dilluns, 19 d’agost de 2019

Blocaire

Tinc un bloc des del 2010. Una companya de feina que en aquelles dates estava fent una llicència d'estudis m'hi va animar. I vaig començar una mica per ajudar-la tot mantenint "converses" sobre temes pedagògics que ella encetava al bolc; d'aquesta manera, ella podia demostrar que el seu bloc estava actiu i hi tenia gent interessada i jo vaig començar a trobar-li gust.
El vaig dissenyar una mica intuïtivament, però sembla que m'hi trobo còmode amb la disposició d'escrits, fotografies i referències a d'altres blocs que m'interessen perquè, no l'he tocat gaire tot i que, de vegades, he provat altres dissenys més dinàmics o més "moderns" que, al final, no m'han agradat i he continuat amb el mateix.
Calia buscar un nom. I em van sorgir varies preguntes: l'havia de fer monotemàtic com el pedagògic de la Pilar?, hi escriure cada dia?, quins apartats s'haurien de contemplar?, quina disposició quins "gadgets"?
No sóc una persona massa especialista en res i vaig pensar que una cosa molt especialitzada, sobre un tema monogràfic, m'exigiria molt i potser no sabria com tirar-lo endavant. Sempre m'he considerat una tastaolletes, m'agrada la diversitat i la flexibilitat en les coses, de molt bona voluntat però un xic anàrquica i dispersa.
D'aquí rau el nom del bloc: Cal Sac. Un sac on es poden posar diferents coses, un objectes que pot ser fet de diferents materials i on hi pot cabre de tot, un nom que em permetia un joc de paraules i que em recordava la història que corria per casa sobre l'avantpassat que tocava el sac de gemecs a les festes majors i nom de referència de casa els meus avis, una incidència que m'acostava als orígens de la família i a una de les meves aficions, la música.
I n'estic contenta amb el nom, fàcil de recordar, gens ampul·lós ni intel·lectual, d'estar per casa, vaja!
I vaig començar a escriure "articles" acompanyats de fotografies que faig jo mateixa. Ja veieu, moltes coses en un sol espai: la música, la fotografia, l'escriptura. I en vig fer les parts temàtiques: la música, les lletres, la muntanya, el buidar el pap, la pedagogia, els viatges...,
I encara el vaig mantenint, el bloc.
I, de vegades, em pregunto perquè. Què ho fa que vagis escrivint en "públic", jo que sóc tan callada i amant d'explicar poques coses.
D'adolescent escrivia "un diari", com moltes nenes. Un diari secret! Que ningú podia llegir i que s'amagava sota el coixí o a l'escriptori amb una clau que es guardava en un calaix. Sé que la meva mare el llegia, és clar!, com totes les mares. Però no me'n deia res i jo deixava fer també sense dir res.
Però ara, als temps de les xarxes i la Internet i el Google que ho sap tot, la gent "em" llegeix. No només això, si no, no sempre, només alguns escrits, els publico al facebook per a tenir més lectors, perquè em fa llàstima haver fet l'esforç d'escriure i que quedi molt secret.
Si que hi ha entrades que les comparteixo amb gent de manera expressa com les que faig després d'una sortida de muntanya o d'un viatge o d'alguna activitat col·lectiva, però moltes són temes meus, com les del sac de les golfes i tanmateix les escric com si formessin part del secret d'un diari d'adolescent.
De vegades penso que n'hi ha tanta d'informació a les xarxes que ningú pararà en el meu bloc.
No sé si el tema de fer pública aquest tipus d'activitat pot obeir a un cert narcisisme, a unes ganes d'explicar per escrit el que molts cops no he pogut o volgut dir a viva veu. Una necessitat que la gent t'escolti?, una necessitat que la gent et valori?, una necessitat d'autocomplaença?, un hàbit per no deixar d'escriure?
Sí que acostumo a escriure a raig, quan se m'acut alguna cosa o quan considero "important" deixar una opinió d'algun fet o activitat ja sigui personal o dels temps que vivim; ocupo així un temps que és plaent per a mi. Ho faig pel plaer? ho faig per mi? ho faig pels altres? De fet, tinc alguns i algunes lectores fidels que inclús m'escriuen comentaris i m'animen i perden un temps preciós llegint-me i pensant-me. Els i les ho agreixo molt perquè la majoria m'han fet pujar l'autoestima.
He comptat 464 escrits, cadascun amb el seu rànquing que lidera el Rotllo de Montgat, tot i que no és el més reeixit, però si que ha significat l'interès de tot un poble. Hi ha mesos amb més inspiració que d'altres; hi ha anys amb més entrades que d'altres, però la tònica ha estat força regular.
De fet, sembla que encara en tingui necessitat tot i no haver pogut trobar  cap resposta sobre les preguntes que m'he fet. No sé, igual passarà. Mentrestant, continuaré escrivint quan em plagui ni que sigui per donar-me satisfacció a mi mateix.
Gràcies a tots i a totes les que em llegiu; sense vosaltres segurament ja hauria acabat.

