dimecres, 26 d’abril de 2017

Mare de Déu de Montserrat

Demà, 27 d'abril. Demà, la Mare de Déu de Montserrat. Avui, la vetlla al Santuari.
Quantes vegades que hi vam pujar, a la vetlla! Era un regal! Plegant de treballar i cap amunt! Amb un parell de cadires plegables i un parell d'entrepans. Ens ficàvem tot entrant a la Basílica a la dreta, a diferència del Nadal; en un raconet, amb la cadira plegable. Quina il·lusió que et feia poder pujar! Els monjos mai no sabran la "fan" incondicional que han tingut! Recordaves les romeries que fèieu, de jove, amb els Carmelites i, sobretot, les anades a Montserrat en una cel·la, amb la família: el teu pare, en Jaume Fornaguera (també un fan de Montserrat!) i l'oncle Enric, i tota la colla. I ho explicaves amb tanta alegria, amb tanta enyorança, que em feies enveja i al mateix temps em traspassaves el desig d'haver-hi pogut estar jo també!
Seguíem la vetlla, organitzada i conduïda pels joves. El centre de l'església quedava lliure per a que els més joves s'asseguessin al terra, damunt l'estora, i al voltant, en els pocs bancs que hi quedaven, la gent gran i darrera, al costat o en un racó, els que pujàvem quan podíem, plegant de treballar, amb les cadires o banquetes portàtils. Abans de començar, i dissimuladament, menjàvem l'entrepà i sortíem per torns als lavabos que hi havia sota el claustre gòtic. Hi va haver anys que podíem quedar-nos a dormir si era un cap de setmana. Si no, al acabar, després de ballar alguna sardana a la plaça, en plena nit, altra cop cap avall, que l'endemà s'havia de tornar a treballar: la patrona de Catalunya, tot i ser la més ben parada, en detriment d'altres mares de déus, no ha estat mai festa en aquest país; tot ho hem celebrat treballant!
A tu t'agradava pujar-hi i les dues fèiem l'esforç! No ho fèiem cada any, però Déu n'hi do!
Alguns anys ens hi havíem quedat a celebrar el dia de la Mare de Déu. Només d'estar a dalt la muntanya ja estaves contenta i a mi m'agrada de veure-t´hi! Et trucava gent felicitant-he, força gent. És un dia que tothom recorda. A casa, posàvem la senyera, i encara ho fem, el dia de Sant Jordi i la traiem passat el dia de Montserrat; patró i patrona al mateix nivell!
Penso en tu, sempre. Ara, ja no truca ningú. Alguns anys he pujat a la vetlla i m'he quedat o n'he baixat. Una celebració que hem continuat fent tu i jo. Algun any, aquest no podré, t'he portat unes roses al cementiri; Aquest any he vingut per Sant Jordi; encara en tinc necessitat, jo.
Que la Moreneta ens ajuda a totes dues. Tu, que crec que hi estàs més aprop, li pots anar dient.
Felicitats! Que tinguis un bon dia! Jo, pensaré en tu, segur!
Rosa d'abril
Morena de la serra,
dels catalans prengueu el desig
de fer un país en pau!

