'esperar... m'he dedicat al mam!

Aquesta vegada em porten molts dibuixos. Fins i tot aquest matí han vingut uns germans expressament de Sant Llorenç de Morunys que es veu que és un petit poble a prop del Cadí, amb moltes muntanyes i m'han portat un dibuix i després s'han banyat al mar; ui, amb la freda que deu estar l'aigua!, però són valents, que estan acostumats al fred! M'ha agradat molt que em portessin aquests dibuixos i que vinguessin de tan lluny! Oh, i es veu que allà no en tenen d'anís, però tenen altres coses molt bones i unes muntanyes nevades a prop per esquiar i no per nedar!

I tornant a aquesta ciutat marinera... Penso que hi estic bé jo aquí. I no caic de l'ampolla, no! De vegades, trontollo una mica quan passen els trens que fan soroll, però jo els saludo i els ensenyo el meu avió. Tinc al voltant uns quants gratacels, que no sé ben bé d'on els han tret, perquè, penso, que aquesta ciutat no s'assembla gaire a Nova York, però, mira, fan bonic. Darrere meu hi ha l'aigua, molta, molta aigua i les ones, quan peten a la platja, també fan soroll. Jo, que voleu que us digui, prefereixo l'anís a l'aigua i més a aquesta aigua que m'han dit que és salada! En canvi, l'anís té un gustet...! Ara, això sí, ha de ser Anís del Mono! No en prenguéssiu pas cap altre! Aquí a la vora hi ha la fàbrica i també hi ha un mono assegut en un pedrís que beu anís com jo, però aquell mono, una mica més vell, no té cap avió i no té els colors que jo tinc. És de ferro, encarcarat que no es pot moure. No sé si s'avorreix tot el dia assegut. Un dia d'aquests, o potser una nit, ara que es podrà sortir a les nits, potser... que m'hi acosti i li faci una visita, posant-me una mascareta, no patiu, que jo no agafaré cap malaltia. Oh, i ara que ja es podran fer sopars, potser... que féssim un sopar tots dos, aquí a la platja, escoltant el mar; li deixaria una miqueta l'avió i l'ajudaria a enfilar-se a l'ampolla per a que s'ho passi una mica bé i vegi la gent i els trens que passen rabent des d'aquí dalt.

No sé si hi estaré gaire, aquí. M'han dit que potser em traslladen en secret per fer una cremada, o és un cremat?; deu ser un cremat, amb anís, és clar! No crec que després de tant de temps d'esperar em vulguin fondre amb foc a mi. Sí, sí, serà un cremat: rom i anís i sardines i sardanes i castells que s'alcin tant com jo sobre l'ampolla. No em guanyaran, no! Que jo m'enfilo més de pressa! Quatre gambades i ja soc dalt! Que he tingut tot un any per practicar i els pobres castellers no ho han pogut fer.

Bé, nois i noies, jovent i canalla, gent gran i gent de bé, continueu amb l'anís i no tasteu pas l'aigua: creieu-me! 

Per 150 anys més! Salut! (Em sembla que m'han pujat una mica al cap els efluvis d'aquesta ampolla, he, he!)

Tant se val, agafaré una forquilla d'un restaurant d'aquests que ara faran sopars i rascaré l'ampolla, cantaré havaneres amb la música que en surti i diré a aquells nens de Sant Llorenç, tan simpàtics, que m'acompanyin amb el piano del carrer d'en Prim! Tararí-tararà, tararí, xim-pa. ximpa, xim-pa, pa, pa!! "Badalona té una Rambla..." Música i focs, endavant! Badalonins i badalonines, i gent de fora: tot anirà molt bé! (ai, Déu meu, sí que puja l'anís al cap).  Adéu-siau i fins l'any que ve!

dimarts, 4 de maig de 2021

Orella d'Ós (Ramonda myconi)

 Sobre l'herbatge



L’herba aloca, mendastra,
reig i folla, camarroja de rel,
estafisàgria tília, paparrosa
acònita i tora, niella de rec
o bé epilobi,
matapuça botja, saragatona,
guardes-el-fred com a consolda!
L’herba que camina amb els cent nusos
 i sota el resplendor de la nit
                            dorm serverola, és llengua de passerell,
orella d’ós, és l’aristolaqui pensament
del camp,
l’herbària vera.

