dijous, 18 de gener de 2018

Itinerari ermites de Marganell

Sant Esteve de Marganell
Una sortida ben atractiva per un dels llocs de Catalunya que se'l coneix per les pageses de Montserrat. Marganell és un petit poble sota el cim serrat que queda entre turons i té sempre a la vista la muntanya santa.
Un recorregut circular, fàcil i agradable en un dia assolellat d'hivern. Tres ermites romàniques, una d'elles dins el terme de Marganell i les altres dues ja al terme de Castellvell i el Vilar.
Sant Esteve de Marganell
Deixem Marganell tot baixant un tros de carretera fins un trencall a la dreta que ens assenyala l'ermita de Sant Esteve de Marganell. Després de traspassar la riera, i a redós dels camps que fan d'estora al massís de Montserrat, ens apareix l'ermita i el cementiri del poble. Una entrada al costat del cementiri permet visitar Sant Esteve; en queden les parets i l'altar i l'estructura arquitectònica. La teulada és ja inexistent. Tot el conjunt recorda una mica les abadies derruïdes d'Anglaterra per les que fa tan bo de passejar-s'hi i prendre-hi el sol. M'ha agradat que la deixin així; té un encant i et transmet una tranquil·litat envejable.
Sant Cristòfol de Castellvell
Font d'en Carner
Continuem el camí tornant a baixar la riera i remuntant fins uns plans, arribant a Sant Cristòfol de Castellvell, amb les masies defensades per gossos amatents que et van donant la benvinguda a cada pas. Passem per la font d'en Carner, terreny humit i amb frondosa vegetació, amb bancs de pedra que segur que són un bon redós per a la calor estiuenca. La petita església es troba dalt el turó darrere les cases del llogarret, amb un campanar de poca alçada.
Sant Jaume de Castellvell
Tornem un xic enrere fins a la cruïlla de camins que hem deixat per anar a Sant Cristòfol i seguim les indicacions cap a Sant Jaume de Castellvell. Església també romànica, al mig dels prats, amb un arbre que deu donar força ombra a l'estiu i que ara, despullat de fulles, ens permet veure'n tot el perímetre. Si mireu a dins i espereu una mica a acostumar-vos a la foscor podreu veure l'altar i Sant Jaume.
Continuem el camí que de seguida davalla cap a la carretera i surt aprop d'un bar-restaurant on podeu fer una parada per continuar després, recte amunt, cap a Marganell.
Santa Cecília de Montserrat
Si voleu completar la visita encara podeu anar fins a Santa Cecília de Montserrat tot agafant la carretera que s'endinsa per Sant Cristòfol i va a sortir una mica abans del monestir de Sant Benet. De fet, des de Sant Cristòfol fins a Santa Cecília podeu esmerçar 1,15h si aneu a peu i poc més de 30m amb el cotxe.
Una matinal que la podeu fer durar al vostre plaer.

