diumenge, 10 de desembre de 2017

Un viatge a la Patagònia (III)

L'autobús regular turístic ens porta cap a la població de El Chaltén, dins la serralada alpina, al nord de El Calafate.
Chaltén és un poble relativament nou, fundat el 1985 a rel de les discussions entre Argentina i Xile per la possessió de terres. De cases baixes, està situat a la confluència dels rius Fitz Roy i de Las Vueltas, a pocs quilometres del Lago Viedma.
El Chaltén us sorprèn de seguida per la grandiositat del paisatge i pel vent que bufa a tota hora i baixa acanalat de les muntanyes per la vall que porta al Fitz Roy, una agulla rocosa que s'alça majestuosa juntament amb el Cerro Solo i el Cerro Torre.
El Chaltén és un poble ocupat, principalment, per excursionistes. Joves amb motxilla delerosos de trescar per la quantitat de camins, senders i itineraris que s'ofereixen ja sigui des de les agències de treking o a compte personal.
Als afores del sud del poble, es pot pujar al Mirador del Cóndor i continuar fins el Mirador de Las Águilas. La pujada és ferma però curta i el paisatge que s'albira des de dalt val la pena: des de la serralada andina, les agulles del Fitz Roy i les que l'acompanyen entre boires i llums i un tros del Lago Viedma amb alguns icebergs surant per les seves aigües. I vent, això sí, molt de vent; tant de vent que et costa caminar i aguantar l'equilibri en aquestes altures i fa que cada fotografia sigui un repte d'estabilitat.
La caminada cap a la Laguna Torre és també molt concorreguda i agradable. Després de superar els 200m inicials se segueix el camí per sobre del riu Fitz Roy, entre flors i matolls i arbres torçats, fins a arribar al Mirador del Fitz Roy on es congrega tothom per fer un mos, una foto i un petit descans. Des d'aquí la vista ens ofereix una panoràmica del Fitz Roy, amb la seva gelera, el Cerro Solo i les agulles Egger i Standardt. Una flora de primavera que comença ja a derivar cap a l'estiu i fins i tot, amb una mica de sort, un pica-soques fent forats a la soca d'un arbre.
La veritat és que dos dies en aquesta zona són pocs per la quantitat de coses que s'hi poden fer, però n'estem satisfetes.
Per menjar us recomanem el Restaurant La Senyera. Sí, així, La Senyera, amb una estelada onejant a la porta i una altra estelada penjada a la finestra de l'edifici que serveix de supermercat i records. Tenen pa amb tomàquet! i una salsa semblant a l'all-i-oli! Us sentiu com a casa, vaja! Les hem seguit, les notícies de casa aquests dies: el seguiment dels empresonats i els exiliats, els canvis de noms de comarca amb la volguda castellanització de l'Estat i els projectes d'anada a Brussel·les el pont de la Puríssima. Però, som conscients, que també n'hem fet un relax!
Des de El Chaltén cal retornar a El Calafate per agafar l'avió que ens porta a Iguazú via Buenos Aires.
El paisatge canvia del tot. Es transforma en un verd espès i una vegetació rica però desapareix la muntanya.
Iguazú és una ciutat turística, molt turística, amb hotels instal·lats dins la selva i que han fet fora o n'han apartat la població indígena. Però sembla que els viatgers d'avui en dia, gaudeixen dels mosquits que bandegen amb cremes i colònies i així tenen experiències vitals i úniques.
Iguazú és sinònim de cascades. Les podeu admirar de tres maneres diferents bàsiques: a peu, per les passarel·les que us acosten fins al seu caient mateix, sempre que us feu un forat entre la gentada, protegiu amb zel les vostres càmeres i mòbils de l'aigua i us cobriu amb una capelina als llocs on esquitxa més, a risc de quedar, si no, ben negats; amb canoa, equipats amb el banyador i els salva-vides i us portaran fins a la seva mateixa base i, fins i tot, travessaran la cortina d'aigua amb risc de la vostra capacitat de recuperació de la mullena que us cau a sobre; amb helicòpter, sobrevolant-les en una experiència que dura uns deu minuts justets i veient l'extensió de la selva fins on es perd l'horitzó i, al mig, les cascades i el riu, allà baix.
El devessall d'aigua amb tota la seva força i potència es pot seguir des del cantó argentí i des del cantó brasiler. Iguazú, situada a la confluència de tres països —Argentina, Paraguay i Brasil— comparteix amb ells els rius Paranà i Iguazú que va a desembocar en el primer. Us recomano que les pugueu recórrer tant des d'Argentina com des del Brasil. Des de totes les òptiques els salts que s'estenen en totes direccions et deixen bocabadada i encantada.
El viatge a la Patagònia s'ha de fer, si més no, un cop a la vida. Depenent del pressupost, aprofiteu el màxim de llocs i de dies. De tots els que vam fer no en podríem deixar cap, realment, seria difícil triar que és el que ens ha captivat més: la Terra del Foc, les Torres del Paine, les Glaceres, el Fitz Roy, Iguazú o Buenos Aires; la flora, molta de desconeguda per les nostres latituds o la fauna, que, malgrat les seves èpoques vitals de migracions o canvis, la tens a tocar; les sortides i les postes de sol entre muntanyes i ajaçant-se al mar o la gent acollidora que trobes al teu pas.
Vam tenir molta sort amb el grup que anàvem i segur que totes en recordarem durant temps la mútua companyonia; una dotzena de dones ben avingudes que s'han adaptat als camins, a la convivència i al vent!
En queda, de tot, un bon record.