 

 

MARIA FULLANA
Paisatge emergent. 
Trenta poetes catalanes del segle XX, 1999

 

dissabte, 1 de maig de 2021

Muguet (Convallaria majalis)

 Porta de maig



"Verda la porta de maig, com els brots que mou el vent i com l’aire que prendria el barret de la noia si no hi clavés una agulla de maragda. Maig de perfum de muguet, alhora planta de sort i de verí, mortal i delicada ‘convallaria majalis’, el lliri de la vall, que escrivia Balzac

Noia de primavera que surt per la porta de les roses, les falcies i les orenetes acostaran el seu vol per mirar-se als seus els ulls mareperla, reflex del núvols flonjos. Seda groga a la cintura, com la que vestia Carlota a Weimar, tan lúcida i inspiradora d’amors suïcides. Thomas Mann, Goethe, Weimar, Werther... Aquells aires verds sota el ginkgo fet portar del Japó pel poeta, qui sap si arribaran a la noia que es disposa a sortir. Potser no sap ni qui és Carlota. Llàstima, perquè s’hi assembla. Ella deu ser francesa i porta un ram de muguet al pit, perquè li doni sort en la seva minúscula bellesa".

 Bloc d'Olga Xirinacs, 2/05/2010

dimecres, 28 d’abril de 2021

Montserrat, uns dies amb la moreneta

Crec que ja he estat a Montserrat amb tota mena de climatologia possible: amb sol, amb calor, amb cels blaus i lluents, amb núvols, amb pluja i amb neu; amb boira, aquesta boira que, de vegades, es queda enganxada a les muntanyes o que corre per les seves escletxes jugant amb les formes serrades, que transforma el paisatge i que li dona un esperit fantasmagòric on ressalten els troncs dels arbres talment braços que vulguin deslliurar-se'n; o la boira ploranera que va gotejant de les fulles del marfull i les alzines; o, tant compacte que no arribes a veure més enllà del nas.

I aquests darrers dies han estat canviants, entre núvols pluja fina i boira; i alguna escadussera llenca de sol.

Així i tot, es gaudeix sempre, Montserrat! El repòs i la calma quan tanquen les botigues i els visitants en marxen i quedem tan sols els allotjats per uns dies. Molta gent em comenta què hi faig a Montserrat, si ja m'ho conec tant, què hi ha per fer, no t'avorreixes? A Montserrat, com a tot arreu, sempre hi ha racons per descobrir, sempre hi ha caminades o passejos per fer. Respirar la natura en cada estació de l'any. Llegir i badar o, simplement, no "fer" res. I trobar-te com a casa.

També molta gent hi troba una explicació religiosa: Ets molt catòlica, oi?

Per mi, Montserrat depassa i agrupa diferents aspectes i crec que no cal ser catòlica o creient d'una determinada religió per fer les coses. Montserrat és natura, és religiositat, és espiritualitat, que potser és diferent de religió; és cultura i és història d'un país; és simbolisme i reivindicació i lluita per la terra i per una determinada manera de ser,  una manera catalana de ser al món; és recolliment i meditació, d'aquella que convida a trobar-te a tu mateixa, o si més no, a intentar-ho. Naturalment que hi ha molts més llocs on poder viure i reviure i m'agrada tenir curiositat per descobrir-ne i conèixer-ne de nous, però, també agrada retornar als llocs coneguts i viscuts i fer-los teus revivint moments, llocs i situacions que et serveixen de referència temporal i espacial.

Tampoc hi vaig tant a Montserrat; això sí, hi vaig cada any. I m'hi trobo bé i amb això possiblement ja n'hi hauria prou. I aquest final d'abril hi he tornat aprofitant la celebració de la seva festa grossa. No he pogut caminar gaire pel temps, però he passejat i llegit i he jugat amb la boira i... fins i tot he treballat!

