dimarts, 2 d’agost de 2016

El Castell

Li han comentat que des del turó del castell encimbellat en l'espadat que el continua protegint de qualsevol atac enemic hi ha unes vistes magnífiques i emprèn el camí que, en una forta pendent, s'enfila fins a les parets nues de l'edificació d'aquella torre, ja en runes per les inclemències del temps i l'oblit dels anys que hi han fet forat.
Ha vingut a passar uns dies de vacances en aquest lloc perdut entre muntanyes, entre camins de pinassa i troncs secs en els que s'endevina una primavera ja passada. Vol estar sola, vol tenir forces per pensar, vol, sobretot, ser una desconeguda, no haver d'estar pendent dels altres, de la família,
dels amics, dels companys de feina, ni tant sols del veïnat o de la corrua de gent que omple els carrers asfaltats de la ciutat. Aquí, entre marges de pedra seca i casalots derruïts i abandonats, endreçarà la seva vida. Sempre ha estat envoltada de gent. El pares que s'havien desviscut per a ella; la mare, tan sol·licita als seus desitjos, companya dels seus requeriments a tothora; el pare, sempre controlant els seus actes i les seves amistats en una protecció mal entesa; les germanes, la gran vigilant-la a l'escola, sense que pogués donar un pas que no es reflectís en una mirada escrutadora, i la petita, al seu darrere cada dia perquè representava que ella era la més agosarada de les tres i els jocs que s'inventava tenien aquell regust de fruita prohibida.
Més tard, en Valentí, company dels primers besos furtius, dels primers passejos i els primers tocaments pecaminosos. I el marit, en Marc, sempre atent a les seves demandes abans i tot de ser expressades, planificant ell sol allò que li semblava que li podia entusiasmar a ella, avançant-se als plaers que haurien d'haver decidit conjuntament, com el naixement de cada filla, cinc nenes encantadores però a penes gaudides de tant seguits com van ser els parts i perquè van posar a prova unes capacitats de mare que no estava acostumada a tenir ni es va veure en cor de desenvolupar, ja que sempre havia estat agombolada per tots. Ara, aquí, està sola en aquest terreny erm, pujant un camí fet pedruscall, intentant trobar una via de sortida. Les cames totes esgarrinxades comencen a pesar-li, els ulls li fan pampallugues sota aquell sol aclaparador, la boca seca és tota desig d'aigua fresca, se sent l'escalfor de l'aire per tot el cos i li amara la cara, les gotes de suor rellisquen per les galtes cap al coll i l'esquena, fins deixar la brusa xopa. Mira enlaire i el turó no s' apropa. Les pedres grises que queden del que havien sigut els merlets es drecen entre heures i argelagues.
Troba una esplanada en el camí, un cartell "Fuente del Corral del Manco". Es para davant la canya d'on raja un xic d'aigua a penes perceptible i pensa en la senyoreta Júlia, que amb la paciència d'un sant, és a dir, d'una santa, li ensenyà de lletra a poc a poc, tarda a tarda, mentre els altres alumnes ja confegien frases i textos i ella allà, dreta al costat de la taula, sil·labejant als seus deu anys.
Es passa el mocador pel coll per eixugar-se la suor i mira cap a l'estimbat, als seus peus la vall, el poble arrecerat a la solana de la muntanya.
Reinicia la pujada.
En Marc estigué content quan va néixer la gran, una nena que per tot plorava. Ella la bressolava però la petita semblava no fer-li cas, no se li agafava bé al pit, no li somreia gaire i ella no sabia com estimular-la; es va sentir la mare més inepta de totes les mares i aviat va anar a parar als braços de l'àvia. Amb la segona filla va creure que ja podria fer més de mare, però li agafà aquella malaltia que volia repòs, tan desconsolada que per tot plorava i la segona també anà a parar als braços de l'àvia. Amb les altres que vingueren ja va renunciar a fer de mare. En Marc la protegia, anava a comprar i cuinava, rebia els amics i feia els honors de la casa
Es torna a mirar el castell: que lluny i alt que està encara!
El pare va morir el primer, després el Marc la va deixar per sempre en acabat de néixer la petita i ella es va anar refiant dels consells de les amigues: tantes tardes de diumenge passejant amb elles i les nenes per la Rambla. Ara les nenes han crescut i ja ha mort la seva mare, l'àvia de les petites en tot i per tot, el braç que mai la desemparava.
El cel es va tornant d'un gris fosc, un fort vent de cara li esbulla els cabells. El soroll de les branques dels arbres que es remouen li fan agafar mitja basarda. Es troba sola per primera vegada i no sap perquè pensa en la filla gran i les seves últimes paraules dies abans del casament:
—Mare, encara no t'has emprovat el vestit! Mira que només falten dues setmanes i totes dues hem de fer goig quan avancem pel passadís cap a l'altar; tothom ens mirarà, mare!
No sap perquè, però ella no s'hi veu en cor d'acompanyar-la. Què se n'espera d'una mare? Haurà de tenir les nétes a coll i no sabrà com portar-les i, talment el cel revoltat d'ara, li fa basarda. Basarda de no arribar a un temps de calma, de decidir per si mateixa. La decisió és un objectiu que mai s'ha esperat d'ella i creu que ara ja no pot abastar. 
 Sent un fort terrabastall, un cel que s' inflama amb la claror d'un llamp, unes pedres que van caient desfalcades del seu indret per tants anys d'erosió. Un vent cada cop més furiós i unes gotes grosses que s' esclafen al terra deixant un rastre d'humitat presagi de la tamborinada. De cop, la pluja, una cortina d'aigua que no la deixa veure el terreny que trepitja. Ha arribat al castell, s'agafa a un roc que es bada, el rostre es contreu, les cames rellisquen per les pedres mullades, el darrer merlet que quedava es desfà i tot inicia una davallada. Va caient i caient quan alça el cap enlaire i aixeca la mà que s' agafà a una altra: la seva mare, amb un somriure, l'estreny amb força. Tanca els ulls i el barranc l'engoleix: ja torna a estar acompanyada.