dissabte, 9 de desembre de 2017

Un viatge a la Patagònia (II)

El Parc dels Glacials ocupa una gran extensió de terreny que s'endinsa en la Serralada Patagònica vorejant el Lago Argentino en un recorregut d'uns vuitanta quilòmetres que separen Calafate de la gelera més anomenada i coneguda de la zona: el Perito Moreno. Tot un entramat de passarel·les permeten observar la llengua final de la gelera en un joc de blocs de gel que van canviant de color segons la llum: del blanc al blau i al turquesa, amb unes formes capricioses que ha modelat la natura. Es pot navegar pel Brazo Rico del Lago Argentino fins a arribar a l'acabament de la mateixa llengua. El vaixell s'acosta i la grandiositat dels blocs de gel es fa propera. Els jocs de llum, tant amb sol com núvol o amb boira, confereixen un paisatge que no et canses de mirar. Formes estranyes dipositades al llac, les capritxoses agulles de gel, forats d'un blavós més acusat, blocs de cotó-fluix, coves i esvorancs parlen del desplaçament de la gelera a raó d'uns dos metres de mitjana al dia.
 Enmig de la serralada presidida pel Cerro Pietrobelli (2950m) la seva llargada actual és d'uns 30km. La gelera del Perito Moreno és la que millor ha plantat cara a la regressió generalitzada, tot i així, s'observa una pèrdua de gruix evident que es tradueix en un lleuger retrocés del front del gel i una pèrdua d'amplada (vegeu Revista Glaceres 2016, Jordi Camins Just). 
De vegades, falten paraules per a descriure la grandiositat i majestuositat de la natura; els nostres ulls no poden copsar tot l'espectacle que se'ns ofereix i, tant sols podem demanar viure-ho en el moment. Sobra la màquina de fotos, sobren la quantitat de mòbils que es fan pas a cops i empentes i enyores una solitud que t'ho faci interioritzar; tens ganes d'endur-te l'escalfor blanca i gèlida, tens ganes de degustar el silenci, tens ganes de bressolar-te en aquest llac i dir-te a tu mateixa: he arribat! L'altra vista meravellosa és la del recorregut a peu des del primer aparcament fins al segon, pujant i baixant escales i tenint punts de perspectiva diferent. 
Només trenca el silenci —si esteu de sort i no us encalcen uns quants orientals— el soroll somort dels despreniments de gel dins l'aigua del Lago Rico. Les diferents perspectives t'ofereixen diferents mirades i no te'n canses. Arribes al final amb l'emoció continguda, sense paraules, amb els guants i la gorra ben controlats i et permets degustar un cafè per entrar en calor, però amb un tel d'il·lusió als ulls i amb una expressió corporal de satisfacció. Molt recomanable és el mini-treking per sobre la gelera. Calçant grampons es desfila per sobre la gelera admirant les esquerdes plenes d'aigua, els forats fondos i la lluentor del sòl talment un terra de plata fins a arribar al final del recorregut on pots prendre un whisky amb gel acabat de collir que et refà de l'esforç.
L'endemà encara pots gaudir d'aquestes glaceres majestuoses. S'imposa una excursió a la Glacera d'Upsala i a la de Spegazzini, cadascuna amb les seves peculiaritats. El Lago Argentino es transforma en una pista líquida per als icebergs que hi naveguen i que s'han desprès de la gelera. Dóna'ls-hi la volta, admirar les diferents formes i escoltar, altra cop, el silenci que transmeten, és un goig i ens sentim privilegiats! Contràriament a la Glacera del Perito Moreno, la Glacera d'Upsala està patint un retrocés d'una mitjana actual d'uns dos-cents metres cada any i de gairebé uns nou quilometres els últims trenta anys (vegeu Revista Glaceres 2016, Jordi Camins Just).  
El seu front, però, és encara magnífic i es repeteixen les mateixes sensacions que amb el Perito. La Glacera d'Spegazzini presenta una imatge modesta però amb una grandiositat inigualable al acostar-nos al seu front; el seu retrocés és modest però evident. Muntanyes de gel que es fan admirar.
Des de Calafate es pot accedir al Parc Nacional de Las Torres del Paine ja en territori xilè. Cal gaudir del paisatge al Lago Sarmiento, la Laguna Amarga i el Lago Nordenskjöld des d'on podem tenir una vista magnífica de Los Cuernos del Paine. Lloc de caminades, atractiu dels excursionistes que ocupen el lloc. 
La pujada fins al peu de les mateixes Torres és dura però agradable. Sortint de l'Hotel Torres del Paine i després de passar dos ponts de fusta, s'inicia la pujada entre "notros", "jumellies" i altres flors que decoren el terra, fins a arribar al refugi Los Chilenos, parada de repòs obligatòria. A partir d'aquí el camí s'endins per un bosc petri, amb troncs d'arbre secs i retorçats, amb la verdor del sotabosc, els cants dels ocells i les cascades que es desplomen a l'altra vesant. Sortint del bosc, comença l'ascensió dura, enmig del pedruscall i la gent que et va animant per a l'arribada. La processó no s'atura i els joves veuen com quatre dones ja madures s'enfilen amunt tot rebent les felicitacions dels més agosarats.
L'espectacle que s'obre a l'últim revolt és fantàstic: les agulles de Las Torres, talment sentinelles mudes i encantades de la gent que, ben abrigada, ha arribat als seus peus. Pedra, rocs i el petit llac d'aigües gèlides, fonent-se en la boira del dia, donen una sensació d'estar per sobre de les coses mundanes.
La baixada és més agraïda tot i anar amb compte pels genolls, que, tot i no fer figa, s'han de conservar uns anys més. La pluja apareix, però la satisfacció d'un objectiu aconseguit ens fa relativitzar-la amb escreix.
El viatge continua, però ens enduem ja unes bones experiències i vivències.