I quan en marxo sempre penso que m'hi quedaria algun dia més; me n'acomiado dient-me a mi i a les muntanyes i a la moreneta que tornaré. Això fa de bo de ser als llocs, pensar sempre amb un retorn, amb una possibilitat més, per repetir i per avançar, per no quedar-se estàtica i per omplir els dies amb allò que et fa feliç.

divendres, 23 d’abril de 2021

Explica'm un conte!

 —Tieta! M’expliques un conte? Si no, no puc dormir!

—Ai, reina! No en sé pas de contes, jo! Apa, dorm! Demà quan vingui la mare ja ho farà.

—Què no te n’explicaven, de petita?

—Doncs, si vols que et digui la veritat..., ho devien fer, però... ara que hi penso, no ho recordo pas!

—Au, va! Em vols enredar perquè no en tens ganes. Els grans sempre us escapeu dient que no recordeu res. Doncs, no podré dormir, no dormiré!

—El cas és que bé en sé de contes. I qui me’ls devia explicar? (Cavil·la la tieta mirant estorada cap a la finestra, com si parlés per ella).

—La teva mama! Tu tenies mama, oi?

—Sí, sí, és clar, tenia mama, jo! Però no recordo que m’expliqués cap conte. Treballava molt la meva mama i anava sempre cansada a les nits. Oh! I no et pensis que no ens cuidava molt al teu pare i a mi: ens portava d’excursió i anàvem a Barcelona a comprar i quan estàvem cansats berenàvem en un bar que hi havia al carrer Santa Anna, que feien uns entrepans molt bons, i... Eren uns altres temps —comenta reflexiva—. Recordo que a l’escola ens feien estudiar les taules de multiplicar de memòria, amb aquella cantarella... I jo pensava: «No sento ningú a les botigues que parli així quan suma el que li dec de la compra». Llavors...

—Tieta!, para! Això no és un conte! Jo vull aquell de la nena que anava a un ball i perdia la sabata i les germanes no la volien i el príncep li feia un petó i la despertava i es casava amb ella!

—Estàs segura que tot això és el mateix conte? Um...? Deixa’m recordar.

—No, si no dormiré fins que no me l’expliquis. Mira, em destapo i tot!

—A veure... Era una vegada, una noia molt bonica —totes són boniques als contes, oi?— que vivia amb la seva àvia en una casa del camp i...

—Apa! Aquest és el de la caputxeta i el llop! Aquest no el vull! Vull el de la princesa i el petó del príncep!

—Ja en recordo un! Doncs era una vegada un drac que tenia atemorit a tot un poble i es menjava les princeses...

—Ostres, tieta! Aquest és el de Sant Jordi i ens l’expliquen cada any a l’escola! És avorrit, ja no n’hi ha de dracs!

—Quedaries parada de quants dracs hi ha, encara! Ja veus, quan poses les notícies a la tele..., saps?... aquells homes que s’ho queden tot i no donen res a ningú... doncs, són com uns dracs que fan mal... Hem de ser bons i portar-nos bé amb tothom... i... ah, sí! I perdonar...

—Tieta!

—Mira, jo no en sé d’explicar contes. A dormir, que ja és tard! Vindrà ta mare i encara estarem igual.

—Doncs, que vingui, ella en sap més que tu!

—He! Ara recordo. Aquest conte de la noia que feia de serventa de la seva mare i se li apareixia una fada que li donava una carrossa... La mare, una vegada, ens va portar al Palau de la Música i hi feien aquest conte a l’escenari. Recordo que vam seure al primer pis i ho vèiem molt bé perquè ningú ens tapava. Era... el cicle de Cavall Fort...

—Buf! Tieta! Que pesats sou els grans! Sempre explicant històries d’abans! Me l’expliques o no el conte que t’he demanat! Va! Si vols, t’ajudo! Jo me’l sé!

