dissabte, 21 de novembre de 2020

Sant Pere de Graudescales

Sant Pere de Graudescales és una església romànica situada a la petita i bonica Valldora o Vall d'Ora, sota els cingles de la Serra de Busa i a llevant del riu d'Aigua d'Ora, pertanyent al nucli de Navés a la comarca del Solsonès. Sembla que és l'únic edifici que resta d'un antic monestir de monjos benedictins que no queda clar si hi van viure. Al segle X, el prevere Magnulf començà a edificar una església. El 960 el bisbe Guisad fundà el monestir benedictí tot i que hi continuà visquent una comunitat de canonges; el 1270 passà a ser parròquia i després fou abandonada durant molts segles fins que el 1900 desaparegué el culte. L'església actual ha estat restaurada els anys vuitanta del segle XX. Està declarada com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

S'hi pot accedir des de la carretera que va de Sant Llorenç de Morunys a Berga, en el terme de Llinars, des del Pont d'Espingard sobre l'Aigua d'Ora, al límit amb el Berguedà. Des d'allí surt una pista apta per 4x4 que baixa fins al riu i, travessat aquest, cap a Sant Pere.
Aquesta vegada, però, ens hem decidit per remuntar la petita, bonica i delicada vall de Vall d'Ora, En una època de tardor tardana, quan els arbres caducifolis ja han deixat els colors groguencs i prenen els marronosos de les últimes fulles abans de caure per passar l'hivern, però amb una majestuositat de paisatge i de natura. En un matí clar, amb un cel blavíssim i una temperatura que acompanya ja caminar, fora de les xafogors i calors de l'estiu.

Deixo el cotxe al pàrquing del costat de l'Ecomuseu de la Vall d'Ora, allà on un plafó ens explica la història de liberals i carlins per aquestes terres, sota la Serra de Busa. Des d'aquí podríem remuntar les Escales de Busa i arribar-nos fins al Pla i la Presó de Busa testimoni de diversos fets històrics començant per la Guerra del Francès. Però no pujarem a Busa, tot i que és una sortida pendent i que tinc moltes ganes de tornar a fer. Avui, el meu objectiu és Sant Pere de Graudescales on he calculat que fa com uns trenta anys que no he tornat.

 La zona de Vall d'Ora és encantadora, amb les cases disseminades en aquest pla, amb els cingles i espadats que les protegeixen. El sol fa lluir el rocam i l'aire és net. Deixo enrere l'ermita de Sant Lleí, prop del Museu i segueixo la pista. Al cap d'un tros, un desviament a la dreta ens porta a la font de la que no en sé el nom, però que raja fort amb un bon broc, arran de terra i d'un rierol que vessa les aigües al riu d'Aigua d'Ora. Tornats enrere, continuem la pista entre pi roig, molses i algun boix grèvol, amb els espadats de Busa a la nostra esquerra. 

  El camí és suau i adequat per anar admirant aquesta serra i deixar-se portar per la bellesa del paisatge. Al cap d'un tros, ens desviem cap a l'esquerra. La pista segueix recta cap a Llinars. Aquí, tenim una petita dificultat: el pont fet de taulons per travessar el riu per sobre d'un saltant d'aigua, està trencat. Queden una part dels taulons i les dues bigues que l'aguanten de costat a costat, pel que cal fer equilibris, intentar no mirar l'aigua ni pensar a relliscar. Després de mirar-m'ho algunes vegades, decideixo buscar un pas per passar el riu trepitjant l'aigua en lloc d'anar aèria: crec que, d'aquesta  manera em mullaré menys! Trobo un petit corriol que baixa cap al riu entre esbarzers que vaig apartant dels peus, braços i cap amb els pals i arribo a la llera del riu. Sense pensar-m'ho més, camino per sobre l'aigua intentant mullar el mínim les botes i arribo a l'altre costat sense més problemes: mullena salvada i botes que han resistit!

Al cap de poc de seguir la pista s'arriba a Sant Pere. Acollidor i tranquil. Cal donar la volta a tota l'església per admirar l'edifici que es dreça davant vostra, cal fer fotos de prop i de lluny i cal reposar als seus murs. Per l'espiell de la porta es pot veure l'interior, amb barrots, però sense vidre, et permet fer fotografies i tot! L'església, tot i que més petita, recorda molt la de Sant Jaume de Frontanyà, una altra joia del romànic.