dissabte, 22 d’abril de 2017

La més petita

Als 125 anys de Lola Anglada

La Rosa comprova que ho porta tot en aquest darrer dia de classe del primer trimestre: els deures corregits, els informes per als pares, les llistes d'assistència de tots els alumnes i el resum de les activitats i sortides que s'han fet al llarg d'aquests tres mesos; quasi quatre!
Avui els nens estaran nerviosos. Aquestes festes de tota l'escola apilonada al hall no li acaben de fer el pes; mentre uns actuen o canten els petits s'han d'estar al davant asseguts i sense fer soroll i això esdevé gairebé impossible en molts moments. Hi ha el Johnatan que no para mai, tot i que li han dit que no és hiperactiu; hi ha l'Azira que sempre està sobre dels altres i ho vol tot per a ella; i també la Riam, callada, amorfa; allà on la deixes es queda i no mou ni un múscul fins que no l'agafes; oh!, i el millor del cas és que només la pot agafar ella perquè si són les altres mestres la nena munta un espectacle amb devessall de llàgrimes inclòs que no hi ha qui el pari! I encara hi ha, també, el Dani, que amb la seva discapacitat la posa cada dia a prova!
Tot anant cap a l'escola va rumiant en els seus “Picarols”. Li donen feina, és clar que sí, però també moltes alegries.
Pensa en quan va començar a fer de mestra allà en un poble perdut dels Pirineus. Ara, s'ha fet gran i ha encetat el seu últim curs; espera amb una mica d'ànsia i espant la seva jubilació, però pensa que ja és hora, que ja no es pot ajupir amb aquests marrecs que no aixequen dos pams de terra, que li costa horrors seure en aquestes cadires petites amb els genolls que li toquen al terra, que ha de posar-hi molta paciència amb les mares angoixades per si el nen ja ha menjat o ha anat bé al lavabo, tot i que quan parla amb elles té la impressió que no li fan gaire cas. Està tipa de dir que els treguin el xumet, que no els acompanyin en cotxet, que els posin un tros de pa per esmorzar i no aquelles pastes industrials de xocolata que fan tan merder per les taules.
Creu que la mestra jove que arribarà —està convençuda que serà una noia jove— tindrà més humor que no pas ella i podrà fer els informes i paperots amb més agilitat en l'ordinador i sabrà entendre's amb l'aplicació de les avaluacions.
Tomba cap al passeig marítim. El mar està molt esvalotat avui! Sembla que hi haurà temporal; sort que ha agafat el paraigua! Aquí, no neva com li passava als Pirineus, però ha vist cada tamborinada!
S'atura prop de la sorra per veure l'espectacle de les ones que s'enfilen cada cop més. Ja vénen fent grossos remolins des d'endins del mar i espeteguen a ll'escullera amb fúria. Torna a pensar que els nens estaran més nerviosos, encara: amb aquest temps!
La Rosa queda mig atònita veient l'aigua. Les onades porten i s'emporten la sorra de la platja, el vent comença a bufar amb una força inusual i les poques palmeres escarransides que queden al passeig van d'un cantó a l'altre; les barques de la platja estan a punt de quedar anegades. Els núvols baixos, negrosos, no deixen ja veure més enllà, li tapen l'horitzó. L'aigua li arriba als peus i el paraigua no li serveix de res. Cap persona, cap moviment, cap soroll. Tan sols uns llampecs i uns trons que trenquen el silenci.
S'haurà d'afanyar si vol arribar a temps d'obrir les portes.
Camina tot el trajecte que li queda amb presses. I arriba a l'escola. Però? Caram, sembla que l'han pintada. Ja necessitava una capa de pintura a la façana, ja. Val a dir que han anat de pressa, en una nit! La clau no li entra a la porta i es gira per si algú li dóna un cop de mà. Debades. La seva vista observa una planura verda, amb tot de flors grogues i carbasses apuntant per entre la gespa, talment com si fos primavera. Les palmeres són a tocar de l'escola, altes, amb un tronc ben recte, curulles de fruit. Al lluny, cases d'una sola planta, blanques, amb els porticons pintats de colors vius i el que sembla un jardinet al voltant. S'acosta un carro. Es frega els ulls.
Unes dones arriben fent grans exclamacions. De pell fosca, amb uns vestits tipus túnica, també de colors vius, vermell, verd, groc, taronja, lila, uns ulls grossos, guapes, amb unes criatures penjades al braç, nues i rialleres.
Què ha passat? On és la seva escola? On són els seus galifardeus? Recorda la tempesta. No té gaire temps de recrear-s'hi, però. Una nena de pell morena, tota ulls, li somriu, no només amb la boca, sinó amb tot el cos sencer. Mou el cap d'una banda a l'altra, com si estigués negant alguna cosa, amb un ritme suau i compassat; sembla que segueixi una melodia interna que la Rosa no pot endevinar. Un sari taronja l'embolica de dalt a baix, uns peus nus reposen al terra, un punt al front delata la seva religió, unes mans fan el gest de convidar-la a passar a una estança humil, amb unes poques cadires de fusta gastada, una pissarra blanquinosa de tant esborrar, uns pupitres encarats a la paret i un mapa grogós i arrugat penjant del sostre. Al fons de la sala, una finestra de vidres entelats ofereix una vista borrosa d'uns quants arbres i d'un cel vermellós que s'estén fins a l'horitzó.
L'Indira —sent com l'anomenen els altres nens que li fan costat— no deixa l'expressió de sorpresa de la seva cara oberta cap a ella, com si esperés un fet admirable. La nena, petita, cabells llisos i oliosos, seu amb calma, col·loca les mans sota la barbeta i se la veu desitjosa d'escoltar.
La nena és nova —pensa ella—. Però els altres?
Fa una mirada a l'aula sencera per intentar reconèixer algun element, algun objecte, alguna realitat tangible que la retorni al present, al moment del seu mestratge amb aquells infants rossos i de cabells esbullats que han donat raó de ser al seu ofici. Però no troba res que li pugui explicar ni el passat, ni el present, ni la seva ànsia de fer, d'aquell últim dia de trimestre, un dia tranquil i sense sorpreses, un dia per fer cagar el tió i donar els treballs i dossiers als pares que esperen, n'està segura, a la porta amb el paraigua a la mà. N'està segura?
L'Indira la continua mirant. Amb un dit davant dels llavis fa callar els seus companys, i la Rosa, totes les mirades atentes i il·lusionades sobre ella, sent un nou renaixement, una espècie d'electricitat que li recorre el cos de dalt a baix, com un fibló, com una descàrrega d'aire nou.
En un instant, deixa de preocupar-se per qui és i on està; què importa això?
Mira el llibre que s'ha trobat entre les mans amb uns dibuixos fets de traces senzilles i atractives, de formes simples i harmonioses i d'un text entenedor per a aquelles cares que estan esperant. Li espurnegen els ulls.
Fent un repàs de tota la seva vida al servei dels infants, de la seva lluita per una educació que arribés als quatre punts cardinals, dels valors que ha volgut transmetre en cada paraula i en cada gest, observa de bell nou els seus espectadors, fixa la mirada sobre la Indira, la més petita i recomença:
Hi havia una vegada una nena que veia volar un estel... “
I els ulls de tots els nens i nenes del món van seguir, expectants, la seva lectura.