—Doncs, si el saps, per què vols que te l’expliqui?

—Perquè m’agrada que m’expliquin coses que sé! I la mare vindrà tard, que treballa molt. I quan vingui entrarà a l’habitació i em farà aquell petó que fa i m’agafarà de la mà i em mirarà una estona mentre jo acluco els ulls i faig veure que dormo.

—Nena, petita! Jo també et faig un petó. Esperarem totes dues a ta mare! I li cauen unes llàgrimes. I es mira la neboda amb tendresa tot recordant els seus temps i... els seus somnis.



BONA DIADA DE SANT JORDI!   

dijous, 22 d’abril de 2021

Fonts de la Conreria

Una anada més a la Serralada de Marina per acabar, sembla ser, de moment, la comarcalització. Aquest matí ha fet una temperatura ideal per pujar; d'aquí a uns dies, si pugen ja gaire les temperatures, serà més pesat. Esperem que sigui realitat que a partir d'ara ens puguem moure entre comarques i, inclús,  anar més enllà de les vegueries.

Hem fet un recorregut per diverses fonts a cavall entre els municipis de Badalona, Tiana i Sant Fost de Campsentelles. Algunes ben conservades i d'altres en un estat penós.

Des del poliesportiu de Tiana on ens deixa el B29, seguim el corriol que comença a la Font de l'Alba, amb la seva zona de pic-nic, i tirem amunt fins el restaurant del Cau tot passant pel cementiri i monòlit que recorda les víctimes de la pesta del 1870. Pel camí ens adonem que ja comencen a florir les estepes: l'estepa blanca i l'estepa negra, amb les seves flors rosades i blanques que, a contrallum, semblen de paper de seda.

Arribats al Cau, cal travessar amb molt de compte la carretera que va de Badalona a Mollet i passar per davant de l'antic seminari —on molts nois de Badalona hi havien estat internats per estudiar— i actualment Alberg de la Fundació Pere Tarrés. Abans pista polsosa i ara ben asfaltada, ampla i fàcil de caminar. Al cap de poc, a mà dreta, unes escales mig desgastades ens baixen fins a la Font de les Monges. Quin greu! Quina pena! No deixo de recordar els temps d'infància quan molta gent pujava a passar el diumenge aquí dalt. La font ja no raja, és a dir, no té ni broc; l'antic berenador on servien begudes està quasi totalment derruït i les herbes i maleses ocupen tot l'espai que havia estat una esplanada on seure i on jugar a corda i a pilota. Els tips de pujar-hi que ens havíem fet quan érem petits! A pilota, a córrer, a empaitar, a fet i amagar i a "indius i cowbois"!; menjant pa amb xocolata o dinant una ensaladilla russa després d'haver parat les estovalles de quadrets vermells. M'ha fet molta tristesa. Jo diria que, no fa gaire temps que hi vaig venir, acabada de jubilar, deu fer uns cinc o sis anys i crec que encara quedava alguna cosa més dempeus; si més no, l'esplanada encara era present, però avui està ja ocupada per esbarzers, lianes, matolls i heures. Quasi que ni rastre del pedrís que hi havia per seure.

Amb el cor una mica encongit, he continuat l'antiga pista que travessa la urbanització de la Conreria, amb moltes més cases que abans, fins la Font dels Castanyers. M'han saludat quantitat de gossos de les cases tancades i m'ha vingut a rebre el gos del restaurant dels Castanyers. Aquí sí que el paratge es conserva: la font i el restaurant que encara funciona "i que duri!", m'ha comentat el noi que regava els arbres i anava controlant el gos llop.

Continuem baixant fins a les primeres cases de la urbanització Mas Llombard i ens desviem per un corriol cap a l'esquerra. La vegetació és més humida, les pedres una mica molles, les arrels dels arbres agafades a terra ens fan saltironar pel camí en descens, fins que arribem a la Font de la Canaleta. L'aigua brolla d'una canal i forma un rierol entre fang, heures, ortigues florint i esparregueres ufanoses. Un lloc tranquil per reposar una mica.

