divendres, 17 de febrer de 2017

La ruta de les mentides


Com diu la Cançó de les mentides, avui hem seguit la Ruta de les Mentides per la comarca del Solsonès. Comarca força desconeguda i no per això menys interessant, al contrari. Les seves fantàstiques i ben conservades masies, els seus boscos —paradís de boletaires i trufaires— els seus camins, el verd dels camps cultivats, la immensitat del seu horitzó que fa que, miris on miris, vegis cel i blau i extensió, les muntanyes que guarden la comarca amb Port del Comte com a fidel sentinella i el Montsec i Montserrat al sud, les seves esglésies i ermites escampades, els pocs nuclis de població i l'acolliment de la seva gent, fan del Solsonès una comarca que s'ha de conèixer i estimar.
Nosaltres, avui, n'hem après una mica tot seguint la Ruta de les Mentides des de Pinell del Solsonès. Conten que la gent dels voltants que s'arreplega cada quinze dies a la missa de dotze a la parròquia de Sant Miquel, com tota la gent de pagès de les innombrables parròquies que hi ha, la fan petar al acabar la missa asseguts al pedrís de l'església, veritable lloc de relacions socials, i fan el repàs del que ha passat a cada casa durant aquells dies, comenten com van les collites, s'informen de malalties, naixements, casaments i òbits i d'altres esdeveniments. I són tantes les ganes d'explicar coses que cadascú hi posa la seva salsa i arriba un moment que ja no se sap on comença la realitat i on acaba i se n'arriben a dir tantes de mentides!
Tot caminant ens ha passat el mateix. A veure si al llarg de l'escrit les descobriu les mentides que hi ha.
El camí és planer i ple de sorpreses. Aviat hem visitat el Pou de Gel, construcció rodona que va tenir la seva utilitat fins fa pocs anys. Allà hem sabut que aviat augmentaran la pensió, dels que la cobren, com a mínim un 20% per què ara ja hem sortit de la crisi i ens donen un premi als que sostenim el país.
Hem fet camí fins la Font de la Horta del Soler, amb un doll d'aigua que ha restat amagat als nostres ulls. Hem contemplat les masies aïllades: grans, conservades i ben cuidades i seguint per corriols enmig de les pinedes ens hem trobat amb l'ermita de Sant Tirç, tancada i amb una important escletxa que la pot deteriorar si no s'hi posa remei aviat. En aquesta petita parada, ens han comunicat que això de la independència està al caure, que Sant Tirç vetlla per a que així sigui i que el president de l'Estat en el que encara estem ha dit que no cal referèndum per que ja se'n encarrega ell de fer-nos fora.
Al cap de poc ens hem trobat amb la Balma  de la Font del Marrà, on d'aquí uns quants anys o segles, hi haurà estalactites i estalagmites amb les nostres petjades immortalitzades.
Més enllà, la fossa neolítica de Casals, lloc encantador que ens ha permès transportar-nos als temps prehistòrics tot parlant amb els homes i dones que hi van habitar fa temps: la seva parla tenia una semblança amb el català dels nostres dies!
Hem vist les masies de prop i hem admirat el gros Lledoner, en aquest temps encara despullat que hi ha a la masia de Casals. Pous i basses i grans pedres de contrafort i gossos. Tot un món rural que potser està a punt de desaparèixer. I silenci, i calma, i nosaltres sols enmig de la natura. Avui, hem agraït aquesta pau i un sol caient de tarda que ha conferit unes llums especials a aquest paisatge.
De retorn al Pinell, hem recordat que, si haguéssim fet aquesta ruta al segle XIX, potser ens haguéssim trobat amb alguna emboscada de carlins, tal vegada amb el meu avantpassat, general carlí que va voltar, amb un humor heretat de la tramuntana, per pobles i viles fent patir als que no el seguien. Oh! i no creieu, va arribar a ser marquès i baró! (A veure qui l'endevina, aquesta!).
Tot plegat una ruta circular d'uns 12Km que han fet d'aquest dijous una interessant i agradable caminada amb els companys, tots ben comandats pel Ramon V. i pels altres "guies" que l'han ajudat en la tasca amb una organització excel·lent. Us recomano, doncs, que, així que pugueu, feu una volta pel Solsonès i descobriu tots els racons que té, que són molts.

