dilluns, 10 d’agost de 2020

Desitg de Llorenç

No va passar de les fotografies en blanc i negre, en Llorenç.

Volia una moto, en Llorenç, i la va tenir; més tard, va voler un sidecar per portar tota la família, però no va arribar.

Volia la Montserrat, en Llorenç, i també la va tenir: nou anys de promesos i cinc de casats.

Volia veure món, quasi segur. Va poder anar a Melilla a fer el servei militar durant tres anys llargs i un munt de cartes.

Volia fer feina per curar als altres, i ho va fer. Tanmateix en volia una i en va tenir unes quantes alhora: practicant, callista, analista de raigs X, la clínica del Carme, el consultori d'una empresa, la rerebotiga d'una farmàcia, una altra empresa i el passeig per cases particulars. Això sí, molt ben considerat. Però no li va donar temps de comprar un sidecar.

Volia una nena, en Llorenç; una nena que quan seria gran seria molt maca i faria moltes coses i tindria el millor del millor que ell li pogués oferir. No la va veure créixer, en Llorenç.
També volia molts fills. I en va tenir dos. El temps se li va tirar a sobre en un semàfor vermell.

En Llorenç volia fer esport i va nedar i va ser d'un equip de futbol. I no va puguer fer gairebé res més.

Volia viure, en Llorenç! I tenia la creença que a ell mai li podia passar res. Un oblit de casc a casa, una orella poc fina i un camió en davallada per un carrer barceloní.
Volia una casa, en Llorenç. Una casa per estrenar, amb pati de rajoles vermelles i blanques i uns quants rosers plantats, amb roses perfumades per regalar per Sant Jordi i per la Mare de Déu de Montserrat. Una casa que no, no, no va estrenar.

I, com tants de nosaltres, volia perdurar en Llorenç, quasi segur. I perdura estampat en fotografies en blanc i negre. I en un cel estrellat.

En Llorenç volia viure i fer els desitjos realitat.
Volia estimar, en Llorenç i ser estimat.
I això sí que ho va aconseguir: en vida i en mort.

diumenge, 9 d’agost de 2020

Esmorzars a la fresca

Un cicle de sortides ben pensat. A l'agost, enmig de la calor que fa per tot arreu, va bé sortir una mica. I que millor que fer-ho a primera hora, quan el sol encara no prem,  quan ve de gust seure una estona en un lloc ombrívol i, si pot ser, i penso que ha de ser, al costat d'una font; i encara millor si hi ha un rierol que faci corre l'aigua. La sensació de frescor s'agraeix. Busques un lloc adequat, camines una mica i fas un recorregut, per a molts, desconegut i ben a prop de casa; gaudeixes de la natura i passes un matí de canícula oblidant una mica l'agost.
És el que hem fet amb el CEC per treure'ns la mandra de l'estiu.
La font i el petit gorg de Les Rovires està a uns dos quilòmetres de Pallejà on s'hi arriba amb els FGC. Sortint de l'estació cal anar per un tros de passeig ben desert a aquestes hores d'un dissabte de vacances i trencar a l'esquerra cap a la Font de les Rovires per una pista amb no gaire pendent. Quan hi arribeu, us trobeu amb una vegetació exuberant, amb uns arbres que fan ombra, un rierol que es travessa per un pont i, pujades unes escales, teniu la font. Allà mateix una taula de fusta amb banc. I darrere, el que menys us podíeu pensar: un saltant d'aigua que cau esglaonat i forma un gorg, petit, però suficient per ser admirat. És un bon lloc per fer-hi l'esmorzar a la fresca mentre va passant gent de passeig i el sol va traient el cap entre l'arbreda. S'hi deu estar bé també a l'hora de berenar!
Si aneu pujant les escales, aneu resseguint tot el salt d'aigua que forma petits gorgs en el seu desnivell i arribeu a una pista, solejada, que podeu seguir cap a l'esquerra.
No gaire lluny, ens trobem amb la Font del Carinyo. Una font que omple una bassa de nenúfars florits. Fou construïda com a lloc de lleure de la senyora Mercedes, esposa del senyor Seix, que estava malalta, per a que pogués reposar i prendre'n l'aigua. Darrere la font una llegenda, amb les rajoles ja escrostonades però on encara s'hi pot llegir que la tal senyora era tan agradable i plaent com la font (o al revés?). Degué rebre força carinyo, la Senyora Mercedes, ja que sembla que es va recuperar de la malaltia. El lloc, romàntic i amb aires modernistes, va bé per reposar.
Tot i que el bosc acompanya, l'hora del dia es va acostant més a mig matí i la calor s'imposa. La pista va fent diferents alts i baixos segons el desnivell del terreny. Cal arremangar-se els pantalons els que els portem per sota genoll o treure's la part de baix els que els porten amb cremallera a mitja cama; cal posar-se barret; cal parar-se de tant en tant a beure aigua per refrescar-se. Ja en diuen camí del Forn, no sé si per la calor o per restes d'algun forn que no arribem a veure. Des de la pista se segueix paral·lels a la via del tren, a mitjana alçada. El sol crema a les teulades de Pallejà i, a l'altra banda del riu Llobregat, a tota la plana del Baix.
Arribats a un encreuament de camins, deixem a mà dreta el que deu portar cap a un camp de tir si ens guiem pel soroll de trets que ens acompanya una estona i descendim en giragonses fins a arribar a l'àrea de lleure de la Torre Roja, a prop ja de Pallejà, amb unes quantes taules per seure i un garrofer amb l'escorça ben oberta i amb el rastre d'un llamp a la seva brancada. Ens hi falta, però, un bon doll d'aigua.
Arribem a les primeres cases de l'antic Pallejà, petites masies d'estiueig deteriorades i abandonades que devien haver tingut el seu esplendor en una època determinada i han caigut en l'oblit.
Després d'una baixada entre aquestes cases, arribem altra vegada a l'estació dels ferrocarrils. No marxem però sense abans donar una volta per Pallejà: la Masia Museu, avui tancada, on hi ha la referència a la vida de l'antiga vil·la, la plaça major ombrejada, el castell imponent a tocar de carretera i una mica més enllà la casa modernista que és la seu de l'Ajuntament.
Fem una cervesa al bar de la plaça, sota l'obra dels plataners i tornem cap a casa havent conegut un altre petit racó de la nostra geografia.

