dijous, 27 de juliol de 2017

Selva Negra (II)

Han passat uns dies en els que el temps no ha acompanyat gaire: et lleves i plou i això et canvia els plans; per la tarda s' anima una mica. T'has d'anar adaptant i combinant visites amb cotxe a esglésies i abadies i caminades per boscos,  cascades i llacs.
El verd no et deixa. Els arbres amb uns troncs alts i completament rectes  apunten al cel, com buscant el sol que li costa sortir. Els dies són d'una tonalitat grisosa,  les boires i la humitat es perpetuen. Tot i així,  no deixes d'admirar el paisatge. La sensació de calma persevera.
La gent camina, passeja i va en bicicleta. Tot són camins perfectament senyalitzats: pots anar a tot arreu caminant! És un goig enceta un camí i saber on vas; només cal que memoritzis el nom (o li facis foto) i segueixis les marques en fotma de rombe del color del camí,  segons la seva llargària (vermell, blau, groc).
Recomano l'itinerari que baixant del S tu coses entre faigs arriba al Feldsee, donar la volta a aquest petit llac i arribar a Riner.  També és preciós l'itinerari que comença a Feldberg - Ors,  s'enfila fins el cim Herzogenhorn (1415m) i baixa fins a Krunkelbachhüte. És pot tornar fent una volta circular molt agradable. La Selva Negra no té grans alçades,  el Feldberg és el més alt amb 1493m, colgat d'antenes, però amb unes bones vistes. En un dia clar és pot veure la Jungfrau.
És agradable fer el curs de les cascades. A qualsevol saltant d'aigua n'hi diuen cascada,  però totes tenen un camí circular per veure les per tots els costats. Les més famoses són les de Triberg,  tot i que les he trobat molt turístiques.  En canvi, són millors les de Faulkner,  prop de Felberg, mig amagades i sense pagar.
Llacs: recomanable una volta a eu pel Titisee o pel Schweppes.  Tot i que el més bonic és el Feldsee.
Cal també una visita a Freiburg i si es pot a Base l,  ja a Suïssa,  però no gaire lluny.
Si plou,  sempre es pot fer itinerari amb cotxe: Abadia Sant Blasien,  Abadia Sant Peter, amb un paisatge preciós,  Abadia Sant Trudpert. Totes iguals: grans edificis i pintades de blanc per dins, amb frescos a les parets i sostres. No són gaire antigues, màxim de mitjans del segle XVIII.  Aquí no tenen romànic,  ni castells,  ni gaire prehistòria.  Sempre ha estat una Selva inexpugnable que fins i tot als romans feia basarda.
El lloc triat per fer estada, Feldberg-Barental,  ha donat molt de sí.  Un nus de carreteres que et permeten anar als quatre punts cardinals i fer moltes caminades.
En resum, és una zona tranquil·la,  per reposar i passar uns dies agradables.

dissabte, 22 de juliol de 2017

Selva Negra (I)

País d'ondulacions suaus. Turons i muntanyes clapejades de verd i arbres altissims; cases amb les teulades que poden tocar terra amb balcons i finestres florits. Sol i núvols,  núvols i sol,  amb ruixats de tarda. Això és l'entrada a la Selva Negra.
Camins i itineraris per a tots els gustos; a cada racó una pista ben delimitada.  La majoria de gent amb bicicleta tot i que també molta a peu: famílies,  parelles, gent gran, grups de jovent i persones individuals.
Passar per entremig d'aquests boscos, segons com, impresiona una mica. Faigs enormes que a contrallum ofereixen un color de verd resplendent que contrasta amb el verd més fosc dels avets i els pins negres. El sotabosc generós i exuberant: fulles grandioses com les de la pota cavall, que supera el meu peu; falgueres ufanoses i flors que són la delícia d'abelles i papallones. Troncs caiguts i corcats per la humitat, grossos, plens de verdet i bolets de soca. De tant en tant, algun rierol, pocs,  i algun llac però no gaires. La Selva Negra guarda l'humitat de les pluges, no tant de l'aigua del subsòl.
I el silenci. El que et corpren més,  és el silenci dels boscos, amb algun cant d'ocell. I, sobretot,  el silenci de la gent. Parlen fluix, fluixet, entre murmuris,  cosa que a mi no em va gaire bé. No s'els sent quasi. Sort que no els puc entendre quan s'em dirigeixen i amb un "I don't understand" ho puc donar per acabat perquè,  em seria difícil seguir una conversa amb un to agradable per la meva oïda.  Tot és silenci? No!  Els nens, no. Els nens i nenes són iguals a tot arreu: xerren pels descosits, pregunten amb obsessió,  juguen cridant i fan rebequeries.
Turisme en aquestes dates poc: algun suís,  algun frances,  i alemanys; alemanys i tot en alemany.
Primeres impressions d'una zona que no et deixa indiferent.

