Bausà (que pot escriure's com a Bauzà o Bauçà) és un cognom antic, sembla que originari d'Occitània, d'un adjectiu que devia significar "beneitó" o "enganyador". Segons Francesc de Borja Moll al seu llibre "Els llinatges catalans" no hi ha documentació sobre el mot "bausà" com a substantiu o adjectiu català, però la seva existència indica que va existir com a paraula comuna. Relacionat també originàriament amb el verb germànic "bauson" (castellà: bausán; occità: bauzan). És un llinatge estès i predominant a l'illa de Mallorca, a Castelló de la Plana, Catalunya, València i pocs indrets més.
Hi ha hagut alguns Bausà famosos com el cartògraf mallorquí que va deixar el seu nom per mig planeta, el Sr. Felip Bauçà, o Bauzà, o Bausà, qui sap! I d'altres més moderns al govern de Mallorca, però menys entranyables. No sé si parents o familiars dels Bausà que correm encara per Badalona, Barcelona o València.
I posats a fer, i com a resultat de les meves entretingudes tardes (de 
tant en tant) buscant Bausàs pel món i per anar completant l'arbre genealògic, he anat a parar a València per conèixer una mica "la branca valenciana perduda" que n'he dit jo.
I m'ha fet molta il·lusió trobar-los, abans d'anar a València, és clar, que després diran que les xarxes socials no serveixen per gaire. Doncs, sí! Amb una mica d'atreviment per part meva i una mica de sort i gràcies a la resposta ràpida d'un Bausà que té una "amiga" Fornaguera cosina meva (que em va despistar molt), viu a Mèxic (tot és casual), 
natural de València (més casual) i que em va respondre ràpid a la meva investigació sobre els Enrics Bausà, he trobat alguns Enrics (Enric BP, Enriquito BS, Enriquin BA, tal com figuren en algunes fotos antigues).
Ha sigut la millor excusa per anar a València un cap de setmana una mica plujós de finals de setembre, amb alarma de pluja inclosa per quatre gotes!
València és ara una ciutat moderna on hi fa bo de passejar-s'hi, encara que la pluja ens hagi espantat una mica. Però hem pogut navegar per l'Albufera, en una sortida matinal tranquil·la i relaxant, tot veient les barraques de "Cañas y barro", i observar en una piscifactoria unes angules remenant la cua. Hem conegut el poble de Xelva, capital de la 
comarca de la Serrania. Un poble blau i blanc de carrers costeruts, amb una plaça dominada per l'església i la flamant nova Llar de Jubilats, en un entorn agrícola i de muntanya. Hem pogut menjar la paella, naturalment, a tot arreu! Cuinada al forn i tot! I l'esgarraet de pebrot vermell amb bacallà; l'ensaladilla russa (encara que no sigui valenciana) sense tonyina, els fartons amb orxata al Mercat de la capital, el cremaet a base de rom cremat, cafè, sucre, pell de llimona i espècies, sobretot canyella. Ah!, i l'Aigua de València per acabar el viatge. Recomanables el Restaurant Cañas y Barro de l'Albufera i el Rincón de los Pacos de Xelva. El bar de l'ensaladilla no us el passo, no val la pena, creieu-me!
A València s'hi arriba molt bé amb tren, que et deixa a l'estació del Nord, al centre mateix de la ciutat. Tota passejada es pot fer a peu; no us deixeu la Llotja de la Seda, l'Ajuntament, els carrers i carrerons, la Catedral, Sant Nicolás de Bari i els Desemparats; i la vida nocturna atapeïda dels caps de setmana. I si podeu anar acompanyats d'un Bausà valencià tot té un plus.
Tornem als Bausà. Per casa, i sembla ser que per tota la família, corria 
la llegenda que venim de Mallorca. Venim, perquè encara que jo ja no porti el cognom Bausà, la meva mare n'estava orgullosa. I diu la llegenda que a mi m'ha arribat que un tal Bausà mallorquí va sortir de casa seva, o més ben dit es va fugar, i es va enrolar com a grumet en un vaixell direcció Barcelona. I quan va arribar van veure (no sé exactament qui, que això no tenia importància), que era de "casa bona" perquè portava unes sabates negres de xarol amb una sivella d'or!. 
A mi, petita i encuriosida per les històries, això de la sivella d'or em feia la mar d'impressió i ja m'afigurava descendent d'algun comte o algun noble ben aposentat.
El noble no l'he trobat mai, però es pot dir que els Bausà eren un cul de mal seient. Els més antics dels que en tinc notícia, resulta que són de la Vilella Alta i de Margalef, en ple Priorat. Com hi van anar a parar és un misteri. I aquí també es dóna alguna casualitat més si pensem que el meu germà va viure uns vint anys a La Bisbal de Falset, el poble al costat de Margalef i que les meves nebodes i la seva mare van viure un temps a Margalef. Tantes visites que hi vaig fer, i ni ho 
vaig sospitar llavors.
Un avantpassat, el de Margalef, fou mestre "nacional" i director d'escola que es passejà per La Vilella, Sant Llorenç d'Hortons, Aiguafreda, La Pobla de Claramunt i em falta confirmar Masquefa ja que va tenir un fill a cada lloc. Acabà a Ripollet i Sabadell on també em falta trobar l'última morada, que en diuen.
Però els seus descendents no es quedaren curts. El Joan marxà a Mèxic a buscar fortuna, però tornà escurat i malalt. Això sí, allà tingué una nena, la Dolors, la meva àvia, I sembla ser que també un nen que es morí. Posaren una "empresa" de representació de material d'impremta i el seu fill gran, el Josep, dirigí la revista Canigó als anys 1900... 1910. Tornaren tots: primer la mare i la filla, la meva àvia i després, anys més tard el pare i els fills. I ves què són les coses que ara tenim un Bausà de la família treballant a Mèxic!
El segon fill del mestre, l'Enric, fou el que es passejà per la península, si més no, arribà a València, però tornà a Barcelona i tingué família que més tard es torna a desplaçar a València. Ell, malalt, es quedà a Barcelona i Badalona, cuidat per la seva germana. I a Badalona s'ha quedat. D'aquí ve la "branca valenciana"
La germana estigué i es quedà a Badalona. Va enterrar als dos germans i a l'esposa del gran, va fer de mare de la meva àvia, de tia de tota la família i de mainadera del meu germà i jo quan es morí el meu pare l'any 1958.
Els descendents d'aquests tres germans segueixen a Barcelona uns quants, a València altres i a Badalona uns pocs. Ja veieu com a les famílies passa de tot. Els Bausà de València s'han dedicat al tèxtil (i encara hi ha el germà petit dels descendents de l'Enric BS que s'hi dedica) i també han viatjat i han vist món.
Moltes gràcies al noi de Mèxic i moltes gràcies a l'Enric de València per la seva acollida! Torno a dir que m'ha fet molta il·lusió coneixe'ls (bé, em queda per conèixer presencialment el de Mèxic i la seva germana que està a Madrid; encara volten els Bausàs!) i poder eixamplar la família. Una família molt de Països Catalans! Quan vulgueu, família, podeu acostar-vos a Catalunya!
I, en vigílies del 9 d'octubre: Bona Diada valencians!