dissabte, 13 de gener de 2018

Modernisme a Sant Joan Despí

Una passejada pels carrers de Sant Joan Despí ens parla de Modernisme en majúscules. Josep Maria Jujol, arquitecte, dissenyador, dibuixant i pintor modernista català, hi va fer estada uns quants anys i en va arribar a ser l'arquitecte municipal. Les seves obres són d'una exquisidesa i una sensibilitat extraordinàries. Una mica eclipsat per Gaudí, del que en va ser col·laborador, Domenèch i Muntaner o Puig i Cadafalch, és un arquitecte amb entitat pròpia. Totes les seves obres i elements decoratius tenen una funcionalitat pràctica pensada per als estadants de les cases, que ja a primeries del segle XX, van veure portes abatibles i diferents maneres d'obrir i tancar finestres de cara a poder aconseguir més aire i més llum a les cases.
Sobte, i molt, l'arquitectura de la Torre de la Creu, o Torre dels Ous com és coneguda a Sant Joan Despí. Ja es pot visitar l'interior, d'una bellesa plàstica i una ductilitat de formes que la fan única en el seu estil. Les escales interiors amb les baranes, els acabats de les portes i la terrassa amb la teulada arrodonida, tema pel que se l'ha batejat com a Torre dels Ous, amb el trencadís i els miradors, la fan un bombonet de Pasqua. Concebuda com a dues cases en una mateixa estructura, avui n'és una de sola, intercomunicada, que utilitza la Universitat de Barcelona per als seus programes universitaris tot respectant els elements modernistes. Una joia per entendre l'obra jujolenca.
Can Jujol
Es pot admirar, també, la casa que es va construir per a ell mateix, mentre va viure a Sant Joan, la casa Jujol, una petita torreta amb jardinet a l'entrada i amb una finestra cantonera que li facilitava la claror al seu despatx.
Torre Serra Xaus
Al davant mateix hi trobem la Torre Serra Xaus, formada a base de la interposició de cossos quadrangulars disposats en rotació per tal d'aprofitar l'espai i que li confereixen diferents perspectives que li donen un aire cubista.
Molt aprop trobem la Casa Rovira, on va participar en la decoració de la façana amb esgrafiats i dibuixos geomètrics.
Més avall, entrem a l'església Sant Joan Baptista on podem contemplar diferents elements decoratius i pintures a l'altar i als púlpits, el sagrari, i les pintures a la capella lateral de la Mare de Déu de Montserrat. Fou ja de les últimes obres que va fer abans de la seva mort el 1949.
Can Negre
Acabem el recorregut a Can Negre, l'altra joia de la corona. Antiga masia catalana datada el 1680, restaurada per encàrrec fet a Jujol per l'advocat Pere Negre i Jover. A la façana destaquen les finestres i la forma arrodonida del teulat que recorda el mantell de la Verge, així com un balcó semblant a una carrossa. En totes les obres de Jujol s'hi destaca una forta religiositat plasmada en l'arquitectura i en la decoració. A l'interior ens colpeix el forat d'escala tot pintat de blau, el balcó amb un parell de festejadors i la capella, petita i carregada d'elements amb la signatura de Jujol: una J en forma de creu. A la planta baixa, un petit retaule, del segle XV, tancat amb unes portes de fusta que s'obren amb un mecanisme del tot enginyós. Dignes d'admirar són les golfes amb l'entramat de fustes del sostres que tenen la funció d'aguantar el teulat.
Vil·la Elena
A part de l'arquitectura de Jujol, al llarg del recorregut podem observar edificis modernistes com la Vi·lla Elena o la casa Engràcia i moltes d'altres construïdes per diferents arquitectes que van habitar o tenir encàrrecs al poble. 
Tot plegat un matí que ha estat la delícia de tots en una sortida cultural dels dijous, la primera de l'acabat d'estrenar 2018 que ha permès, a més a més, retrobar els amics de les sortides i fer un bon dinar en bona companyia.