dimarts, 11 de juliol de 2017

Val de Echo

Uns dies a Echo, la vall pirinenca aragonesa més occidental,  a tocar ja del Roncal navarrès.  Cims escarpats,  avets, faigs grandiosos, un sotabosc net, uns pobles disseminats i unes camins que, sempre en pendent, t'enlairen cap als cims.
Echo és un poble agradable, amb cases de solera i portals guardats de les facècies de les bruixes amb amulets i carlines. Passejar pels seus carrers empedrats et  transporta calma i et parla del temps. Eminentment agrícola,  recorda encara l'època dels maquis i dels contrabandistes que passaven des d'aquí cap a França, a la veïna vall de Lescun.
Cal visitar l'antic Monestir de Siresa,  a dos quilòmetres de Echo. Auster,  sense que se'n sàpiga exactament l'estil arquitectònic però amb molts elements romànics.  Destaca el Crist devallat de fusta i la imponent nau central.
Vall habitada ja en temps megalítics, conserva un tram de la calçada romana  que travessa el congost de La  Boca de los Infiernos,  enmig de faigs i cingleres.
La Selva de Oza,  una vall oberta on els avets i els faigs s' enlairen fins a buscar la llum del sol.
Valls plenes de camins i sendes, pics i "ibones". Podeu pujar fins al refugi de Gabardito i continuar fins al refugi de Dios Te Salve i d'aquí, entre prats verds fins al refugi de Lizara; remuntar la Selva de Oza, primer per pista i després per corriol fins al pic del Castiello d'Acer de 2384m; recórrer la vall de Guarrinza fins el Salto de Achar i, tot passant per Aguas Tuertas, aneu fins  l'ibon d'Estanés. Feu d'altres passejades més tranquil·les amb un llibre sota el braç,  en aquest mes ple de flors: cards, lliris blaus, botons d'or, esbarzer, malva...
Si encara us queda temps,  arribeu - vos a  Ansó,  passegeu pel poble i preneu una cervesa a la plaça i no deixeu d'anar a la vall de Zuriza,  tocant a Navarra, fins al refugi i les pistes d'esquí de fons de Linza: un paradís de verdor i rierols.
Una setmana molt recomanable.

