dijous, 5 de juliol de 2018

Bon estiu

Amb una mica de retard us desitjo bon estiu. Retard perquè l'estiu ja va començar el 20/21 de juny, quan els dies es fan llargs i les nits curtes; ara ja comencem el procés invers!
Bon estiu i que la calor us sigui lleugera. 
Vigileu els que aneu a la platja, tingueu en compte que no acostuma a haver-hi ombres que us rescatin una mica del sol, que hi ha molta gent trepitjant sorra i jugant a pilota i que l'aigua, encara que agradable, també rep els raigs ultra violetes del sol i us desllueix les cremes que us poseu per conscienciar la vostra consciència.
Vigileu els que aneu a muntanya, que el sol pren més, l'alçada us hi fa més propers, les tempestes sovintegen al Pirineu, sobre tot a les tardes, la fresqueta del vespre demana una jaqueta primeta. Els que no hi esteu avesats tingueu per segur que hi ha "bitxos", que també tenen dret a viure i estan a casa seva tot l'any, no com vosaltres que hi aneu els dies d'agost i en voleu ser els amos!
Vigileu els que viatgeu, que en aquestes dates hi solen haver vagues d'avions, molta gent per tot arreu i tothom vol pau i descans. No us acabeu les ampolles d'aigua, que encara no sé com les fonts n'escupen tanta i compte amb les piscines i l'aire condicionat dels hotels. Penseu que esteu a casa dels demés, no a la vostra, i respecteu els costums i la manera de fer de la gent de cada país.
Vigileu els que us quedeu a "ciutat" (normalment es diu dels que es queden a Barcelona i l'àrea "metropolitana"). No us agafi allò de voler visitar tot el que no heu visitat durant l'any o anar a tots els museus, festivals o concerts a dojo o a festes majors dels pobles "de rodalies": descanseu, creieu-me!
Vigileu els que us quedeu a casa. No vulgueu pintar parets i portes, endreçar golfes (on la xafogor és forta), revisar i llençar papers o canviar mobles. Penseu que teniu millors temps per fer-ho i que l'any té 365 dies.
Vigileu els que feu vacances i no heu de tornar a la feina fins l'1 de setembre (o abans). No penseu pas que teniu tot el temps del món ni que l'heu d'aprofitar per fer moltes coses. Les vacances són per descansar en mesura, sense acostumar-s'hi ni massa ni massa poc; treballeu una mica, que quan torneu no us agafi allò que n'han dit "el síndrome post-vacacional".
Vigileu els que heu estat jubilats tot l'any. Continueu amb les activitats que us omplen la vida encara que no hi hagi aules, ni cursos, ni UB, ni tallers, ni gimnàs ni piscines. El cos i la ment també demanen un descans i penseu que el setembre no està tan lluny! Planifiqueu el nou curs amb mesura: l'any té quatre trimestres, no un! No us agafi una depressió (a mi no m'ha agafat mai, però!).
Jo, faré una mica de cada cosa. Be, la platja no sé, però tinc una amiga a Calonge que potser m'hi vol dos dies (per part meva no més!). La muntanya sí! La muntanya m'espera sempre. La ciutat també, una mica de cinema amb aire condicionat i alguna visita. La casa amb mesura, que tampoc cal suar per endreçar coses que no he fet durant l'any.
Contempleu, tots i totes, el sol quan surt i quan es pon; els estels de les nits d'estiu, amb la seva brillantor; la gent com va i ve.
Badeu, descanseu, llegiu, escolteu música i passegeu (no correu, que la calor és mala companya). I sobre tot, obriu els ulls i observeu el vostre voltant, pareu les orelles i escolteu sorolls i silencis, respecteu la natura que també és casa vostra. I somieu, somieu un demà millor, una tardor plena de colors, un hivern de repòs i una primavera ufanosa fins que ens retrobem amb un nou estiu.

dilluns, 25 de juny de 2018

Herba de Sant Joan

Refranys populars 
 
Qui té oli de pericó no li cal metge ni doctor
 
Per al dolor no hi ha res com el pericó












La nit de Sant Joan és nit d’alegria
Estrellat de flors l’estiu ens arriba
de mans d’un follet que li fa de guia.
Primavera mar, l’hivern es retira.
Si arribés l’amor, mai més moriria.