dilluns, 8 de gener de 2018

8 de gener: començament d'any

Avui, fa uns anys per a mi, però encara real per a molts, comença un nou any. Jo diria que no és ben bé l'1 de gener que comença l'anyada. L'1 és Cap 'Any, són vacances per a molta gent, si més no escolars; és l'espera, encara, que s'acabin les festes, és la il·lusió compartida per la nit de Reis i pel dia de Reis, pels infants, sí, i també pels grans. El dia 7 encara és festa escolar per a que els nens i nenes puguin jugar amb les joguines, deien; i pels grans, s'ha convertit en el primer dia de rebaixes, una festa com una altra! Però el dia 8, ai las!, toca treballar i anar a escola.
Toca explicar als companys de classe i a les mestres el que s'ha fet tots aquests dies, toca ensenyar aquella nina, aquell tren o aquell estoig de 24 retoladors o llapis de colors per estrenar, toca fer bons propòsits d'estudi i recomençar de nou les activitats de l'anterior trimestre deixades en pausa o fer-ne de noves. Toca mirar festes i ponts que ens permetin arribar fins a Setmana Santa. Toca encara un trimestre pesat, llarg, el més dur per a alumnes i professors.
Avui, tot torna a una normalitat, a una rutina que ens ajuda a estructurar la vida. S'han acabat els torrons i el tortell de Reis amb sorpresa i fava i esperem el tortell de Sant Antoni i "la passada", el 17 de gener. Mira, el 17 de gener! El Sant Antoni dels "burros" que diuen! Aquest any 2018 serà també el dia de la composició del Parlament català. No, no en parlaré d'això!
Al costat de casa comença, ben d'hora al matí, la dona de la neteja i, al mateix lloc, a les 17h els nens i nenes omplen el pati cridant, xisclant i jugant se suposa que fent música. Al carrer, les mares, pares i àvies omplen la vorera de portal a portal i s'asseuen en aquest galdós banc que m'ha posat l'Ajuntament i que els facilita l'espera i a mi em treu de polleguera.
Tarda a tarda, dia a dia, anirà passant el temps i les hores d'aquest 2018 que ara s'ens apareix com a tan incert; esperem tenir salut, esperem fer allò que desitgem, esperem acomplir els nostres ferms i bons propòsits. Fem plans per les vacances d'estiu, tant si treballem com si no, fem plans i plans i omplim calendaris i, a finals d'any, en farem un resum, una valoració tant positiva com negativa i tornarem a endreçar la vida i a desitjar pau a tothom.
El 8 de gener té aquell mateix regust de l'1 de setembre pels que ens hem dedicat a l'educació. Enfilem la recta del curs, veiem què queda per fer i ens afanyem a aconseguir-ho, volem "recuperar" a tothom i anem fent controls i reunions de valoració dia a dia. Vindrà el moment de la matriculació pel curs següent, vindrà el moment de pensar en canvis escolars, inicis a parvulari o pas a secundària i ens estressarem tots: alumnes, mestres, serveis educatius i famílies. Entrevistes, informes, reunions, dictàmens, canvis curriculars, controls... Arribarem a les vacances de Setmana Santa i pensarem que el curs, a la tornada, ja és quasi acabat.
Cal dir que, per sort, ja no em trobo en aquesta tessitura, però la recordo, sí. Crec que no es pot oblidar.
A tots, doncs, molta sort! A les companyes de l'EAP, a mestres i professors, a pares i mares i, sobretot, a infants i joves. Gaudiu del dia a dia, no penseu només en el demà, penseu, també en el dia que esteu vivint. Als que feu 6è de primària, gaudiu del que us dóna encara l'escola, ja anireu a l'Institut el curs vinent i serà un altre moment! Als que esteu en les llars d'infants: que no us facin més grans del que sou pel fet d'haver d'anar a P3. Als que heu de passar de cicle, aprofiteu l'edat que teniu i jugueu! I a mestres, famílies i especialistes: cada dia és únic, viviu-lo i feu-lo viure!
Bon 2018!

diumenge, 31 de desembre de 2017

31 de desembre del...

L'últim dia de l'any "convencional". 31 de desembre. Moment de fer balanços, resums i revisions de vida. Desitjos ferms per a que demà, que ja haurem traspassat d'any i aguantarem 12 mesos que ara ens semblen nous de trinca, sigui millor, amb més salut alguns, amb més possibilitats d'altres.
En realitat, per a seguir igual. Que ens ha portat aquest any? Ens fem aquesta pregunta com si nosaltres mateixos no hi tinguem gaire res a dir: ha estat l'any que s'ha portat bé o no tant, serà el nou any el que esperem que canvii, el que, com una caixa de sorpreses, ens vagi dient, mes a mes i setmana a setmana, allò que volem sentir. Però oblidem, molts de nosaltres, que els anys no diuen, que les setmanes no caminen soles, que, en definitiva, les anem forjant dia a dia, minut a minut. I que el resultat final, el que resumim ara, és el fruit de tots els segons de vida acumulats.
Què es pot recordar d'aquest any? Bàsicament, l'anhel d'independència del meu país, un objectiu no aconseguit, la història dirà si perdut o no. Un objectiu que, en determinat moment, talment un miratge, vam poder agafar per uns segons amb les mans alçades, amb els ulls espurnejant, sense acabar de creure'ns-ho! Un moment fet esperança i il·lusió en els ulls i els somriures de molta gent, un moment que s'esvaí en una picada de mans. Hi hem estat tan aprop! Hem sigut tants! Sortint cada dia al carrer, cantant, enarborant les banderes de l'esperança d'un món millor, més just, més solidari, més nostre. Aconseguit malgrat els cops i les porres, les prohibicions i els insults; aconseguit a força de fe, de recordança de tanta gent que hi havia lluitat; aconseguit per al demà dels nostres infants.
Del 2017 també n'ha quedat un any més de jubilació: uns viatges que han estat un plaer, a les Açores, a la Selva Negra, un retorn a Suissa i la pujada a la Jungfrau, un anar fins als confins de la terra, a la Patagònia, amb les geleres i els pics andins i la fauna i la flora.
També un any més d'enyorances d'un passat i unes visites escadusseres a Cal Julià de La Vansa.
I un any més d'esperar un futur construït a poc a poc, amb amistats conservades i amb amistats noves. Caminades, concerts i cants.
Demà saludarem el 2018, una mica temerosos del que pugui venir, amb les ganes que allò que no s'ha acomplert aquest any es pugui complir tant a nivell individual com col·lectiu, esperarem trobar-nos bé i anar fent la viu-viu, esperarem poder seguir caminant per les muntanyes, poder seguir anant a concerts i teatres i conèixer noves terres i tenir noves experiències i esperarem, sobretot, sobretot, viure talment els nostres desitjos, fins el dia que la lluna ens vingui a buscar.
 