dijous, 6 d’agost de 2020

Lli (Linum)

LLI

Jo 
bri
fi
de lli,
dret
i prim
fins al cim.
Colliu-me,
quan floriré;
teixiu-me,
i us vestiré
d'un llani-llini
blanc com l'ermini.


Jo

bri
fi
de lli.
Mon tronc
és un jonc;
ma flor,
un robí.
Tinc
cinc
fulles
en la flor,
totes belles
i vermelles
com un cor. 


 

Jacint Verdaguer, «Lli». Dins Brins d'Espígol.

diumenge, 2 d’agost de 2020

Port de Salau 2020

                             


Avui, ni que sigui virtualment, som al Port de Salau, la jornada d'agermanament entre Occitània i Catalunya que aplega cada primer cap de setmana d'agost catalans i occitans dalt del Port, que no serveix de frontera, sinó d'enllaç entre les dues nacions.
Dalt del Port, rememorem el que ha passat durant l'any a les respectives cases, reivindiquem les llengües de cada poble —occità i català—, fem festa, dansem i cantem, brindem amb formatge i vi, prenem el sol o la pluja o la boira, el fred o la calor i ens acomiadem desitjant que, potser l'any vinent no, però aviat sí, puguem celebrar que som al mon per compartir la nostra visió, el nostre pensament, la nostra cultura i la nostra història com a dues nacions agermanades amb totes les nacions.
HO TORNAREM A FER!

Visca Catalunya lliure
Òsca Occitania lliure
Per l'agermanament dels pobles català i occità!