diumenge, 18 d’agost de 2019

Pastors

Estic llegint aquests dies de calor el tercer volum del recull de contes de Víctor Català. Aplega els contes de: Caires vius, Ombrívoles i Drames rurals editats entre el 1902 i 1907 i reeditats pel Club Editor el març del 2019. No cal dir que en gaudeixo molt de la lectura: de la narració, de les històries i de la riquesa del llenguatge que fa servir. Tot és un aprenentatge donat per una dona escriptora que, crec, hagués merescut el Nobel de Literatura si haguéssim sigut o fóssim un país "normal". 
L'estic acabant. Però el conte "Lo pastor" m'ha fet recordar el pastor que vaig conèixer a la vall de Lavansa, amb les seves distàncies de temps, per suposat, però amb una mateixa actitud, que no uns mateixos fets.
Parla el conte del costum dels pastors de pasturar per arreu, ja sigui ficant-se per camps de propietat particular, de sentir-se l'amo de tot i de tots, des de prendre la fruita d'arbres dels camins i dels  camperols, fins a la poca mesura en el respecte de trepitjar les propietats d'altri:  el ramat no té cura del seu pas i pot enderrocar parets de murs, malversar camps cultivats i horta o esbrollar olivars i vinyes. I si li crideu l'atenció, ve a dir, no fa cas, ans continua passant per allà on se l'indica que no ho faci, posa en ridícul l'amo de la casa o de l'hort i se'n surt sempre amb la seva. És llegendari allò de la competència entre pagès i pastor; el conreu o el ramat ja sigui d'ovelles o de vaques, que són els ramats que més predominen al Pirineu.
I m'ha recordat l'Enric.
L'Enric tenia un ramat d'ovelles i estava acostumat a passar per tot arreu en una vall tancada, de pocs habitants, despoblada pel pas del temps. Tenia arrendat el clos d'una de les cases més antigues i senyorials de la vall, amb dominis a tota la muntanya. Si hi passegeu per amunt i per avall podreu comprovar les fites PB al llarg del territori.
L'Enric estava sol.
 la major part de l'any a no ser pels amos que hi passaven les vacances de juny a octubre. Ell, els gossos i el ramat. Fins que vàrem aparèixer nosaltres. De primer, jo crec que no s'ho creia que ens hi quedaríem i va donar facilitats al meu germà per fer un camí per arribar a casa que passava per les seves terres. L'Enric necessitava companyia i la va trobar.
Però, ai las! La meva de casa estava al mig i tenia el camí ramader que passava pel mig de la propietat. "Això no ho pots tocar, i m'has de deixar pas amb les ovelles". I no ho vaig tocar, fins al punt que netejava les males herbes que creixien a cor que vols després de les pluges de la primavera; des del torrentet fins més avall de casa. No es podia queixar! Només li vaig demanar que, si us plau i per favor, fes servir el camí ramader, però no m'entrés a l'era de casa i, al terreny d'una mica més amunt, on no hi havia el camí ramader, o sigui,  que intentés no passar aprop d'on havia jo posat els dipòsits d'aigua que omplíem el meu germà i jo a còpia d'engegar la bomba d'aigua que havíem ficat al Riu Bona, tot fent uns quants viatges amunt i avall del caminet que hi baixava i que vigilés la instal·lació artesana que havíem aconseguit que transportés aigua fins la casa.
Fou debades!
Un dia em trobava el petit arbre de Nadal per terra que havia jo portat amb tota cura des de casa —" oh! no el posis al mig del pas!"; "Oh! li vaig dir que no passis per aquí, miri si en té de muntanya!"—, o em trobava els rastres de pinyols d'oliva davant la porta. I sempre, sempre, al costat dels dipòsits de l'aigua.
Fins que un dia, el meu germà se'n va cansar i va voler tancar el terreny dels dipòsits per a deixar clar el pas.
Verge Maria! l'Enric es va enfadar i com que el terreny era meu, em va venir a esbroncar, així, sense més i més. No va arribar als actes que fa el  Nasi en el conte Lo pastor, que arriba a matar al Ton, doncs jo encara sóc viva!, però un cap de setmana d'aquells que pujàvem per descansar i relaxar-nos de la feina, me'l veig venir alçant una destral per sobre del seu cap, cridant fora de si:
—"Aquesta prunera em priva el pas i això és el camí ramader". La prunera estava per sobre del camí, pobra prunera que tenia ja més anys que jo hi estava mig seca; ni tant sols les branques li privaven de passar.
—Pobre de vós que toqueu la prunera! El camí està net i ningú us n'ha privat el pas.
—Estic cansat de vosaltres, només em voleu problemes!