diumenge, 5 de febrer de 2017

Montcabrer i Burriac

Turó de l'Infern
Amb els amics del Centre Excursionista de Badalona hem fet una petita però significativa volta pel Maresme, pujant a un parell de llocs emblemàtics en un dia en el que ens hem trobat amb núvols, ventada i sol. Hem iniciat el camí deixant els cotxes a la Font Picant de Cabrera de Mar i ens hem enfilat pe aquest sòl típic de la Serralada del Litoral, erosionat i relliscós, fins a arribar al piló que marca el Turó de l'Infern, punt geodèsic de l'Institut Geogràfic Nacional. En Jaume ens ha explicat la seva història: temps era temps, aquí dalt hi pujaven els convictes i d'altre gent que, segons els poders establerts, mereixien morir a la forca, i els penjaven tot fent un clot a terra dels que encara en queden alguns rastres. Nosaltres ens hem salvat de la forca i hem pogut tornar a baixar per enfilar-nos una mica més fins la creu del Montcabrer tot passant per l'estesa d'antenes que hi ha abans d'arribar-hi.
Montcabrer
Castell de Burriac
El vent feia jugar els núvols. La negror conferia al paisatge unes llums admirables sobre el mar; a la plana, a les maresmes, un bon nombre de vivers i hivernacles. Al davant nostre la silueta inconfusible del castell de Burriac, onejant la senyera i darrera seu, talment com un sentinella, el macís encara nevat del Montseny. Cap al sud, la silueta retallada entre núvols de Montjuïc amb Barcelona al seu dessota. Hem deixat les coves Encantades per a una altra ocasió i davallem cap al Coll de Burriac on un monòlit de cinc metres d'alçada indica el Consorci de la Serralada Litoral i els pobles que el conformen: Argentona, Cabrera, Cabrils,Mataró, Premià de Dalt i Premià de Mar, Sant Vicenç de Montalt, Sant Andreu de Llavaneres, Vilassar.
Després de fer un mos, arribem al Castell de Burriac per una pujada i un tram d'escales. Situat dalt d'un turó a quatre-cents metres sobre el nivell del mar, avui en dia està declarat com a bé cultural d'interès nacional. La seva història es remunta al 1023 i va ser una de les propietats de la comtessa Ermessenda de Carcassona esposa de Ramon Borrell I. Les vistes al quatre punts cardinals són magnífiques i ens donen idea del paisatge característic de la zona. Dominem el mar, la plana i la muntanya. Un bon lloc de guaita i de defensa en d'altres temps més tempestuosos. La senyera, ja gastada, oneja al pal. A tots ens vénen al cap records d'infantesa pujant al castell, encara no restaurat, i que, en el nostre món d'infants, ens semblava que conqueríem els dominis dels barons com uns herois que anàvem a salvar princeses. El castell de Burriac, visible des de molta part de la comarca ens és un castell familiar, i, per a molts, exemple dels castells de sempre.
Deixem enrere el baluard i descendim fins a la Font Picant de Cabrera, ara clausurada, però recentment obert un berenador i lloc de fer una bona barbacoa els diumenges amb tota la família.
Retornats als cotxes ens arribem al poliesportiu de Cabrera de Mar on acabem la jornada amb un bon dinar. Una bonica sortida ben aprop de casa!

divendres, 27 de gener de 2017

He mirat aquesta terra


He tornat a sentir la cançó del Raimon. I ara, que estem en uns  dies d'informacions i actuacions un xic maldestres, m'ha tornat a emocionar i m'ha tornat a fer sentir partícip d'aquesta terra. En primer lloc de la que tinc més aprop, de la que vull amb tots els seus defectes i virtuts i també la que comparteixo i vull seguir compartint amb tothom.
He resseguit camins, he pujat muntanyes, he trepitjat sorra i he navegat, poc, pels mars. I m'he sentit en pau amb els arbres, les bestioles i els brins d'herba encara que no alcin dos pams de terra. He admirat cascades, banyat en rius i observat els cels estrellats en nits d'hivern i d'estiu. He fotografiat flors, bolets i paisatges. I he mirat aquesta terra.
He reposat en marges de camins, m'he endinsat en boscos i, des dels cims, he somrigut a la plana. He vist gent urbana, pastors, excursionistes, pagesos i pescadors i he compartit amb ells un poc d'espai, un poc de temps, uns molts sentiments. He cantat, he xerrat, poc, he escoltat i he intentat comprendre.
Sé que hi ha d'altres terres, que al món hi caben totes, també "la meva". I la desitjo i la vull amb força, amb esperança, per a que ella i jo puguem estar en pau amb tothom. I compartir-la i fer-la estimar.
He visitat d'altres països, més verds i també de més feréstecs, més exuberants, més muntanyosos, més gelats, més plans i més calorosos; he conegut gent molt acollidora i més esquerpa i he pogut dir que jo també desitjo la meva terra.
M'he expressat en d'altres idiomes però m'he pogut explicar en el meu, el que vull conservar. He conegut altres cultures tant bones i respectables com la meva, però, la meva, vull que sigui coneguda per tothom.
En té tot el dret.
Són temps d'il·lusions, d'esperances, de desencisos, de renúncies. Són temps, sobretot, de forjar un futur; en aquesta terra.
I sé que som uns quants, molts, que compartim una mateixa decisió: viure en aquesta terra.
Lluitem i no ens ho deixem perdre! Des de la Pica, el Canigó, el Puigmal, Matagalls o Montserrat, seguim mirant aquesta terra i fem un darrer esforç per aconseguir-ho!
Pel record dels avantpassats i el llegat als qui vindran. Que així sigui.