 Camino per alguns corriols del voltant per veure si tinc sort amb els bolets i trobo uns pocs fredolics que fan il·lusió. Dino la meva truita de ceba a les escales de la que fóra la porta d'entrada antiga i prenc el sol de tardor, tot sense presses. Després d'aquest suculent àpat, baixo fins el riu. El sol ja va de posta i li confereix unes llums de tarda magnífiques que reflecteixen sobre l'aigua. Cap avall, el riu s'eixample; arriba del nord després de passar un estret rocós que recorda algun tram de la Ribera Salada.

Satisfeta del dia, enceto el camí de tornada, torno a travessar el riu per la llera i per sota els esbarzers i desfaig la pista tot mirant els marges del camí per si trobo algun bolet més.

  Arribo al cotxe i aprenc una mica més d'història   amb la Batalla de Valldora, aquella en la que fou ferit Guifré el Pilós i que li valgué l'escut de les quatre barres. Un monument i cartell ens recorda tal fet: "La Vall d'Ora ha estat identificada com una de les possibles localitzacions del castell d'Aura on va morir Guifré el Pilós en batalla contra Llop Ibn Muhammad, senyor musulmà de Lleida durant la ràtzia de 897."

Ja no queda res més per fer avui; sí que em dic a mi mateixa que no esperaré trenta anys a tornar: la tardor vinent provarem de pujar a Busa i baixar per Sant Pere.

dissabte, 14 de novembre de 2020

Una volta en bici per Badalona

A primers d'any em vaig canviar la bici. He passat d'una BTT lila, una Orbea que tenia uns trenta anys, a una Peugeot blanca, de ciutat, elèctrica.  El canvi per dues raons bàsiques: una perquè la BTT m'obligava a anar ajupida i, el que fa l'edat, els meus ronyons ja no m'ho permetien. L'altra perquè les cames tampoc, sobretot a les pujades. I l'elèctrica és fantàstica!  Em sento tota una senyora d'aquelles holandeses que van amb la bicicleta per tot arreu. Jo no porto barret ni faldilles, però em poso un casco també blanc, que faci conjunt. Pota llum i li he afegit al darrere una llumeta que tenia i que fa pampallugues vermelles. Faig una bona fila!                                  

  Amb la BTT recordo que en vaig fer moltes de sortides: des de Sabadell cap a Matadepera, per l'Empordà algunes vegades i, és clar, per Badalona i Canyet i el Besòs i... Ara la ciutadana porta encara no un any estrenada i, tot i el confinament que m'ha fet reduir les sortides, també l'he treta a passejar cap al Besòs, cap a Montgat i per la ciutat. Encara no he arribat, però a Canyet. M'agrada anar per llocs que puguis pedalar sense destorbs de gent ni de corredors ni de patinets, ni de... I tot i que sembla que s'hagi d'anar pel costat del mar, jo m'enfilo o me'n vaig cap a les naus del carrer Indústria o cap a les Guixeres o les naus de Canyadó. No t'hi trobes ningú. Pots mirar totes les empreses, on caldrà venir per canviar el màrmol del portal, on trobar un cotxe o on fer una compra-venda de coses de segona mà.

Avui he fet una d'aquestes voltes: per les naus de Canyadó i des d'aquí la pujada cap a Pomar fins al cementiri Nou i fins la Gossera des d'on domines el reflex del sol sobre el mar. Un camí de flors tant a la primavera com ara. De tant en tant trobes algú passejant el gos o gent que baixa pel camí de Can Ruti però poca cosa més.

Torno a baixar fins la rotonda que comunica Pomar amb Morera i enfilo amunt pel costat de l'antic canòdrom fins a les naus que hi ha al lateral de la B30; un passeig entre cotxes aparcats i arbres que poca gent coneix. Es torna a baixar i m'arribo fins el BCIN i continuo la baixada cap a Canyadó i m'arribo fins a Montgat pel lateral de l'autopista buit fins i tot de cotxes aparcats. 