divendres, 22 de juliol de 2016

Estiu

He estat mirant una estona el Tour de France. Sempre m'agrada veure els ciclistes com pugen pels colls pirinencs o alpins, les carreteres amb revolts, l'esforç de l'home i els paisatges; sobretot els paisatges. I prenc notes per anar-hi en algun moment. I  he recordat l'últim viatge amb la mama; el viatge de l'any 2009 als Pirineus francesos. El 2009 encara vam poder gaudir d'una estada tranquil·la i assossegada, al "ralentir", en un antic balneari pirinenc, ja una mica decrèpit, que traslluïa l'antiga esplendor que deuria haver tingut en d'altres temps per a l'alta societat francesa. Vem anar a Eaux Beaunnes, és a dir, Aigües Bones, a l'hotel Richelieux, nom ben ple de llibertat, fraternitat i igualtat.
Vam agafar el cotxe, sempre amb la por que no respongués a les nostres necessitats de passar uns dies tranquil·les; recordes com paties per si no s'engegava, per si no podia pujar colls de muntanya o els camins esdevenien massa pedregosos i ens hi quedàvem? i jo!... endavant, que t'havia de dur per tot arreu i enfilar amunt camins i muntanyes!, fent ulls clucs. Érem agosarades, eh! A veure aquest camí on va? i tiràvem amunt!
Eaux Beaunes era un poble de repòs que ens va permetre una bona estada i vem voltar, amb cotxe, això si, que ja no estàvem per anar gaire estona a peu, ni per pujar, que el cor ja ens avisava i ens deia prou i les cames no seguien el que hauríem desitjat amb la ment. La zona del Pic de Midi d'Oisau ens va encantar, la fresqueta que ens agradava a l'estiu ens hi acompanyava, l'hotelet i la mútua companyonia hi van fer la resta. 
Jo n'estic contenta d'aquella sortida! vem visitar pobles i llocs curiosos i on no arribàvem els nostres peus hi van arribar les rodes i descansàvem al parc enjardinat del poble i, agafades de bracet vem fer petites passejades i vem seure plegades.
Vem pujar a Artoustre, amb un  tren cremallera. Recordo la por i impressió que tu tenies: l'alçada podia acabar de malmetre el teu cor, però vas pujar amb mi perquè et sabia greu que jo no ho fes i a mi em dolia que tu no poguessis arribar a les alçades que tant t'agradaven. Jo visitava les coses que podia i tu t'esperaves perquè sabies, més que jo, que ja no podies arribar-hi, com a les Coves de Bétharram o la ciutat de Pau.
Recordàvem altres estades a la muntanya, quan tu podies caminar i pujar fins als cims: el camí a peu des de Borredà i Faig i Branca a Sant Jaume de Frontanyà, el Pic d'Àliga a Núria, Montgrony a peu des de Gombreny, les Penyes Altes del Moixeró a Bagà, el Canigó una diada de Sant Joan... i xerràvem i intentàvem encarar el que havia de venir i que tu sabies millor que jo.
Ara, encara pujo les muntanyes: tu hi poses les cames que ja no et fan mal i jo hi poso la "manxa" que no és que sigui excelsa, i intentem arribar totes dues dalt. I quan hi sóc somric i et recordo i et voldria tornar a trobar amb aquella emoció d'una altra fita aconseguida.
Vem estar bé a Eaux Bonnes, oi?
Al 2010 vam anar un cap de setmana a Ordino a veure el Festival de Buners i et vas trobar fatal, vam haver de marxar abans del previst i, jo crec, que no et vas fer càrrec de res. Vam baixar cap a Cal Julià per fer-hi nit i retornar l'endemà a Badalona i ens dedicàrem a foragitar la calor d'estiu anant amb cotxe per Arenys de Munt i Vilassar de Dalt, i el Santuari de la Cisa i Teià i Sant Fost de Campsentelles i el port de Masnou,  a prendre un refresc en algun local climatitzat que paties horrors les humitats i xafogors d'aquesta ciutat de mar!
Vam fer bones sortides,eh! I bons viatges per França, per Suïssa, per Austria i pels fiords noruecs.
Sempre recordaré, mama, els bons moments i l'estimació que em vas traspassar per la muntanya, pels espais oberts i pel desig de llibertat!