Jaume Sisa


diumenge, 24 de juny de 2018

Sant Joan

Sant Joan.
Records d'ahir i de sempre.
Espetecs pels carrers: "sevetes", trons, correcames, rasca-parets, bengales. Fogueres en la nit xafogosa d'estiu, saltades pels joves dels pobles. Porteu-me un tros de fusta per cremar, a la recerca de mobles vells que després van ser pals i palets i ara ja són extingits del tot.
Revetlles a ciutat, dins de cases i fora les terrasses, amb el final de festa a la platja pel primer bany de la temporada. Coca i xampany i revetlles i balls populars amb els primers enamoraments d'un estiu encetat: mirades dissimulades i assegudes a les cadires plegables perquè no em ve a buscar ningú per ballar i alçar-se quan els balls són de grup i en filera recorrent el local d'una punta a l'altra. Esperances d'una vida que a penes comença i records d'una vida que ja acaba.
Nits a muntanya recollint herbes: farigola, romaní, menta, alfàbrega, pericó, orenga i poniol. I escoltar el silenci acompanyada de la foscor i de les aus nocturnes: de tant en tant, el crit d'un xut o d'una òliba i el volar silenciós del rat-penat.I cantar sota el cel estrellat a les escales de l'església de Timoneda o al banc de pedra de Cal Julià.
                                           Aquesta mata olorosa
de la nit de Sant Joan
llença flaire, silenciosa,
per tants focs que es van alçant.

L'aufàbrega escabellada
es un encenser violent
que al llençar la flaira enlaire
augmenta l'encantament.

Quina olor més fresca i forta,
are que'ls focs ja se'n van!
Sant Joan, obriu la porta
perfumada del Llevant!

Pujada al Canigó i acampada a Vernet amb una canadenca amb els amics excursionistes que ja no hi són. I rebuda de la Flama a pobles i ciutats en la que vol ser la gran festa dels Països Catalans. Pujada a Núria amb la foguera encesa a la Cabana dels Pastors i llençant teies al llac per a fer una nit més clara.
I les festes tradicionals a Les, Isil, Boí, Durro..., esperant els homes i dones que baixen de la muntanya amb les teies per encendre la foguera i ballar al seu voltant, tradició no perduda dels pobles del Pirineu.

Concerts de Festa Major, de missa concelebrada de dotze, a Montgat.
Anades a cases dels amics a sopar i xerrar enmig dels sorolls de la ciutat.
O estar-se a casa i passar una mica de l'eixelebrament d'aquesta diada.

I pensar que ja ha passat mig any i bona part de mitja vida, que tot recomença i tot acaba i sentir-se una mica nostàlgica i un pèl emocionada per tan viatge recorregut i tan que se'n vol fer encara
                                                                                                            

dissabte, 9 de juny de 2018

SRI LANKA: Primer concurs Fotografia

Primer de tot gràcies a tots els que heu participat en el primer Concurs Fotogràfic Viatge Sri Lanka (2) 2018. Un concurs de fotografia ideat pels viatgers del taller-viatge a aquesta illa que forma una mena d'apèndix de la Índia i del que en guardem molts bons records. Van ser uns dies viscuts al màxim amb la natura, amb la fauna i la flora i amb el relax i tranquil·litat que caracteritzen el país ple de vegetació i espècies, de fauna i flora i en companyia d'un grup que va facilitar a tothora la bona marxa del viatge.
Vam idear un concurs fotogràfic ja que tothom feia fotos a dojo. No us penseu: amb bases, consulta popular i jurat de solvència fotogràfica i professional i tot! I amb premis de veritat!: la fotografia emmarcada per a poder penjar i un paquet de "papadam", pasta que fregida amb oli de coco va fer la nostra delícia en tots els àpats del viatge, tant a Ecolanka com en d'altres restaurants.
Tots vam poder presentar cinc fotos dins d'alguna de les modalitats de: flora, fauna, vida del país, vida del grup de viatgers i natura o paisatge en general. Cadascú triava les deu millors fotos de les presentades i aquesta selecció de deu passava al jurat professional, al qui donem les més merescudes gràcies ja que han col·laborat gratuïtament i sense cap afany de lucre. Així, la Dolors Giménez de Badalona, el Txema Trull de Girona i el Gorka Montiel del País Basc van emetre el veredicte oficial sobre les deu millors fotos presentades.