Desfem el camí i ens situem a punt on l'hem començat, travessem un camí més ample i ens enfilem, entre bardisses i garrics, per un caminoi poc fressat. Cal anar seguint sempre amunt tenint una tanca de filferro a la nostra dreta. Dalt, un munt de pedres voltades de bruc blanc d'hivern ens diuen que som al Turó de Penjabocs . Força embardissat, però així i tot, podem contemplar el Vallès, amb Sant Fost al dessota i al davant la Serra de Sant Llorenç del Munt. Si doneu una mica de volta, veureu que encara queda alguna resta del poblat ibèric o romà de Penjabocs, no se sap gaire segur. Llàstima que estigui una mica perdut, les pedres ja per terra; només un cert habitacle ens dóna pistes del lloc.

Tornem a baixar i seguim un tros per les cases i carrers de la urbanització. Fins a arribar a la Font d'en Beter: una il·lusió i una decepció. El lloc arreglat, la font restaurada, els arbres són fora i el seu espai l'ocupa una urbanització. Havia estat un lloc una mica feréstec on s'hi anava a berenar o a dinar al restaurant de Can Beter. Guardo les fotos de l'any 1961, quan els companys de  l'empresa on treballava la meva mare, Ca l'Isamat, li va fer un comiat perquè va canviar de feina. El 1961! Doncs, en fa 60! Jo tenia llavors 7 anys i estava una mica gelosa i enfadada perquè li van fer un ram i li van oferir amb tota la cerimònia i a mi..., res! Sempre n'he sigut de gelosa del que tenen els altres i tinc fotos al llarg de la meva vida, ben enfadada!

Al davant es veu el restaurant de Can Llombart i per sobre el bosc que es va cremar —en fa uns quants d'anys, també—. Bé, de fet, no es veu el bosc, es veu la urbanització que es va crear després d'aquella feta. M'he fet fotos d'ara, del 2021, i espero que d'aquí a uns 60 anys algú les pugui veure, però, segurament, no li diran res, ni del 1961 ni del 2021.

Tornem una mica enrere i seguim per les darreres cases de la urbanització. Abans de deixar-la del tot, un erm fangós a mà dreta ens porta a la Font del Rossinyol. Estaria bé que els veïns la poguessin netejar millor i fessin un camí més transitable per arribar-hi sense necessitat de posar les botes al fang o fent equilibri sobre les poques pedres on ens podem apuntalar. L'aigua hi brolla amb força i això crea aquesta humitat del terreny, però també s'hi podria posar alguna passera.

Quan s'acaba l'asfaltatge comença un corriol molt perdedor. El camí transcorre entre esbarzers, troncs caiguts i una estora de fulles seques que fan que el perdis sovint si no es té compte. Sort que vaig seguint l'itinerari marcat per un bon excursionista de Badalona, J. de Tera, que es coneix la zona com el palmell de la mà i ha deixat gravats els recorreguts al wikiloc: moltes gràcies per la feina i les explicacions! Acabem trobant la Font de l'Hort dels Monjos que surt de dins d'una mina, El terreny fangós i embardissat amb els troncs dels esbarzers que sembla que em vulguin robar la motxilla. Els arbres estrenen el seu vestit verd més clar i encara queda algun arbre de flors rosades. El gros micaquer del davant de la font estrena fulles noves.

Pugem una zona una mica pel dret per esquivar uns revolts i sortim a l'esplanada on hi ha uns antics forns de calç; som ja a la urbanització de la Conreria per la part de baix. Continuem pujant un tros podat, però recte i arribem a la carretera una mica per sota del Cau. Travessem per davant del restaurant, encetem el camí aixaragallat que passa pel costat del revolt de la paella i anem davallant fins a trobar-nos altra vegada a la Font de l'Alba. Un tros més endavant, seiem al banc de la parada del B29 que ens retornarà a casa.