A la carretera de Tiana m'endinso cap a Montgat i retorno per la Nacional II girant pels pisos Sant Jordi cap a la Riera de Canyadó i travessant les vies cap al passeig. Aquí sí que s'hi acumula tothom! Continuo recte pedalant per Eduard Maristany, passant pel port i arribant fins a la Bòrax. Sempre li dono la volta a la Bòrax i recordo antics nervis i presses i maldecaps i, literalment, li faig botifarra amb els braços a les quatre cantonades. Ja han començat a fer pisos nous. Fins ara! El terreny que ocupava l'antiga fàbrica de productes químics devia estar ben infectat! Ara hi ha palmeres al davant i la FECSA ja no fuma. Llàstima que, des d'aquí, podrien arreglar el que seria un bon passeig cap a Sant Adrià per no haver de parar al semàfor que has de passar per arribar a l'estació de RENFE de Sant Adrià del Besòs. 

Quan hi ets tens dues opcions, depèn del dia i les ganes. Anar cap al passeig del Besòs i tot pedalant per la llera del riu arribar fins a Torre Baró. Aquest itinerari és més factible un dia laboral que no hi trobes tanta gent passejant. L'altra possibilitat és continuar recte seguint el tramvia i anar fins al Fòrum i la Diagonal fins a Glòries i tornar.

Avui, però, ens hem quedat a la Bòrax, he tornat una mica enrere i he travessat les vies pel pont de la Cros. 

Llavors dono voltes per les naus de xinesos del carrer Indústria, encara que no tot són comerços xinesos, passo pel que havia sigut l'Institut Badalona 9 i per davant de l'Eugeni d'Ors on també acostumo a fer una botifarra i retorno cap al pont de la Cros, l'Eduard Maristany i el passeig fins la Riera Canyadó. Travessades les vies per sota, agafo el carrer Santa Maria i carrer d'en Prim amunt fins a casa.


Crec que és una bona volta i arribo satisfeta i oxigenada!

divendres, 13 de novembre de 2020

Sant Julià d'Úixols

Mentre a moltes comarques avui ha estat un dia de boira, a la zona del Moianès s'ha tingut un matí radiant un cop s'han dissipat les bromes matutines.

Castellterçol és un poble de la comarca del Moianès, envoltat de valls i muntanyes, de boscos i masies i de camins per poder passar un bon dia. El poble aturonat al voltant de l'església de Sant Fruitós, encara ens parla de fa un temps que jo recordo que la gent hi venia a estiuejar o hi tenia un xalet com a segona residència; ara, crec que això deu haver-se perdut una mica, ja que la gent acostuma a anar més lluny, buscar experiències que sobrepassen el fet de caminar o de tenir "la caseta i l'hortet".

Castellterçol ens parla també, encara, dels fets del 1714 quan les tropes borbòniques hagueren d'abandonar la vila mentre que les tropes catalanes d'Antoni Desvalls es van aquarterar a la vila i mantingueren les escaramusses que encara són recordades.

Aquí va néixer i hi té casa-museu Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat de Catalunya. Avui, amb les circumstàncies que estem vivim, no la podem visitar, però la deixem per a una pròxima ocasió.

És famosa la Festa Major, sobretot perquè s'hi dansa la Dansa de Castellterçol, un ballet popular de sis parelles, tradicional de la vila, de caràcter cerimoniós i elegant. I el Ball del Ciri, ball de sis parelles, de caire seriós i greu, en què hom duu ciris, rams i almorratxes. El Ball del Ciri, no que no l'havia ballat; però sí que recordo haver fet alguna vegada la Dansa de Castellterçol amb l'esbart Joan Rigall.

Del Castell de Sant Miquel o de Castellterçol poca cosa en queda, però ens serveix de punt de partida per a la sortida d'avui. Se'n conserven una part de les muralles, el fossar i el que havia sigut la residència dels Senyors. Des d'aquí comença la pista i els senyals del GR177 que en una lleugera pujada entre boscos humits ens duu fins a Cal Ricard, una masia que sembla tancada però on encara s'observen eines agrícoles preparades per a feinejar. Continuem amunt la mateixa pista fins a arribar a Restobles del Ricard, un prat extens on l'horitzó s'eixample i encara hi queden les garbes de l'estiu. Continuem amunt tot deixant passar els boletaires de quatre per quatre carregats de cistells.
 