divendres, 7 de juliol de 2017

El Montardo

Un repte important, aquesta vegada. Una sortida per Era Val d'Aran amb uns dies magnífics, cels blaus i serens, lluminositat, cercle de muntanyes i aire rejovenidor. Una volta per la Vall d'Aran sempre és agradable.
Arribats a Arties, seguim una pista amb cotxe fins el Pont de Ressec. Continuem la pista a peu fins el Pont de Rius i accedim en forta pendent, entre faigs, roures i avets, falgueres i flors variades fins al Refugi de Restanca. Un circ d'origen glacial tancat pel mateix llac de Restanca a 2010m d'alçada. Una volta pel llac, una refrescada de peus en les aigües gelades que baixen de les neus del Bessiberri i un sopar en aquest entorn admirable, retornen les forces.
L'endemà, tornem a calçar botes i proveïm la motxilla i ens disposem a pujar al Montardo de 2833m, el cim més alt de la Val. Després de la primera pendent arribem a l'Estany de Cap de Port (2235m), envoltat pel Circ dera Restanca, amb unes aigües transparents i cristal·lines i uns quants marcòlics pel voltant, grocs i ufanosos, ensenyant els seus pistils a les abelles; una alegria per als ulls!
Ens toca fer una mica més de pujada entre un rocam exasperant en molts moments. Hem d'anar alerta d'on posem pals i peus ja que qualsevol descuit ens pot passar factura. El sol crema i el cansament comença a treure el nas, però la nostra ànsia d'arribar més amunt no ens atura.
Després del Coll d'Olla Crestada (2475m), arribem a l'Estany Monges en un paratge magnífic! El cel blau s'emmiralla en l'estany, el circ de muntanyes s'obre i nosaltres vessem de satisfacció pel dia i pel tros aconseguit. Uns rètols ens indiquen diferents variants: cap al Refugi de Colomers a dues hores, cap al Refugi de Joan Ventosa i Calvell a una hora. Montardo: una hora trenta.
Anem tenint la companyia de la Lucia i el seu pare, una nena valenciana d'uns deu anys, valenta com ella sola.
Continuem pujant per un caminoi que es perd entre rocs; ens falta el darrer tram per a aconseguir el Coll del Montardo. Les cames prenen una mica de descans mentre travessem el Clot i les Basses del Montardo i ens atrevim amb el darrer esforç.
Assolim el Montardo, 2833m. Tot el Pirineu al nostra voltant: al davant, el Bessiberri; un xic a l'esquerra el Circ de Colomers; a baix Baqueira, la vall d'Arties; al fons les muntanyes del Pirineu francès, el Vignemale, el Tuc de Molières, La Maladeta. Els Estanys de Restanca, els Estanys de Mar. Per sobre el cel; a l'alçada dels nostres nassos els pics i crestes de les muntanyes; a sota, les valls. Estem emocionats: hem aconseguit la nostra fita, a les nostres edats! L'esforç ha valgut la pena. Reca una mica de marxar! Ens fem les fotos de rigor i ens emplenem els ulls de tanta majestuositat per recordar-la sempre! Però, ara, toca baixar, mirant bé on posem els peus i com funcionen els genolls.
La davallada s'ha de fer a poc a poc i fixant-se bé en el camí perquè si no, es pot fer alguna marrada no gaire agradable. Tornem a passar el bellíssim Estany Monges i l'Estany de Cap de Port i arribem al Refugi Restanca on recollim els paquets que hi havíem deixat per continuar tirant avall. Avui estarà ple, el refugi; ens adonem que hi ha molts francesos caminant per aquestes muntanyes i parelles que segueixen la Ruta dels Carros de Foc.
Mengem una mica i arribem al cotxe satisfets de la jornada. Ens allotgem al Refugi Juli Soler Santaló, del CEC, a Salardú, on ens acull la Idoia amb la seva simpatia i bon fer.
El següent dia fem turisme per Bossòst, Canejan i Sant Joan de Toran i recordem, tots i cadascú de nosaltres, altres dies passats, altres èpoques en les que havíem fet, també, tantes coses, amb amics i amb família. Pugem un tros cap a les Mines de Liat i dinem entre muntanyes al Refugi Honeria, un lloc idíl·lic. Agafem una pista apte per a 4x4 per a tornar cap a Les, enmig de boscos d'avets, alts i espigats, troncs centenaris i riuets entre roques plenes de molsa. Que n'havia fet, jo, d'aquests camins!: "Quan vegis que el cotxe pateix, tira enrere. Vigila!".
Per la tarda ens arribem a l'Artiga de Lin, i els Uelhs deth Joeu, paisatge encara admirable, amb un doll d'aigua impressionant.
El tercer dia, cansament ja oblidat, ens endinsem per la Vall de Ruda, verda i suau, com un mantell rivetejat pels avets. Deixem el cotxe al fons de la vall i ens tornem a enfilar cap als Llacs de Saboredo, en un jorn que torna a ser magnífic. Rierols, riuets, saltants d'aigua, flors, gespa, el camí fa de bon caminar i tenim l'esperança d'arribar-hi tot i que, de vegades, sembla que ens ho van posant més distant.
Refugi de Saboredo a 2310m, en un cercle de muntanyes preciós, amb els llacs que li confereixen un aire agrest i suau alhora; un entorn molt especial. Sempre els havia vist al mapa de l'Alpina aquests llacs i quan havia visitat la vall mirava amunt i em deia: "un altre dia". Doncs hi hem arribat tots tres! Des d'aquí podríem seguir cap a Cavallers, cap a Ratera, cap al Llong,... Tenim el pic de Ratera davant nostra i una colla de noies i nois carregats amb les motxilles que nosaltres havíem carregat en temps passats, disposats a fer la travessa.
Han estat uns dies d'alta muntanya que recordarem en temps futurs, segur! Hem acomplert els somnis i ens enduem amb nosaltres l'emoció d'un repte aconseguit, l'estimació per la natura i les ganes de continuar vivint aquestes experiències en bona companyia. El marcòlic groc, flor emblemàtica d'una altra vall pirinenca (la Vall de Núria), segur que ens obrirà camí.

