15 de març 2024

Tretze

 El número tretze no t'agradava gaire, no! Però, ja en fa, precisament 13 aquest 2024.

Fa 13 anys vam tenir una tamborinada de pluja ben forta tal dia com avui, el 15 de març del 2011. Semblava que el mateix cel plorés i es revoltés amb el dolor. I, malgrat això, vas tenir companyia el dia d'avui fa tretze anys. Gent que va pujar a la muntanya àrida de Can Ruti des de Badalona, des de Barcelona, des de Sabadell; fins i tot des de La Bisbal de Falset i La Vansa. Tothom et recordava, tothom t'estimava.

El record perdura en alguns de nosaltres i el dolor també. Malgrat ens anem explicant coses; tu escoltes i ara jo parlo, ja veus! El temps passa. No sé qui va dir que mentre algú et recordi vius en el temps. Potser és veritat. Morirem quan ningú ja no pensarà en nosaltres. Tu, encara tardaràs una mica, em sembla; jo, crec, moriré aviat.

El dia 13, el teu 96é aniversari et vaig tornar a portar una planta florida; unes flors vermelles i petites, senzilles. Ja sé que no duraran gaire, però sempre te les porto naturals. No t'agradaven les de plàstic.

Pensa, noia, que d'aquí uns anys potser s'acabaran aquestes flors el dia 13, i el dia de la Mare de Déu, patrona teva, i per Nadal amb el verd de Timoneda. Però mentre, pujo la costa del carrer d'en Prim, aquest carrer on vas néixer i on encara hi ets. I xerrem una estona; amb tu i el teu gran amor.

Han passat coses aquests tretze anys. En Jaume és a Badalona, la Maria fa cintes amb la Dàlia i l'Ainur (els veig poc), la Clara ha tingut una nena, l'Erika, que tant sols té uns mesos (tampoc la veig gaire). No crec pas que vinguin a dalt del carrer d'en Prim tretze anys després que jo en marxi. Morirem el mateix dia que jo sigui dins el forat. 

Però ara, estic contenta de poder venir. Jo estic igual. Jubilada durant quasi 10 dels 13 anys. Fent algunes cosetes: pintura, cant, música, muntanya, associacionisme. Moltes coses em diu la gent: "No pares". Bé, saps, he decidit que aniré parant. Ja ho vaig fent. Potser deixaré el cant pel final, si aguanta la veu.

Però, parlem del pas del temps. No soc pas important, jo.

Tretze anys. Deu anys de jubilació. Setanta anys de vida d'aquí poc...

Tot ho pensem en nombre d'anys, d'aniversaris, de celebracions... I el temps l'ha inventat la humanitat. A saber si han sigut tretze. Hi ha moments que semblen tota una vida, n'hi ha que sembla que hagi passat ahir. Fixa't, també en fa 66 del papa. I continuem comptant.

Fa 13 anys ens vam dir físicament adéu. Fa 13 anys va ploure, molt. Fa 13 anys estàvem una mica atordits sense entendre gaire què passava. És difícil entendre la mort; o la vida.

Fa 13 anys que ens enyorem. 

Fa 13 anys que som encara aquí, esperant.

04 de març 2024

La ruta de la Capona amb calçotada

Som dijous i som al febrer. Una bona ocasió per aprofitar i caminar per les terres tarragonines, més exactament a l'Alt Camp, on, a més de caminar i conèixer el patrimoni de Catalunya, podrem degustar una calçotada al restaurant La Sort de Pont d'Armentera.

Una sortida de dijous feta en aquest dia estrany de febrer que es dóna cada quatre anys. I ja ens teniu anant primer a esmorzar al Pla de Santa Maria, per dirigir-nos, en acabar i amb els cotxes, cap a l'aparcament d'inici de la Ruta de la Capona.