Una bona sortida si no fos pels trossos d'urbanització que s'han de passar ara, però amb l'al·licient de la descoberta de fonts que no havia conegut mai. El mig confinament ha tingut els seus moments positius!

dimecres, 14 d’abril de 2021

II República (1931-2021)

90 anys de la Proclamació de la II República (1931-2021)

Avui, amb la Coral Poble que Canta hem reiniciat la nostra col·laboració i participació en els actes de la commemoració de la II República i, en general, la nostra col·laboració en el procés d'independència del nostre país, després dels mesos que hem estat silenciats per força. Tots els que hi hem pogut ser estàvem cofois i il·lusionats per reprendre les nostres activitats en una certa "normalitat". Malgrat el dia rúfol i fred que ha fet, sobretot al matí, el nostre director i ànima de la cora, en Jordi Llobet, ens ha dirigit amb entusiasme. Hem estat convocats per la Comissió de la Dignitat, artífex, des de fa anys, de l'acte davant el monument commemoratiu de la Proclamació de la República Catalana per Francesc Macià el 1931 i retransmès en aquella data per Ràdio Barcelona que ocupava aquest espai del Tibidabo.

Hi ha hagut parlaments, és clar.  El d'en Cruanyes, reivindicant el que fou confiscat pel cop d'Estat contra la República el 1936 i que encara està a l'Arxiu de Salamanca, aviat farà 90 anys. Papers que foren confiscats per dret de conquista i que estan pendents de retornar des del retorn de la celebrada democràcia en boca de tothom, i del retorn de la Generalitat el 1977, aprovat per les Corts Españolas. De fet, tant li fa que hagi estat aprovat; sabem que als espanyols els costa fer cas de la justícia i les aprovacions!

I mentre cantava el "Glòria catalans cantem...· de Ventura i Gassol, i mentre sentia els parlaments d'en Macià (fet per un actor), el d'en Cruanyes, que es mereix tota la dignitat que ell defensa i el de la presidenta del Parlament, he anat pensant i donant voltes al com ens trobem avui. I m'he dit a mi mateixa que no m'estranya la tardança ni m'estranya els anys que han passat de les reivindicacions catalanes, ni els segles demanant la independència de Catalunya.

Escoltes gent com en Cruanyes any rere any amb el mateix discurs, any rere any amb la mateixa batalla per guanyar una engruna de dignitat i... res no canvia. Escoltes els i les polítiques i ho entens. la presidenta no ha fet un mal discurs; ens ha evidenciat que sap història, que s'ha llegit el parlament d'en Macià, que té fe i esperança que transmet amb el seu somriure; inclús ha evidenciat, reafirmant amb el cap mentre escoltava en Cruanyes, que podria ser una qualsevol de nosaltres. Però, ai las! No està, ara, en el nostre bàndol. Està en el poder, és a dir, està al Parlament, és a dir, al govern d'alguna manera; depèn d'ella, no només d'ella, és clar, el fet de tirar endavant amb les polítiques i els objectius que ens hem de procurar com a societat que vol arribar a ser sobirana. És un discurs que hauria pogut fer qualsevol persona amb una mica de coneixement, ben fet, ben estructurat. Però, la meva opinió és, almenys jo, no demano dels polítics això. Demano decisió, demano coratge,

Jo soc un càrrec important d'un govern que ha estat anys al capdavant i, sento dir que fa quaranta anys que estem esperant el retorn de la dignitat d'un país, i em cau la cara de vergonya encara que no hagi sigut nomenada fins fa unes poques setmanes. I no ho dic per ella personalment. Ho dic pel que representa, per qui representa, sigui de dretes o d'esquerres.