dijous, 21 de juliol de 2016

Caminada popular de Gósol 2016

Cada any, el tercer diumenge de juliol, s'organitza la caminada popular de Gósol. Aquest any ha estat la vint-i-novena edició. El poble de Gósol s'omple de caminadors i, últimament també de corredors, que segueixen l'itinerari marcat passant pels diferents controls. És una bona manera de conèixer el país, trepitjar-lo i viure'n, tot en perfecte harmonia amb el paisatge, els camins i els habitants del poble. 
La caminada s'inicia a la plaça de Gósol, on, per unes hores, no s'hi poden aparcar els cotxes que tan sovint l'omplen de gom a gom. El primer control el trobem a la Font de Terrers, amb l'aigua fresca de la font i l'avituallament que, com cada any, ens dóna, entre d'altres, Mn Ramon Anglerill o Mn Tronxo segons el ben recordat Mn Ballarín. L'ascensió continua fins a arribar al Tossal del Castell de Termes on quatre pedres ens indiquen el lloc de l'antic emplaçament d'una torre de guaita, avui del tot derruïda i on podem tenir als nostres peus el petit poblet de Gósol, sota el Pedraforca que
anirem retrobant tot el camí. Seguint per la carena en direcció nord trobem una petita coma que ens baixa fins al coll de Josa i tornem a ascendir per la muntanya de Costafreda i la Ginebreda on trobem el segon control per agafar forces i energia per l'últim tram d'ascensió cap al Coll de Millet i el Pla del Catarro on ens han preparat un esmorzar de botifarra i un
traguet de vi. Tornant enrere, acabem de pujar fins el coll de Tores amb la vista majestuosa del Pedraforca. A partir d'aquest coll de 2000m d'alçada, iniciem la davallada cap a Gósol vorejant el cim de la Ginebreda baixant per un corriol dret i pedregós que ens retorna al coll de Josa de 1630m. Ja som aprop del poble i retrobem el Pedraforca alçant-se altiu per sobre dels prats dallats. Prenem l'antic camí de Josa a Gósol fins al Clot de la Coma i arribem a la plaça del poble després de fer 14Km i un desnivell acumulat de 800m.
El dia ha estat clar i calorós. Hem tingut sort que tot el tram de pujada l'hem fet a les primeres hores i hem deixat la baixada per a les hores en que el sol estavella més.
Hem sigut uns mil dos-cents participants que hem gaudit de la muntanya i de la bona organització de la caminada que any darrere any ens acosta a Gósol.
A l'arribada un record i una "clara" que ens fa passar l'assedegament i de nou cap a Cal Julià, a La Vansa, a descansar a la fresca d'un lledoner en un bonic dia d'estiu.