1r Premi Peixos Xabi Montiel
1r premi: Pseudònim, Lanka Trip, Fotografia: Peixos de Xabi Montiel (ei!, el fill no sabia que el seu pare havia presentat fotos!)
2n Premi Colors del Paradís, Núria Comas




2n premi: Pseudònim, Calantaka17, Fotografia: Colors del paradís de Núria Comas (la Dolors Giménez no va saber en cap moment a qui votava)


3r Premi, Mans que treballen, Ramon Josa




3r premi: Pseudònim Fina Canyella, Fotografia: Mans que treballen de Ramon Josa (no!, el Txema crec que no el coneix!)


Cadascú participava amb un pseudònim que no es va desvelar fins el sopar de l'entrega de premis al restaurant La Contrasenya on vam estar molt ben acollits i vam fer un àpat a la mesura dels paladars més exigents.
Com a participant i com a guanyadora del segon premi, dono les gràcies a totes les companyes i companys del viatge, al jurat, als organitzadors del viatge per a fer-lo possible i a les persones que van estar en l'organització del concurs, especialment a l'Agnès Eritja, companya d'estudis i feina de tants i tants anys!
Ah! i al seu marit que ha hagut d'aguantar tots els correus, mails i circumstàncies d'aquesta tasca!
A tothom, moltes gràcies!
Esperem que aquest concurs encetat en aquest viatge tingui continuïtat en tots els viatges organitzats per la Carme Bosch, remeiera i entesa en plantes medicinals, de la que podeu seguir les activitats a la seva pàgina web http://www.carmebosch.cat
Aquí hem adjuntat les deu fotografies finalistes que corresponen a: Xabi Montiel, Núria Comas, Ramon Josa, Encarna Pellejero, Agnès Eritja, Núria Martí.
Fins la propera, companyes i companys!

divendres, 8 de juny de 2018

Delta del Llobregat

Enmig del brogit de les grans ciutats industrials, a tocar de l'aeroport del Prat, hi ha un lloc que convida a la calma i al silenci a no ser pels avions que s'enlairen o aterren ben aprop. Meravella adonar-se'n com les aus i els ocells que niuen al delta o els cavalls que hi pasturen, ni en fan cabal. Noten de seguit la presència humana, el comentari ni que sigui fet amb veu baixa, l'estridència d'uns colors llampants, però el soroll del motors dels avions que a nosaltres ens destorba sembla que està del tot assumit per les besties!
Els camins entre canyissars i matolls són agradables de seguir. De tant en tant, els miradors permeten allargar la vista més enllà de les possibilitats reals, les cases de guaita, amb la gent carregada de màquines i teleobjectius, estan silencioses escodrinyant qualsevol moviment de les aus sense ser vistos.
Podem observar grues, garses, ànecs com el xarxet o la polla d'aigua, el cullerot o el cabusset i l'agró roig. Ocells com les orenetes de ribera, el camesllargues o el corriol petit. En aquesta època de l'any hi hem vist la tortuga d'aigua prenent el sol, les papallones blanques i grogues dansant entre les flors i l'espiadimonis tot badant per la riba.
Les flors ja comencen a indicar la propera arribada de l'estiu: l'esbarzer en tot el seu esplendor, l'espernallac en les zones més obagues, l'herba blenera i la gavarrera.
També es poden trobar algunes eugues pastant a l'herba verda dels aiguamolls.
El riu, ara ja plàcid, que ha deixat ja les fonts i els camins de muntanya, arriba fins al mar en un to marronós mostra de les pluges que han anat caient aquests dies. De fet, avui fa un cel negre ,i cap al Tibidabo i el Vallès, s'endevina una pluja copiosa que no arriba a la costa.
Tot plegat un passeig tranquil, en un dia laborable, amb poca gent; tant sols amb els grups de joves d'un institut que estudien la flora i la fauna entre explicacions dels seus professors i les rialles des acomplexades dels que agraeixen un dia fora les aules.
Un lloc a tenir en compte tant a la primavera com a la tardor: per aprendre, per descansar, per caminar, per escoltar el cant dels ocells i, sobretot, per conèixer més el nostre entorn, tant lluny i tant pròxim.