S'arriba a Sant Julià d'Úixols, església romànica que fou sufragània, primer, de Sant Martí de Granera i més tard de Sant Fruitós de Castellterçol i està inclosa a l'Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Conserva elements preromànics a la base del campanar, una absidiola i una part de la nau romànica, tot i que el conjunt ha sofert diferents reformes. Un incendi el 1975 va destruir tot l'interior de la rectoria. Es calcula que des del segle XV que va deixar de tenir sacerdot propi i se n'han encarregat el rector de Granera i el vicari de Castellterçol en diferents èpoques. "Així i tot, els actes més massius i populars a Sant Julià tenien lloc amb motiu de les pregàries per la pluja, quan s'hi portaven les relíquies dels Sants Màrtirs des de la vila. Ara ja no es fan processons semblants a la de Sant Julià, bé que se n'han fet algunes al segle present, particularment l'any 1945. Malgrat tot, l'església de Sant Julià és coneguda, estimada i visitada sovint per gent de la vila i estiuejants". (Associació Sant Julià d'Úixols)
Sant Julià d'Úixols
Enfilada dalt d'un turó, té unes vistes magnífiques i és un bon lloc de repòs. Amb l'immens roure de l'era de l'entrada, ara despullat, i la part enrunada de la rectoria, formen un conjunt bellíssim. S'hi passegen els boletaires amb els cistells buits: Ca, mestressa!, ni un no n'hem trobat!; els ciclistes en davallada i algun motorista donant voltes pel tros de camí més enfangat.

La idea era fer l'itinerari del Sender de Puigcastellar i deixo aquest lloc tot mirant enrere per recordar-lo bé. Més avall, en una cruïlla prenc el camí direcció l'Era de les Cases, masia històrica que m'hagués fet goig de veure, però després de fer dos quilòmetres i mig de baixada, me n'adono que no apareix per enlloc. Arribo a una altra cruïlla amb uns quants indicadors que em fan saber que sóc al Coll de Termes i ni rastre de la casa ni dels senyals que he anat seguint i que m'han indicat fins ara el sender. Sembla que m'he passat de llarg. De fet ja avisaven que arribats a aquí el tram a seguir era perdedor. La pista baixa molt i al fons hi veig Sant Quirze de Safaja, però no Castellterçol. Així que giro cua i torno enrere dos quilòmetres i mig de pujada que em retornen a Sant Julià. Crec que no havia de passar ni per les Pujades ni pel Coll de Matafaluga.

Decideixo dinar pels voltants i canvio l'itinerari tot baixant cap a Castellterçol per l'altra banda seguint una pista que passa per la casa rural El Munt i va descendint pel camí del Barranc del Solà fins al Torrent de Pererol. En un revolt de la pista anomenat el Meandre de la Balofrena surt un caminet que porta fins al Dolmen del Gavatx. El segueixo un tros i faig alguna foto a una roca feta petita cova, però no m'entretinc buscant el dolmen. En aquest indret ja hi ha passat la papallona dels boixos i els ha deixat ben pelats!

Aquí, torna la humitat i la vegetació més gemada. S'arriba als afores de Castellterçol, esquitxat de xalets i cases amb jardí; passat el poliesportiu vaig fins el pàrquing on he deixat el cotxe. Malgrat la perduda i no haver pogut fer l'itinerari inicial, la sortida m'ha agradat força i m'ha deixat un bon regust per tornar.

dilluns, 9 de novembre de 2020

Nyàmera

 Nyàmera (Helianthus tuberosus)

"De petit ja coneixia les nyàmeres. Camí de l’escola les trobava cada any a principi de curs prop de la ja enderrocada capella dels Dolors. Eren unes flors grogues molt vistoses. Nosaltres les anomenàvem “enganxa nois”. No sé si serà un localisme maçanetenc, no sé d’on carai havíem tret aquest nom, el fet és que no l’he trobat enlloc amb aquesta denominació, I mireu que de noms no n’hi falten a l’hora d'anomenar-la.