—Per problemes estic jo quan vinc aquí! Què us penseu que visc tota la setmana sense res més que pensar que a veure quina una en faig quan arribo?
—Em poseu punxes pels camins i les ovelles s'hi enganxen. I aquesta prunera la tallo!
—Vós no talleu res perquè si no us denuncio. A mi què m'expliqueu de punxes en un terreny ple d'argelaga! Si n'hi ha per tot arreu, de punxes.
—No entens res! Malviatge! Quan tornis, ningú t'ha donat permís per venir fins aquí passant per lo meu camí; que no t'hi vegi! Jo només he donat permís al Jaume.
—Ah! doncs, molt bé home! No patiu, ja em compraré una avioneta.
Sé, que a hores d'ara fa riure. Però la "conversa" va anar més o menys així.
No va tallar la prunera, va marxar fent voleiar la destral que, en algun moment, em veia sobre el meu cap. 
I va estar uns quants anys sense parlar-nos ni a la meva mare ni a mi. Arribàvem i si el trobàvem pel camí, el saludàvem amb la mà des del cotxe estant i ell ens girava la cara amb un gest abrupte i ferreny perquè ens n'adonéssim.
Al cap d'un temps el meu germà va marxar.
La solitud d'un home que només té les ovelles per parlar és mala companya i trista i és molta solitud. De mica en mica el gest va anar deixant de ser abrupte, de mica en mica va començar a fer un cop de cap, de mica en mica ens va saludar sense parlar, de mica en mica ens va tornar a esperar.
I morta la mare, jo vaig continuar anant a la vall. I ell ja venia a casa, sense ramat, que es va jubilar i se 'l va haver de malvendre, que ara ja ningú porta ramats, ni ningú valora la feina, que ni tant sols a l'escorxador me n'han donat gaire i aquest gos va de mal en borràs i jo aquí sol, que el Mariano quan ve no vol anar enlloc i guaita, si tingués cotxe ve que aniria a voltar i a dinar a algun lloc o altra, però de jove no vaig voler aprendre a conduir, que tenia lo ramat i que n'hagués fet jo d'un cotxe, i be que em serviria ara que les cames ja no em porten com abans...
I així que em veia rondar per la casa venia sigil·losament, com ho saben fer els pastors i la gent de muntanya, i tenia llargs monòlegs amb mi, que crec que li agradava sorprendre'm i que necessitava que algú l'escoltés. I jo, que no hi sento gaire, escoltava aquell parlar de la zona de l'Alt Urgell, amb les terminacions dels verbs canviades i amb paraules genuïnes.
—Lo Mariano no vol sortir mai de casa i la Milagros tampoc. I dic jo perquè vénen? El Mariano és més jove que jo i tot lo dia m'explica els mals, i es pensa que està pitjor que jo. Però jo encara pujo al Muntada i els dimecres que vaig al metge vaig a dinar fora que m'hi porta la "cartera" de Sisquer. Això ja no és lo que era: ara ja no hi ha ningú per aquí, però abans totes les cases eren habitades i...
—Demà el vinc a buscar i anem a donar una volta.
I vam anar cap a Bagà i cap a Cercs i cap a la seu d'Urgell el dimarts de mercat i cap a Civis i al refugi de l'Arp.
No sé que se n'ha fet de l'Enric. Jo ja no hi pujo per allà i ell va haver de marxar a la Seu per estar més acompanyat, que a llocs de muntanya és molt trist fer-se gran i necessitar de la gent.
Vam tenir estones de tot amb l'Enric i amb el Mariano, l'amo de la casa i de tota la muntanya, cadascun d'ells dos recordant els seus temps, els temps d'abans que sempre eren més dificultosos però millors que els d'ara, que havien de fer quilòmetres per anar a escola, que totes les cases estaven ocupades. que als deu anys van plegar d'estudi per anar al camp o al ramat o a les obres, que ara això no pot continuar amb aquest "despilfarro", que això acabarà malament perquè los joves d'ara no saben res ni són amos de res, que abans vivíem millor, que anàvem a totes les festes que es feien per aquests pobles, que aquí a la Barceloneta era on hi havia més gent, al Secalló, al Muntada, al Vinyals, a Pujals, a ca l'Amador i a cal Soldat que se n'hi va morir un de cremat, a Banyeres, al Carló, al Pomer i a cal Baró i a ca l'Estevet i al Quelo i a...
No sé si encara parlen el Mariano i l'Enric; un a Lleida i l'altre a la Seu. I jo al costat del mar.
Penso, a pesar de tot i de la destral, que també els haig de donar les gràcies: pels temps passats, per les xerrades, pels coneixements que tenien i per la companyia que em feren en una època donada.
I tot m'ha vingut del conte Lo pastor del recull de contes Drames rurals de la Víctor Català. Us el recomano!