BON 2018




dimecres, 20 de desembre de 2017

El Messies participatiu

Disset anys participant al Concert Participatiu del Messies de Haendel al Palau de la Música. Disset emocions, disset vegades de sentir-se formant una pinya amb tots i totes les altres cantaires. Disset anys de tenir uns directors, orquestres i uns formadors i formadores de cant envejables.
El Messies participatiu ja va associat al Nadal de casa. Quan comencen els assajos el mes de novembre torna a ser una retrobada que culmina dies abans del 25 de desembre, amb la repetició esperada de l'Halleluia. En tota l'obra, tots els cantaires ho donem tot. Aquest any, més de 500 veus s'han unit en aquest Nadal en el que han predominat, també, els llaços, mocadors i bufandes grocs i algunes partitures amb les tapes folrades de groc, amb uns cants a la llibertat.
El director, Paul McCreesh ha encomanat energia i s'ha emportant la nostra simpatia i agraïment. El seu conjunt Gabrieli Consorts & Players han estat a l'alçada dels millors concerts que hem fet i els solistes excepcionals.
Esperem que ens hi puguem retrobar altra cop l'any vinent!
A tots els que hi heu participat i als que hi heu anat a sentir-lo, moltes gràcies per fer-m'hi sentir tan bé!
BON NADAL! i un any 2018 més esperançador!


dilluns, 18 de desembre de 2017

NADAL 2017

Bon Nadal!
Que tingueu unes Bones Festes i un 2018 ple d'esperança!
 
Lletra: ARA ÉS L'HORA, Miquel Martí Pol
           NADAL: Núria Comas
Fotografies i Vídeo: Núria Comas
Muntatge: Núria Comas
Música: Martins Brauns
Canta: Cor Jove de l'Orfeó Català dirigit per Esteve Nabona


divendres, 15 de desembre de 2017

John Rutter - Magnificat

Avui 15 de desembre de 2017a l'Església Santa Maria de Gràcia a les 21h. carrer de Gràcia 3,5 Barcelona
Demà dissabte 16 de desembre de 2017 a les 21h a l'Església de Sant Josep, carrer Enric Borràs Badalona

Esperem que gaudiu dels concerts!


                  

diumenge, 10 de desembre de 2017

Un viatge a la Patagònia (III)