dimecres, 28 de juny de 2017

40 anys de democràcia

Sembla que avui estem de celebració: 40 anys de democràcia a bombo i platerets! Posant pels núvols la transició!
Avui, no es vol deixar anar a votar als catalans, se'ls nega el dret a decidir el seu futur esgrimint la "Llei", talment les taules de Moisès amb cartutxeres del far-west; amb el PSOE dient als seus alcaldes i òrgans de govern que no participin en res, ni tant sols en deixar votar, so pena de caure en multes i desqualificacions. Tot plegat, una bona manera de celebrar-ho, sí senyors! Trobo que molt adient! 
La transició... Jo recordo, encara, la mort d'en Salvador Puig Antich, a la dictadura, mai aclarida i amb un judici neutral pendent que dura fins avui dia; unes germanes que continuen en lluita.
Recordo, també, la legalització del Partit Comunista d'Espanya i la No legalització d'Esquerra Republicana a les primeres eleccions de la famosa democràcia: chapeau!
Recordo les corredisses per la Gran Via a les manifestacions del febrer del 76: en plena transició!, davant dels grisos.
Recordo, encara, la prohibició i els engarjolaments de la Marxa de la Llibertat: el 1976 de la ben intencionada transició.
Recordo, també, el cop d'Estat a les Corts espanyoles, el febrer del 81; en democràcia!
Recordo que, encara ara, no s'ha fet justícia a l'afusellament del president Companys: i han passat 40 anys de democràcia!
Recordo anar al Palau de Justícia de Barcelona a donar suport a un altre president, aquest en els anys de plena democràcia, i a tot un govern i a tota una mesa de Parlament amb la presidenta al davant: per defensar la democràcia, que vol dir, poder del poble. No fa gaires mesos d'això, fins i tot setmanes! L'any 2017 de grans celebracions demòcrates.
Recordo personatges als que sembla que avui se'ls fan homenatges, com al Martín Villa, artífex de la transició i la democràcia, oi? No ho vam saber en aquells moments; llàstima, l'haguéssim homenatjat cada dia, s'ho mereixia! (també d'altres, però ja són morts).
Recordo la prohibició d'una Diada 11 de setembre; vam haver d'anar a Sant Boi a reivindicar-nos, gràcies a la democràcia de la transició! I escoltar allò que hem recordat tantes vegades: que la prudència no ens faci traïdors!
Recordo en Xirinachs donant voltes per la Model i plantant-se a la plaça Sant Jaume: sí, sí, també a la transició i la democràcia!
I tanta gent agafada i tants independentistes empresonats per a salvaguardar els carrers l'any 1992, recordeu?, el de les Olimpíades: pel que pogués passar! Bona democràcia, sí senyors!
I recordo l'any 2014, i recordarem, molt possiblement, l'any 2017 com els anys de diàleg i democràcia, de voler escoltar als que no són de la mateixa opinió i de donar facilitats des de l'Estat, per a que la gent pugui exercir un dret fonamental en democràcia: expressar la seva opinió.
Res!, recordo encara massa coses! Prohibicions a cantautors, censures, operacions policials secretes portades des del mateix Ministeri d'Interior, fer de la llengua pròpia d'un poble un idioma que es pugui parlar en la intimitat, fer de l'educació dels infants a les escoles un dret impossible d'exercir en català...

Per tants records: Res!, a seguir-ho celebrant, senyors!

divendres, 23 de juny de 2017

Nit de Sant Joan

                 
Nit de foc i fogueres, de recollir fusta i mobles vells pels carrers i fer-ne una pira que s'enlairi fins al cel estrellat de les nits d'estiu. De saltar les flames, alt, molt alt, que les cendres s'enduen els mals presagis. 
Saludem el sol en aquest solstici que representa el pas de mig any per encetar-ne un altre.
Teies que baixen de les muntanyes, costums ancestrals, com les d'Isil, Durro, Boí, la Vall Ferrera, Taüll.
Fogueres al mig del llac com al Santuari de Núria, trobada familiar.
                         