divendres, 15 de juliol de 2016

L'adolescent

La Griselda va sortir de casa amb la necessitat d'esbargir-se. Feia dies que estava estudiant hores seguides i li calia fer un respir.
Uns núvols s'acostaven pel nord. La mare en adonar-se'n la va prevenir de la pluja, i encara havia d'acabar el dossier i endreçar l'habitació i "recorda que avui hem quedat per canviar la roba de l'armari,..." "Buf" pensà la Griselda i no en féu cas: tants dies tancada be es mereixia un passeig i aprofitaria per comprar-se unes botes que bona falta li feien.
 Agafà la bossa, el llibre, l’ampolla d'aigua i unes galetes; es posà bufanda i gorra i s’embutxacà els guants, per si un cas. Va entrar a la sabateria del carrer Major. Mare de Déu, quin ben de Déu de botes. Totes exposades sobre les seves capses, arrenglerades a les prestatgeries que anaven des de la porta fins al fons de la botiga. N'hi havia de totes marques, talons, colors, formes, preus.
Ella sabia que les necessitava amb unes soles gruixudes, que l’aïllessin del terra fred, si pogués ser una mica folrades i negres, això si, que combinessin amb els pantalons ajustats i les faldilles.
 S'assegué al banc per emprovar-se'n algunes quan de sobte una capsa es mogué tota sola. S’obrí la tapa i es veieren les puntes d'unes botes vermelles i lluents que semblava que estaven disposades a sortir enfora. Va quedar astorada. Mirà al seu voltant i es fregà els ulls. Era real o imaginat? Era il·lusió, somni? El cansament li jugava una mala passada?
Què maques que eren! Lluïen una sivella just al lloc on el peu s’ajunta amb la cama i a la part de dalt les voltava un repunt. La pell arrugada i flexible feia preveure una comoditat extrema i la sola semblava antilliscant. Les botes van saltar a terra, primer la dreta i després l’esquerra i emprengueren el camí cap a la porta de sortida, una darrera de l’altra marcant el pas.
Es va aixecar i hi va anar darrere; fins i tot feia gràcia veure-les tant decidides!
Quan foren a l’exterior de la tenda, miraren cap a la dreta i després cap a l’esquerra sense saber gaire per on tirar. La dreta anava a l’esquerra i l’esquerra cap al cantó contrari; ajuntaren les puntes del davant, com si volguessin posar-se d’acord, i sortiren totes cofoies cap a la cantonada de més a prop.
Les atrapà a la Plaça de la Font i.. s’estaven mirant al bassal!!, fins i tot es feien amoretes...
Totes dues alhora saltironejaven i, en veure-la, com si l'esperessin, van reprendre el camí per entre el fullam. De cop, engegaren a córrer com a desesperades i va tenir feina a seguir-les. Es plantaren davant d'una mansió il·luminada, feren mitja volta en rodó i anaren darrera d’un jovenet, escardalenc i rosset que esperava el tramvia.
Esbufegava, no podia més, i es va asseure en un pedrís per a descansar. Va tancar els ulls un moment i quan els tornà a obrir va veure que les botes s'havien encalçat als seus peus: còmodes, calentes, amb un posat un pel orgullós. No li van deixar temps d’admirar-se gaire, però. Sense ella voler-ho van tornar a iniciar la carrera i es veié avançant a contracor, sense poder fer res per aturar les cames, saltant bassals i sortejant obstacles.
Se sentia defallir, però elles corrien i corrien, saltaven tanques, pujaven i baixaven esglaons i portals, feien malabarismes per l’extrem de les voreres i voltaven els troncs dels arbres de les places. De tant en tant, paraven, s’encaraven les puntes i semblava que es feien unes moixaines, es picaven de talons,... i continuaven la frenètica carrera.