He tornat a celebrar la II República. Fa uns quants que anys celebro la II República. No crec que pugui celebrar mai la III República. I m'hauria agradat, i tant! Penso en la gent que ja no la podrà viure. I no pas perquè no s'hagi fet el possible. Veig que davant l'adversitat sempre anem junts, sempre ens posem d'acord "per anar en contra de..."; ens agrada planya'ns. Trèiem el millor de nosaltres mateixos en les lluites contra la insolidaritat, contra, contra, contra... Ai, però, si hem d'anar units per guanyar alguna cosa. No en sabem de guanyar, no en sabem d'aprofitar els avantatges que ens poden donar uns resultats de referèndums o d'eleccions. No trobem pas l'objectiu, ni el desllorigador d'una situació. 

En sabem de fer simulacres! I en som un munt d'originals! Fem vies, fem cadenes, posem llaços. I forrem balcons. Traiem senyeres l'11 de setembre de cada any i cridem una mica mentre anem pel mateix carrer, airegem pancartes i..., l'any vinent hi tornem. Però podem deixar caure un president de la Generalitat si no és dels nostres; podem guanyar el 52% en unes eleccions i no saber què fer-ne; defensar una taula que no s'ha trobat mai per treballar o reclamar als altres allò que ens han fet ells abans; com criatures: tu em vas fer allò, doncs ara jo et faig això. I qui dia passa any empeny. Fins a l'extenuació. Per això deia jo més amunt que entenc el pas dels tres-cents anys i els quaranta i entendré el noranta d'aquí en endavant.

Mentrestant, la gent surt al carrer, canta, crida i s'il·lusiona.

No tot és culpa dels polítics, però. També és culpa de tots nosaltres, que sembla que sempre esperem algú que ens digui què hem de fer. Tots molt assemblearis —això és el que es portava a la meva època de jove— però, tanmateix, necessitem un "leader", algú que s'arremangui i ens ho faci, algú que dirigeixi, algú que condueixi el ramat. 

Un país amb una xarxa d'associacions tan gran, amb entitats i institucions de tots nivells i àmbits i esperem dels polítics per a tot. No ho entenc i em sap greu. Potser estic equivocada, segur. Potser no arribo a entendre i analitzar adequadament les coses, de segur! Ja sé que tot és molt complicat, que res és fàcil, però, de veritat creieu que amb tanta gent no podem avançar una mica més i esperem que "ells" diguin què, com i quan podem avançar? De veritat, m'agradaria que alguna persona em fes veure que vaig errada.

Mentrestant, l'any vinent celebraré els noranta un any i espero celebrar els cent! Amb tots vosaltres! Cantant si encara tinc un fil de veu; o oferint la meva presència allà on es necessiti i sàpiga fer.

divendres, 9 d’abril de 2021

Ruta dels arbres de Vallcàrquera

Una ruta agradable en aquest temps. Podeu fer-la al vostre gust. Si mireu al wikiloc, hi ha diferents possibilitats de rutes o itineraris, des dels més agosarats als més fàcils, però tots són plaents i amb coses per observar i aprendre. El que hem seguit avui, comença al Figueró, al final del poble tot anant direcció a Aiguafreda. Si hi aneu amb la RENFE, heu de preveure les parades que fa el tren durant el trajecte; ho dic, més que res, per si teniu una hora prevista d'inici de l'itinerari, perquè, si no, una matinal es podria convertir en una sortida de tot el dia!
La ruta que hem fet segueix un primer tram la Ruta dels arbres de Vallcàrquera o de la riera de Vallcàrquera. Una ruta que serveix tant pels excursionistes com, segur, pels escolars o famílies que vulguin fer l'itinerari. Al llarg de la ruta hi ha uns arbres majestuosos degudament indicats: el pi, el castanyer, el freixe de fulla petita, així com el galzeran i el boix o l'heura i l'arítjol, herba fetgera... Tot seguint el rierol de la riera, ombrívol i gemat en aquesta època de primavera que, gràcies al temps meteorològic, fa més verdes les tonalitats del verd, una mica més lliscadisses les pedres i troncs mullats i una mica més agradable el passeig.
Al llarg de l'itinerari podem trobar també diferents fonts: la font de la Noguera, la font del Molí o la Font del Castanyer; algunes amb un toll d'aigua brollant, d'altres de seques. No us conformeu, però, amb tan sols l'itinerari de la riera. Arribeu-vos una mica més amunt. Quan deixeu el corriol, sortireu en una pista que heu de seguir de pujada, a bon pas, fins que trobareu un gros forat a terra: és una de les boques d'entrada a la mina del Socau. Segons Anna Gómez, es tracta d’unes “(…) mines de mineral de ferro o de magnetita que estigueren en funcionament entre els anys 1880 i 1895. Per extreure el mineral es va fer un camí de vagonetes que anava des de Vallcàrquera fins l’antic camí ral del Congost, al darrere de la Torre de Can Parera”. Després de 17 metres amb uns trenta centímetres d’aigua, la galeria continua cap a l’interior durant 14 metres més. 
Si teniu la sort que hem tingut nosaltres, us trobareu amb una noia acompanyada amb un gos  de pastura que us explicarà alguna cosa de la mina de ferro, explotada en  temps i anys antics, amb una mica de geologia gràcies a la seva parella geòleg. Tot i les seves indicacions precises no hem pogut trobar altres boques d'entrada a la mina. Mentrestant, el seu gos, anava i venia amb el tronc que li tiràvem i ens portava a frec de mà, obedient i disciplinat i gaudint gairebé més que nosaltres amb tanta gent que li feia cas. A l'altre vessant de riera anem descobrint, entre arbres i heures, masies senyorials i ben arreglades que encara fumegen i ens transporten amb les olors a moments viscuts de la nostra joventut i infantesa.