Plantades de troncs al mig de les places amb la gent dansant al voltant com l'Haro de Les. Nit de follets i bruixes, de volves enlairant-se i d'ulls esbatanats.
Nit de petards tirats per les criatures, bengales que fan llumetes de colors; amb el soroll dels trons i recordant les antigues cebetes i aquelles tires que rascàvem per les parets rugoses dels carrers sense cotxes.
Nit de coca i fruita i gent fent giragonses per les voreres, fins tard, molt tard; fins la matinada estirats a la sorra de les platges. Fins a aquell punt de tornar a casa quan surten els primeres banyistes.
Ni de calor. Nit d'infants i de jovent. Nit de sorolls. Nit de revetlles i dels primers amors. Nit de ball i riures, d'estrenar vestits i complicitats.
Nit curta. 
Nit de pujada al Canigó i escampar la flama per tots els pobles i ciutats dels Països Catalans. Del cim del Canigó  al mar, a ponent i a llevant, a València i a Mallorca: enceneu-les ben altes les fogueres, que es vegin arreu aquests focs de Sant Joan!
Nit d'herbes remeieres recollides al bosc i als prats muntanyencs amb les màximes propietats per a tot l'any.
Nit de poesia i de cants.
Herbes de Timoneda i de Cal Julià. Nit de dormir en tenda als peus del Canigó. Cels estrellats.
I esperances i il·lusions.
I desitjos de vacances per a molts, començant ja a albirar el repòs per a recomençar-ho tot a la tardor.
Nit que et transporta a d'altres nits, a d'altres estius, amb una copa de cava a la mà i el perfum de l'aire i el roig del foc de Sant Joan.

L'aufàbrega
Aquesta mata olorosa 
de la nit de Sant Joan 
llença flaire, silenciosa, 
entremig de la bravada 
de la nit incendiada 
per tants focs que es van alçant. 

Entremig dels núvols roigs, 
el cel blau i les estrelles; 
entremig dels crits de goig, 
remoreig de fontanelles, 
i entre el baf esbojarrant, 
una flaire es va escampant 
fresca, suau i candorosa: 
les aufàbregues la fan: 
són les mates oloroses 
de la nit de Sant Joan. 
Donzelles enamorades 
d'un nuvi esdevenidor, 
escabellen les aufàbregues 
perquè facin més olor. 
L'aufàbrega escabellada 
és un encenser violent 
que llançant la flaire enlaire 
augmenta l'encantament. 
Quina olor més fresca i forta, 
ara que els focs ja se'n van! 
Sant Joan, obriu la porta 
perfumada de Llevant! 
I en el matí d'aures blanes 
l'aufàbrega trobarà 
altres aromes germanes 
que la nit fan oblidar.