dilluns, 17 d’abril de 2017

Açores


Ben poc en sabem, de les Açores, si no fos pel famós anticicló que ens visita varies vegades l'any, segons ens explica un senyor que surt a la televisió a dir-nos quin temps fa i gràcies al qui hem perdut l'hàbit de mirar per la finestra! Però Les Açores són molt més que un anticicló. Són unes quants illes enmig de l'Atlàntic, cada una d'elles amb les seves peculiaritats. Són paisatge, són natura, són calma, i totes les tonalitats del verd, i són, també, la lluita d'una gent per sobreviure enmig del mar.
Aquesta setmana santa, he sigut jo qui les ha visitat. Bàsicament l'illa de Sao Miguel. He aprofitat que l'esmentat anticicló havia marxat d'allà, a conèixer, sembla ser, les nostres terres i així he pogut caminar sota el plugim, els núvols i el sol en companyia d'altres caminadors que fèiem el mateix itinerari.
Perquè, hem caminat. Hem pujat i baixat pendents una mica enfangats; hem intentat no relliscar per entre les pedres humides; hem travessat rius i ens hem banyat en aigües caldes. I sobretot, hem admirat la natura d'aquesta illa. Exuberant vegetació; fins i tot els troncs dels arbres són verds, coberts d'una molsa que, en molts llocs, arriba a fer uns centímetres per sobre el terra —no com "la nostra" que s'arrapa al sol i a les pedres— i hem vist flors gemades. No hem pogut gaudir, però, encara, de les hortènsies que deuen configurar el paisatge amb un blanc, rosa, blau que encara no ha esclatat, però n'hem endevinat els colors i la florida.
L'Atlàntic hi sap estar en aquesta illa i ens ha tractat bé. Una mica de rebombori quan hem volgut arribar fins el cau de les balenes, els dofins i les orques en una barqueta salvavides que es bressolava una mica massa! 
Els pobles, blancs sobre verd, tranquils, sense gaire remor, i la gent adaptant-se a la vida d'enllà la mar. Les esglésies altes, també blanques, barrejant aquesta blancor amb el negre d'una illa volcànica.
perquè, Sao Miguel, és això. Una illa volcànica, plena de cràters amb el llac dins, d'uns colors blau i verd afables i serens, amb les gavines fent-hi niuades i observant els humans que gosen acostar-se fins als seus paratges.
Les plantes majestuoses, els troncs rectes i alts i els saltants d'aigua per tot arreu. Una humitat que ve del mar i de l'aire i un sol, que quan ens ha sortit, ens ha donat una escalfor agradable, presagi d'un estiu que ja s'acosta.
Hem gaudit del paisatge i de la bona cuina: del peix, més ben dit dels peixos i de la seva carn d'olla o "cocido", de les saboroses queijadas i de la dolça pinya.
I tot ho hem fet en bona companyia, amb un grup de gent respectuosa que ha sabut apreciar el país i l'amistat. Un viatge organitzat pel CEC i Independents Trekkins. I tot plegat també ha estat possible gràcies al noi, en Mario, que ens ha fet de guia per conèixer el terreny, la història i la cultura.
A mi, i crec que a tots, ens han quedat ganes de conèixer més illes i segur que guardarem un molt bon record d'aquest viatge.