dimecres, 6 de desembre de 2017

Un viatge a la Patagònia (I)

A l'altra punta de món, ben bé allà baix, a l'hemisferi surt, on bufen vents i l'onatge s'encrespa, un món de solitud i un esforç per conquerir una terra salvatge. Un món ple de sorpreses: natura, fauna, flora i gent acollidora.
Primer cal passar per la capital de l'Argentina. Gran, molt gran, amb els seus barris on s'hi fa vida de carrer. Cal recordar temps passats quan voltes per l'edifici de la Casa Rosada i t'atures a la Plaza de Mayo: ja no s'hi veuen les àvies, però han estat immortalitzades a les llambordes; cal passejar-se, tranquil·lament, pel barri de La Boca i assaborir el seu tipisme convertit en atracció turística; cal perdre's al carrer del barri San Telmo en la fira dels artesans —semblant als encants— on hi pots trobar de tot i descansar escoltant músics de carrer; cal anar al cementiri i ser espectador de la devoció, encara!, de l'Evita Perón i cal arribar-se als jardins i places espaioses i al moll del barri Puerto Madero amb els edificis molt moderns. Ciutat cosmopolita, et deixa el seu encant quan en marxes, a cops de tango.

A Puerto Madryn, on comença la Patagònia, encara lluny de les glaceres, i les neus, ens entusiasmem amb les balenes, els pingüins i els llops marins. Som a la Península Valdés, per sota de Buenos Aires. Comencem a tenir present el vent que ens acompanyarà tot el viatge fins als confins del continent sud-americà. En aquesta època les balenes van de retirada cap a llocs més freds; els pingüins coven els ous i els llops marins canvien la pell. Sembla que tota la natura es prepara per a la salutació de l'estiu que està per arribar. Les plantes floreixen i els pocs arbres que hi ha en aquest sector ofereixen un verd transparent.
Fa gràcia veure els pingüins passejant i anant a prendre el bany a la platja de Punta Tombo!; arreglen els nius i les femelles s'acomoden sobre els ous; no fan ni cas de la gent que els passa pel voltant. Les darreres balenes tenen feina en ensenyar a les seves cries a nedar i el vaixell que les albira els passa pel costat: s'hi rebolquen, el saluden, i marxen pensant, segurament, "que estranys són els humans". Els llops marins ni es mouen; de tant en tant, algun surt de l'aigua i, pesadament s'instal·la a les pedres del penya-segat quedant aclaparat pel sol; de tant en tant, algun altre marxa, molt pesada i lentament cap a l'aigua.
Deixem aquesta terra erma però hospitalària i baixem fins a l'extrem de la terra habitada: a la Terra del Foc, a Ushuaia. Ciutat marinera, edificada no fa gaires anys, acollidora, amb un sol net quan surt i amb una fresca que et fa desitjar una xocolata calenta. Des d'aquí hi ha varies excursions a fer pel Parc Nacional de la Terra del Foc amb un tren que us acosta a l'entrada, i en vaixell per tornar a veure llops marins i l'Illa dels Ocells amb una colònia de corbs marins i el far que va servir d'inspiració a Jules Verne.
Encarada a Xile, d'on la separa el Canal de Beagle, el recorregut per la zona amb la combinació de mar, boscos i muntanyes que li fan de sentinella com el Turó Olivia i el Turó Cinc Germans. Fa de bon caminar per el Valle del Carvajal, fent una parada a la Vall de las Cotorras i arribar al Punto Garibaldi des d'on es fa el descens cap a les Costes del Valle Escondido i el Lago Fagnano. Pels camins i carreteres les capelles de colors llampants que recorden els que ja no poden tornar, "els santos" en diuen, són una perenne pregària de la fe d'aquesta gent.
Ushuaia et deixa un bon regust passejant pels seus carrers a la posta de sol. Animals, ocells, vegetació exuberant, flors, aigua..., tot acompanya aquest viatge que ja ens sembla un luxe de poder fer.
Deixem l'illa per anar a terra ferma, a Calafate, ja en terres xilenes, on els Andes llueixen part de la seva esplendor. Cims pedrosos, encara amb llenques de neu eterna, pics retallats i embats del vent que corre amb fúria. Calafate és una ciutat turística amb tots els serveis a disposició de viatgers i rodamons. Calafate, banyada per les aigues blau-turquesa del Lago Argentino, és l'entrada al Parc Nacional de Las Torres del Paine i del Parc dels Glaciars.