Tornats enrere i arribant al punt del final del corriol, seguiu la pista a mà dreta que us porta, després de pujar unes escales mig colgades per l'herba, fins la Rectoria de Vallcàrquera, ara transformada en Escola de Natura per als infants i joves de la zona.

Des d'aquí, podeu seguir la pista de baixada cap al Figaró. De totes maneres, com que jo portava un grup il·lusionat, creient i obedient per la sortida i em van dir que, com a voluntària que els feia de guia, podia decidir en un moment donat, m'he atrevit a fer una mica més de volta i els he fet pujar per una pista fins a la Collada de Seguer, a mig camí del Tagamanent. Dalt, s'obre un espai ampli i gens enclotat, amb vista als Cingles de Bertí i la Serralada del Montseny. Tota arbreda, tot bosc. La vegetació canvia a terreny de més secà: romaní, argelaga i farigola ben florida; alzines i pins. Sol i escalfor.

Arribem en una pista de pujada constant fins la Collada de Seguer. A la nostra dreta el Turó de Seguer; al nostre davant un encreuament de camins: cap a la dreta pujaríem al Tagamanent; a l'esquerre, davallem cap al Figaró passant per Castellsaguer. Una magnífica masia, tota ella vallada, amb horts i prats i unes vistes dels cingles que destaquen en el cel blau i net d'avui. De la masia de Castellseguer una companya del mateix cognom se'n fa propietària; els altres, esparem haver pogut fer sort i, gràcies a la coneixença, visitar-la de tant en tant quan s'hi instal·li alguns dies tan clars i tranquils com el d'avui. Les mates de romaní i farigola fan el camí planer i ens conviden a agafar-ne una mica per a fer-ne sopes o ungüents medicinals.

Uns quants revolts de baixada pronunciada ens indiquen que estem canviant de paisatge altre cop per arribar a una zona més humida. 

Quasi a peu de carretera, cal seguir la pista paral·lela a la via ràpida i estar al cas, en un moment determinat, d'agafar una petita drecera entre rocs que baixa fins el torrent que dóna al punt que hem iniciat la ruta i a la Font de la Noguera.

Si decidiu quedar-vos a dinar i sou colla, us recomanem que travesseu tot el llarg del poble en direcció a La Garriga, passeu per dessota del pont del tren i aneu cap a les piscines municipals on trobareu el restaurant la Cuspineda on us serviran un bon dinar,

Una sortida matinal que es pot fer amb diferents nivells de caminaires i de rutes. Molta sort!