Joan Maragall

dilluns, 19 de juny de 2017

Els Ports

Ports de Beseit, Ports de Tortosa, Port d'Horta de Sant Joan, Port d'Arnes: diferents maneres de denominar un paratge segons des d'on es visualitzi.
Roques de Benet
Aquest darrer cap de setmana, gràcies a un bon amic, especialista en itineraris pels Ports, hem gaudit d'aquest paisatge aspre i un pèl desconegut per a molts de nosaltres. Es nota que el Josep s'estima els Ports; en sap tots els itineraris i racons i tots els noms de lloc, n'ha recorregut la major part de camins i s'entusiasme parlant-ne. La colleta que anàvem hem pogut trepitjar alguns d'aquests indrets.
Els Estrets
Des d'Arnes, darrer poble de Catalunya, a la Terra Alta, abans d'entrar al Matarranya, hem fet una caminada pels Estrets. Calor i xafogor, com correspon a aquesta època de l'any i a aquest mes de juny que sembla que les temperatures es volen enfilar. Els Estrets els recorre un caminoi al llarg d'uns cinc quilòmetres dels que nosaltres n'hem fet tres. El riu dels Estrets, afluent del Matarranya, s'obre pas per un estret congost de roca conglomerada amb cingles a dreta i esquerra. Les aigües cristal·lines són un reclam per a la gent en aquests dies calorosos i n'hi ha que es banyen en els seus tolls. Avui, amb la sequera, no porten molta aigua, però veure la gent refrescant-se ens fa molta enveja i no ens estem de mullar-nos-hi els peus.
El Toll del Vidre
Després d'un descans ens acostem fins el Toll del Vidre. Paratge idíl·lic, amb un gorg regat per un saltant d'aigua i una font d'aigua fresca. Prenem l'ombra i ens tornem a remullar peus i cames abans d'anar cap a Arnes. Poble conquerit als sarraïns per Alfons el Cast, conserva edificis renaixentistes força interessants. S'imposa una passejada pels seus carrers tranquils, que ens parlen del seu passat com a nucli medieval amb restes de fortificacions i edificacions amb elements gòtics, arcades i portes.
Arnes
Valderoures
Un cop refrescats marxem cap a Valderoures on hi fem nit. Una passejada pels seus carrers ens invita a la calma per un cantó i a l'animació de la seva plaça per l'altre. Amb un patrimoni artístic i cultural variat és la capital del Matarranya, ja ens terres d'Aragó. El seu imponent castell bé es mereix una pujada; dalt, la vista s'allarga per sobre els teulats fins als Ports, que el protegeixen i li han fet de mur de defensa. La llum de la tarda entra pels carrerons estrets i les cases de poble, moltes d'elles tancades i en venda. Val la pena admirar, des del pont de pedra, els reflexes de les cases sobre el riu Matarraya, la portalada medieval  d'accés, el castell i el campanar de l'església dominant tot el poble. Vall-de-Roures, en català, sempre ha estat una vila acollidora i un punt de partida per fer excursions pels Ports. A la nit, els llums il·luminen les aigües del riu i ens inviten a fer un descans.
El diumenge sortim preparats a fer una bona caminada fins La Miranda dels Ports i la zona de Terranyes. Fem primer una parada al lloc on van perdre la vida els bombers que van quedar encerclats pel foc en l'incendi d'Horta de Sant Joan, el 2009. Ben bé una trampa mortal en aquest sot sense escapatòria. Ens acostem en cotxe fins a La Franqueta, lloc de repòs condicionada per a passar-hi el diumenge en família, sota els pollancres o xops, al costat de la font i el riu, una bona ombra per a l'estiu que es vol imposar. Des d'aquí, encara fem una mica més de trajecte en el 4x4 per una pista que ens porta al començament del nostre itinerari. Ens enfilem pel pedruscall, entre el bosc de pins i pinyes caigudes dels arbres, fins al coll on ja podem copsar la majestuositat del paisatge; al sota nostre les roques de Benet, abans tan altives.
La Miranda
Seguim pujant fins a arribar a la Punta de la Miranda, un bon mirador de tota la zona. Envoltats de muntanyes pels quatre punts, estem al mig del Ports, al fons la plana. Boscos i cingleres ens acompanyen, un ventet ens recompensa de la pujada, un cel clar, un dia lluminós, tot s'aplega al nostre voltant i ens fa sentir en pau amb la natura. Encara prosseguim una mica més fins a arribar a una plana que forma part de la zona de Terranyes. S'ens ha fet tard, deixem per un altra dia l'anada fins al refugi del mateix nom i ens disposem a fer la baixada per un camí rocós pendent avall; hem d'estar amatents a posar bé els peus i a fer servir els pals com a suport. Val a dir que són camins a voltes perdedors i no tothom pot embrancar-s'hi; sort que nosaltres portem un bon coneixedor de la zona!
Lo Pi Ramut
Lo Pimpoll
Passem per davant d'uns arbres monumentals catalogats per la Generalitat: Lo Pi Ramut i lo Pi Pimpoll que es drecen rectes amunt, buscant el sol. Al cap de poc, arribem al cotxe i retornem a La Franqueta tot passat per davant de l'Auró de Josepó, també arbre catalogat.
Ha estat una sortida fantàstica que ens ha deixat el bon regust d'aquesta terra i les ganes de tornar-hi per a fer nous camins.