dijous, 9 de novembre de 2017

Menjar i menjars

És curiós, però recordo menjars que m'han acompanyat durant la meva meva vida. Records d'olors i situacions que han configurat la meva manera de ser i de fer. Si em perdo en els primers anys d'infància, recordo, sobretot, els diumenges. I dic els diumenges perquè el matí feia olor de xocolata desfeta. La mare a la petita cuina del carrer de La Barca de Sant Adrià, remenant el pot per a que no s'enganxés, donant voltes a la cullera de fusta i donant-me una sensació de tranquil·litat i dolcesa.
No recordo quan la menjava, ni les tasses, ni la taula parada, tant sols la mare dreta al davant dels fogons, remenant, mentre el sol entrava per la finestra. I, sobretot, en recordo l'olor, l'aroma que durava unes hores, un matí màgic. Encara ara, quan, de tant en tant, em faig xocolata desfeta, la veig dreta, amb el davantal posat i dient-me: Au, va! Nena! Para taula que és tard! Xocolata acompanyada d'enciamades que el meu pare anava a buscar a Badalona, a Can Bertran. Després, amb el pas dels anys, i quan ja vam ser a Badalona anava jo a compra-les primer a la granja del carrer Lleó i després a Can Tornemi que les feien amb la recepta de Mallorca. Tenien fama aquelles enciamades! Eren boníssimes! Ara, encara en compro a Can Bertran, un dels pocs forns qua han aguantat el pas del temps. I aquell regust que es desfà a la boca em transporta a la infància.
D'aquells temps de diumenges plàcids també en recordo el meu pare venint de Badalona amb la moto, de la pastisseria Can Ventura, de buscar el tortell. Les postres del diumenge eren el tortell de brioix, algunes vegades de crema i d'altres de nata. Després de tants i tants anys, el veig entrant per la porta, amb presses, amb el paquetet rodó que aguantava amb el cordill. Ara ja no emboliquen les coses amb cordill de pastissera que sabia el seu ofici; ara, et posen el bracet en una caixeta ja feta i fins i tot se n'estalvien el paper! Llavors, sabien embolicar. Quan hi anava jo a la pastisseria sempre m'agradava veure, mentre feia cua, com embolicaven les postres de tothom.
Ho trobava un art. Embolicar el paper amb una tira de cartró per sobre de la pasta, per a que el paper no s'hi enganxés i fer aquelles voltes amb el cordill, amb una rapidesa i agilitat que em semblaven màgiques. Anaves cap a casa vigilant que el paquet no es descompensés i quan desembolicaves tot sortia immaculat! Ara, quan obres la caixeta, sempre se t'ha enganxat en alguna banda. A resultes d'aquella tradició, els diumenges que sóc a casa encara vaig a comprar-me una pasteta per postres; ja no és un tortell, que per a mi sola, és massa gros, però sempre trobo alguna cosa. I, de fet, la cosa és el menys important: el fet, és anar a la pastisseria i tornar-ne amb el paquetet, com un ritual, i passar la porta, com el meu pare, somrient per sota el nas, content de sorprendre als altres.
D'altres menjars no en recordo tants. Les sopes per sopar, els cigrons que encara ara m'agraden aixafats amb llet i passats per la paella, l'arròs amb llet d'algun berenar, el pa amb mortadel·la o amb un forat al mig on hi entrava la presa de xocolata i que portàvem amb una bosseta de roba amb el nom, cap a l'escola, be, cap a col·legit que en dèiem llavors. O el pa amb foie-gras. Era pa o llonguet amb alguna cosa dins. No hi havia “bimbos” ni “panteres roses” ni bollicaos.