Una ruta que ens descobreix tot un recorregut per cabanes de pedra seca, magníficament construïdes i conservades. Una volta circular d'uns deu quilòmetres de durada, sota un cel blau i un sol que escalfa, encara que a l'ombra es noti una miqueta de fresqueta, que ja va bé si pensem que només som a finals de febrer.

Els ametllers i arbres fruiters ja estan acabant la florida i comencen a estrenar brots de fulla nous. Els pagesos continuen les feines del camp i nosaltres continuem caminant en dies laborables.

Són moltes les cabanes que trobem al llarg del camí; perquè són totes en aquest indret tan agrupades és un misteri. Cadascuna una construcció diferent, la majoria de grans proporcions: barraques, cossiols, pous, murs i marges, arneres... tot un llenguatge ancestral que recuperem. Ubicades al bell mig d’una plana, entre pinedes, feixes de sembrat, oliveres i ametllers, es pot visitar tot l’any però resulta especialment vistós fer-ho a la primavera amb els ametllers florits tot i que aquest any s'han avançat. Edificacions que desafien el pas del temps, i que són el testimoni d'una època passada. 

La pedra feta art, com un element material únic per separar finques, per traçar camins, per proporcionar recer i aixopluc, per aprofitar l'aigua..., en definitiva per fer el mínim amb el màxim. Valorar i conèixer la importància d'aquestes edificacions és el millor reconeixement a la pagesia, a tantes mans anònimes que van fer possibles aquestes veritables obres d'art, admirables per la seva simplicitat i bellesa.

La barraca de doble estança és la primera que ens trobem. En part una mica derruïda ja , al marge dels camps, entre pins, entre sol i ombra. Cal que hi entreu a lws barraques per observar que la perfecció de la col·locació de les pedres també es dóna a l'interior. Continuant l'itinerari ben senyalitzat, trobem al barraca de l'era de la Capona i la barraca gran de la Capona, la cisterna de la Capona i el cossiol de la Capona, les Arneres i, finalment, el Mas de la Capona, deshabitat i tancat, senyoriu de tot el terme, entre vinyes que esperen la brotada de les fulles i el naixement del raïm.

 Més enllà, les barraques de l'Augé  amb una bona figuera al davant de la porta; les barraques i cossiol de Cal Grauet i al cap d'una una estona més de pista ombrejada de pins, trobem a mà esquerra el cossiol de Can Soleta. Si hi mireu a través de les obertures al terra, podreu veure unes arcades interiors fetes també de pedra seca, amb una perfecció admirable, d'una construcció ben original per a guardar-hi l'aigua. Aigua en aquests moments escadussera. Fa més o menys un any, l'interior n'estava ple, d'aigua i ara tan sols una mica de fang mullat.

Passem altres barraques sense nom i arribem, enmig del bosc embardissat a la barraca galliner amb rastres de presència humana. Al llarg de tot l'itinerari,  n'hi deuen haver unes vint-i-cinc de barraques, pel cap baix. Algunes al mig dels camps, entre els ceps, amb difícil accés; altres mig enderrocades però conservant encara la forma i la presència.

I ens tornem a preguntar: què ho fa que n'hi hagi tantes de plegades en tan poc tros?

Una construcció de pedra seca és aquella que s'ha aixecat pedra a pedra, una sobre l'altra sense cap material de nexe entre elles, ni fang, ni argamassa ni ciment, conservant un equilibri entre totes. La majoria de les que vèiem tenen una volta rodona interior de pedres col·locades ja sigui horitzontal o verticalment. Normalment s'han fet amb la pedra sobrera dels camps, quan s'han despedregat per al seu cultiu i han servit com a aixopluc de pagesos i ramaders i com a estança per a guardar-hi les eines del camp. Les construccions més comuns són: Barraques i Cabanes, Camins i Carrerades, Marges, Pletes, Escales, Pujadors, Saltadors, Cossiols, Aljubs, Pous, Sínies, Trones, Arneres, Forns…

La ruta de la Capona esdevé un museu a l'aire lliure.