dissabte, 1 d’agost de 2020

Pels camins de Sant Jaume de Frontanyà

Uns quants dies més a Sant Jaume: records d'infantesa i mirades d'adulta.
Aquesta vegada, però, no m'he pogut quedar a fer-hi estada. Les tres fondes que en una època estaven obertes han tancat. Primer va ser la Fonda de Ca l'Eloi, fa uns quants anys ja! Després, deu fer un parell d'anys, l'Antiga Fonda de Cal Marxandó, ja que la família del Ramon no ha continuat amb la restauració. I aquest any s'han jubilat els de Casablanca. Es podria dir ben bé, que Sant Jaume ha tancat portes. El poble està arreglat que fa goig: hi ha llum —jo encara recordo quan el Miquel de Ca l'Eloi engegava el carburo, amb aquella olor característica que sempre vaig associar a Sant Jaume, i la Carmeta ens feia els pastissos a la llum d'una espelma—, hi ha carretera per anar i venir de La Pobla de Lillet o de Borredà —de petits, anant a Sant Jaume a peu, dotze quilòmetres des de Borredà i més tard, asseguts al pedrís de la plaça, veiem de lluny la polseguera del jeep d'en Juan i cridàvem: un cotxe!—, les cases estan ben cuidades, però tancades. Poca gent s'hi mou per Sant Jaume. I no us dic ja caminant pels diferents itineraris que es poden fer: trobes arbres, flors, vaques, però ni una persona humana.
Fins i tot he vist un cartell de venda a Ca la Maria Rosa, l'única nena que trobàvem al poble quan hi anàvem de vacances i que ens va ensenyar a buscar bolets  amb la que jugàvem.
L'església encara està dempeus, una veritable catedral romànica que us dóna la benvinguda de cara si veniu de Borredà, el cementiri de la Florentina està net —amb la feinada que hi tenia— i la "seva" font, tot i que traslladada sobre l'antiga bassa, ara inexistent, a peu dret. Aquest any la Florentina hauria tingut poca feina vigilant que la font no perdés aigua ni que cap infant la deixés rajar massa: devia ser pel virus que ens ha trastocat a tots, però la font estava clausurada. Tampoc hi havia perill d'infants juganers obrint-ne l'aixeta: ni als Oms ni a Frontanyà m'he trobat mai més colònies.
Però, Sant Jaume, continua sent Sant Jaume!
Si pugeu a la creu del Cingle i observeu el paisatge fins l'horitzó, veieu boscos —ni una cremada, ni una tala desmesurada!— verd, i cases escampades pel territori. I si penseu en les vegades que hi havíeu pujat de petits, sembla que res hagi canviat i teniu la sensació que us trobeu a casa.
Fa de bon caminar seguir els camins i pistes de Sant Jaume tot i la calor d'aquest mes de juliol. Des del Cingle fins a Can Frontanyà i baixar cap als Oms per retornar al poble tot passant per la Font de la Mansana; baixar per darrere de Casablanca passant per Can Crispí i arribant al gorg del Matxo i retornar pel Molí d'en Quirze.
Anar fins els Oms, records de colònies de quan tenia jo set i vuit anys, de foc de camp, de jocs d'aventura buscant "gamusins" amb una llanterna i de treballs manuals fent barques d'escorça de pi que després fèiem anar a la bassa del poble quan la Florentina no mirava. I des d'aquí, continuar cap a les masies de les Lloberes, passant per l'enderrocada Can Picanyes, tot buscant Can Cortines i veient, al fons de l'altre vessant l'església romànica de Sant Julià de Cosp.
O enfilar-se cap al Pla de La Lleona i Creu Melosa, on diuen que s'hi pot trobar flor de neu, i continuar pujant cap a Faig i Branca i, si voleu allargar, fins a Puig Lluent. Des d'aquí encara podríeu arribar-vos a Sant Romà de la Clusa.
Deixar el cotxe a Cal Cintet i baixar cap al Prat, reconvertida en casa rural de luxe amb piscina (i jo que havia somiat ser mestra i muntar-hi una escola per a nens desvalguts!). Continuar camí fins Les Planes, una masia magnífica amb una bona vista i baixar fins a trobar la Riera de Merlès i més enllà Sant Esteve de la Riba on fa molts i molts anys hi havia una reserva d'animals protegits.
O des del camí que porta al Coll de la Batallola pujar fins als Rasos de Tubau.
Parar-se a sant Eugínia, a peu de carretera ara.
O descansar una mica al Gorg i la Font del Bisbe.
O tornar, com tantes altres vegades i sempre, al Gorg de Terradelles, el dels banys de les colònies i amb el meu germà.
Sant Jaume mai em cansa. També hi pots buscar un racó de bosc, l'esquena repenjada en un tronc d'arbre i llegir i mirar i olorar la pinassa i xerrar amb alguna vaca.
Per poc que pugui, sempre hauré de tornar alguna vegada més a Sant Jaume.