 

  Se la coneix també per: patata de    canya, dimonis, pataca, patarota, patata burba, patata de Màlaga, patata moruna, patata setembrera, patates, patates nyàmeres, ramons i setembres.
Les arrels formen uns tubercles semblants a les patates que també són comestibles i no porten fècula. Té un gust semblant al de les carxofes. Es pot menjar en cremes, purés, fregides tallades a daus o en làmines".

 NYÀMERES

Com un esquitx
De gira-sol
El meu desig
També la vol.

Se m’apareix
Vora del riu.
veig com floreix,
Mon cor somriu.

Ben soterrades
Té les pataques
Tan anhelades
             Per boques flaques              
                          Narcís Munsó

dijous, 5 de novembre de 2020

Volta a Granera

Un dia assolellat, en una pausa entre dies plujosos, ha permès fer una volta per Granera, a cavall entre el Moianès i el Vallès. Està situat entre els termes de Mura, Castellterçol, Sant Llorenç Savall i Gallifa. Això li confereix una característica poc comú, sembla que estigui al mig de tot. El petit nucli del poble, sota el castell que encara el defensa, ara com ara, amb cases tancades, senyal de lloc d'estiueig. El castell domina el lloc, senyorial, alçant-se sobre un espadat, un rocam; ja és esmentat el 971, pertangué a la Casa de Barcelona com a centre de la Baronia de Granera.

L'ermita de Santa Cecília, a l'entrada del poble, sembla donar-vos la benvinguda. 

Deixo el cotxe a la cruïlla de camins de més enllà i agafo un tros de carretera en direcció a Monistrol de Calders tot seguint les marques del GR177. Al cap de poc, s'arriba a la Carena de la Roca on es deixa l'asfaltatge i el GR i s'agafa la pista de la dreta que entra al bosc, No el deixarem fins al final de l'itinerari. Espès, humit, ombrejat, amb la barreja de pins, alzines i garrics i amb un sotabosc fet de romaní, estepa i bruc. Una tardor ja avançada ens mostra, de tant en tant, algun roure marronenc i algun arbre encara grogós que encatifa el terra. La pista va bé de seguir; és ample i amb lleugers pendents, tot i que la tònica en aquest tram, és de davallada.

Passem l'antiga masia de Can Girbau. Segons el fulletó que segueixo, està en període de restauració. El fulletó fa temps que el tinc i la restauració no crec que hagi avançat gaire. Més avall trobem el Forn d'obra del Girbau, a peu de camí, data del primer quart del segle XX i ja una mica esfondrat. Per la mateixa pista i 100 m més avall, també a peu de camí, la Cabana del Girbau, una cabana de pastor molt ben conservada que data del segle XIX.

Entre gruix dels arbres, en algunes clarianes que fan les seves branques, podem observar les masies escampades pel paisatge, voltades de pins i una vegetació que s'ha recuperat de l'incendi del 2003. Et sembla que tot és bosc. Les vistes a la Mola i al davant d'ella, Montserrat que s'alça com a sentinella d'aquestes terres, coberta d'una mica de calitja. El sol escalfa.

Més avall, ens incorporem a una pista més ampla que prenem a la dreta i, entre arbres, veiem la finca de Vila-rúbia. Deixem a l'esquerra la pista que ens portaria a Ca la Manyosa i pocs metres després trobem un camí que ens pujaria a Roc Castellar. Continuant la pista arribem fins el trencall de l'Agulló i la seguim fins a sortir definitivament del bosc: al fons, el poble de Granera. Hem donat tota la volta al Roc Castellar de 833 m i al Pedró de 845 m.

Al Castell de Granera s'hi ha de pujar en un últim esforç. Per la seva situació, marca el límit natural de l'altiplà del Moianès i és visible des de tot arreu. Queda tot el perímetre de mur, sobre una roca; en una de les cantonades dues finestres mig medievals. Amb els tres excursionistes que hi he trobat, comentem la facilitat que devien tenir en llançar cap avall de la roca el serv que no servia o unes quantes boques per deixar d'alimentar! Si hi pugeu, no caigueu! És broma, és molt segur!

