diumenge, 22 de gener de 2017

Badalona i el mar

Des que el meu avantpassat Melcior va marxar de Sant Martí d'Arenys per venir a raure a Badalona, cap a inicis del segles XIX, que, bona part de la família Fornaguera, som en aquesta ciutat. Sembla que els Fornaguera ja havíem sigut gent de mar, que ens vam instal·lar a terra ferma moguts pel tema de la construcció, que alguns segueixen, i que, amb un tarannà inquiet vam anar davallant per la costa del Maresme i ens vam estendre cap al Vallès i poca cosa més, a part d'alguna incursió escadussera a Mèxic i Amèrica del Sud.
Tot i així, jo no he seguit pas l'amor al mar. Ja de petita, sembla, que quan els meus pares em portaven a la platja, m'havien de posar d'esquena a l'aigua per a que no en fes un drama d'aquella immensitat d'aigua salada. La meva mare tampoc va aconseguir mai saber, ni voler, nadar. Això va quedar reservat al meu pare, que s'endinsava per sota l'aigua i apareixia, amb l'ai al cor de la seva dona, més enllà de les boies.
Fet aquest preàmbul, el just per dir, que, tot i vivint a tres cantonades de la platja, no vaig mai a mar. Ni a l'estiu! També ho deu fer el record de tants anys de la platja de Badalona on podies trobar-hi de tot: plàstics, algues, olis i petroli, algun animalet de cloaca, peles de taronja i tot tipus de restes. a part dels residus químics de les industries dels anys seixanta i setanta. Si hi feies una incursió, dins de l'aigua, o et movies massa per la sorra, t'exposaves a tornar a casa amb els peus negres i enganxosos del quitrà, que costava Déu i ajuda de netejar.
Avui, allò ha quedat enrere i la gent pot anar a prendre's els banys amb tota tranquil·litat.
Però que voleu que us digui, a mi m'agrada la platja a l'hivern. I més si fa un dia com el d'avui. Les onades no és que arribessin a massa metres d'alt, però era tot un espectacle! La negror mar endins, el batre de les ones contra la sorra, les gavines i coloms mig esmaperduts, els gossos corrent a plaer i "mig Badalona" fent fotos!
El paisatge, entre el vent i els esquitxos de l'aigua, era una mica fantasmagòric. Les pobres i misèrrimes palmeres llançant les branques al vent, la sorra barrejada amb l'aigua donant-li un to marronós al conjunt, el fred i la humitat calant-se als ossos i la fe en poder treure una bona foto, han fet d'aquest matí de diumenge una estona de plaer.
Jo crec, que Badalona, no és una ciutat massa abocada al mar. Queden quatre barques mal comptades tot i que l'Ajuntament s'ha encarregat de restaurar-ne alguna. Ara tenim un flamant port esportiu, amb vaixells i iots amarrats de la gent forana o de la capital; un port que ningú volia, unes barques amagades, uns restaurants buits i una zona inhòspita, un canal que penetrarà a la ciutat (senyor, quin invent!) per construir deixant un espai erm i derrocat. Unes industries foragitades del litoral i unes "piseries" que han ocupat el seu lloc sense gust ni disseny; una FECSA amb les tres xemeneies característiques que ha esdevingut un desitjable patrimoni cultural i arquitectònic quan, la gent que vam viure el seu àlgid moment de fums i pols negre, no volem ni recordar en el temps.
Això és, per mi, Badalona i el mar. Una corrua de gent baixant pel carrer d'en Prim amb bosses, cadires, para-sols, criatures, xancletes i transistors engegats al màxim volum. Un espai de sorra amb les tovalloles a tocar, que sembla que no n'hi hagi de quilometres de platja, amb un màxim valor positiu de sorra gruixuda i fàcil d'espolsar-se. Uns banys i casetes un xic en desús, on anaves a fer petar la xerrada amb la gent nostrada.
Avui, un aparcament que sort n'hi ha! Un fluid constant de ciclistes i gent corrent que encara no entendré mai perquè caram corren entre els cotxes i no pel cantó de la Rambla que ni molestarien ni els molestaria ningú.
Tot i així, quan no el veus, l'enyores el mar, jo també.
I quan fa aquests dies de ventada i temporal te n'hi vas, a passar aire i fred, i tornes a casa satisfeta i en pau amb l'aigua que només t'ha esquitxat!

2 comentaris:

  1. Jo, que com tu i tots els Fornaguera de Badalona, sóc descendent d'en Melcior Fornaguera (renét per ser precís), també anava de petit a banyar-me a la platja de Badalona, amb el pare i el germà gran. Primer passàvem per La donzella de la Costa, després passàvem pel pont de la pudor (dubto que sigui un nom històric, però en dèiem així) i finalment arribàvem a les casetes que dius que ara són en desús, una de les quals la tenia reservada la Fabra & Coats on treballava el meu pare. No nedo gaire bé, però el poc que en sé ho vaig aprendre en aquest mar de Badalona, sovint benigne a l'estiu amb algun cop de geni que ens feia canviar d'idea i anar d'excursió al Canyet, o a Montigalà o a la Conreria. Recordo com entre les barques i la brutícia ens refrescàvem i apreníem a fer les nostres grans proeses nàutiques (emulant els ancestres mariners) consistents a arribar a la primera boia ben agafadets de la corda.
    Ara visc a Canet, una altra magnífica platja, sense port, sense barques i sense casetes. Però aquella imatge feliç de la bruta platja de Badalona, amb tuf de lleixiu segons d'on bufava el vent, no me la podré esborrar mai.

    Francesc Fabre Fornaguera

    ResponElimina
  2. Doncs, m'ha fet il·lusió que recordis amb tanta tendresa i bons ànims aquest poble, ja una mica gran, de Badalona. Ara estem més abocats al mar, net i plaent a primeres hores del matí quan encara la xafogor no està en el seu punt més àlgid. Si un dia vens, no dubtis en trucar-me; ja no podrem menjar la paperina de patates del Marissa, però et convido a un vermut i unes Corominas a La Rambla!

    ResponElimina