dimarts, 13 d’agost de 2019

Més rotllo, un altre rotllo

M'han comentat que el rotllo se'n va de Montgat. No pot ser!
EL ROTLLO de MONTGAT, així en majúscules, és de Montgat.
Un poble mariner, el primer poble del Maresme segons les convencions dels geògrafs, els polítics o els gestors de l'àrea metropolitana, que jo no ho sé qui va decidir que el Maresme començava a Montgat. Els de Badalona sempre hem vist com a natural la frontera que marca el Besós.
Un poble partit per la NII, per la primera via de tren que va circular a l'Estat Espanyol, per una de les primeres autopistes de peatge, i car!, que hi ha hagut i encara funciona —l'autopista i el peatge—, tallat per el que se'n diu "la pota nord"; a redós de la Conreria i del mar, amb una platja cada vegada més minsa.
Un poble una mica "menjat" per Badalona, un poble sense port —col·lapsat pel Port del Masnou—i més modernament pel de Badalona,   sense quasi pescadors, ja! Amb poques activitats culturals a no ser per la Coral del Centre Recreatiu que porta el seu nom per tot arreu, i pel teatre (crec que encara n'hi ha) o per les activitats de la Biblioteca Municipal Tirant lo Blanc o el Poliesportiu; un poble amant de les tradicions, les sardanes i la trobada dels veïns pels carrers, a l'estiu, prenent la fresca i fent arrossades o botifarrades comunitàries; un poble que celebra Sant Jordi i Sant Joan.
I tenien en el seu historial la permanència del rotllo de peix. I estan a punt de perdre-la!
Jo no sé qui pren les decisions, ni com es prenen. No sé si és una qüestió que el "poble" està d'acord en perdre, o no l'ha volguda mai; no sé si s'ha fet una consulta o es tira pel dret com tantes coses en aquest país. 
No sé si és que no és rendible, o poc turístic, o poc tradicional. No sé si fa nosa o obeeix a algunes raons desconegudes i poc comprensibles per a la població. Només sé que està a punt de marxar.
Sembla que al Masnou, o sigui, al poble del costat. No sé si al Masnou ho han demanat per refer la població, que crec que amb el Port que tenen deuen poder anar tirant. No sé si és que tenen més pescadors o més pesca, que se m'acut, sense saber-ho, que no deu ser això. Ho dic, perquè a Badalona tampoc en queden de pescadors ni de pesca.
I el rotllo havia esdevingut una activitat genuïna d'un poble que malda per estar present al mapa, voltat de carreteres, però, al cap i a la fi, present en el mar Mediterrani.
Només puc dir: montgatines i montgatins, per poc que pugueu, no us ho deixeu perdre!