diumenge, 2 d’abril de 2017

Ruta de les tres colades

Sant Joan les Fonts
Sant Joan les Fonts. La Garrotxa. Un poble i un indret ple de sorpreses.
Sortida dels veterans del CEC, interessant com totes, el dissabte 25 de març.
Una descoberta per a tots nosaltres.
Coneixem Olot, la capital de la comarca, coneixem Castellfollit de la Roca, Santa Pau, Besalú. Però Sant Joan les Fonts, al costat d'Olot, ens ha sorprès gratament. És el que tenen els pobles que estan al costat d'una capital: la majoria de les vegades passen desapercebuts.
Riu Fluvià
Sant Joan les Fonts ens parla d'un passat industrial que amara els seus carrers i les seves cases; d'un passat que comença a ser una mica llunyà per a les noves generacions però que nosaltres recordem vivament. Sant Joan no té un nucli urbà "antic", ni una plaça porxada, però ens parla de la industrialització del nostre país a cada porta i cada finestra tancada. I els seus entorns són el més cobejós per a nosaltres, homes i dones d'unes ciutats industrials, en la majoria, que ens han portat a poder escapar-ne en caps de setmana per a conèixer d'altres realitats.
Avui havíem previst fer la "Ruta de les tres colades", però el temps ens ha marcat una mica i, gràcies als cels, no ha descarregat el que semblava una pluja imminent i ens ha deixat gaudir de la jornada.
Hem visitat el Castell de Juvinyà sota el guiatge de Josep Oliveres, historiador, pintor, home de lletres i mecenes de Sant Joan, que ens ha fet gaudir al llarg de tot el dia que ens ha acompanyat, de cada pedra, cada bri d'herba i cada racó del seu poble.
Castell de Juvinyà
El Castell de Juvinyà, o casa forta, és un dels millors exemples conservats de l'arquitectura civil medieval de la Garrotxa i és declarat de bé d'interès cultural. Penjat sobre el riu Fluvià, guarda encara les estances, restaurades, dels cavallers que hi visqueren com el senyor Ramon de les Fonts, la filla del qual es casà amb Guillem de Juvinyà; a partir del segle XVIII formà part de les possessions dels Trinxeria i ara és propietat municipal i seu del Centre d'Interpretació del territori de la Garrotxa. Des de la seva torre es poden dominar els volcans que són a prop de Sant Joan i Olot, en aquesta zona volcànica catalana per excel·lència.
Fàbrica Torres
Sant Joan les Fonts o antic municipi de Begudà, posteriorment anomenat les Fonts de Begudà té llocs dignes de visitar com el Molí Fondo o antiga fàbrica paperera Torres-Hostenc.SA De la mà del Josep, visitem les sales avui abandonades i coneixem els secrets de la Catalunya industrial que aportaren la riquesa al país. El saltant d'aigua és avui impressionant. Les darreres pluges li han donat una força espectacular; el riu baixa marronós, un marró que contrasta amb la florida primaveral i els brots verds de les fulles dels arbres. Recorrem les sales buides de maquinària, però ens imaginem i veiem els treballadors enmig del soroll del molí i el tràfec de la fabricació del paper.
A la sortida, l'arc de Sant Martí sobre el saltant d'aigua de la primera colada ens deixa meravellats. La potència de l'aigua ens fa més prudents.
Monestir Sant Joan les Fonts
Ens arribem fins el Monestir de Sant Joan les Fonts, amb l'església romànica, consagrat l'any 958. El 1079 els vescomtes de Besalú, Udalard Bernat de Milany i Ermessenda, el cediren a l'abadia Sant víctor de Marsella i l'any 1424 passà a dependre de Sant Pere de Besalú i, posteriorment, a Sant Pere de Camprodon.
Bombolles volcàniques
Vista fàbrica i primera colada
Fem un bon dinar al poble i anem cap a l'itinerari que ens duria a fer tota la ruta de les tres colades, però nosaltres, donat que el temps no acompanya gaire, admirem el saltant des la riba del davant: al costat de la fàbrica. Tot baixant per un camí relliscós però amb suport, arribem a la segona colada de magma produït per l'activitat del volcà de fa uns quants milers d'anys. A prop del riu, veiem la tres colades i les bombolles volcàniques descobertes pel nostre guia Josep, fenomen quasi únic a Catalunya.
Poblat ibèric
Retornem al camí i ens enfilem fins el poblat ibèric de Sant Joan les Fonts, descobert per en Josep Oliveres que ens explica la descoberta, les vicissituds amb els "professionals de l'arqueologia i les administracions" i el reconeixement d'una tasca importantíssima i rellevant que moltes vegades han fet els aficionats. Esperem que els esforços de tots donin fruit i puguem avançar en les investigacions dels nostres avant-passats ibers i en puguem fruir.
Acabem aquesta interessant jornada anant fins el volcà més antic de la zona, ja extingit: el volcà la Canya, avui un prat herbei que ens permet dominar altres volcans i, al lluny, el Santuari de la Mare de Déu del Món, on Verdaguer ideà i escriví el "Canigó".
Al volcà La Canya
Sant Joan les Fonts ens ha sorprès, ja ho hem dit. Ens ha deixat el regust de poder-hi tornar per seguir les infinites rutes que hi hem descobert: la ruta de les tres colades de lava, la ruta de les fonts i verlets, la ruta del boscarró, el parc de les olors i la xarxa de senders o itinneraria, així com els senders que ens porten a Olot, Begudà i Castellfollit entre d'altres.
Donem les gràcies al Josep Oliveres per la seva disponibilitat i dedicació amb nosaltres i l'encoratgem a continuar cercant en el seu poble i zona tot allò que enriqueixi el nostre patrimoni.
Segur que tornarem!