Es pot arribar, fent un petit desviament, a l'ermita grandiosa de Sant Pere de Gaià. Més que una ermita, una església. Desbaratada, sense teulat, amb les arcades interiors a ple sol, com un esquelet del que fóra. Una comunitat eremita que es fongué amb la comunitat de Santes Creus que podem veure al davant mateix. Una església que perdé el seu esplendor en pro de la ruta del Cister que tenim tan a prop.

Tornats a la pista principal, retornem cap als cotxes tot acabant de veure les darreres barraques que, tantes n'hem vist!, ja no ens fan aturar. Un altre dia, podem fer la volta al revés, que les darreres sempre queden mig camuflades als nostres ulls i més si tenim en compte que ens espera una bona calçotada per acabar la jornada.

Una calçotada que fem al restaurant La Sort del Pont d'Armentera, ben acollits i ben alimentats. Calçots tants com volem, aixecant el cap tot fent equilibris amb el ceballot acompanyat de la seva salsa, alçant el porró i posant-nos bé el pitet per no tacar-nos, que ja som grans! Després, botifarra, carxofes, patates al caliu, carn, postres i cafè. Ah! i per les vegetarianes una graellada de verdures! Sense deixar-nos la copeta de cava!

De tant en tant va bé treure el ventre de penes, de menjar a base d'entrepans i truita, d'aigua de cantimplora i croquetes fredes i de mandarines que aromatitzen les mans durant tot el trajecte de tornada.

Una sortida de dijous una mica especial que hem viscut en bona companyia i que ens ha deixat més alegres per fer el camí i les cues de tornada!

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/ruta-de-la-capona-127201223

 

03 de març 2024

Caminant amb Vicenç Villatoro i "La casa dels avis"

El dia 27 de febrer una caminada pel Maresme. Aquesta comarca acollidora que tothom recorda pels maduixots i que pocs excursionistes la fan seva. Sense grans pics, però amb pendents de sauló ben pronunciades; sense grans cotes, però amb turons encimbellats.

Avui, però, ens ha vingut de gust caminar, la major part de la sortida, arran de mar. Acompanyats per "La casa dels avis" de Vicenç Villatoro; des de Mataró fins a Canet de Mar on, al carrer Sant Cristòfol, ja quasi al capdamunt de Canet, els avis de l'autor del llibre van començar-hi a estiuejar i més tard es van fer seva la població, fins que es van vendre la casa i els avatars de la història i l'eixamplament dels pobles en general, van fer que desaparegués del tot.

Seguint el recorregut del primer tren de la península de Barcelona a Mataró, allà cap a l’any 1848, hem volgut reproduir els immigrants que arribaven, amb la RENFE, moltes vegades cap a destinacions que els oferien més oportunitats que a casa seva. No va ser el cas dels avis materns de l'escriptor Villatoro, però sí que van anar a parar al Maresme quan van poder, per anar-hi a "estiuejar", als afores de Barcelona, per traslladar-se després cap a Terrassa. Un manyà i una nuadora, catalanistes i republicans que van viure els temps de la guerra civil i la derrota, l'experiència de l'exili, l'esforç per continuar la vida costés el que costés i el silenci del franquisme, fins als nostres dies, quan un desig d'esperança s'apoderava dels seus descendents, arribats al 2017.

Una caminada llarga, quasi planera, però llarga, que hem començat a Mataró, en un dia que la RENFE ha anat puntual i sense incidents! Un dia magnífic, d'un cel blau que s'abraçava amb el mar, allà a l'horitzó. Un dia de calor a finals de febrer. I amb trossos de lectura d'aquest volum voluminós que és l'obra d'en Vicenç Villatoro. El senyor Vicenç Villatoro s'ha disculpat per no poder venir fins a Canet, que l'ofici d'escriptor ja ho té això. Avui tenia una presentació del seu llibre acabat de publicar, a Terrassa, amb el que li desitgem molts èxits i li donem les gràcies per la seva ràpida resposta.