La Griselda bé prou que havia volgut caminar, però allò era tota una altra cosa, estava marejada de donar voltes i va pensar què podria fer: es trauria les botes!! Ai!, quina pensada!! Elles estaven prou bé als seus peus. Primer intentà amb l’esquerra, que arrugà la pell de cop i volta, s’estrenyé al turmell i no volgué sortir.
Provà amb la dreta, però aquesta aconseguia tornar a fer entrar el peu amb uns copets increïbles. Cansada, exhausta, amb els ulls que li espurnejaven: com s’ho faria? Intentà demanar ajuda als passavolants: no semblava pas que ningú la veiés. Cridà, pidolà, va fer gestos exagerats amb les mans, picà de peus,... però com més s’angoixava les botes semblaven estar més contentes. De cop, la feren alçar-se. Picaren talons i puntes i la van obligar a donar uns passos atrevits, com de balls de saló, una cosa semblant al claqué, giravoltant sobre ella mateixa, fins que perdé l'equilibri i va caure al bassal.
La mullena fou colossal!! Va ser llavors quan es va encarar a les botes i els demanà explicacions.
—Feia temps que érem tancades en aquelles capses, allà al fons d’aquell corredor. Claustrofòbia, teníem!! Hem pensat, quan t’hem vist, que era una bona ocasió per a sortir a córrer món. I ha valgut la pena!!
—I ara, què farem? La dependenta em deu maleir els ossos, hem fugit alegrement de la botiga. Hi hauríeu de tornar, encara que no sé si així d’enfangades...
—Tens raó, però..., i si ens tornem a passar allà hores i hores i dies i setmanes i mesos...? Ara que hem vist tot això, qualsevol es torna a engarjolar!
Se les va mirar amb un sospir, les acaronà i amb un drapet que portava a la bossa volgué tornar a treure'ls la brillantor. Quin goig que feia aquell vermell!
—No us puc comprar, no m'ho puc permetre; el meu pressupost no hi arriba. Podem fer una cosa: jo tornaré a passar pel davant de la sabateria cada dia i us destaparé per sortir; anirem a fer una volta pels carrers, però sense fer-me córrer tant, eh! I al cap d’una estoneta tornarem! Amb el munt de capses i sabates i gent que compra ningú se n'adonarà.
—Fet!!!! —digueren a l’hora totes dues acaronant-se les puntes.
I aquelles passejades duraren dies i setmanes i mesos i fins i tot anys, fins que un dissabte de desembre ja no les va trobar més i plorà desconsoladament. No s’atreví a preguntar a la mestressa què havia passat, però en passar pel carrer Dels Oblits es va creuar amb el camió de la brossa i va veure unes puntes vermelles que volien sortir d’una capsa mal girbada que era a punt de caure al carrer. S’acuità a anar-li al darrere i encara les pogué atrapar! Cinc minuts més tard ja no hi hauria estat a temps. Estaven un xic descolorides i pansides, però conservaven aquell vermell que l’enamorà el primer dia i se les va endur a casa.
Encara ara, quan el seu home és a la feina i els nens són a col·legi, i ella es queda sola a l'habitació, asseguda al capçal del llit, destapa la capsa de les botes, les enllustra, se les posa als peus i ballen pel menjador; ja no aguanten tanta estona, són velles i estan cansades, ja no fan corredisses, només petits salts i passos lents, però encara s’acaronen una a l’altra i els veu aquella vermellor, aquella punta de gràcia i aquelles ganes de moure's que tant l’admira.