Després de dinar arrepenjada al mur, la fresca va envaint el cos, el cel comença a canviar, Montserrat ja té uns núvols negres i cap al Maresme es va enfosquint. Tot plegat, obliga a baixar i arreplegar la darrera estona de sol. Potser hi tornarem al castell; diuen que cada 6 de gener, dia de Reis, molta gent hi va perquè s'hi pot veure com el sol passa per dins de la Roca Foradada de Montserrat. No he trobat ningú per preguntar l'hora, o sigui, que hi haurem de fer via tot el dia.

dissabte, 31 d’octubre de 2020

Racons de la Garrotxa

Sant Aniol de Finestres és un petit nucli situat en un paratge realment deliciós. Als peus de la Serra de Finestres, l'església destaca en el petit conjunt de cases que la volten. lloc tranquil, és un punt ideal per a les sortides per la zona, sobretot cap a Santa Maria de Finestres encimbellat dalt del cingle de la serra del mateix nom. La Garrotxa és una zona humida el que confereix al paratge una verdor sempre present; en temps de tardor, els rogencs i ocres li donen una nota de color celebrat pels pintors, fotògrafs i excursionistes

Endinsant-nos cap a la Vall de Bianya trobem Sant Pere Despuig, situat al centre de l'altiplà que separa les rieres de Santa Llúcia de Puigmal i de Santa Margarida. L'església, romànica però molt modificada per les reformes que s'hi han fet domina sobre un puig. El poble és mencionat l'any 858, quan és cedit al monestir de Riudaura. L'any 964, el bisbe de Girona Arnulf consagrà l'església de Sant Pere Despuig. En aquest poble residia l'antiga família dels Bianya, a la masia anomenada la Torre de Sant Pere (o la Torre de Bianya), que més endavant va passar a la família Corona. De fet, fou gràcies a la família Bianya que s'aixecà l'església.

Continuant per la zona, destaca Sant Martí de Capsec, ubicada als peus de la Serra de Malforat, va pertànyer durant molt de temps al Monestir de Camprodón. El lloc és encisador i l'edifici de l'església un dels més bonics de la Vall de Bianya. Cal donar-li la volta completa i admirar les seves pedres i el campanar que ens parlen des del segle XII. S'hi arriba des del nucli de Llocalou per la carretera de Capsec, travessant un terreny de masies ben cuidades. En alguns trams es poden trobar els cartells de la "Ruta de les Pairelies i ermites de la Vall de Bianya", un paisatge rural que travessa camps, ermites, boscos i masies majestuoses, que es pot fer a peu un dia de tardor assolellat, per admirar, a més a més, els arbres que perden les fulles, els grocs i tots els colors torrats.

Inserides a l'Inventari d'Esglésies Romàniques totes elles, també podem visitar Sant Martí del Clot o de Tornadissa, romànica i modificada arran dels terratrèmols del segle XV, amb un absis semicircular que va sofrir una reforma important al segle XVIII li dóna un aspecte totalment diferent del que et pots esperar d'un absis romànic. Val a dir que resulta realment curiós. A la porta d'entrada hi ha una inscripció que recorda els terratrèmols: "Com la present església destruïda per raó dita terratrèmol, l'any MCCCCXXVIII, los prohoms de la parròquia tornares la dita obra, l'any MCCCCXXXVIII".

Una ruta per gaudir, doncs, del paisatge, de llocs poc freqüentats, de la tranquil·litat i del passeig reposat. 

En definitiva, de la tardor sense presses.

dilluns, 12 d’octubre de 2020

Palmera

 

PALMERA (Aracaceae palmae)


Palmera darrera el balcó; en despertar

Per a la memòria de Guerau de Liost

 
La nit, amb la profunda fuga
dels seus ocells damunt tes branques    
vers un dolç orient de blanques 
aurores, no t’ha fet poruga 
ni menys necessària al meu cor, 
palmera, columna fidel 
sobre qui pesa el primer cel 
que m’és tornat, quan súbit mor   
el déu dels somnis que em tenia, 
i em trobo, nàufrag, no sé on
del temps i de la melangia; 
però hi ets, noble forma, hi són  
tos raigs contra el dia  
—oh quiet triomf d’un pensament perfecte