Hem agafat, doncs, el tren cap a Mataró i, després d'esmorzar al davant de l'estació. Hem iniciat la caminada tot seguint el camí arran de mar. Costa de caminar el tram de sorra que ens hem trobat al pas; les botes s'omplen de la terra sorrenca i les passes es fan dificultoses i lentes.

Deixem el mar abans d'arribar a Llavaneres per arribar-nos a l'alçada dels horts de les antigues maresmes. No hi veiem, però, els famosos maduixots (mal anomenats maduixes) que ens venen a plaça. La marrada ens fa anar per sobre de l'autopista entre finques privades, bassiols d'aigua i hivernacles. És agradable aquest paisatge maresmenc! Alguns de la colla poc acostumats a recorre'l.

A Llavaneres, baixem altra volta cap al mar per arribar-nos a Port Balís on descansem una estona i truquem a una de la colla que ens espera a Arenys. Els vaixells, els iots i les no existents barques de pesca es bressolen al mar. La calor comença a fer-se més present (quan tindrem un hivern de debò?). Continuem pel passeig cap a Caldes d'Estrac o Caldetes tot admirant les torres d'estiueig d'un poble balneari, i anem llegint paràgrafs de "La casa dels avis". Ens guien els Lamolla, vinguts de Maratea, al regne de Nàpols, emparentats amb els Riera, del Maresme, tots plegats vivint una part important de la història de Catalunya per anar a parar a la vall de Canet.

Abans d'arribar-hi, però, hem de travessar Arenys de Mar, un bon tros per carretera. Recollim a la persona que ens faltava i acomiadem a la que ens ha volgut acompanyar un tros de caminada. Des d'aquí, passem el port d'Arenys i els búnquers arran de platja amb olor de gambes i parrillada de peix i arribem a Canet de Mar per travessar el passeig de cases modernistes i els carrerons que s'enfilen cap a muntanya.

Un paisatge que ha canviat molt des d'aleshores: cases, horts, gent. Una manera de viure que la guerra estroncà, un estiueig d'una altra mena que el d'ara. La casa dels avis materns del Villatoro ja no existeix, però nosaltres passem pel carrer Sant Cristòfol per anar a fer un dinar de motxilla al parc del Santuari de la Misericòrdia. Els núvols grisos van prenent terreny, quatre gotes s'escampen per terra, uns paraigües s'obren, unes caputxes s'alcen per sobre el cap. Benvinguda pluja!, tot i que dura molt poc.

Ems aixopluguem en un bar del passeig passada la finca del Domènech i Muntaner per prendre alguna cosa calenta ja sigui cafè amb llet o "xupito", que ve de gust amb aquest temps. Han estat, fet i fet, uns divuit kilòmetres de caminada en els que sigut conscients que la costa del Maresme i Canet han canviat: les cases s'enfilen riera i muntanya amunt, fins al lloc mític per excel·lència de Pedracastell, on no hem arribat, però, on hi ha una creu que ha tingut i té la seva història de col·lecta pública (actualment de guixades o art de grafitis) sufragada per la gent de Canet; també pels avis Lamolla.

En aquesta sortida molts recordem, i és bo, als nostres avis. Els que emigraren a Cuba o a Mèxic i en tornaren escurats o malalts. Uns avis valents que van voler deixar als seus descendents una vida millor que la que tingueren ells. Potser no se'n van sortir, però donem fer que nosaltres, els descendents, som encara aquí.

(Fotos Núria Comas i Jordi Canosa)

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/caminant-amb-vicenc-villatoro-i-la-casa-dels-avis-162422990

19 de febrer 2024

Desideri Lombarte Arrufat

 Un poeta que he conegut fa poc gràcies a un company de les caminades del CEC. Cal que coneguem els poetes del Principat, les Illes, el País Valencià, Catalunya Nord i la Franja. Tots membres dels Països Catalans!