El que si que m'ha condicionat la vida ha estat el fet de pertànyer a una família “patatera”. Ui, les patates! Encara ara a les meves velleses és una menjar que no menjo, valgui la redundància. No m'han agradat mai les patates! Sembla estrany, oi? Sí, tothom m'ho diu: les patates? Doncs, no! No m'han agradat mai les patates: ni bullides, ni fregides —ei! A no ser que me les fregeixi jo!— ni al forn, ni, per suposat, estofades. Les he menjat, per obligació, però em venien unes basques sense remei que em feien perbocar i tot! Fins i tot em ploraven els ulls al mastegar-les! No he pogut! Encara no ho he resolt!
Els anys que he viscut sola, ni n'he comprat, de patates. Ara que tinc el meu germà amb mi, hi ha patates a la verdulera, que, bàsicament, se les fa i se les menja ell, com a bon vegetarià. Jo, les pelo sense deixar ni una maca, ni un tros de pelleta, ni cap “gra negre”, ni cap tros que no sigui del color de la patata. Ell sempre em diu que en llenço la meitat!
A mi, les úniques patates que m'agrades són les de bossa, les del vermut, vaja!
Recordo quan de jove ramblejàvem i compràvem patates al Marisa, que te les servien amb aquelles paperines fetes amb paper d'estrassa i sèiem a fer el vermut a mitja Rambla. Ara, les bones, són les de can Coromines. Ah!, no les heu tastat mai, oi? Heu de venir a Badalona, no us ho podeu perdre! Res de Matutanos ni d'altres marques... Coromines! Que encara tenen fàbrica pròpia a la ciutat i en són una de les exquisideses més preuades pels meus conciutadans. I a més, quan vas a dinar convidada fora de Badalona, et resolen el tema del que portar! Aquestes patates, sí que m'agraden!
Fora d'això, tot m'agrada i m'ha agradat.
Jo sóc encara d'aquella generació que no pot deixar res al plat. “El que et posis al plat s'ha d'acabar!”. I, de petits, el meu germà i jo, el llepàvem, el plat! “Mira, mama!, no queda res, no cal ni que el rentis!” Intento no deixar res al plat. Be, ara una mica de menjar sí, que sembla que queda més bé que no t'ho mengis tot, que no es pensin que passes gana. Però, abans, quedava malament. Que el menjar costa i era un pecat llençar res, que hi havia gent que en tenia de menjar i tu no et podies permetre el luxe de llençar-lo. Ara també n'hi ha de gent que no té gaire cosa per menjar i, en canvi, se'n llença tant!
No sóc gaire carnívora. Prefereixo el peix.
A la meva mare li agradava anar a menjar als restaurants de peix i gaudia veient-me menjar a mi les gambes. M'agrada el marisc: gambes, ostres, llagostins, crancs, galeres, escamarlans... M'ho passo d'allò més bé escurant i xuclant les pellofes! I a ella li feia gràcia. Crec que anàvem al port de Barcelona i al Pòsit d'Arenys per les ganes que tenia de observar-me mentre menjava. Fa uns anys que no hi vaig, ho hauria de tornar a fer. Tota celebració es mereixia, i es mereix, un àpat a taula. Per Nadal al Cisneros de Montserrat, per Cap d'Any en algun del port de Barcelona o de la costa, els diumenges que ens tocava Auditori al Tapas de Rambla Catalunya, els dies de teatre, el sopar al Lliure de Gràcia, pels aniversaris a la Casa del Llenguadoc al carrer Llúria, a l'estiu a Andorra o aprop de La Seu, en aquells que la gent de la zona t'indiquen ferventment; fins i tot havíem anat a Castellciutat, que era caríssim! Hi celebràvem el començament de vacances quan treballàvem totes dues; el final de vacances a Les Fonts del Cardener del poble de La Coma.