Cantarem la vida. Raimon

Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida.
de poble que no vol morir.
Lluitarem amb força,
lluitarem amb tota la força
per l'única possible, perseguida, vida nostra.
Sí, guanyarem l'esperança,
sí, pujarem al camp de l'esperança,
temps i temps negada, arrancada i trencada.
Sí, guanyarem l'esperança,
l'esperança de viure lliures i en pau.

diumenge, 22 de gener de 2017

Badalona i el mar

Des que el meu avantpassat Melcior va marxar de Sant Martí d'Arenys per venir a raure a Badalona, cap a inicis del segles XIX, que, bona part de la família Fornaguera, som en aquesta ciutat. Sembla que els Fornaguera ja havíem sigut gent de mar, que ens vam instal·lar a terra ferma moguts pel tema de la construcció, que alguns segueixen, i que, amb un tarannà inquiet vam anar davallant per la costa del Maresme i ens vam estendre cap al Vallès i poca cosa més, a part d'alguna incursió escadussera a Mèxic i Amèrica del Sud.
Tot i així, jo no he seguit pas l'amor al mar. Ja de petita, sembla, que quan els meus pares em portaven a la platja, m'havien de posar d'esquena a l'aigua per a que no en fes un drama d'aquella immensitat d'aigua salada. La meva mare tampoc va aconseguir mai saber, ni voler, nadar. Això va quedar reservat al meu pare, que s'endinsava per sota l'aigua i apareixia, amb l'ai al cor de la seva dona, més enllà de les boies.
Fet aquest preàmbul, el just per dir, que, tot i vivint a tres cantonades de la platja, no vaig mai a mar. Ni a l'estiu! També ho deu fer el record de tants anys de la platja de Badalona on podies trobar-hi de tot: plàstics, algues, olis i petroli, algun animalet de cloaca, peles de taronja i tot tipus de restes. a part dels residus químics de les industries dels anys seixanta i setanta. Si hi feies una incursió, dins de l'aigua, o et movies massa per la sorra, t'exposaves a tornar a casa amb els peus negres i enganxosos del quitrà, que costava Déu i ajuda de netejar.
Avui, allò ha quedat enrere i la gent pot anar a prendre's els banys amb tota tranquil·litat.
Però que voleu que us digui, a mi m'agrada la platja a l'hivern. I més si fa un dia com el d'avui. Les onades no és que arribessin a massa metres d'alt, però era tot un espectacle! La negror mar endins, el batre de les ones contra la sorra, les gavines i coloms mig esmaperduts, els gossos corrent a plaer i "mig Badalona" fent fotos!
El paisatge, entre el vent i els esquitxos de l'aigua, era una mica fantasmagòric. Les pobres i misèrrimes palmeres llançant les branques al vent, la sorra barrejada amb l'aigua donant-li un to marronós al conjunt, el fred i la humitat calant-se als ossos i la fe en poder treure una bona foto, han fet d'aquest matí de diumenge una estona de plaer.
Jo crec, que Badalona, no és una ciutat massa abocada al mar. Queden quatre barques mal comptades tot i que l'Ajuntament s'ha encarregat de restaurar-ne alguna. Ara tenim un flamant port esportiu, amb vaixells i iots amarrats de la gent forana o de la capital; un port que ningú volia, unes barques amagades, uns restaurants buits i una zona inhòspita, un canal que penetrarà a la ciutat (senyor, quin invent!) per construir deixant un espai erm i derrocat. Unes industries foragitades del litoral i unes "piseries" que han ocupat el seu lloc sense gust ni disseny; una FECSA amb les tres xemeneies característiques que ha esdevingut un desitjable patrimoni cultural i arquitectònic quan, la gent que vam viure el seu àlgid moment de fums i pols negre, no volem ni recordar en el temps.
Això és, per mi, Badalona i el mar. Una corrua de gent baixant pel carrer d'en Prim amb bosses, cadires, para-sols, criatures, xancletes i transistors engegats al màxim volum. Un espai de sorra amb les tovalloles a tocar, que sembla que no n'hi hagi de quilometres de platja, amb un màxim valor positiu de sorra gruixuda i fàcil d'espolsar-se. Uns banys i casetes un xic en desús, on anaves a fer petar la xerrada amb la gent nostrada.
Avui, un aparcament que sort n'hi ha! Un fluid constant de ciclistes i gent corrent que encara no entendré mai perquè caram corren entre els cotxes i no pel cantó de la Rambla que ni molestarien ni els molestaria ningú.
Tot i així, quan no el veus, l'enyores el mar, jo també.
I quan fa aquests dies de ventada i temporal te n'hi vas, a passar aire i fred, i tornes a casa satisfeta i en pau amb l'aigua que només t'ha esquitxat!