divendres, 31 de juliol de 2020

Clot del Moro

Sembla poca cosa aquesta zona, però sempre he pensat que La Pobla de Lillet era i és un poble molt ben situat, amb moltes possibilitats d'itineraris, d'excursions per la muntanya i de coneixença cultural i històrica del nostre país.
També sempre he pensat, que la gent de La Pobla no ho han acabat d'explotar gaire. I no em refereixo pas a fer destrosses urbanístiques, ni grans complexos turístics, ni activitats o itineraris d'oci tan fora de lloc i que proliferen per tot arreu.
Però el paisatge, la natura, la situació en un nus de carreteres on pots anar al nord i al sud, a l'est i a l'oest, el seu romànic, els pobles conservats i les caminades per a tots els nivells, donen molt de joc.
La Pobla de Lillet està situat al Berguedà, als peus del Catllaràs, Espai Natural Protegit que s'alça fins als 1700 m, i que s'estén des del Pedraforca i la Serra del Cadí-Moixeró, fins al Ripollès amb la Serra del Montgrony. Amb dos Santuaris dels més visitats de Catalunya: Falgars i Montgrony. Una veritable xarxa de camins que es poden transitar i la permanència d'uns boscos que fan la delícia dels caminants. 
Pujant a Falgars visitem la Cova de la Verge, on, com tantes altres verges del país, es recorda l'aparició d'una imatge enterrada i que descobreixen els pastors que guarden els ramats. Podem arribar fins al Pla de l'Orri, el Torrent de Vallfogona, el Mirador del Roc de la Lluna i el Xalet del Catllaràs, edifici modernista a 1370 metres d'altitud. Fou construït entre el 1901 i 1903 com a residència dels enginyers anglesos de les mines de carbó que subministraven el combustible a la fàbrica de Clot del Moro (ASLAND). El prolífic Eusebi GÚell, titular d'ASLAND, oferí el projecte a Antoni Gaudí. Tot i que havia servit com a casa de colònies cap als anys setanta del segle XX, fou deixat i abandonat i la veritat, és que estava en un estat penós. El 2015 s'inicia la recuperació de l'edifici i ara ja es pot contemplar rehabilitat. Només cal esperar que no s'hagi d'esperar gaires anys més perquè se li pugui donar un ús adient, com a Escola de Natura o com a Observatori de la Natura de la Serra de Catllaràs i no torni a degradar-se abans de fer-lo servir. Els boscos i la flora autòctona ofereixen un veritable plaer a la caminada.
En un extrem de la Serra i al vessant sud hi trobem Sant Jaume de Frontanyà, al que s'hi accedeix per la carretera que surt passat la Pobla, una mica més enllà del trencant a Santa Maria de Lillet. Fins fa poc el poble més petit de Catalunya, entre la Pobla i Borredà, continua sent un oasi de tranquil·litat i un lloc per fer caminades i banyar-se als seus gorgs, caçar bolets quan és l'època i reposar del soroll de les ciutats. L'església imponent, romànica, hi senyoreja. Un poble cuidat i endreçat, però amb molt poca gent. En aquests moments, no pot oferir cap servei al visitant. Un poble que sembla que surt a les travesses d'un gran vedat de caça per a elits benestants que inclouria la Serra de Catllaràs i tot. Una llàstima que deixem perdre'ns nosaltres mateixos la riquesa natural que tenim.
Si en lloc d'anar cap a Sant Jaume continuem la carretera direcció Ripoll, arribem, una mica abans de Gombrèn, al trencant a mà esquerra que ens puja a Montgrony, amb el Monestir de Sant Pere i la Cova de la Verge. Un lloc enlairat i escarpat que des de fa ja anys s'hi pot pujar en cotxe tot i que encara recordo les vacances del 1960 que la meva mare, el meu germà de quatre anys i jo de sis, vam pujar a peu pel camí de fort pendent, amb un mulo que carregava les maletes. Els dies que hi vam passar, la companyia d'un caputxí amb el que vam fer llarga amistat, el Pare Carles d'Igualada, els vespres jugant a endevinalles i explicant històries, encara perduren en el meu record.