Es fan estimar i creu que les tindrà per molt de temps, fins que la lluna la vingui a buscar.

dijous, 14 de juliol de 2016

Final de curs d'EAP: Anna

Final de curs, Anna. Només final de curs. I començament de tantes altres coses. Avui, ens hem mudat per fer el final de curs! I hem resseguit les terres frontereres de la Catalunya Vella i la Catalunya Nova sota el teu guiatge.
Com el blat que es planta, la llavor que germina i, crescut i daurat, es llaura per treure'n l'aliment per a tots, així hem vist i viscut tots aquests anys de treball conjunt, d'esforç dia a dia, de companyonia, de satisfaccions i també, per què no dir-ho, de preocupacions i malestars. Però en quedaran, segur, els bons moments, que han estat molts!
Mestra i psicòloga, més ben dit eapera, que això és més difícil de definir, que hi ha moments que no saps ben bé què és, ni què fas, però que tires endavant perquè saps que pots ajudar als altres, a les famílies d'infants amb necessitats, tal com tu ens has recordat avui en el dinar d'aquest final de curs tan especial.
Hem reconegut les teves terres, allà on tu has crescut i t'has fet gran i nosaltres hem tingut el goig de trepitjar plegades: Santa Coloma de Queralt, Vallfogona de Riucorb, la teva estimada Ciutadilla i el teu enyorat Forès. Pobles petits, senzills, fets pedra a pedra i sobrevivents d'una manera d'entendre la vida. Talment com el que ens has aportat aquests anys que has passat a l'EAP de Badalona.
Ha estat un dia de final de curs plaent, com ho haurien de ser tots. Hem sabut que res no acaba, que tot segueix, com la vida d'aquests pobles agrícoles, ens has dit, com els camps de blat que, encara que segats, tornaran a rebrotar amb noves espigues, per formar de nou noves garbes.
Hem resseguit juntes camins polsosos i camins planers, camins de pujades i baixades, cercant objectius d'aprenentatge, de diversitat, d'inclusió. De vegades ho hem aconseguit, d'altres no, però ens ha quedat el camí comú, cada nou pas darrere d'un altre per anar avançant i... hem avançat. Hem crescut totes amb tu i ens ha agradat i ara et volem dir que continuarem caminant juntament.
A reveure!

dimarts, 28 de juny de 2016

Bones vacances

Ja som a finals de curs. Sí, encara que ja porto un any i mig llarg de jubilada, encara continuo tenint la sensació de finals de curs. I és que sembla que s'acabi tot el mes de juny! Els cursets, les xerrades, els concerts, les excursions i les trobades amb la gent. He tancat ja el curs de Conte de l'Ateneu, les sortides de dijous del CEC, els assajos a l'Orfeó, l'abonament de l'Auditori i del Palau. Ara estem en la fase dels dinars i sopars: amb la gent de l'EAP, tot i que encara ens queda la jubilació de l'Anna, amb les companyes de reeducacions d'anys enrere, amb el grup del GIEE (les peixets, ens diem, perquè ens trobem a fer un peixet a la Paradeta), les xocolates amb les mestres (totes jubilades menys una que ens ajuda en la pensió), els dinars amb l'altra mestra de l'escola de més amunt (avui hem fet l'últim), amb les amigues de Sabadell (encara que a finals de juliol anem amb la Maria al Balneari), amb la tieta de Barcelona (en queda un!) i els que van caient per aquí i per allà.
L'escola de música que tinc aquí al costat també ha tancat portes i això ho agraeixo amb escreix; ara em puc posar a llegir al pati sense sentir crits, ni xiscles ni tamboret. Pago, però, la torna de cada any quan, per aquestes dates, es posen a fer obres i picar a les vuit del matí.
Però, no tot és tancament. També és l'hora de decidir què faràs l'any vinent. Ara arriben totes les propostes d'inscripció i matrícula de cursos i cursets i t'entra com un estrès en un moment en el que a l'únic que aspires és a agafar un bon llibre i posar-te sota l'ombra de l'om!
I de moment, no m'he apuntat enlloc perquè estic feta un mar de dubtes i amb la calor no puc pensar!
Demà em penso remullar a la Ribera Salada i després un tec al Cap del Pla i potser així aclarir-me.
Com que ja estic de vacances tot l'any, a l'agost faig bondat i no em moc gaire i al setembre ja farem alguna coseta abans de tornar a començar les activitats si és que he decidit fer-ne!
Recordo, cada vegada més vagament, per sort!, que a l'EAP ara era moment de memòries i revisions i valoracions d'objectius i propostes de millora i formacions comprimides i reunions al voltant d'una taula d'un segon pis d'un institut que t'hi desfeies de calorada (llàstima, ara ja tenen aire condicionat!). Quan es tornava al setembre, la majoria ja no recordava res i s'havia de tornar a revisar i fer plans de treball per l'equip i de centres i acabar algun dictamen pendent d'última hora. He recordat això en el dinar d'avui amb una companya eapera i una mestra d'EE (educació especial) que té l'humor de fer de voluntària a l'escola on treballava, i m'ha sonat tot com passat, com conegut, com en vies de ser oblidat. I potser per això, no em decideixo a matricular-me de res ni a planificar tant el temps, que, penso, que també és bo perdre una mica. Només una mica, eh!
 
Bon final de curs, doncs, a tothom. Fins el curs vinent i bones vacances als que les heu estat esperant tant!

Ah! I bona revetlla de SANT PERE!