Se m'acut que, potser, es poden trobar altres solucions o alternatives. No és que no es vulgui donar una mica de peix al Masnou, ni que ara hagi de ser una qüestió de competència entre poblacions, veïns o ajuntaments. No es tracta de dir: tu si, jo no; jo si, tu no. No es tracta de "desvestir un sant per vestir-ne un altre" com diu l'expressió catalana.
Que tal si es fa un mes, o una setmana, a Montgat i un altre al Masnou? I es fa la propaganda d'utilització del passeig que enllaça les dues poblacions. Us imagineu?: un passeig a la vora de la mar, sentint les onades i veient l'escuma blanca; pugeu al tren i aneu fins al Masnou o Ocata i passegeu tranquil·lament fins a Montgat, sense molèstia de cotxes ni carreteres, oloreu la marinada i acabeu el passeig al Rotllo de Montgat, amb bon peix i econòmic; amb algun "xiringuito de platja" obert, a punt per cuinar la mercaderia, per posar-vos les botes i llepar-vos els dits! I el mateix trajecte a l'inrevés. A peu o amb bicicleta, corrent o a poc a poc; i per a totes les edats! Un exercici plaent amb un acabament gastronòmic; i de regal una copa de cava, mirant al mar!
Jo crec que parlant amb RENFE no hi hauria d'haver problema: exploteu lo de la primera línia de tren, el túnel i el turó, les vistes de l'aigua tant en bon temps com en temporal. I, penso, que es podria posar alguna barca del Masnou a mig camí per a fer comprensible l'art de la pesca amb una visita guiada. A l'estiu un bon bany canviant-se a les casetes de colors; a l'hivern prendre el sol dalt del Turó que ara ja teniu arreglat. Si, ja ho sé, sona a broma, oi? Doncs, no! No ho és. 
No sabeu pas la gent que tindríeu amb un bon màrqueting, i propaganda al facebook, als whatsapps o a la revista Descobrir: un itinerari per famílies amb nens, vàlid a l'hivern i a l'estiu.
Només cal creure-hi! I que algú llenci la primera pedra, i que hi hagi un esperit de col·laboració entre pobles. Quantes guerres s'han guanyat així!
Ei, montgatins i montgatines!, si és que de veritat us interessa, si és que no voleu perdre el títol de poble que conserva un costum ancestral, costum que d'altres han perdut!
I de en tant en tant, instaureu el dia del ROTLLO, amb proclames, amb sardanes i amb cants de coral. Jo crec que ho podeu aconseguir. I si necessiteu ajuda, ja ho sabeu, podem escriure més rotllos.
Ja veureu com d'aquesta manera es forma un bon rotllo, un altra rotllo! Més rotllo!