Tants records dels menjars!
Fora la família recordo l'època dels menjars amb els amics i amb els companys de feina. Quan quedàvem a cases particulars i cadascú portava un plat i paràvem aquelles taules que esdevenien una obra d'art. Amanides exòtiques, cus-cus, raclettes i fondues de formatge i de carn, menjars que intentàvem que fossin originals amb ingredients senzills, tastar sempre coses noves. El més important era estar a l'entorn d'una taula i xerrar i riure. I conservar les amistats. I beure: vi i xampany; que jo encara en dic xampany! Que és una paraula que fa més bombolles que el cava.
A mi això m'anava bé. No m'ha agradat mai cuinar, tot i que he cuinat des de petita, sempre amb presses: pressa per ser a l'hora a col·legi, pressa per ser a l'hora a la feina, la de la meva mare i la meva, passar-se estona a la cuina i menjar-s'ho en un moment sense assaborir-ho. En canvi, els sopars amb els amics permetien un altre tipus de llicències: experimentar barrejant ingredients, fer plats de disseny i tastar el que havien fet les que se les donaven de grans cuineres.
Ara s'ha perdut una mica això d'anar a casa dels altres. Per anar ràpid i tenir poca feina es va als restaurants, alguns molt xics, que et presenten aquells plats grossos amb una mica de matèria al mig, com bolets en època de sequera; locals sorollosos que, si ets una persona que ja utilitzes audiòfons, no segueixes el fil de cap conversa i arribes a desconnectar tant que t'ho penses molt quan et conviden, arribes a aïllar-te i estàs millor a casa amb un “biscotte” amb una mica de pernil i una fruita o un iogurt que l'edat i l'estomac, a les nits, ja no perdonen. I quan vas de viatge, dissimules, i te'n vas a dormir dient que estàs cansada, però ja no pots empassar gaire res als vespres ni que tinguis pensió complerta!
És curiós això dels menjars! Tot s'acaba assegut davant una taula, tradicions, celebracions,  sabors i olors que t'han acompanyat sempre: els torrons i les neules, els panallets, castanyes i moniatos, les mones de Pasqua, els pastissos d'aniversari amb tantes espelmes com anys que, quan arriba una certa edat, ja no pots bufar, les postres dels diumenges, els tortells de reis amb la fava i els de Sant Antoni amb sorpresa, els bunyols de quaresma, les galetes i els carquinyolis típics d'alguna població catalana, les coques de Sant Joan amb regust de foc i de revetlla, els raïms de la sort, els canalons i l'arròs a la cassola,... i més modernament els calçots alçant el braç i el porró.
Tot un món la cuina! Tot un ventall, també, de receptes i de vocabulari, a voltes difícil ja de recordar! Amb l'edat et queda el gust, la mastegada fàcil d'un puré ben fet; et marxa aquell aliment que has de rossegar amb més dificultats i amb ell, la paraula!
De tot plegat, en queda sempre una taula ben parada en companyia d'amics i una bona estona per fer petar la xerrada en una sobretaula que s'allargassa; hores recordades, tantes hores al voltant d'una taula!