Des de la Pobla, cap al nord, arribem a llocs tan visitats com les Fonts del Llobregat i Castellar de n'Hug i continuant carretera enllà passem La Molina i la Cerdanya en una carretera que s'enfila entre prats i un majestuós paisatge.
I si ens encaminem cap a l'est, ens arribem a Guardiola de Berga i Bagà i tots els seus entorns, des del Monestir de Sant Llorenç prop de Bagà fins al poble, actualment més petit de Catalunya, de Gisclareny on podem fer un bon dinar a Cal Misèria.
Per la carretera cap a Guardiola, ens espera una sorpresa; feia temps que veia el cartell de Santa Cecília de Riutort i aquesta vegada m'hi vaig engrescar. Cal pujar una pista apte per caminants i vigilar uns senyals de pintura groga que ens volen indicar alguna cosa. Quasi a dalt de la pujada, a mà dreta, les seguim en un corriol una mica embrossat i al cap de poc, ens situem davant de l'ermita de Santa Cecília, colgada entre els arbres, els matolls que pugen per les seves parets i en un estat ruïnós. Havia de ser gran; encara queden restes de pintura i un forat a terra amb unes escales de mal baixar que podria indicar una cripta. Entre l'arbreda veiem el campanar, les voltes i l'absis i necessitem un objectiu gran angular per treure'n alguna foto, ja que la vegetació no ens deixa allunyar gaire i prendre perspectiva. Una llàstima d'estat deplorable del que podria ser una joia del romànic de la zona.
I parlant de romànic, encoratgem a l'ajuntament de la Pobla per poder aprofitar una altra joia que tenen al seu entorn: Santa Maria de Lillet, als afores, i Sant Miquel de Lillet una de les poques esglésies de planta rodona que es conserven. Itineraris, història del romànic, trobades, concerts a l'aire lliure o dins els seus murs, farien del lloc un centre conegut i conservat.
No explicaré la visita a la fàbrica ASLAND, interessantíssima, que juntament amb els Jardins Artigues de factura gaudiniana, són més coneguts. Només dir, que caldria refermar la fàbrica, rehabilitar-la una mica i donar-li més projecció com a testimoni d'una època industrial que significà un estímul per a la comarca i que, ben portat, avui en dia encara en podria donar com a fet històric i cultural.
I per acabar, i donat que Sant Jaume està tot tancat, us recomano fer estada uns quants dies al Refugi Quatre Cases, a Clot del Moro, a pocs metres de la fàbrica, davant per davant del Xalet propietat dels amos del Clot del Moro i de l'església familiar de Sant Jaume. Edificis d'estructura també modernista, una mica denigrats però que encara ens parlen de l'esplendor industrial. Llàstima del seu estat, perquè podrien lluir més la seva arquitectura.
Al Refugi, comandat per la Raquel, sereu ben acollits. Un espai de calma, de tranquil·litat, entre vegetació exuberant, veient al matí com surt el sol i a la tarda com es pon o com plou i esteu còmodament asseguts a la terrassa de l'habitació. Hi podeu fer tots els àpats o només dormir-hi; un lloc molt agradable que serveix de base per a les caminades i sortides, o per estar-se allà llegint i gaudint de la simpatia de la Raquel, dels dos gatets que no paren de córrer o de la pacífica Mina que us saluda amb uns inofensius lladrucs tot remenant la cua.