dimarts, 6 d’agost de 2019

Estiu

Mireu, que voleu que us digui!, per a mi, l'estiu es fa pesat. Ja sé que hi ha més hores de sol, la tarda s'allarga, les activitats es poden fer a l'aire lliure, es pot anar a la platja i a la muntanya... Però, parlem-ne!
Anar a la platja, amb el que suposa de calda sota un sol abrasador, enmig d'una gentada que vol córrer, jugar a pilota, tots a l'aigua al mateix moment, amb sorra per tot arreu, que la tovallola l'has d'estar posant bé cada vegada que t'aixeques o t'hi estires. Suat, escaldufat, amb uns nens que ploren o estan cansats o fan castells de sorra al costat o passen amb la pilota i els cau el gelat.
Jo que visc a dues cantonades de la platja a l'estiu no hi vaig pas. Torna a casa amb mal humor, tot encara per fer, enganxada per tot arreu. Oh! i encara bo que la sorra que tinc és ben granelluda i te l'espolses aviat; la dutxa plena de sorreta, els cabells i la pell plens de sal i de crema al cent per cent protectora del sol. I dic jo, si tant i tant ens hem de protegir, no podem inventar altres coses que no sigui aquest empastifament que ens deixa la pell llefiscosa, oliosa, on hi van a parar tots els mosquitets atrets per les seves bones olors? 
Però sí, podem dir que hem passat una bona estona perquè hem anat a la platja, que no a mar, que és el que toca en aquesta època.
M'agraden els pobles de costa a l'hivern, amb aquella marinada fresca que hi corre, amb els carrers tranquils, amb l'aigua jugant amb la sorra i la posta de sol reflectida en l'escuma; amb un llibre asseguda a les roques del Montgat o del Masnou, o agafant el tren fins a Premià i baixant a peu pel passeig,tranquil·lament, i arribar a la Rambla per fer un tallat en el sol que escalfa.
I la muntanya, em direu!
Ah! la muntanya! Amb l'herba cremada pel sol, groguenca i seca. La pujada és un esforç si no sou molt matiners; a la baixada aspires tota l'escalfor del terra que et puja fins les narius. Si et poses un barret, sues; si no te'l poses t'escaldufes el cap. No hi ha flors, tan sols mosquits i formigues voladores i has d'anar caminant amb una branca de pi per anar-te'ls traient del davant. Si obres el llibre se t'hi fiquen dins com si fossin ells que volen llegir, si veus un prat has d'anar alerta amb les cagarades de vaca tot i que cada vegada en queden menys. I atenció no us agafi una tempesta de tarda! Això si, si esteu en un poble de muntanya a la nit dormiu bé.
Sempre queda l'opció de viatjar tot i que cada vegada és més exposat: vagues d'avions, de pilots, d'agents de seguretat, de controladors i de cintes transportadores o de busos que us passegen per l'aeroport; vaga de taxis o de metros, o de RENFE o... de l'Alzina Graells! Gent per tot arreu, terrasses plenes, ciutats abarrotades, cues interminables per prendre una cervesa o per anar al lavabo. 
Si el turisme és de ciutats com Paris o Londres o Berlín o Barcelona no us dic res. Si aneu a algun país llunyà tothom ha tingut la mateixa pensada i si feu un trekking per l'Himalaia heu de demanar permís per passar. Si aneu de safari, pobres de vosaltres, més de cent jeeps perseguint un elefant exhaust o més de cinquanta llanxes albirant una balena perduda per l'oceà.
El remei, em direu, és quedar-se a casa. Doncs, no ho tinc tan clar!
Si viviu aprop de mar, com jo, la suada no us deixa en tot el dia. I s'ha d'anar a comprar arrossegant el carret i els peus; et fa mandra fer un passeig amb la calorada; et poses al pati i hi toca el sol de ple, a l'habitació del davant no hi corre l'aire..., passes a la dutxa dues o tres vegades al dia. I a més, pobres de vosaltres que se us acudeixi fer allò que heu deixat tot l'any pendent: endreçar golfes (impossible!), pintar la cuina o arreglar el quartet dels mals endreços, perquè, llavors, ja no sobreviureu. A les nits tomba cap aquí tomba cap allà i a la tele repeteixen els programes dels any noranta una i mil vegades.
Doncs, què es pot fer? La veritat és que no us ho sé dir pas. No aixecar-se tampoc és la solució!
El millor és que cadascú trii allò menys pesat per a un mateix, no bellugar-se gaire, posar-se en remull a la banyera, tenir alguna beguda ben fresca i anar xarrupant, sortir abans no surti el sol o bé quan ja hagi marxat, encara que l'enyoreu, meditar el sentit de la vida i esperar que passi aviat.
Bon estiu a tothom!