dijous, 7 de juny de 2018

GIRASOL

GIRASOL (Helianthus annuus)
La Bisbal de Falset, 2011

On vivia Camille, els gira-sols creixien tan alts que semblaven sols de veritat: tot un camp de sols ardents i grocs. Tots els dies, després de l'escola, Camille travessava el camp de gira-sols per a trobar-se amb el seu pare, que era carter. Junts descarregaven les pesades saques de cartes.
Un dia va arribar un home estrany al poble de Camille. Tenia un barret de palla, barba groga i uns ulls marrons i eixerits.
—Sóc Vincent, el pintor - va dir, somrient a Camille.
Vincent va anar a viure a la casa de color groc al final del carrer de Camille.
No tenia ni diners ni amics.
—Intentem ajudar-lo— va dir el pare de Camille.
I van carregar el carretó del correu amb cassons, olles i mobles per a la casa de color groc.
Camille va prendre un gran ram de gira-sols per al pintor i els va posar en un gran gerro de color marró.
Vincent estava molt content de tenir dos bons amics.

GIRASOL (Helianthus annuus)
La Bisbal de Falset, 2011
Tot Canvia El bloc de la classe de 5èA - Escola Vedruna Palafrugell

Camille i els gira-sols - Un conte sobre Vincent Van Gogh de Laurence Anholt
Publicat el 24 abril 2012 per Larife