Us copio un dels seus poemes que m'ha agradat:

Les bruixes

Van les bruixes, van les bruixes,
van les bruixes pels barrancs
buscant fulles, collint herbes
i gargulls dels espinalls.
Poliol i herba pucera,
te de roca als roquissalls.
Van les bruixes, van les bruixes,
van rebuscant pels solans.
Van les bruixes, van les bruixes
voreta del riu avall,
collint joncs i gavarnera,
plantatge, ortigues i cards.
De fuells i corrojoles
se n'omplen lo devantal
i cullen flor de saüc
i blets pels pataquerals.
A l'ombria herba fetgera,
als bancals grapats de gram,
al ribàs herba bovina
i l'herbeta de la sang.
Van les bruixes pels camins
buscant flors al mes de maig.
Se les emporten a casa
i les posen a secar.
Bruixetes de Pena-roja,
bruixetes de devuit anys,
que cureu la malaltia
que ningú més pot curar;
cureu-mos del mal d'amors
amb les flors del mes de maig,
que quan arribo l'estiu
les herbes s'assecaran
pel riu no baixarà aigua
i les fonts s'eixugaran,
i pel caminet de l'hort
de flors ja no n'hi haurà.


Bruixetes de Pena-roja,
bruixetes de devuit anys,
vatres que cureu de gràcia,
no mos deixeu per curar.

17 de febrer 2024

Sant Pere de Vallhonesta

 Ja som a mitjans de febrer. Per la calor que fa , ningú ho diria.

Avui, una sortida planera, en molts moments un passeig, que ja ho tenen això les sortides "fàcils"; la gent se les agafa com un passeig per la muntanya. Però, ja està bé. No cal córrer, no cal anar traient la llengua a cada pas, ans al contrari, cal gaudir de la natura, gaudir d'una conversa amb els amics, parar-se i aspirar, fer fotos sense pressa, admirar els arbres i els brins d'herba i, al capdavall, donar gràcies per haver pogut arribar fins aquí. Que atribolats ja hi anem per ciutat!

Avui un lloc proper, al Bages, una comarca poc explorada pels excursionistes de "pics", però una comarca amb sorpreses i amb molts racons per conèixer.

Ens hem de trobar a Sant Vicenç de Castellet, aquest poble situat prop de la carretera que va a Manresa. Tants anys de passar amunt i avall de la carretera i mai hi havia entrat ni parat! El bar el Racó d'en Manel es veu al primer revolt un cop t'endinses. Als que hem vingut en cotxe, pocs, que, previsors com som, hem sortit d'hora per allò dels embussos en dia laborable per a molts dels que condueixen a les vuit del matí, ens cal esperar. Ens cal esperar una bona estona el tren que arriba de Barcelona amb prop de tres quarts d'hora de retard. Que ja se sap que ho té la RENFE això! Genial! Sembla que ham eliminat un tren o, vulgarment es diu que no ha passat, i, com és gairebé natural sempre, ni han avisat.

Quan arriba la colla, alguna com jo, ja ha esmorzat, ha trucat i ha començat el Paraulògic.

Sortim,però, puntuals a les deu del matí a caminar. Tot seguint el riu, la carretera i la via, ens arribem fins la Torre del Breny, coneguda. també, com la torre dels Dimonis. És un sepulcre monumental romà construït al segle III a pocs metres d'on conflueixen els rius Cardener i Llobregat, que pertany ja al municipi de Castellgalí. Un edifici de forma quadrada de la que només se'n conserva la base. Sobre aquest edifici hi ha algunes llegendes; la que explica, com en tants altres llocs, que va ser "construïda en una sola nit per un savi diable ajudat per una vella amiga que li duia les pedres que li feien falta. L'endemà, mentre la vella duia a l'espatlla una de les grans pedres, el diable li va dir amb veu de tro: "Seny! No t'has adonat que ja s'ha acabat la Torre del Breny?". Així deixà amb un pam de nas a la vella". 