Carles Riba, Tres suites

                           

dissabte, 3 d’octubre de 2020

Els Gorgs del Tenes i Sant Miquel del Fai

 Una matinal per estirar les cames, amb quasi passeig pels gorgs del Tenes i una pujada forta però curta cap a Sant Miquel del Fai
A l'entrada de Riells del Fai es pot deixar el cotxe en un descampat reconvertit en pàrquing. Pocs cotxes hi ha avui a part dels nostres.
Travessem la carretera i engeguem a caminar per la pista que ens porta a la Font de la Pineda, amb un magnífic plataner al ben mig del camí; pujant unes escales trobaríem el restaurant La Pineda. Pel davant de la font sense rajar, hi corre el riu Tenes en un paratge ombrívol, saltejant pedres i escorrent-se entremig de rocs. Els troncs dels arbres s'hi atansen i s'hi emmirallen. Continuem el camí recte, la pista esdevé corriol que segueix el curs del Tenes pel marge esquerre i podem trobar el Gorg d'en Jeroni, d'una bellesa plàcida. La llum del sol juga a través del brancatge dels arbres que continuen abocant les seves fulles i els tronc cap a l'aigua i s'hi reflecteixen amb una transparència remugada pel moviment del riu. El lloc és idíl·lic. Un petit saltant d'aigua permet fer fotografies a plaer, tot transformant l'aigua en escuma. Encara anem una mica més enllà per trobar algun petit gorg mig amagat.
Tornem enrere per remuntar fins a l'antic Molí de la Madella, amb la seva masia i els horts que l'envolten. Veiem la vall que en seguit fins ara: a la nostra dreta queden els cingles de Perer, amb unes roques rosades. Passada la masia el camí es bifurca i prenem el de l'esquerra per les cases de Madella. Ara som per damunt del riu però sense perdre'l de vista. Fins a la Central Hodroelèctrica ja abandonada ens anem acostant al marge alçat per seguir el curs de l'aigua i els gorgs que es van succeint amb algun saltant d'aigua més. Avui, deu ser un bon dia perquè no hi trobem ningú en tot el camí. L'atmosfera, després del vent d'ahir és neta i el cel blau. Encara ens acompanyen algunes flors grogues.
Arribem a la central Hidrolèctrica, punt final del passeig que un cartell ens permet fer avui. Haurem de tornar en un altre moment per continuar fins el Gorg d'en Manelet. Aprofitem per fer un mós i tirem enrere fins a l'encreuament amb el camí que hem deixat abans a la nostra dreta. Aquí sí que uns excursionistes, grans, a pas calmat, ens passen pel davant.
Pugem, doncs, primer per un tros empedrat i més tard ja per camí costerut. Als nostres peus queda el riu, i els cingles es van abaixant. Mentre pugem veiem el fons de la vall amb l'edifici de Sant Miquel, observatori, guaita i sentinella del lloc. Cal remuntar uns esglaons una mica pesats de camada, avui humits, però que permeten guanyar alçada. Davant nostre, a l'esquerra, ja veiem la cascada, el Salt del Tenes, en les seves diferents fases de baixada. Com més amunt millor la podem dominar: l'aigua i el verdet de les pedres es barregen, en un tallat de rocam erosionat per l'aigua.
Al cap de poc, arribem a Sant Miquel del Fai. Decepció: tancat per restauració. Sort que la pujada tenia els seus atractius, perquè si no, fa una mica de ràbia. Ja ens estranyava no haver trobat ningú! Aquells tres homes deuen haver fet una altra ruta perquè no se'ls veu pas.
Estem una estona xerrant de la infantesa i com de concorregut era Sant Miquel llavors, fa molts i molts anys, quan ja hi pujàvem a peu des de Riells. Feia temps que no pujava a peu fins aquí, jo! (i la veritat, és que m'ha costat: la mica de calor del migdia encara es fa sentir).
Tornem doncs cap avall vigilant en el tram més humit i desfem tot el camí fins a arribar als cotxes altra vegada.