dimecres, 6 de juny de 2018

Camino Santiago

Una setmana fent el Camino de Santiago. Molt recomanable tot i que cada vegada hi ha més gent en ruta. De totes edats i condicions, a peu i en bicicleta, bàsicament, per trams o tot sencer, tot depèn de les disponibilitats, les habilitats i les il·lusions posades.
Fer aquest tipus de sortides et permet estar uns quants dies seguits en contacte amb la natura, conèixer la cultura, els pobles i la gent del país, fer coneixences amb altres caminadors i fer amistat amb el grup o grupet que vas. En aquest sentit, el "nostre camino" ens ha facilitat tot això durant els dies que hem pogut recórrer a peu els camins i pistes de Galícia, des de Sarria fins a Santiago, trepitjant fulles i herba verda, acompanyades de les flors dels marges dels camins i endinsant-nos en els boscos que ens han protegit del sol i de la pluja.
Molts són els camins que es poden fer en aquesta modalitat de "viatge" i uns quants s'han posat de moda: el camí dels bons homes, la travessa transpirinenca, els carros de foc, els GR, els cavalls del vent, la ruta del Torquemada..., però, el de Santiago, té un plus de repte i de peregrinatge, un plus de quelcom ancestral i, per a alguns peregrins, de fita religiosa que no tenen els altres camins.
Nosaltres l'hem seguit durant 115km, sense defallir, amb una climatologia que ha respectat les nostres passes i amb una tranquil·litat molt plaent. Hem passat per llogarrets i pobles, ermites i boscos, camps i rierols i ens ha encisat el paisatge.
Una noia que vam trobar de Puig-reig ens va dir que cadascú segueix el seu "camino" i és ben veritat. Les tres dones que hem compartit aquesta aventura hem anat molt juntes i compenetrades, però també ha estat un repte individual per a cadascuna: caminar cada dia, arribar a lloc amb l'esperit obert, compartir xerrades sobre la situació actual amb punts de vista diferents però amb una comprensió i acceptació de l'altra que ja voldríem veure en d'altres àmbits del nostre país.
Cada arribada a lloc una nova passa. Un recorregut fet i acabat i un altre que s'albira per l'endemà. Potser, en realitat, la vida és això: un ahir viscut i que queda en el record; un demà per fer i amb ganes d'acomplir-lo.
No només hem caminat,eh! Hem rigut, hem fet celebració cada dia, hem "mariscat" i begut, hem curat peus i cames, hem descansat. Hem tornat com noves!
De Sarria fins a Portomarín, poble que s'aixeca en un turó per sobre del Miño; 24km enmig de boscos de "carballos", amb les branques que pengen d'un costat a l'altre del camí, fent un túnel, com de reverència i pas a les persones que hi caminen, amb parades de productes artesans que els pagesos posen a disponibilitat dels peregrins per a fer més confortable el camí. Passada la senyal que ens indica que queden 100km per Santiago, s'arriba al poble encimbellat, al redós d'una església que bé podria ser una catedral, amb les terrasses dels bars ocupant la plaça porxada; amb una mica de fresca i un poc de "sirimiri".
L'endemà, una corrua de gent davallant del poble i travessant el Miño per arribar a Palas de Rei. Uns altres 24km i escaig per entremig de la humitat dels boscos, en una terra verda, segellant el carnet de peregrí per les ermites que es troben i veient els "órreos" aixecats del terra i les creus en les cruïlles en record de tants vianants. Un bon descans a Palas de Rei, una visita a l'església i un bon sopar retornen els ànims.
De Palas fins a Melide hi ha uns 15km agomboiats per les flors dels marges i pels rierols. Melide és una ciutat dinàmica que ens ofereix un bon plat de pop i un bon ribeiro, una passejada pels seus carrers, a la tarda, quan surt el sol, i un espectacle molt interessant de cultura gallega amb cançons i danses, inclosa una presentació en gallec que reivindica la llengua pròpia, la terra i el país.
Des d'aquí ens separen 14km fins a Arzúa. Camins amples, gent de totes edats fent camí, quantitat d'idiomes diferents i salutacions "bon camino, buen camino, buen camiño, allò, good morning". Els prats són verds i les flors vistoses: didaleres, campanetes, hortènsies a punt de florir, botons grocs, borrassa, lliris blancs. De tant en tant, unes fites dalt una roca, unes sabates en un indicador, un memoràndum, un recordatori-homenatge per a aquells peregrins que no han pogut acabar el camí. Arzúa és un poble de carretera que té un petit casc antic. A l'església sentim la música del corn dels Alps tocat per un peregrí i rebem la benedicció enmig de gent vinguda de tot arreu.
Sortim d'Arzúa cap a O Pedruzo amb una mica de pluja, la primera però la mínima per obrir i tancar capelines al cap de poc. Així, la nostra companya s'estrena i s'entrena en l'art de posar-se-la per sobre el cap, un cop treta la motxilla! Ens esperem 19km de verdor, de falgueres gemades, d'olor d'eucaliptus, de bellesa i de calma. Com diu l'altra companya: "tot és bellesa".
La darrere etapa, de 20km, ens porta fins a Santiago, fins la tomba de l'apòstol. Els eucaliptus persisteixen i el terreny esdevé més asfaltat. Una forta pendent fins el Monte Gouzo, des d'on veiem, als nostres peus, la ciutat i la seva catedral despuntant per sobre les teulades. El camí d'entrada es fa llarg —travessar una ciutat sempre és pesat— però estem satisfetes tot i el cansament que s'acumula d'aquests dies. Poc abans d'entrar al casc antic reprenem forces i pels carrerons de cases i finestres blanques arribem fins a l'Hospederia Sant Martín Pinario, un lloc de pau i silenci.
Santiago ens rep amb núvols, amb gotes que cauen de tant en tant, amb grups de peregrins i d'estudiants voltant pels carrers, amb músics tocant el sac de gemecs i amb una habitació espaiosa per a poder descansar.
Val la pena que us quedeu a Santiago un o dos dies  més. Per passejar, anar al mercat a picar cireres i comprar vi i orujo, menjar una mariscada o un calamar, beure ribeiro, visitar la catedral a l'hora de la benedicció del botafumeiro, recórrer les estances del Convent de Sant Martín Pinario i, si teniu paciència, fer cua per segellar la vostra arribada i fita del viatge.
Sempre hem sentit dir que París be val una missa; ara podem dir que Santiago be val una caminada. Peregrinatge per alguns, muntanya per a d'altres, experiències per a molts, reflexions per a uns quants, un repte per a tots.
A la vostra salut: chicas!