Nosaltres no som la vella, som uns quants més; i no carretejam pedres, ens fem una fotografia de grup al davant, ben descansats, que no és cosa de començar a suar de més.

Seguim la pista que voreja el riu Cardener. Un lloc tranquil i relaxant, un mirall d'arbres a l'aigua mansa, un pont que de tant en tant trontolla amb el soroll del tren que hi passa veloç; una muntanya serrada que s'hi reflecteix. Ningú diria que som prop de carreteres i naus industrials. Un lloc ben agradable i plaent per jugar amb els reflexes a l'aigua del Cardener, aquest riu que neix a Sant Llorenç de Morunys i baixa fins trobar-se amb el Llobregat tot recorrent el Solsonès i el Bages.

Seguint la nostra ruta de primer pels vestigis que ens deixaren els romans quan es van passejar per aquestes terres, arribem fins la vil·la romana de Boades. Un sepulcre considerat un dels prototips dels edificis funeraris romans a Catalunya. Ara està fosc i buit tot i que la forma i color d'algunes pedres que hi ha dins ens indiquen algun enterrament d'animal: voleu dir que pot ser?

Continuem pels camps terrosos i els arbres nus, pel camí fet pista que aviat es transforma voltat de pins i roures secs. Algunes barraques de pedra seca repartides pels bancals ens recorden que el Bages va ser terra de vinya i bon vi, de pagesos i treballadors del camp. Esperem trobar-nos amb el Roure Gros del Rubió. Un cartell posat no sabem quan ens indica que hi era. Fou ferit pel foc del 1985. Realment, molt ferit! El busquem amb la vista, el cerquem en la mica d'espadat que hi ha i no el trobem. EL Roure Gros del Rubió ferit pel foc del 1985 ha mort del tot.

La pista ombreja ja una mica i entrem a la Vall de Vallhonesta; diferents camins, diferents desviaments ens diuen que és una zona on podem caminar i conèixer molts racons. Anem decidits cap a Sant Pere de Vallhonesta, una ermita romànica situada al terme de Sant Vicenç de Castellet al vessant meridional de la vall del torrent de Rubió. Hi destaca el campanar d'espadanya, altiu, i un absis a llevant decorat amb cinc grups d'arcs llombards cecs entre bandes i una finestra al mig d'arc de mig punt i doble esqueixada. No podem veure l'interior, llàstima! Jo faria alguna obertura a les esglésies romàniques de les nostres terres; tancades com estan, podríem veure la seva senzillesa, la seva elegància moltes vegades, i ens donarien més coneixement de la seva història.

Al costat de l'ermita, hi ha la font del Pit-roig amb una aigua que raja fresca i la casa-refugi de cal Campaner, tancada. No sabem si realment hi vivia el campaner que feia voleiar les campanes per avisar de les celebracions eclesiàstiques o del temps o dels incidents o dels morts o dels vius...

Un racó que aprofitem per descansar veient una mica més amunt Sant Jaume de Vallhonesta que deixem per un altra dia.

I encetem la baixada pel GR4, en un primer tram planer per dins del bosc fins el Mirador de Sant Bernat des d'on veiem part de la comarca del Bages, amb els seus turons planers i extensos. i tornem al corriol amb la muntanya de Montserrat al davant, sempre present, retallada a contrallum en un cel de boirina i un sol que ja esclafa força. Després, una baixada rocosa i un pèl aixaragallada que ens fa mirar a terra i l'arribada a Sant Vicenç on ens espera un arròs de dijous i uns canellons i un conill i un confit i gelat i púding i vi amb gasosa i cafè, per alguns un cigaló, però sense puro. Una bona manera d'acabar una bona caminada.