L'autobús regular turístic ens porta cap a la població de El Chaltén, dins la serralada alpina, al nord de El Calafate.
Chaltén és un poble relativament nou, fundat el 1985 a rel de les discussions entre Argentina i Xile per la possessió de terres. De cases baixes, està situat a la confluència dels rius Fitz Roy i de Las Vueltas, a pocs quilometres del Lago Viedma.
El Chaltén us sorprèn de seguida per la grandiositat del paisatge i pel vent que bufa a tota hora i baixa acanalat de les muntanyes per la vall que porta al Fitz Roy, una agulla rocosa que s'alça majestuosa juntament amb el Cerro Solo i el Cerro Torre.
El Chaltén és un poble ocupat, principalment, per excursionistes. Joves amb motxilla delerosos de trescar per la quantitat de camins, senders i itineraris que s'ofereixen ja sigui des de les agències de treking o a compte personal.
Als afores del sud del poble, es pot pujar al Mirador del Cóndor i continuar fins el Mirador de Las Águilas. La pujada és ferma però curta i el paisatge que s'albira des de dalt val la pena: des de la serralada andina, les agulles del Fitz Roy i les que l'acompanyen entre boires i llums i un tros del Lago Viedma amb alguns icebergs surant per les seves aigües. I vent, això sí, molt de vent; tant de vent que et costa caminar i aguantar l'equilibri en aquestes altures i fa que cada fotografia sigui un repte d'estabilitat.
La caminada cap a la Laguna Torre és també molt concorreguda i agradable. Després de superar els 200m inicials se segueix el camí per sobre del riu Fitz Roy, entre flors i matolls i arbres torçats, fins a arribar al Mirador del Fitz Roy on es congrega tothom per fer un mos, una foto i un petit descans. Des d'aquí la vista ens ofereix una panoràmica del Fitz Roy, amb la seva gelera, el Cerro Solo i les agulles Egger i Standardt. Una flora de primavera que comença ja a derivar cap a l'estiu i fins i tot, amb una mica de sort, un pica-soques fent forats a la soca d'un arbre.
La veritat és que dos dies en aquesta zona són pocs per la quantitat de coses que s'hi poden fer, però n'estem satisfetes.
Per menjar us recomanem el Restaurant La Senyera. Sí, així, La Senyera, amb una estelada onejant a la porta i una altra estelada penjada a la finestra de l'edifici que serveix de supermercat i records. Tenen pa amb tomàquet! i una salsa semblant a l'all-i-oli! Us sentiu com a casa, vaja! Les hem seguit, les notícies de casa aquests dies: el seguiment dels empresonats i els exiliats, els canvis de noms de comarca amb la volguda castellanització de l'Estat i els projectes d'anada a Brussel·les el pont de la Puríssima. Però, som conscients, que també n'hem fet un relax!
Des de El Chaltén cal retornar a El Calafate per agafar l'avió que ens porta a Iguazú via Buenos Aires.
El paisatge canvia del tot. Es transforma en un verd espès i una vegetació rica però desapareix la muntanya.
Iguazú és una ciutat turística, molt turística, amb hotels instal·lats dins la selva i que han fet fora o n'han apartat la població indígena. Però sembla que els viatgers d'avui en dia, gaudeixen dels mosquits que bandegen amb cremes i colònies i així tenen experiències vitals i úniques.
Iguazú és sinònim de cascades. Les podeu admirar de tres maneres diferents bàsiques: a peu, per les passarel·les que us acosten fins al seu caient mateix, sempre que us feu un forat entre la gentada, protegiu amb zel les vostres càmeres i mòbils de l'aigua i us cobriu amb una capelina als llocs on esquitxa més, a risc de quedar, si no, ben negats; amb canoa, equipats amb el banyador i els salva-vides i us portaran fins a la seva mateixa base i, fins i tot, travessaran la cortina d'aigua amb risc de la vostra capacitat de recuperació de la mullena que us cau a sobre; amb helicòpter, sobrevolant-les en una experiència que dura uns deu minuts justets i veient l'extensió de la selva fins on es perd l'horitzó i, al mig, les cascades i el riu, allà baix.
El devessall d'aigua amb tota la seva força i potència es pot seguir des del cantó argentí i des del cantó brasiler. Iguazú, situada a la confluència de tres països —Argentina, Paraguay i Brasil— comparteix amb ells els rius Paranà i Iguazú que va a desembocar en el primer. Us recomano que les pugueu recórrer tant des d'Argentina com des del Brasil. Des de totes les òptiques els salts que s'estenen en totes direccions et deixen bocabadada i encantada.
El viatge a la Patagònia s'ha de fer, si més no, un cop a la vida. Depenent del pressupost, aprofiteu el màxim de llocs i de dies. De tots els que vam fer no en podríem deixar cap, realment, seria difícil triar que és el que ens ha captivat més: la Terra del Foc, les Torres del Paine, les Glaceres, el Fitz Roy, Iguazú o Buenos Aires; la flora, molta de desconeguda per les nostres latituds o la fauna, que, malgrat les seves èpoques vitals de migracions o canvis, la tens a tocar; les sortides i les postes de sol entre muntanyes i ajaçant-se al mar o la gent acollidora que et trobes al pas.
Vam tenir molta sort amb el grup que anàvem i segur que totes en recordarem durant temps la mútua companyonia; una dotzena de dones ben avingudes que s'han adaptat als camins, a la convivència i al vent!
En queda, de tot, un bon record.