divendres, 20 de gener de 2017

Pla de la Garga

Pla de la Garga
Una volta per les Masies del Pla de la Garga començant a l'església de Sant Miquel Sesperxes on hem deixat els cotxes. Avui l'excursió s'inicia en devallada, o sigui, baixant la pista, però aviat veiem que això no fa per nosaltres i l'hem de remuntar un parell de vegades, tot tornant sobre els nostres passos per a trobar el camí que ens duu a la primera masia del recorregut: El Soler del Coll, un edifici de planta rectangular de dos pisos, amb les seves bales de palla i els estables, ja abandonats, on es guardava el bestiar; anomenada als fogatges del 1553 i reconstruïda cap als 1700.
Bellavista Vella
El Soler del Coll
Darrera la casa un corriol ens porta fins la masia de Bellavista Vella. El gos prenent el sol i la roba estesa ens indiquen que la casa encara és habitada. La veritat és que té una bona vista, penjada i arrecerada a l'alzinar i al garrigar!
Seguim la ruta amb una bona marxa. El fred i l'aire gelat se senten cada cop més vius. Les estones de sol ens amoroseixen el camí, però la negror va prenent forma. Caminem prop de la cinglera que conforma una part dels Cingles de Bertí. L'espadat és imponent i no cal fer-hi bromes. El vent, cada vegada més fort, és l'únic soroll que sentim al nostre voltant, una melodia de sons sorda que espetega contra les branques de les alzines i que, passant entremig de les seves fulles, confereixen una polifonia de cants que pugen a l'aire.
Cal Presseguer
Un cop al Pla de la Garga ens trobem amb la masia de Cal Presseguer, bell exponent de la masia catalana amb la terrassa porxada. La masia catalana ha estat objecte d'estudi i admiració. Moltes d'elles abandonades per les modernitats dels temps, foren el nucli principal de la família agrícola, de la vida a pagès i la vitalitat del nostre territori. En aquest sentit recordem l'estudi sobre la Masia Catalana que feu en Rafael Patxot i que desenvolupà el Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de Josep Danés.
Anem avançant amb el vent arremolinat al nostre voltant tot travessant camps ben llaurats i bestiar protegit als estables. Gorros, guants, bufandes i bufs s'imposen. L'estona de la "mandarina" ens queda curta per la necessitat de continuar el camí sense que el fred ens penetri massa al moll de l'os.
Passem per davant de Can Sunyer, en plena activitat de tractors. Flairem les olors típiques de l'adob de la terra.
Un poc més de cinglera, amb Aiguafreda sota els nostres peus i el Tagament al davant retallant la seva silueta sota un cel tapat. Els núvols no ens deixen veure el Pla de la Calma. El vent ens urgeix a anar endavant.
Mas Cerdà
Arribem al Mas Cerdà, casa on va néixer Ildefons Cerdà, el que idearia el pla de l'Eixample de Barcelona. Des d'aquí veiem el Pirineu força nevat. Donem gràcies al pagès del mas que ens ha deixat un aixopluc per a dinar.
Si, avui hem dinat a cobert. Hem entrat al Mas Cerdà i ens hem aposentat a la gran sala que tenien, i tenen, les masies importants, amb aquelles llargues taules de fusta que ocupaven tot el menjador, amb grossos finestrals que ens han delectat amb les vistes cap al Pirineu i cap al Montseny i hem menjat gaudint dels nostres entrepans i carmanyoles. No hem pogut degustar la sopa de ceba ni l'escudella però hem estat igual de satisfets. Només ens ha faltat la llar de foc cremant en un racó de la sala, tot i que algú ha pogut descansar a les bales de palla, i el cafè! Sembla que en aquest cobert on hem anat a parar s'hi fan casaments i tot! Avui, realment, ho hem agraït!
Can Febrer
De tornada i després de tornar a passar per Can Sunyer, masia de la mare del senyor Ildefons Cerdà Sunyer, hem arribat al Mas Febrer, una altra de les masies històriques del sector.
Sant Miquel Sesperxes
Des d'aquí, i al contrari de la majoria d'excursions que es fan, hem començat a pujar en suau pendent fins a arribar al punt de partida. La llum de tarda entre núvols donava una claror diferent a Sant Miquel Sesperxes.
No ens hem pogut estar de fer el cafè calent que ens faltava al Bar el Vapor de Centelles i ens hem acomiadat fins al dijous vinent.