dijous, 23 de març de 2017

Primavera

Farigola
Camamilla de Maó
Espígol
Fa temps que sóc afeccionada a les flors. I, sobre tot a les fotos de flors, plantes, arbres, bolets. Recordo que quan estudiava no és que m'agradés gaire la botànica; la trobava pesada, amb tants noms! Va ser a les sortides amb els escoltes que m'hi fixava una mica més. I recordo  que en vaig aprendre moltes a les sortides amb la UEC, amb en Batet, que a cada excursió que organitzava feia una classe pràctica. Gràcies a ell, reconec moltes flors i plantes, tot i que la memòria em falla cada cop més.
Continuo fotografiant-ne i en tinc una pila per descobrir quines són. Fa poc, al facebook, he trobat una pàgina molt interessant: Plantes i arbres del Països Catalans on tothom en penja una al dia i si no la saps t'ajuden a descobrir-la. A través del bloc també he accedit a una pàgina  que es diu "Menuda natura" on, la persona que el porta, demostra uns coneixements de les petites flors que la fan molt recomanable.
Jusquiam negre
Herba fetgera
Olivera
I això m'ha fet pensar que, moltes vegades, aprenem les coses que ens interessen en el moment i no quan ens les fan "estudiar". A mi m'agradaven els animals, però la botànica i la geologia eren una part feixuga i en canvi ara porto la màquina penjada al coll i sempre estic a punt per a fotografiar i buscar una flor interessant. És curiós però, que tot i havent estudiat "en castellà", com s'adeia a l'època, sé noms de plantes i d'arbres i de bolets en català. Quina descoberta quan, ja de gran, vaig saber que les bledes eren "las acelgas" i la farigola es deia "tomillo"!
Frares
Violetes
Quantes coses que estudiem sense que després en fem servei! El mateix m'ha passat amb les matemàtiques, eterna suspesa, i amb el dibuix, un zero a l'esquerra! Totes dues matèries les vaig espavilar quan vaig tenir nens i nenes a qui feia reeducació i que ho entenien també amb moltes dificultats. Espero que tots aquells infants hagin tirat endavant!
Tora blava
Però, parlàvem de la primavera a rel de les flors que apareixen per boscos i sembrats, per jardins i terrasses. En aquest sentit, recordo les anades a muntanya, a Sant Jaume de Frontanyà, descoberta d'un món verd, a Timoneda amb tota la varietat de bolets, a Cal Julià plantant arbres i flors. 
Ara, hem entrat a la primavera i les petites flors ens acompanyen en les nostres caminades i espero que en pugui fer unes quantes més, gaudint-les sobre el terreny i admirant-les a casa!