La veritat és que, quan torni per la zona, m'hi tornaré a hostatjar!

dimecres, 29 de juliol de 2020

Una setmana a Espinavell

Sí, Espinavell, el petit poble de l'Alt Ripollès on a l'octubre fan la tria de cavalls que baixen de la muntanya. Això és el que es coneix més d'aquest lloc, però a Espinavell s'hi pot anar tot l'any, i més a l'estiu si tenim en compte el canvi de temperatura entre la muntanya i la costa xafogosa. A Espinavell he trobat poca gent, que realment és el que busco, tot i que depèn de les activitats que es tinguin ganes de fer.
És el punt ideal per pujar al Costabona, però es pot fer molt més que això. Al Costabona sí que s'hi troba gent de totes les edats pujant i baixant d'aquest cim arrodonit i fàcil, una temptació per als caminaires. En un dia clar, d'un cel blau i un sol que se't fica a la pell, puges fins al Refugi que es troba uns quants metres més avall i d'aquí fins al cim. Si us haig de ser franca, us recomano que hi aneu un dia de cada dia. Es pot pujar en cotxe per la pista que enllaça Espinavell i Setcases, i arribats al coll, aparcar-lo sense que faci nosa als altres (és d'agrair!). Els dies han sigut plujosos al Ripollès i la gespa és verda i el verd llueix.
La pista de la que parlem ofereix un magnífic panorama sobre la vall d'Espinavell i de Setcases i dóna per molt més que pel Costabona. Si en lloc de tirar cap amunt, agafeu un camí planer pel davant del corriol que puja al cim, aneu cap als Plans de Lliens: uns prats verds, clapa de gespa entre boscos, marges florits i passeig encantador fins al final de la serra. Només us faran companyia les vaques que jeuen remenant la cua i, algun boletaire que s'amaga entre boixos així que us veu. Reposar asseguda a l'herba, menjar fuet i formatge mirant el cel i el Costabona al davant i per la part de Setcases el panorama d'Ulldeter i el Gra de Fajol, és un plaer del que no podeu escapar.
Si seguiu la pista una mica cap avall després del pàrquing, podeu deixar el cotxe al començament d'un camí que us porta en poc temps fins al Refugi Forestal de Jaume Ferrer, també enmig de prats per on es passegen els cavalls que, d'aquí a uns mesos, baixaran a la vall. Es remunta un petit coll i de seguida es va baixant entre boscos i vaques —a les que heu de deixar que passin amb el seu caminar parsimoniós— en un passeig molt agradable. Si continuéssim el camí, sortiríem a Setcases, però hem de recular, que no és qüestió de tornar a pujar a buscar el cotxe. Quan hi arribem, ens aposentem a la riba del petit rierol que baixa entre pedres per fer un mos.
Es baixa la pista que surt a la carretera que porta de Setcases fins a Vallter i es pot pujar fins les pistes d'esquí. Feia anys que no hi venia per aquí, jo, però ho he trobat una mica desgraciat. Les instal·lacions d'esquí queden molt bé quan està tot nevat, però a l'estiu, tot tancat, sense ningú fora de quatre vaques i algun passavolant, fa pena de veure. Recordo encara el camí que porta al Refugi del CEC d'Ulldeter que no té res a veure amb això.
Setcases és un dels pobles de la vall que es pot visitar si esteu de sort i trobeu on aparcar en un dia de juliol; jo no he pogut pas, o sigui, he desistit! Tota la generació de gent que no hi havia allà dalt, estava aquí!
Des d'Espinavell, podeu anar fins a Molló i visitar l'església romànica, i a Camprodon, amb el seu pont i les dues Esglésies: la de Santa Maria i la de Sant Pere on hem pogut assistir a un concert del Concurs per a joves promeses pianistes Isaac Albéniz. També hi ha d'altres possibilitats baixant cap a  Sant Joan de les Abadesses i, desviant-se a la dreta arribar-se a Sant Martí de Sarroca i Sant Martí d'Ogassa amb dues esglésies romàniques que cal visitar.
Des de Sant Pau de Segúries també recomano arribar-se fins a Sant Salvador de Bianya, un paratge situat ja a l'Alta Garrotxa, tranquil, sol i idíl·lic, que antigament tingué fama pel seu Hostal.
I continuant les possibilitats d'un recorregut cultural i artístic, Rocabruna i Beget es mereixen una visita. Així i tot, no deixeu de descobrir nous llocs que estan poc marcats als mapes i arribeu-vos fins a Sant Valentí de Salarsa, una esglesiola romànica enmig de prats, al fons de la vall, per una pista estreta que surt de Font-Rubí, una urbanització que us despista del camí a seguir al començament. Un lloc per estar-s'hi, encantador i paradisíac si us agrada la natura, el romànic i la tranquil·litat. Tota una troballa!
Tornant a Espinavell i en sentit contrari, pugeu al Coll d'Ares i des d'aquí agafeu un camí costerut entre prats cap a Coll Pregon, davant per davant del Costabona. I si teniu ganes de cotxe, us arribeu fins a la vil·la de Prats de Molló, en terres del Vallespir, on viureu la vida dels artesans al carrer, el record de Carles Bosch de la Trinxeria, el castell que senyoreja el poble, el monòlit en record de "l'exèrcit" de Francesc Macià als afores del poble anat cap als Banys de la Preste: un tros de terra catalana, d'història comuna i de germanor.
I, abans de marxar, visiteu el costerut poble d'Espinavell, els carrers d'Ençà i el d'Enllà i el carrer d'Amunt. Una pujada i una baixada entre llambordes i cases arrenglerades, velles i cuidades, de pedra negrosa. I admireu, des de la Serra de Sant Joan que li fa de capçalera, el poble arremolinat a la costa, la verdor dels arbres i la lluentor de les gotes de pluja, la boira que s'aixeca i es fa pas entre els raigs del sol, les muntanyes que donen al Vallespir i allà al fons, molt al fons, ja quasi a la plana, els pobles de Llanars i Vilallonga de Ter.
Uns dies de frescor i un espai de serenor, propicis per a caminades més fortes i per a passejos amb un llibre sota el braç i la màquina de fotografiar penjada al coll.
Uns itineraris, que, malgrat que siguin coneguts, us fa bo de tornar a fer. Un admirar com cau la pluja i s'aixeca el sol i baixen els rius plens d'aigua; un descobrir indrets nous.